Emprenyat amb la mala política

Es parla molt de la nova política. Hi ha malestar amb la política. Molta gent ho vincula amb la necessitat de treure’s del damunt la rèmora de la corrupció. Fa uns dies en un acte públic a Manresa, després de les municipals, el director d’un diari va manifestar que parlava en nom de la molta gent que estava emprenyada amb la política. En el meu torn vaig dir-li que també estic emprenyat amb la política, molt. Però amb quina política? Sens dubte, amb la mala política, no amb la bona política. Hi havia alcaldes de diversos partits i vaig tenir ocasió de defensar la seva bona feina, com la de la majoria dels polítics que conec. Gent que no s’ha embutxacat un euro mai, que dedica incomptables hores al servei del bé públic, que treballa amb la convicció que cal fer bona política, de fet l’única política que volem. La política reflexiva, honesta, transparent i, òbviament, plural, tal com volem que sigui la societat. Molts polítics estem especialment emprenyats amb els mals polítics, els que han corcat la política fins al punt que avui tota ella és sinònim de podridura i els qui ens hi dediquem, mirats com a sospitosos.

Em preocupa, per tant, que, més enllà de la corrupció, la nova política es plantegi en uns termes que sovint n’accentuen els pitjors defectes. Alguns argumenten la seva adscripció a la nova política generalitzant la desconfiança contra tots els polítics. Pregonen l’existència d’una mena d’atròfia política de la qual ells ens alliberaran. D’aquesta idea en resulta un populisme que taca tota la política democràtica com l’estigma del mal. És un plantejament que només serveix per multiplicar els efectes de les anòmies socials que patim. Malauradament, és un populisme que impregna també determinats comunicadors que han convertit la política en un còmode boc expiatori on conjuguen de manera ben simplista tots els mals de la societat.

La política és imprescindible. Com més temps tardem a rehabilitar-la, més tardarem a recuperar la fortalesa de la nostra societat per fer front als seus múltiples reptes. Cal reforçar l’honradesa, l’honorabilitat i la credibilitat de la gran majoria de polítics. Cal, òbviament, garantint el dret de tothom a defensar-se, treure de la política qualsevol aprofitat.

Proposo que siguem més exigents, però també més justos amb la política. Que parlem de la bona i de la mala política, en lloc de la vella i la nova. La bona política és bona per se, no per nova o vella. Deixem de banda el simplisme dels eslògans i de les marques. Aquests dies he ensopegat amb una carta del març del 1914 en què Eugeni d’Ors felicitava Ortega y Gasset per una conferència que aquest darrer havia pronunciat al teatre de la Comedia, a Madrid, titulada “Vieja y nueva política·”. Tots dos es postulaven per la nova, esclar, i tots dos van acabar fent vella política i no especialment lluïda.

Seria bo que uns i altres comencéssim a discernir la bona política de la mala política, més enllà dels enunciats. A parer meu, la bona política busca el consens i teixeix complicitats. No busca la destrucció de l’adversari. No admet acusacions que no puguin demostrar-se. Abraça, defensa i estimula la pluralitat com un valor principal. La bona política no és només una meta ideal, s’ha de verificar cada dia. Té a veure amb pràctiques de representació més obertes i avançades. Busca afavorir una millor representativitat i confiança, però també impedir que els conflictes d’interessos i d’ideals facin malbé el teixit de la convivència civil de la qual depèn l’existència de cadascú. És regular la vida col·lectiva, i fer permeable la pròpia pluralitat de la societat. La bona política és honestedat, reflexió, renovació i, per què no, fraternitat.

Faríem bé d’abandonar dogmatismes, segur que rendibles electoralment però socialment corrosius. Adoptem la màxima d’Albert Camus: “Si existís el partit dels qui no estan segurs de tenir raó, jo en seria membre”. Només si obrim espais per al diàleg, amb la voluntat expressa d’arribar a acords inclusius, serà possible construir futur plegats. Un futur que cal evitar que estigui dominat per la confrontació destructora en benefici de la millor política, la que vetlla pel benestar i per l’entesa.

Article publicat a La Vanguardia, 13 de juny de 2015.

L’IVA cultural i les seves metàfores

Des del primer dia que el govern estatal va prendre la decisió de posar un IVA del 21% als productes culturals he manifestat el gravíssim error polític que ha suposat. Està bé que la cultura contribueixi als ingressos fiscals, però és lamentable que se l’estigmatitzi amb un impost desorbitat que tothom sap que tindrà greus conseqüències per a la vida cultural del país.

Tal com han anat les coses, per tant, ha quedat clar que, més que un mal impost, és una barbaritat política. L’IVA cultural ha esdevingut una lamentable i rotunda metàfora del que són les polítiques culturals estatals, de la seva visió sobre la cultura en general, en especial la catalana, de la seva voluntat d’impedir una societat més culta, reflexiva i formada.

L’IVA és un abús que expressa l’enorme distància que hi ha entre les necessitats de la cultura catalana i les polítiques estatals. La seva imposició va arribar en el pitjor moment de la crisi econòmica. Va posar en marxa un cercle absolutament pervers: encarir el preu dels béns, productes i serveis culturals; colpejar el consum cultural; descapitalitzar, encara més, les ja de per si febles empreses culturals. Hi ha hagut menys feina per a la gent del sector cultural. I a sobre ha generat menys recaptació fiscal.

Diuen que el moviment de l’ala d’una papallona en un extrem del món pot desgavellar l’altra punta del planeta. A l’estat espanyol, no és el lleuger moviment d’un lepidòpter el que desgavella les coses, és la convulsió que provoquen les polítiques del govern estatal, sempre orientades a complicar les coses als creadors, als emprenedors culturals, al món associatiu cultural. Amb l’IVA s’escanya el sector cultural i es pretén deixar fora de joc el govern de Catalunya, que queda permanentment erosionat per la manca de competències i recursos per suplir les desastroses conseqüències de les polítiques estatals.

L’estat espanyol accentua les disfuncions cròniques d’un sector cultural que mai ha pogut comptar amb la seva complicitat. Qüestiona un sector sencer de la societat. L’IVA aplicat a la cultura, en realitat, no és només un impost desmesurat, és sobretot la metàfora d’un abús. Contra la cultura, contra la creativitat, contra les empreses culturals, contra les associacions culturals. Abús també contra la creativitat i la identitat del nostre país.

Catalunya és un país construït des de la cultura. Tot allò que sigui qüestionar-la i dificultar-la, qüestiona i dificulta el nostre fonament com a societat. L’empobreix en coneixements i valors.

L’Estat ho sap, tot això. Coneix perfectament les nefastes conseqüències que ha tingut l’IVA al 21%: un veritable daltabaix. Sap, o hauria de saber, el nombre incomptable de projectes frustrats. Ho saben, però no ho volen corregir. Els plau mantenir-se en una perseverant revenja política contra la cultura.

Fa dos anys i mig que reclamem que es redueixi. Ho he fet amb totes les lletres com a conseller de Cultura, expressant el sentiment pràcticament unànime del sector. Ho han reclamat el Parlament de Catalunya i tots els organismes representatius de la cultura catalana. Hem proposat un tipus reduït. No ens hem inventat res, és la mitjana que tenen els països de la UE, a l’entorn del 8%. Però res. El govern estatal és sord i excloent, actua amb absoluta prepotència. Avui anuncia una rebaixa, demà la nega. Ho és tant, que potser sí que acabaran rebaixant-lo a l’inici de la propera campanya electoral. El preu de l’IVA és, doncs, l’expressió metafòrica de la pitjor política. La de creure’s que la gent pot ser enganyada amb nocturnitat.

Durant els darrers quatre anys, el sector cultural català ha perdut un 20% de consum. Al conjunt de l’Estat, més del 27%. No és important desxifrar si la responsabilitat és més del ministre d’Hisenda o del de Cultura. Guanya Hisenda, perd Cultura. Malauradament és un clàssic. La responsabilitat és del govern espanyol, del seu president. Creguin-me, l’IVA cultural és una metàfora. Volen posar una llosa damunt el món cultural i les administracions públiques que hi creuen. Volen deixar clar que qui mana són ells: s’han equivocat però prefereixen manar que governar, imposar que escoltar.

La cultura catalana no podrà mai fer-hi front sense administrar la nostra sobirania política. La sobirania política és prendre les decisions oportunes en el moment indicat i no pas fer allò que més perjudica la teva pròpia gent. Continuarem reclamant que es redueixi el tipus impositiu. I continuarem treballant per assolir una sobirania plena que ens permeti fer les polítiques culturals adients per al país culte que desitgem.

Article publicat al diari Ara, 19 de març de 2015.

El valor d’una societat culta

El Consell Social de la Cultura aglutina diferents col·lectius per debatre i impulsar els plans culturals

El Govern ha creat el Consell Social de la Cultura. El componem representants d’institucions socials, d’organitzacions empresarials i sindicals, organismes socials de promoció dels joves, de la gent gran, etcètera. No és un organisme de representació del sector cultural, és un organisme on s’apleguen les entitats dels diferents sectors socials per participar en un fòrum de debat sobre cultura, destinat a traspassar-ne els llindars tradicionals, i apropar-la el màxim possible a la resta de la societat.

Molts pensem que sense cultura desapareixerien els valors i els coneixements que ens permeten construir-nos una vida conscient i lliure. Sabem que malauradament molta gent creu que la cultura només és entreteniment. Però també som molts els que no sabem imaginar els processos socials sense la influència humanitzant de la cultura. Quan parlem del valor de la cultura ens referim a allò que li és intrínsec, que és conformar els nostres coneixements, els nostres valors, il·luminar la vida interior, enriquir el món emocional, cohesionar les nostres individualitats. Per això donem valor a la cultura. No en va assegurem que som nació perquè la cultura ens ha donat el fil que ha permès teixir la nostra identitat social i la nostra continuïtat. Som una nació justament perquè la cultura ha sostingut la nostra singularitat política i ha fet de dic a totes les voluntats harmonitzadores que ha patit.

A molts se’ns fa difícil imaginar la vida individual i social sense les idees, els coneixements i els valors dipositats a les nostres ments, o per delegació, a les biblioteques, en el patrimoni conservat generació rere generació, en els nostres centres d’investigació. Se’ns fa difícil imaginar la vida sense contrastar-nos amb les idees i sensibilitats dels autors literaris i teatrals, dels directors de cinema, dels artistes exposats a les galeries, sense la reflexió social i estètica que hi ha darrere de cada obra.

La cultura s’expressi com a art, humanitats, o ciència, és essencialment l’expressió dels nostres afanys per entendre el passat, per construir el present i, també, per encarar els nostres reptes i anhels de futur. És amb la cultura que cadascú de nosaltres ens convertim en lectors, espectadors, ciutadans curiosos i crítics, i esdevenim protagonistes del nostre present, capaços de saber d’on venim i on volem anar. Sense cultura, com diria el sociòleg Max Weber: «L’home no hauria aconseguit allò que ha estat possible, justament perquè ha intentat aconseguir allò que semblava impossible». Les entitats convocades a formar part d’aquest Consell Social de la Cultura, en representació dels sectors no intrínsecament culturals de la societat, s’han compromès a aprofundir en els beneficis d’una relació més fecunda entre la cultura i els altres àmbits de la vida social. Des de la cultura els hem demanat que ens ajudin a socialitzar la idea que aquest és un recurs nacional estratègic i que és bo que els seus efectes arribin a tothom i tinguin la consideració necessària en les polítiques públiques.

Sabem que la solidesa de la cultura aporta molts beneficis al conjunt de la societat. És cert que no podem demostrar que la participació cultural ajudi a reduir, per exemple, el nombre de reincidents en determinats tipus de delicte, però sí que sabem que quan a un barri del país -roblemàtic o no- l’equipem amb una bona biblioteca, estem construint el primer espai d’integració social per a molta gent. Sabem de la importància social dels programes d’aprenentatge de llengua per als nouvinguts, d’un programa de lletres a les aules i a les presons, o de pallassos als hospitals infantils. Sabem del valor del programa de recuperació del Romànic de Boí per al desenvolupament del territori i l’enfortiment turístic de la vall. Coneixem la importància que té la recuperació del vell monestir d’Escaladei per a la comarca del Priorat.

El consell és un instrument nou, per al Govern molt important. Ens pot ajudar a superar determinats discursos tradicionals on l’àmbit dels professionals de la cultura es miren exclusivament a ells mateixos i la societat es mira la cultura com a sinònim de gresca i entreteniment. Tots volem una societat conscient, lliure i responsable. I aquesta societat culta només serà possible en el marc d’una col·lectivitat que situï la cultura, l’intercanvi de reflexions i coneixements, al centre de la seva vida pública. És així en totes aquelles societats capaces de fer-se responsables del seu futur. La cultura no pot ser una responsabilitat només de la gent de la cultura, sinó del conjunt de la societat. Aquest és l’objectiu del Consell Social de la Cultura constituït el 3 de març passat.

Article publicat a El Periódico de Catalunya, 11 de març del 2015.

Acte Homenatge a Josep M. Castellet

Teatre Romea, 12 de gener de 2015

Bon vespre. Em correspon posar punt i final a aquest acte. Fa un any que Josep Maria Castellet no està entre nosaltres i, simplement, amb tot el respecte i consideració volíem agrair-li les moltes coses que ens va aportar. Vull agrair-vos la feina a tots els que heu participat en la preparació de l’acte, a tots els que hi heu assistit, i al Teatre Romea per acollir-nos. Vull saludar d’una manera ben especial a tota la família d’en Castellet per la vostra amable predisposició en tots aquest procés de preparació.

No sé vosaltres, però jo estic una mica trasbalsat. M’ha emocionat aquesta dosi concentrada de Castellet, per tant d’intel·ligència, de teoria, d’astuta provocació, d’inconformisme, de relativisme, de magnetisme, de candor irònic, de seriositat vagament desmenjada, de voluntat transformadora, d’ofici, de compromís cultural i social. Tot plegat m’han arribat al cor, però també al cervell.

He de dir-te, estimat Josep Maria, que mai com avui un homenatge m’havia produït una sensació tant particular com aquest. He tingut la sensació que ens estaves acompanyant tota l’estona. He vist el teu rostre, el teu somriure amable, un pel sorneguer; ha observat tot el que s’ha estat fent i dient amb afable complaença, però amb un punt de distància, desdramatitzant-ho, repetint en veu baixa: no n’hi ha per tant, no n’hi ha per tant.

Només vaig intentar arribar a un compromís honorable amb la vida. Només vaig intentar buscar terrenys d’entesa.

Només he tractat de mantenir-ne fidel a les coses en que jo he cregut, però sense accentuar les diferències, respectant les posicions contraries.

No n’hi per tant. Només he intentant aprendre cada dia l’ofici de viure, que com sabeu, és un ofici que no s’ensenya enlloc, com el d’editor.

Només he posat en la vida tots els recursos que m’ha donat la meva pròpia personalitat, és a dir les meves manies, les meves afeccions, els meus fantasmes, la meva cultura, -o de la meva incultura, segons es miri- la meva gosadia, la meva curiositat i del meu desig de poc o molt intervenir en les coses del meu temps. Per tant, no n’hi per tant, però gràcies.

Però mentre pensava tot això, rumiava sobre si en cap altra ocasió havia assistit, de veritat, al homenatge a una persona tan i tan  vinculada a fragments decisius de la meva memòria personal.

El vaig conèixer personalment l’any 1976. Només recordo un detall clar d’aquella conversa: voleu fer una revista d’història –va somriure sorneguer- haureu de treballar molt.

Et vaig tractar en el context de les reunions del Pacte Cultural del 1985. D’allà em va quedar segellada la teva disposició culturalista: la cultura vertebra la nació. I també la teva convicció pactista: és més important el pacte que el sectarisme partidista.

Però va ser l’any 1987, en començar a treballar per l’administració municipal d’en Pasqual Maragall, quan vaig començar a trobar-me molt sovint amb tu. L’alcalde em va anomenar Coordinador de Cultura. Aquest ofici, a mig camí entre la política i la gestió, com l’ofici d’editor, tampoc s’ensenya. La meva primera reacció va ser rellegir a fons el teu llibre Per un debat sobre la cultura a Catalunya. Encara avui és l’assaig interpretatiu més curós que s’ha fet sobre la cultura catalana. Encara avui és un dels pocs textos culturals, que, sorgit des de la nostra singularitat cultural, hagi reflexionat amb profunditat sobre el fet cultural com a paradigma universal. En aquells anys vas ser –amic Castellet- molt generós amb mi. Atribolat per una responsabilitat que enlloc havia aprés, les converses amb tu sobre com orientar les polítiques culturals i la cultura a una ciutat com Barcelona eren un bàlsam de coneixement, sentit comú, entusiasme culturalista, defensa del pluralisme i reivindicació de la neutralitat.

De tu vaig aprendre a veure la feina del gestor cultural, polític o tècnic, de manera similar a com tu veies la feina del editor: tracte amistós i de servei a la gent, pluralisme i neutralitat ideològica; distància amb cap tipus d’interès partidista, i vaig aprendre a fer servir els meus gustos personals per obrir portes, mai per tancar-ne cap.

Parlaves de què calia per fer-se editor, sobretot aprendre a mirar, a escoltar, a olorar, a tocar; parlaves del cervell de l’editor com un cervell esponja, capaç d’absorbir la realitat per després encertar el moment de prémer-la i fer-li brollar el raig d’aigua que suposa cada decisió. Mai vas fallar a cap convocatòria dels temes que et vàrem proposar, culturals o polítics, interessants o avorrits. Mai. I avui te’n dono les gràcies.

De tota manera t’he de dir que el meu Castellet més íntim es manifesta en les taules del restaurant Quo Vadis. Dinant plegats, de tant en tant; però sobretot saludant-te dia sí dia també. Darrerament t’asseies sempre a la taula del racó de la planta baixa. Acompanyat, algunes vegades sol. Allà em vas permetre comprendre la crueltat del pas del temps. Amb el teu somriure plàcid, i els teus comentaris aguts, em vas fer entendre la dura evidència de que els teus amics vagin marxant de la teva vida, que la teva gent et vagi deixant, que siguis el darrer de la teva generació. Semblava que et sabés greu, que a tu, la vida et donés una mica més de temps, però sense l’empara dels teus.

El del Quo ets el Castellet més entranyable, el més humà, el més estimat. Ets l’home amic dels teus amics, l’home amistós, l’home vitalista, l’home amable, educat, contemporani, magnètic, savi, intel·ligent, l’home amb qualitats; el mestre, el mestre amb les qualitats que voldria esteses en el món que ens ha tocat viure.

Aquest Castellet és el meu, com segur que cadascú del presents, té el seu de Castellet. Però més enllà, no cal dir, hi ha el Castellet de tots. L’editor, el crític, el teòric, l’antòleg, l’estructurador, el promotor, l’impulsor, el connector, el conversador, el memorialista, el desllorigador, el combatiu. L’inabastable. Aquest és el Castellet que poc o molt compartim tots.

Poques vegades he assistit un homenatge amb la consciència tan nítida de que la persona a la que volem honorar és un element consubstancial en la vida cultural de pràcticament tots aquells que hem viscut els darrers 60 anys del nostre país.

Ahir al vespre vaig remirar la meva biblioteca personal. Conservo tots els llibres que he adquirit al llarg de la meva vida. Del primer a l’últim. Les teves tendències, intuïcions i conviccions, els teus llibres, els teus autors, hi estan representats d’una manera extremadament rellevant.

A través teu hem llegit i per tant hem construït gran part de la nostra geografia intel·lectual i la de vàries generacions de catalans i ciutadans espanyols. Ens vas connectar amb el món. Vas ensumar de quines plomes sortirien les millors lletres del país, i els hi vas donar l’oportunitat de publicar. I ens vas donar l’oportunitat a nosaltres de llegir-los i de construir el nostre relat de vida amb les lectures que tu ens vas proveir.

Vas ser un home pont, estimat Castellet. Pont entre el desig expressiu de dues o tres generacions de creadors i tres o quatre generacions de lectors. Pont entre els autors europeus i els lectors d’aquí. Pont entre la cultura catalana i la cultura espanyola. Pont entre la cultura i la política. Pont entre la consciència i la identitat individual i la consciència i la identitat col·lectiva.

Entre els editors corre una mena de dita afortunada: el catàleg d’un editor defineix la seva biografia. Doncs avui t’hem volgut agrair, la teva biografia. Escrius: “a grans trets em reconec en el contingut de les prestatgeries (que acumulen els llibres que vaig editar) perquè intenta de representar el llegat d’una cultura universal, traspassada a una llengua d’àmbit restringit, de tal manera que tothom que hi pertanyi pugui sentir incentivat el seu imaginari personal o col·lectiu”.

Si m’ho permeteu, per acabar, li vull agrair, en tant que Conseller de Cultura del país i representant aquí del Govern de Catalunya, la magnífica aportació que JM Castellet ha fet a la nostra cultura.

Sóc conscient que vivim en un país poc donat a honorar als nostres grans ciutadans. Tinc la convicció que aquesta actitud és un subproducte de la erràtica vida política que en termes nacionals hem viscut els catalans. (No és ara i aquí el lloc de raonar-ho). Només vull deixar establert que Castellet és un dels grans de la nostra vida col·lectiva.

Dic amb convicció que va enfortir com pocs els tres drets fonamentals de que disposa un país culturalment estructurat: el dret a la memòria, el dret a la participació cultural i política en el present, i el dret a imaginar un millor futur. Els tres drets tenen en el llibre, encara avui, el millor instrument d’articulació.

Dic amb convicció que la recepta Castellet és encara molt vàlida: observar, admirar, decidir i fer; si voleu amb un punt de pudor i d’ironia, com faria en Castellet. Donant a allò que fem una transcendència limitada, però en qualsevol cas mirant d’exercir-la amb la màxima honestedat i mirada oberta.

Afirmo amb convicció que algunes de la seves màximes són encara vàlides. “Vam imaginar un món –diu Castellet- en els moments més dolents, per dues raons: perquè portàvem al darrera una tradició i una herència estroncades i perquè no ens conformàvem a la mediocritat que ens volia imposar un regim polític guanyador d’una guerra sinistra. Havíem fracassat repetidament, però no ens interessava el fracàs. Volíem guanyar”.

No sé que pensaries dels nostres dies, però si sé que tu volies guanyar i que nosaltres també. Volem guanyar. Volem el país culte que tu desitjaves, el país obert que tu albiraves, el país modern que tu somiaves, el país civilitzat, democràtic i lliure pel que tu lluitaves. Gràcies, doncs per les teves aportacions i també per la validesa del teu missatge.

Amb aquestes paraules, em penso és hora d’acabar l’homenatge d’avui. Comminem-nos a seguir comptant amb en Castellet. El seguirem honorant, però sobretot ens honorarem a nosaltres mateixos si hi seguim comptant. Donarem valor al nostre atribut de país intel·ligent, obert i generós.

Gràcies a la família per haver estat aquí per haver deixat fer í, a tots els que hi heu intervingut per la vostra generosa contribució.

En les teves memòries amic Castellet cites una sentència preciosa d’Eliot: “Present i passat / tal vegada són presents en el futur / i el futur contingut en el passat. Tot és comprés aquí”. Doncs sí. Gràcies i bon vespre a tots.

 

La llengua dels catalans: cultura, estat, nació

(Conferència pronunciada a la Societat Catalana de Sociolingüística de l’IEC, dimecres, 2 de maig de 2012).

Senyor Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans

Membres de la Secció Filològica i de la Societat Catalana de Sociolingüística:

És per a mi un honor, com a conseller de Cultura del Govern de Catalunya, ser avui amb vostès per reflexionar sobre l’estat de la llengua dels catalans i sobre les relacions entre la llengua i la cultura, la nació i el propi concepte d’estat.

No cal dir que l’Institut d’Estudis Catalans és, en si mateix, l’expressió pràctica i simbòlica de la lluita dels catalans per aconseguir aprofundir el coneixement científic de la nostra llengua d’una manera moderna i similar a la dels països avançats del nostre entorn. I, a partir d’aquí, normalitzar-la com una llengua d’ús social ple.

És un fet que l’Institut, la nostra acadèmia de la llengua, com tot el desplegament del fet nacional a Catalunya, va néixer tard en relació a les nacions-estat del nostre entorn. Va néixer el 1907, gairebé tres-cents anys després de l’Académie Française, fundada el 1635 pel cardenal Richelieu. I gairebé dos-cents anys després del naixement de la Real Academia Española, que va ser fundada el 1713 i aprovada per  Felip V el 1714; no per casualitat, un any en el que la llengua dels catalans començava un dels seus episodis més foscos.

No cal dir que la nostra acadèmia va ser fundada amb tanta il·lusió i esperança com precarietat en termes polítics, administratius i econòmics. Evidentment, comptava amb el suport d’una Diputació, però no tenia, pròpiament dit, un Estat al darrere. Ja saben que, en aquest sentit, l’administració estatal era i ha estat més aviat reticent i, en el millor dels casos, indiferent durant molts moments dels darrers cent anys.

La generació fundacional de l’IEC

Sempre que penso en aquella generació admirable de ciutadans que varen fundar aquesta casa, penso en una gent il·lusionada, obsessionada, gairebé diria, per la recerca del temps perdut en termes nacionals. Eren conscients que les circumstàncies, al llarg dels  dos-cents anys anteriors, havien estat molt adverses, i que calia córrer per posar-se al dia i evitar que la història ens deixés de banda. Certament, a aquella generació que va crear l’Institut va correspondre-li el mèrit de relligar en una sola causa els conceptes de cultura, llengua i nació.

A partir d’ells, una àmplia constel·lació de ciutadans que n’incloïa molts de la “vella” generació modernista i la majoria de la “nova” generació noucentista, encapçalada per Enric Prat de la Riba, van mirar la llengua, la cultura i la nació com els vasos comunicants que fonamentaven un país i, evidentment, el nou país que volien edificar.

Els homes de la Renaixença havien fet seva la idea –no tant òbvia cinquanta anys abans- que la llengua catalana i la cultura que sorgia de fer-la servir era respectable. Aquesta idea, aquesta sintètica convicció, és a l’origen del catalanisme fundacional de mitjan segle XIX .

En canvi, la fusió entre la idea de cultura i llengua i la idea de nació és pròpiament noucentista. Era una fusió inèdita fins aleshores, que havia germinat amb una enorme vitalitat en els ambients catalanistes del tombant del segle XIX al XX. Els modernistes hi aportaven mirada política i universalitat, i foren els noucentistes els qui tingueren la traça d’insistir en la formalització institucional del procés. A partir d’ells, el catalanisme basà el seu discurs en una síntesi molt precisa: Catalunya és una nació fonamentada en una llengua i una cultura.

Ho ha escrit amb encert August Rafanell: “Els noucentistes no van crear la nacionalitat catalana, però van fabricar-ne la idea”. Aquesta idea relligava tot el conjunt, especialment la llengua i la cultura, i es convertiria en la pedra de toc de pràcticament tot el catalanisme del segle XX .

Sempre he cregut que aquella generació va fer un pas de gegant en termes conceptuals i polítics. Van fer allò que és més difícil: formalitzar les idees que després configuren i articulen les dinàmiques socials i polítiques. Van fabricar una idea clara i precisa: Catalunya era una nació, amb una cultura i una llengua pròpies. Una nació, una  llengua i una cultura amb els mateixos drets que les altres. Per això, aquella generació va fer un salt d’escala importantíssim en la comprensió real del país i les seves circumstàncies. Va forjar l’equació que ens va permetre fer front a les notables adversitats del segle XX sense perdre la identitat.

Aquella idea, però, que ha creuat de dalt a baix el segle XX, no va desplegar a fons totes les conseqüències que se’n podien derivar si aquella generació hagués aplicat a fons la seva formulació nacional. Si Espanya, la morta –com pensaven molts d’ells-, és a dir, l’Estat, no era capaç de donar resposta a les necessitats de la Cultura nacional, de la Llengua nacional i de la pròpia Nació, quin seria l’Estat que estès disposat a apuntalar-les? Perquè és ben evident: una llengua, una cultura i una nació sense un Estat que els serveixi de palanca patiran.

Com més llegeixo sobre l’època, més convençut estic que aquesta idea va rondar pel cap de tota aquella generació de dirigents. Sempre he cregut, però, que per moltes raons no van trobar la manera de posar-ho damunt l’arena política amb precisió. Així i tot, penso que Prat de la Riba i alguns dels grans líders d’aquella generació, van ser estatistes. Prat va intuir que una nació no podia expressar-se com a tal sense construir una administració i unes institucions d’estat que veritablement li donessin suport i asseguressin la seva continuïtat, i sobretot el progrés.

Crec que Prat ho va arribar a formular, però no és menys veritat que la societat catalana no ho va fer seu. Ho va expressar amb molta precisió, tot i que, certament, ho va fer en els darrers moments de la seva vida política, jove encara, però pròxim a la mort.

En un discurs del maig del 1917, Prat va proclamar la  convicció: “No hem fet la Mancomunitat per tenir una Diputació més gran ni per donar a l’ànima catalana un petit cos d’administració subordinada, secundària: una província. Tots, tots volem per a Catalunya un cos d’Estat, tots sentim que la dignitat popular catalana exigeix imperiosament, més o menys accentuades, formes d’Estat. Aquest és el sentit de la reivindicació d’autonomia plantejada pel nostre poble amb el nom de delegacions de serveis d’Estat a la Mancomunitat”.

El Prat de 1917 parlava de “cos d’Estat” i de “formes d’Estat”. Aquest era el sentit de la reivindicació d’autonomia plantejada. Lluny quedaven els ambigus escrits fundacionals de la seva estratègia política, vindicativa de la Mancomunitat. Lluny havia quedat la idea d’imperi –cap altre territori apel·lat l’havia fet seva. Recordin que la idea d’imperi la va formular Prat, amb Ors, l’any 1906, en el capítol darrer de La nacionalitat catalana. Hi imaginaren una Espanya imperial, sorgida de la confederació de les nacions que hi convivien, entre elles la catalana. Un imperi on podia arribar a cabre-hi Portugal i qui sap si algunes colònies americanes recuperades.

L’esclat de la Primera Guerra Mundial va fer palès que aquesta idea quedaria superada per les circumstàncies. De la Guerra no en sortirien Imperis, sinó nacions. Era l’any 1917, i Prat de la Riba parlava de cos i formes d’Estat.

Com més m’apropo a les conviccions d’aquella generació noucentista, més em convenço que el seu afany d’institucionalitzar el país, crear un sistema d’institucions, va ser el primer esborrany -encara no passat a net- en el es plasmava de manera rigorosa la idea que desplegar una nació, una llengua i una cultura implicava posseir les eines pròpies d’un Estat.

És ben conegut que, acabada la Primera Guerra Mundial, la política catalana va centrar la seva vindicació en la demanda d’autonomia, i la seva actuació en la configuració d’una potent societat civil. Va ser com si els catalans optessin per remarcar el fet diferencial català en la pròpia existència d’una societat. Aquí hi havia societat civil, allà hi havia Estat: ranci i tronat, com diria Gaziel. L’Estat – i també la idea d’Estat-, quan més lluny millor. Està per fer una història de les relacions entre Catalunya i l’Estat des de 1714 en endavant: al meu entendre, donaria llum a moltes de les incògnites i derives del catalanisme i la catalanitat.

La societat civil era modernitat, mentre l’Estat (aquell Estat) era regressió. També aquesta idea va quedar instal·lada en l’imaginari catalanista, de fet fins als nostres dies. La idea  que l’Estat és regressiu encara no s’ha esvaït de la societat catalana: política d’infraestructures, drenatge fiscal de Catalunya, negació de la pluralitat cultural i nacional… continuen alimentant una visió de l’Estat negativa.

D’aquell afany estatalitzador noucentista -dit amb la boca petita fins als nostres dies- i de la convicció correcta, però un pèl exagerada, sobre la força de la societat civil si no té una mica d’estat al darrera; de la pròpia acció de l’Estat espanyol, sempre més regressiu que positiu, n’han sortit els avenços, però també les precarietats actuals de la llengua catalana, del sistema cultural català i de la pròpia nació dels catalans.

El català, llengua nacional, moderna i de cultura

Avui el català és, indiscutiblement, una llengua nacional. És una llengua moderna, una llengua de cultura. És la llengua del poble, de la ciutadania, però també una llengua plena de disfuncions i dificultats. El coneixement i l’ús del castellà és superior al del català i queda encara molt de camí per recórrer entre els joves, la immigració, les noves tecnologies, les empreses, els mitjans de comunicació i l’administració de justícia.

Gràcies a l’esforç fet des l’Institut, avui tenim una llengua moderna, perfectament homologable, normativitzada, posada al dia com a sistema de comunicació i sense cap inconvenient intern per fer les funcions d’identificador social. El català és avui una llengua de primera, codificada en termes gramaticals i lèxics, assumida pels estudiosos i la immensa majoria dels sectors culturals de tots el territoris de parla catalana.

Els seus predecessors en aquesta casa, la Secció Filològica i molts acadèmics, van fer i fan una feina admirable. Avui el català és un vehicle de comunicació modern i un identificador perfectament homologable. La llengua, doncs, en si mateixa, ha deixat de ser “el” problema. El problema és polític i institucional.

El català és avui una llengua de cultura. Queda lluny la vella sentència d’Antoni de Capmany, a finals del segle XVIII : [El català és] “un idioma antiguo y provincial, muerto hoy para la república de las letras”. Avui, la cultura catalana, que en algun moment de la seva història ha dubtat en quina llengua expressar-se, disposa d’una llengua de cultura plena i reconeguda arreu. Avui el català és un vehicle de producció d’excel·lència creativa; avui a Catalunya tenim un sistema cultural pràcticament complet, a imatge de les nacions avançades d’Europa.

Avui, la identificació entre llengua catalana i continguts propis i de qualitat és un fet. Avui, la relació entre llengua catalana i cultura és viva i vivificadora. Avui, la nostra cultura, a través de la llengua, expressa sense complexos una mirada pròpia sobre el món. Avui, Catalunya posseeix una llengua lligada a un sistema cultural prou fort, a un edifici cultural prou sòlid i potent, a una producció cultural singular que, a més, ha aconseguit donar obres de valor universal. Avui, el català és l’eina expressiva d’una relació magnífica d’homes i dones de lletres que, començant amb Ramon Llull i Joanot Martorell i acabant amb Jaume Cabré, l’han utilitzat per expressar-se i posar idees, conviccions, interpretacions i mirades pròpies a disposició de la cultura del món.

Avui ja sabem que, de la mateixa manera que la llengua de Dickens mai no desapareixerà, la llengua dels nostres poetes i els nostres novel·listes, assagistes, historiadors i traductors, existirà per sempre. Avui, el català produeix metàfores, imaginari i continguts. Per aquesta raó, és imprescindible reforçar, completar i consolidar el sistema cultural català. Només un sistema cultural fort podrà fer visible la nostra llengua en un entorn cultural global i enormement exigent. En aquest aspecte, ens estem jugant el futur, perquè les interaccions entre globalitat i singularitat definiran allò que tindrà existència d’aquí a cent anys.

Tot i la crisi, és imprescindible mantenir la cultura -i és clar, la llengua- com una prioritat nacional: primer, perquè és barat; segon, perquè és l’única recepta que ens garanteix el futur, i tercer, perquè, per alguna raó, ho estan fent països del nostre entorn.

Hem aconseguit, doncs, plasmar aquell anhel noucentista: vincular la llengua a una cultura forta. Tampoc aquí el repte és cultural: és, sobretot, polític. Ens cal reforçar la cultura catalana, reforçar les seves estructures sistèmiques i donar oportunitats al sector empresarial. Universalitzar la cultura exigeix un treball cooperatiu amb la societat civil i dedicar-hi amb diners públics. Almenys, allò que hi dediquen per habitant els nostres veïns europeus. Ara no ho fem. L’asfíxia fiscal catalana i la indiferència del Estat ho impedeixen.

A tot això, s’hi ha d’afegir un aspecte que ens preocupa especialment, i en el que estem treballant intensament des del Departament de Cultura. Malgrat l’èxit del camí fet fins avui en la vinculació de llengua i cultura, ha persistit en el temps un seriós decalatge entre creació i consum cultural.

Només en radio i televisió, el consum en català és superior al consum en castellà -un 53% dels ciutadans de Catalunya consumeixen aquests dos mitjans en la nostra llengua. En canvi, la quota de mercat del català, en la majoria d’àmbits culturals, està per sota del castellà. En alguns casos, només lleugerament: en els espectacles, el 47% es veuen en català, i en les revistes la quota en català és del 46% del mercat.

En altres sectors, el català es manté en una posició molt per sota del que voldríem. És el cas del llibre –amb una quota de mercat del 20% en català- i, especialment, del cinema –només del 3%. En aquest sentit, com saben, estem treballant intensament per corregir aquests desajustos, particularment en el cas del cinema, i comencem ja a veure els primeres resultats positius de la política impulsada des de l’inici de la legislatura.

Després de l’acord assolit el setembre del 2011 entre el Departament de Cultura, el Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya i la Federació de Distribuïdors Cinematogràfics, el consum de cinema en català s’ha incrementat en un 361,20% en només un any, i la nostra previsió és que aquest creixement es mantingui en el temps fins a assolir, el 2017, una quota de mercat del cinema en català del 35%.

El català, llengua de la ciutadania

El català ha esdevingut la llengua de la ciutadania? Podem dir que sí. Lluny queda aquella afirmació d’Antoni Rovira i Virgili l’any 1914: “L’edifici de la nacionalitat catalana està en runes”. Les xifres d’ara són eloqüents. La convicció social sobre el català s’ha consolidat entre pràcticament tots els sectors de la nostra societat, i la llengua ha esdevingut una responsabilitat de la majoria dels que vivim a Catalunya. A més, la “confabulació de convençuts” que ha permès la Catalunya democràtica dels darrers trenta anys ha estat decisiva, i molts nouvinguts també han estat convençuts.

El sistema educatiu i comunicatiu, així com la producció i el consum cultural, han canviat aquella realitat descrita per Rovira i Virgili. I la realitat d’avui ha desbordat, àmpliament, els anhels i els objectius d’aquella generació romàntica que va restaurar els jocs Florals de Barcelona el 1859.

Han estat centenars, per no dir milers, les iniciatives sorgides de la societat civil catalana al llarg dels darrers cent o cent cinquanta anys. De vegades, amb suport polític local; sovint, amb l’Estat fent la punyeta. Ha estat aquest cúmul d’accions les que han donat sentit als estatuts d’autonomia del 1979 i del 2006 i al reconeixement que s’hi plasma del català com a llengua pròpia de Catalunya. La suma de totes aquestes iniciatives –públiques, locals i cíviques- explica que el català hagi assolit unes cotes de presència ciutadana impensables fa només trenta anys.

Vegem-ho. El 1983, de cada 100 persones, només 59 sabien parlar català: avui el parlen 80 de cada 100. I aquell any, de cada 100 persones, 80 entenien la nostra llengua: avui són 95. I només les persones més grans, i la majoria dels alumnes de les escoles d’aleshores, sabien llegir i escriure amb una certa correcció el català: avui, 60 de cada 100 persones el saben escriure.

L’any 1983, l’ensenyament en català no arribava ni a un alumne d’EGB de cada cinc. Avui, els joves d’entre 15 i 29 anys -la primera generació plenament escolaritzada en català- dominen la llengua per sobre de la mitjana en totes les habilitats. I si aleshores l’ús de la llengua era molt inferior al que li correspondria en funció de la seva importància geogràfica, avui la presència del català al cinema i als mitjans de comunicació s’ha multiplicat d’una manera significativa.

Avui, el català és la novena llengua d’Europa. La seva fortalesa i vitalitat no desmereix cap altra llengua del continent, i fins i tot moltes de les estatals.

No és menys veritat que estem instal·lats, com ja els he comentat, en moltes rutines -cas de la justícia-; pors econòmiques -cas de l’etiquetatge en català-; desconeixements -les majors i el potencial del cinema en català-, i complexos històrics -ens adaptem a parlar en castellà quan sabem que el nostre interlocutor entén o hauria d’entendre el català.

És cert que és difícil que el català esdevingui, en plenitud, una llengua de ciutadania quan el missatge quotidià que dóna l’Estat és que és una llengua secundària.

Som conscients que ens queden molts àmbits on millorar la situació del català. Per tant, donar la situació per bona, conformar-se, seria un gran error. Cal molta gestió pública i més convicció cívica. Cal molt de diàleg entre l’Administració, els agents socials, les institucions acadèmiques i els experts de cada sector. Cal avaluar periòdicament les nostres polítiques. Calen lleis raonables per a fer-les complir, i molts acords. Cal molta implicació dels convençuts.

La història, la nostra pròpia història, ho posa en evidència: els ciutadans són el més potent agent de normalització i la garantia de pervivència del català. Ens cal, doncs, que molta gent prengui consciència que més català suposa una ciutadania més compromesa. Queden molts ciutadans per incorporar. De la branca dels Font, dels Martínez o dels Ahmed. Incorporar-los independentment de la seva procedència. El català és llengua de cohesió i de pertinença, però encara no ho és de tothom.

Per això, la socialització del català dóna coherència a la societat, i el seu ús massiu la beneficia. Però el català ha de ser més encara la llengua del poble, l’idioma de la ciutadania. Ha de ser la clau que obri a tots la porta a l’espai públic. Ha d’identificar-se com una llengua d’oportunitats.

I una vegada més, topem amb el mateix. ¿Com aconseguir-ho si la percepció majoritària és que l’Estat es mostra sovint combatiu, en el millor dels casos indiferent i quasi sempre ineficient amb la llengua dels catalans? Per respondre aquesta pregunta, tornem a Prat de la Riba. Les seves precises paraules de l’any 1917 –dotar-nos de “cos d’Estat” i de “formes d’Estat”-, escoltades ara, passats quasi cent anys, situen en tota la seva intensitat els problemes que estem vivint avui. Problemes derivats del fet que som una nació, una llengua i una cultura sempre obligades a malbaratar energies en la seva pròpia defensa contra l’Estat que se suposa que les hauria de defensar.

Dites l’any 1917, aquestes paraules de Prat mostren la distorsió que la Gran Guerra va suposar per a la política catalana i ensenyen la significació exacta de la Dictadura de Primo de Rivera. També donen sentit a la renúncia de Francesc Macià a la República Catalana, que va proclamar-se el 14 d’abril del 1931 per a transmutar-se en Generalitat tres dies més tard. Aquestes paraules, evidentment, expliquen la missió última de la dictadura del general Franco. I, òbviament, comencen a explicar els dobles sentits i les ambigüitats de moltes de les premisses fundacionals de la transició democràtica dels anys 70 i 80.

A la llum de les paraules de Prat, apareixen ben perfilades les raons que expliquen la creixent frustració de molts catalans que van apostar per una transformació des de dins de l’Estat espanyol a traves del diàleg i la pedagogia. Només cal llegir el darrer volum de les memòries del president Pujol, o fins i tot el darrer llibre signat pel president Maragall.

Pujol, Maragall i molts d’altres vam pensar que, amb l’arribada de la democràcia, s’obria definitivament la porta per tal que la nació catalana, la seva llengua i la seva cultura rebessin el reconeixement i suport explícit d’un Estat espanyol modernitzat i pluralista. Un Estat que fos capaç de vetllar equilibradament pels interessos de les nacions, les llengües i les cultures que el conformen.

L’any 1979, molts vam creure que la democràcia i el creixement econòmic transformarien l’Estat en benefici, també, dels interessos de Catalunya. Pensàvem que una Espanya democràtica i socialment més justa havia d’esdevenir una Espanya políticament i econòmicament progressista, i definitivament justa amb la llengua, la cultura i la nació dels catalans.  Donàvem per fet que la modernització de l’Estat havia d’implicar l’acceptació de la seva naturalesa plurinacional i plurilingüe.

Ara que tenim prou perspectiva, constatem que no ha estat així. Constatem la nostra ingent ingenuïtat. Espanya, certament, s’ha modernitzat, però el seu Estat no ha esdevingut l’Estat dels catalans, l’Estat de la llengua i la cultura catalanes. No ha estat un Estat especialment amatent amb els interessos dels catalans.

Trenta-tres anys després, ens n’adonem que hem estat vivint, amb una estranya complaença, una situació absolutament anòmala. D’una banda, hem viscut joiosos amb la nostra petita autonomia política. Ha funcionat com una petita delegació de la sobirania de l’Estat, a la manera que ho concebia un Ortega i Gasset. Ha permès fer polítiques poc o molt positives en l’àmbit de la llengua i la cultura. Amb bona voluntat i pocs mitjans, i mai definitives.

D’altra banda, hem estat complaents amb una Administració de l’Estat que ha negat reiteradament, i de manera creixent, els seus propis principis constitucionals. I que ha practicat polítiques concretes quasi sempre negatives o, en el millor dels casos, indiferents. Aquest és el fet inqüestionable, doncs, que ens toca afrontar a les actuals generacions: la modernització democràtica d’Espanya no ha suposat la seva democratització ideològica i cultural. L’Estat espanyol continua controlat per un marc mental que, de manera quasi hegemònica, manté una visió unitària i uniforme en termes culturals i lingüístics.

Com a conseller de Cultura, com a observador diari dels nostres problemes culturals i nacionals, com a agent de la transformació exigida pel meu càrrec, tinc cada dia més la convicció que tots els dèficits que arrosseguem en termes culturals i lingüístics i també, és clar, en termes fiscals, econòmics i infraestructurals se sintetitzen en un: el dèficit d’Estat. Dèficit que és manté –amb petites excepcions- des de fa, pràcticament, tres-cents anys.

Així com els noucentistes van descobrir que calia incardinar llengua, cultura i nació, crec que a nosaltres ens toca incardinar llengua, cultura i nació amb Estat. Penso que el que estem vivint ara exigeix donar forma a aquesta idea de fons: Catalunya no podrà sobreviure si no aconsegueix articular un Estat propi. Les noves circumstàncies mundials -globalització, uniformització, immigració, digitalització- ens exigeixen tenir-ho més clar que mai.

Som una nació, tenim una llengua i una cultura, però no tenim l’Estat que ha de defensar-les per garantir-ne el futur. Tot els que està passat ara és l’expressió d’això. I cada dia som més els catalans que estem convençuts que cal parlar seriosament i sense eufemismes de l’Estat que volem, del que ha de respondre a les nostres necessitats com a  poble i ha de resoldre amb eficiència els reptes plantejats.

Al trinomi noucentista -nació, llengua, cultura-, cal afegir-hi un quart component: l’Estat. A les actuals generacions, que provisionalment anomeno deucentistes, ens cal aprendre a imaginar, sense pors ni ambigüitats, la idea de l’Estat que ens convé. Ens cal aprendre a desxifrar la interdependència antre l’Estat i la llengua, la cultura i la nació. Ens cal comprendre que els temps actuals exigeixen, més que mai, que la nostra llengua i la nostra cultura tinguin un Estat entès com l’eina que les ha de garantir.

Per això acostumo a dir que sense un Estat propi no hi solució definitiva als problemes de la llengua i la cultura catalanes. I que a la nostra generació li correspon introduir en la història del catalanisme el concepte d’Estat propi. Penso, per dir-ho a la manera d’August Rafanell, que les generacions actuals –les deucentistes- no haurem creat la idea d’Estat, això és obvi. Però sembla imprescindible que siguem capaços de verbalitzar-la en els termes exactes que correspon als interessos dels catalans, en un món global i en aquest moment de canvi del paradigma capitalista.

Sense Estat propi, els problemes es mantindran

O bé disposem d’Estat propi, o bé els problemes es mantindran, o tal vegada es multiplicaran. Sense Estat, en tot cas, ben segur que es desaprofitaran oportunitats. Ben segur que continuarem compromesos en la improductiva obligació de defensar coses tant òbvies com la nostra llengua i la nostra cultura. Els problemes de la llengua –les llengües- i de la cultura –cultures- només es poden resoldre de manera correcta afrontats des d’un Parlament que atresori el grau necessari de sobirania nacional.

És foll que, a aquestes altures, haguem de dedicar l’absurda quantitat d’energia política, social i cívica a què ens veiem obligats per tal d’afermar la nostra llengua i la nostra cultura. Sobretot de les envestides de l’Estat espanyol i dels seus aparells administratius, executius, legislatius  o judicials.

Recordem que l’Estat actual no acompleix ni la Constitució espanyola vigent. Fa sistemàticament una lectura restrictiva i negativa de la pluralitat cultural i lingüística que la pròpia Constitució proclama. Sistemàticament, ignora l’article 3, on es predica que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.

Per acció o per omissió, l’Estat es despreocupa d’una llengua mil·lenària que és el principal receptacle del bagatge literari i científic d’una nació. L’Estat espanyol és l’Estat del castellà, perquè actua com si només tingués responsabilitat sobre la llengua castellana, tal com evidencien les xifres. I dedica recursos ingents a la seva protecció i difusió: inverteix anualment 800 milions € per protegir el castellà a través de subvencions als mitjans comunicació, a l’Instituto Cervantes, a la Real Academia Española i a d’altres institucions. En canvi, l’IEC rep cada any 900.000 € de l’Estat espanyol.

Cada català paga, per defensar el castellà, 16,94 € anuals. En total, els catalans paguem per aquest concepte 127 milions €. A banda, no cal dir, els catalans paguem de manera pràcticament exclusiva tot allò que suposa la protecció del català: l’Institut Ramon Llull i TV3 els paguem exclusivament nosaltres.

Però encara és pitjor una altra cosa: el permanent assetjament institucional contra la plena normalització del català. L’actitud de les diverses institucions de l’Estat i dels principals partits polítics es reflecteix nítidament en la llarga història de recursos judicials contra la llengua catalana que han estat  presentats pels diferents governs de l’Estat, indistintament del color polític; també pel Defensor del Pueblo i pels diferents partits polítics estatals, amb el PP al capdavant.

No cal dir que L’Estat no fa res per temperar favorablement per al català les controvèrsies lingüístiques que algunes institucions i partits fomenten als diferents territoris de l’Estat. Com vostès saben, el més habitual és que fins i tot s’estimulin els enfrontaments polítics al País Valencià, l’Aragó o les Illes  Balears.

I és que l’Estat continua incomplint la Carta Europea de Llengües Minoritàries, en vigor a l’Estat espanyol des del 2001. No ha fet cap esforç favorable al català en cap àmbit d’especial actuació (l’administració o la justícia), no ha fet cap esforç en contrarestar l’actitud de les autoritats del País Valencià respecte de TV3.

Per ser rigorosos, hauríem de dir que no es ben bé veritat que el català no hagi tingut Estat. Més aviat hauríem de dir que l’ha tingut, encara que gairebé sempre en contra. Així ha estat durant la major part dels darrers 300 anys, ja que en pocs moments l’Estat ha jugat a favor del català. En poques paraules: el català no ha tingut mai una maquinària d’Estat a favor, com l’han tingut la major part de les altres llengües: l’alemany, el francès, l’holandès o el croat; i, no cal dir,  el castellà.

Avui vivim atrapats en una Espanya que menysté el català; que no accepta la seva pluralitat i diversitat; que presumeix d’un unitarisme que només serveix per dissimular les seves carències; que veu com els seus fonaments de prosperitat estan en procés de descomposició, i que agita el fantasma de l’anticatalanisme per amagar la seva impotència.

Avui, un cop més a la història, vivim el naufragi de l’Estat espanyol, amb una classe governant incapaç de portar el timó de la seva economia. Avui, una vegada més, les agressions a la catalanitat serveixen per amagar els interessos particulars de molta gent que viu sota el paraigües de l’Administració.

Què hauria de fer un Estat propi a favor del català

Un Estat propi jugaria a favor del català. Aspiraria a situar la llengua i la cultura catalanes en igualtat de condicions en relació a les llengües i cultures que ens envolten i, per què no, a les més avançades del món. És a dir, aspiraria a ser tan eficient amb el català com ho és l’Estat espanyol amb el castellà, o l’Estat francès amb el francès. Aspiraria a ser una maquinària pensada per donar resposta als interessos culturals i lingüístics dels catalans.

Un Estat propi faria bandera, amb orgull, de la seva diversitat lingüística. Protegiria els interessos lingüístics dels catalans: protegiria el català i l’aranès, protegiria el castellà, i introduiria l’anglès o altres llengües vehiculars universals. No estaria permanentment enemistat amb la pluralitat i la riquesa cultural i lingüística de Catalunya. I posaria en la seva agenda la defensa del català a nivell europeu i internacional.

Un Estat propi estendria sense ambigüitats entre els nouvinguts l’imaginari cultural català, amb la llengua pròpia com a referència. Consideraria el català com una part indestriable del seu patrimoni cultural col·lectiu. Prendria decisions de gestió de les llengües en el marc del seu Parlament i en les institucions d’autogovern. Faria bandera d’una gestió democràtica de la llengua. No podria qüestionar les decisions del seu propi Parlament com passa ara, amb una sobirania sempre tutelada per les institucions estatals espanyoles.

Un Estat propi tindria el poder polític suficient per legislar i governar a favor de la llengua pròpia sense haver de demanar permís a ningú, més enllà de les lleis internacionals.

Definitivament, doncs, no resoldrem la normalització del català si no prenem consciència que el principal entrebanc, el veritable i permanent pal a la roda, allò que fa diferent el català de les resta de llengües del nostre entorn, allò que impedeix la plenitud del català, és el dèficit estructural d’Estat que paradoxalment suposa l’Estat espanyol actual.

La nació dels catalans, la cultura catalana, a diferencia de les nacions i les cultures que ens envolten, no posseeix els instruments estatals imprescindibles per assegurar la supervivència de la seva llengua pròpia. No els té en el món complex que resulta de l’era de la comunicació global i del canvi en el model econòmic que estem vivint a nivell planetari.

És com si la societat catalana hagués aconseguit, en 100 anys, reparar el vehicle –la llengua- dels danys que havia sofert des de 1714 i de tantes rascades com li han fet des d’aleshores. Però també és com si no haguéssim comprés del tot que el vehicle lingüístic no aconseguirà arribar al final del trajecte si no té un sòlid sistema de carreteres –institucionals, administratives, culturals, comunicacionals- per on circular amb normalitat.

El que és segur és que als catalans ens resulta imprescindible una nova arquitectura de sobiranies. Serà de geometria variable. És clar també que l’Estat dels catalans poc tindrà a veure amb el models del segle divuit o els decimonònics. Per això acostumo a afegir que, quan dic Estat propi, no vull dir necessàriament que hagi de ser exclusiu. És més que possible, fins i tot pertinent, que a l’Estat propi dels catalans li calgui compartir sobiranies amb altres pobles peninsulars i europeus. El que en tot cas sembla indiscutible és que aquesta generació de catalans negarà per sempre més l’Estat Espanyol actual.

Tot està obert: Estat propi exclusiu, confederació entre iguals amb una Espanya refundada, ubicada en el marc d’una Europa més integrada políticament i econòmicament.

Les agendes del català

Ens cal una nova ofensiva per la llengua vinculant-la a la reivindicació política de l’Estat propi. Com sabeu, des del Govern, estem treballant en 16 agendes:

  • Agenda per una llengua amb el suport d’un Estat eficient.
  • Agenda per Europa.
  • Agenda internacional.
  • Agenda per millorar la relació amb les altres comunitats amb les qui compartim llengua.
  • Agenda per enfortir l’associació entre una llengua de prestigi i una cultura d’excel·lència.
  • Agenda per fer del català la llengua de tots, una llengua de ciutadania.
  • Agenda a favor d’una llengua coneguda per tothom.
  • Agenda per una llengua usada per tothom, en tots els àmbits.
  • Agenda per ampliar l’ús entre els joves.
  • Agenda per acollir definitivament la immigració que es queda.
  • Agenda per reforçar la presència del català en el món digital.
  • Agenda per incrementar l’ús del català a  les empreses.
  • Agenda per multiplicar l’ús de la llengua en la justícia.
  • Agenda per desplegar el seu ús en els mitjans de comunicació.
  • Agenda per desplegar la Llei 35/2010, d’1 d’octubre, de l’occità, aranès a l’Aran.
  • Agenda per desplegar la Llei 17/2010, de 3 de juny, de la llengua de signes catalana.
  • Totes aquestes agendes són importants. Però sens dubte, les més decisives i estructurants avui son quatre:
  • El català necessita un Estat eficient.
  • El català necessita ser una llengua plenament reconeguda per Europa.
  • El català precisa estar vinculat a una cultura nacional capaç d’associar-se a una cultura de l’excel·lència i el prestigi.
  • El català ha de ser una llengua plenament reconeguda per tota la ciutadania.  

Em proposo reforçar les eines de participació que tenim. Vull una Direcció General de Política Lingüística capaç de treballar amb més ambició política. Desitjo un Consell Social de la Llengua més dinàmic, més assessor i més participatiu. Haurem d’actualitzar les funcions del Consorci per a la Normalització Lingüística. Dinamitzarem el Consell Social de la Llengua. Reforçarem l’Institut Ramon Llull perquè continuï exportant cultura, llengua, literatura i marca.

L’ofensiva política pel català ha de ser el resultat del diàleg entre els responsables públics, els agents socials, les institucions acadèmiques i els experts de cada sector. El català és cosa de tots.

Treballarem les coincidències entre els partits polítics catalanistes. Són moltes i s’ha de notar. No posarem l’accent en nova legislació sinó en el desplegament de polítiques sectorials.

La història del català és extraordinària: ens en podem sentir orgullosos

Quan més hi penso, més en sembla que la història del català és extraordinària. Ho dic amb admiració i un punt d’orgull. La derrota de 1714 va fer estralls i el català, certament, va quedar tocat. L’Estat monàrquic es mirava París com a model de capital imperial. Copiava el sistema radial d’infraestructures, volia fer de Madrid el centre econòmic i polític de la monarquia. Es fixava en la monarquia francesa per imposar un sistema cultural i lingüístic de tall il·lustrat, però inequívocament unitarista i centralista.

Aquesta ha estat la tònica de les polítiques estatals al llarg de tot el segle XVIII, el segle XIX i gran part del XX. El català va sobreviure al procés d’alfabetització exclusivament en castellà. Va resistir l’escolarització, el bilingüisme asimètric i la primera revolució comunicativa, sempre discriminat a favor del castellà.

Durant aquest llarg procés, molta gent va anunciar la mort del idioma. I alguns catalans van caure en l’espanyolisme cultural i lingüístic. Cap de les persones que arribaven a Catalunya per raons immigratòries de caire econòmic no podien identificar les coordenades lingüístiques pròpies del lloc on s’havien establert. “Estic a un lloc on parlen diferent” –deien. Però el paraigua simbòlic i pràctic de l’Estat jugava a favor que suposessin que més aviat eren els catalans els que tenien l’obligació d’entendre als nouvinguts.

El procés de recuperació del català ha estat certament tortuós, però inequívocament progressiu. La Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme, la República, el “seixantisme” i l’actual autonomia han estat inequívocament favorables al català.

A partir del 1906, el català esdevingué llengua nacional, llengua del poble i llengua de cultura.  Son ja pocs els qui a Catalunya dubten que el català sigui la llengua nacional, la llengua del poble. I que sigui una llengua de cultura.

En termes generals hem aconseguit, malgrat tot,  un grau de cohesió lingüística notable. Una gran majoria de la població entén a Catalunya que la llengua dels catalans és el català. Només una minoria molt minoritària combat les tesis i les resolucions del Parlament de Catalunya a favor de la centralitat del català en l’educació. I la llengua, avui a Catalunya, no és motiu de gran controvèrsia ni de divisió social. Però no som un país complet en termes lingüístics, i només ho serem si a les fortaleses històriques hi afegim un Estat favorable.

El català s’ha mantingut –i d’aquí neix, malgrat tot, la seva fortalesa- a través del “poder” de la societat civil catalana. El poder català ha estat cívic, amb petits fragments de poder d’Estat sempre concedits –com ho foren la Mancomunitat o la Generalitat republicana, i ho és la Generalitat actual. El poder català, el catalanisme, ha estat una mescla poderosa de  societat civil –política i cultural- i administració pública –ajuntaments, diputacions i autonomies, sempre tutelades per l’administració general de l’Estat i el seu aparell, executiu, legislatiu i judicial.

Aspirar, doncs,  a la igualtat en termes de llengua amb els pobles que ens envolten és un imperatiu. Joan Solà, en rebre el premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2009, va dir: “Si volem ser un poble normal ens cal aspirar a una situació global comparable a la dels Estats reconeguts amb una llengua referencial ben fixada, potent i autònoma, i amb una literatura, una història, un poder civil i un espai geogràfic visibles i diferenciats”.

Fa cent anys que la societat civil va prendre consciència que som una nació. Ho va fer en un període de temps relativament curt. Tal vegada no en som del tots conscients, però crec que ara ens està passant el mateix amb la necessitat d’Estat.

Potser als contemporanis ens està vetat comprendre l’abast dels grans moviments de fons. Així ho creia Stefan Zweig. Va escriure, en el seu memorable llibre El món d’ahir, que “La història, obeint a una llei irrevocable, denega als contemporanis la possibilitat de conèixer en els seus inicis els grans moviments que determinen la seva època”.

No sóc capaç de dir fins on arribarem, però sí que puc afirmar que crec que estem en el moment inicial d’un d’aquests grans moments de canvi. Construir un Estat propi dels catalans és la fita imperativa del nostre temps. Si no és així, la nostra cultura, la nostra llengua i, per tant la nostra nació, seguiran estressades, disminuïdes i hipotecades.

Aquest matí, el president del Parlament Europeu, Martin Schulz, recomanava fantasia, valor i imaginació per construir el futur d’Europa. Europa pot fracassar. Espanya ja ha fracassat. Ara ens cal fantasia, valor i imaginació per construir el futur de Catalunya dins d’Europa. Les relacions amb Espanya? Ja veurem. Dependrà que vulgui desplegar un encontre beneficiós per a ambdues parts, i, evidentment, per a la llengua catalana.

Sobre la llengua dels catalans i el seu estat

(Conferència pronunciada a Tribuna Primera Plana, dilluns, 12 de desembre de 2011).

En primer lloc, vull agrair a Tribuna Primera Plana i a El Periódico de Catalunya l’avinentesa d’adreçar-me a vostès.

En aquesta conferència els faré unes breus consideracions preliminars sobre l’extraordinària història del català; refrescarem algunes dades sobre l’estat de la qüestió; els donaré la meva opinió sobre on som, per dilucidar si l’ampolla està mig plena o mig buida; els proposaré que els catalanistes deucentistes ens posem d’acord en un cert diagnòstic sobre l’estat del català i les causes dels nostres mals; em referiré a  les principals amenaces que avui té el català; els apuntaré quines són les línies estratègiques que estem treballant.

Per concloure, els faré dues reflexions sobre la gestió democràtica de la llengua i la llengua i el poder polític. I, com és de rigor, acabaré amb una cita que espero que considerin oportuna.

Tant del que diu l’Estatut com la Constitució se’n desprèn que hem avançat molt des que l’any 1906 Enric Prat de la Riba va convertir la llengua en la puntada a seguir.  El com hem arribat fins aquí té una història apassionant d’un subjecte complicat. Té vida pròpia, relacions extraordinàriament dinàmiques amb les societats i, políticament, ofereix la possibilitat de molta manipulació.

La llengua és un sistema de comunicació, un identificador col·lectiu i una potent tecnologia social. Si fa tres-cents anys no hagués passat res d’anormal, la nostra societat lingüística seria una de prototípicament mitjana entre la seixantena de llengües d’Europa, situada dins del grup de les llengües mitjanes grans.

El català, doncs, podria haver estat una llengua fonamentadora entre França i Espanya. Podria haver romàs dins d’un Estat com la Confederació Helvètica. Podria ser una de les llengües d’Europa, com ho és el croat. I els catalans podríem haver dedicat moltes energies col·lectives en altres afers no menys cabdals per al desplegament de la nostra comunitat.

La realitat és que l’Estat espanyol es va desplegar contra el català i la pròpia societat catalana. La realitat és que, en alguns moments, la societat catalana ha dubtat de la seva identitat. La realitat és que, si fa 150 anys el català era una llengua en perill de mort, avui és la novena de la Unió Europea.

Quin contrast amb el que afirmava Antoni de Capmany a finals del segle XVIII respecte del català: “Un idioma antiguo y provincial, muerto hoy para la república de las letras”. Quina història tant extraordinària, la del català! Ho dic amb admiració i un punt d’orgull.

La derrota de 1714 havia fet estralls i el català, certament, estava tocat. L’Estat monàrquic es mirava París com a model de capital imperial. Copiava el sistema radial d’infraestructures per fer de Madrid el centre econòmic i polític de la monarquia. Es fixava en la monarquia francesa per imposar un sistema cultural i lingüístic de tall il·lustrat, però inequívocament unitarista i centralista.

En termes generals, el català va patir les conseqüències de l’acció de l’Estat al llarg de tot el segle XVIII, el segle XIX i gran part del XX. Va sobreviure al procés d’alfabetització exclusivament en castellà. Va resistir l’escolarització, el bilingüisme asimètric i la primera revolució comunicativa, sempre discriminat a favor del castellà. Durant aquest llarg procés, molta gent va anunciar la mort de l idioma. I molts catalans van caure en una o altra mena d’espanyolisme.

Malgrat tot, el procés de recuperació del català ha estat tortuós, però inequívocament progressiu. S’ha situat al centre de la Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme, la República i el seixantisme. A partir de 1906, el català esdevingué la llengua nacional, la llengua del poble i una llengua de cultura.

Ara ja són pocs els qui a Catalunya dubten que el català sigui la llengua nacional i llengua del poble. I que sigui una llengua de cultura. Però s’han aconseguir unes cotes de recuperació i de normalitat que semblaven impensables fa només 100 anys. I fins i tot podien semblar difícils d’assolir fa 30 anys, quan va començar la Transició.

Ara, en termes generals, som un país lingüísticament cohesionat, però no acabat. Una gran majoria entén a Catalunya que la llengua dels catalans és el català. Només una minoria molt minoritària combat les tesis i les resolucions del nostre Parlament a favor de la centralitat del català en l’educació. La llengua, avui a Catalunya, no és ni motiu de gran controvèrsia  ni de divisió social.

Em pregunto: ¿N’hi ha prou amb aquestes tres característiques per assegurar la normalitat present i l’existència futura del català? La resposta és, en principi, que no. Què és, doncs, el que ens manca? Els respondre una mica més endavant.

L’estat de la qüestió

Les dades són prou conegudes. L’Informe de Política Lingüística del 2010 conté diversos elements que ens permeten afrontar el futur amb optimisme:

El 94,6% dels ciutadans entén el català, el 78% dels catalans el sap parlar, el 81,7% el sap llegir i el 60% el sap escriure.

Entre els joves, els fruits de la immersió lingüística són ben evidents: entre els 15 i els 29 anys, la primera generació plenament escolaritzada en català, els joves tenen un coneixement de la llengua per sobre de la mitjana en totes les habilitats lingüístiques. L’entenen el 94,7%, el parlen el 84,9%, el llegeixen el 86,6% i l’escriuen el 80,5%. L’èxit, vist en perspectiva, és indubtable. I segurament impensable ara fa 30 anys.

D’altra banda, el català té una notable capacitat d’atracció. Un 13% de les persones que no tenien el català com a llengua inicial l’han adoptada com a llengua d’identificació. Dit breument: 800.000 persones que van tenir el castellà, o un altre idioma, com a llengua materna, avui senten el català com a propi.

La transmissió lingüística intergeneracional és favorable al català: el 30% de la població parla en català amb els seus pares, un 42% opta pel català per parlar amb els seus fills. Són entorn de mig milió les persones que es dirigeixen als seus progenitors en castellà i, en canvi, han triat el català per comunicar-se amb els seus fills.

Algunes dades recents també em generen motius d’optimisme:

L’any passat el nombre d’espectadors de pel·lícules de les majors doblades al català va ser de 117.447 persones. I enguany, després de l’acord amb el Gremi d’Empresaris, i només un mes després de la seva estrena, la pel·lícula Les aventures de Tintín: el secret de l’Unicorn ja ha estat vista per gairebé 100.000 persones.

També és important subratllar que la premsa llegida en català està fent un salt d’escala. Gràcies a empreses com, inicialment, el Grupo Zeta, que des del 1997 va publicar la primera edició doble en castellà i català de El Periódico de Catalunya. En aquest sentit, els vull subratllar que el consum de mitjans de comunicació en català ha augmentat un 14% l’últim any, mentre que en castellà  ha augmentat només un 5%. I el 2010, el nombre de lectors de diaris en català es va situar en 976.000 persones, un 29% més que fa ara un any.

L’any 2011, a 125 universitats al món hi ha 7.616 alumnes cursant estudis de català. Aprofito per assenyalar, en aquest sentit, la tasca excel·lent de l’Institut Ramon Llull per al prestigi de la llengua i la cultura catalanes.

A més, la presència a Internet de la nostra llengua és molt superior al nostre pes demogràfic en l’entorn global. Disposem del domini “.cat”, i l’activisme ciutadà a les xarxes socials és altíssim: ús a Google, Twitter o Viquipèdia. En el mapa dels 64 idiomes més usats a Twitter hi apareix amb llum pròpia el català, l’únic idioma que sense tenir un Estat propi domina  Twitter al seu territori.

No és menys cert, però, que hi ha indicadors de coneixement amb tendències no tan positives:

El coneixement del castellà que tenen els ciutadans és superior al del català en totes les habilitats lingüístiques. I gairebé tota la població adulta (entre el 95% i el 99%) entén, sap parlar, llegir i escriure el castellà. En el cas del català, els percentatges són sensiblement inferiors: l’entén el 95% de la població, el parla el 78%, el llegeix el 81% i l’escriu el 60%. És evident que només la immersió lingüística entre els joves i una política decidida entre els adults nouvinguts pot corregir aquestes dades.

D’altra banda, els indicadors d’ús són poc engrescadors:

Hem aconseguit millorar el coneixement del català, però l’ús del castellà és dominant. Mentre que un 40% utilitza únicament o sobretot el castellà, només un 33% utilitza només o sobretot el català; un 24% assegura utilitzar dues o més llengües, i un 3% declara usar altres llengües que no són el castellà o el català.

Només una quarta part de les persones que consideren el català la seva llengua el mantenen quan el seu interlocutor els respon en castellà. A la feina, el castellà és la llengua més parlada: un 44,9% dels ciutadans, davant del 33% que parla en català, usa al seu lloc de treball el castellà.

I hi ha àmbits on encara queda molt camí per recórrer: els propis mitjans de comunicació. Els progressos experimentats i que els acabo de comentar no poden emmascarar que la situació és clarament desfavorable al català: l’últim Baròmetre de la Comunicació, fet públic fa dues setmanes, assenyalava que només el 20% de la població segueix canals televisius parlats majoritàriament en català mentre que un 75,4% mira canals majoritàriament parlats en castellà.

4,8 milions de catalans consumeixen habitualment mitjans de comunicació en català, la qual cosa representa un 75,1% de la població de Catalunya. En canvi, 6,2 milions de catalans, el 97% de la població, consumeixen habitualment oferta mediàtica en castellà.

També queda molt per fer en l’àmbit de la justícia. La desproporció entre les sentències en català i en castellà és clamorosa. L’any passat es van emetre 37.645 sentències en català, 2.300 menys que l’any anterior, i, per contra, en castellà se’n van dictar 221.359, 11.000 més que l’any anterior. La distància és abismal: 37.645 respecte de 221.359.

En aquest sentit, vull subratllar-los que hem signat diversos acords de col·laboració amb el Departament de Justícia per fomentar l’ús, la difusió i el coneixement del català. Però és imperatiu que el govern central compleixi la legislació i garanteixi que l’administració de justícia assumeixi com a pròpia la realitat plurinacional i plurilingüística de l’Estat.

I queda molt per fer entre els joves: caldrà encertar en les polítiques concretes. En aquest sentit, faig meu gran part del diagnòstic i de les recomanacions de les polítiques de foment del català entre la joventut fetes per un grup d’experts l’any 2009 en el marc del Consell Social de la Llengua (CSLL).

La població catalana d’origen autòcton conviu amb poblacions d’altres llengües, i, en especial, de llengua castellana, que constitueix la d’ús majoritari. Els nous moviments migratoris han accentuat aquest predomini del castellà. La “llengua de l’Estat” és el castellà i és gairebé exclusiva, fet que es reflecteix en el seu ús en moltes de les comunicacions institucionalitzades més transcendentals, així com en les manifestacions de les grans estructures comercials.

Cal tenir en compte que la globalització reforça la idea que són més útils les llengües de gran extensió, com el castellà, perquè són més properes a la consideració de grans codis mundials eclipsant llengües com la catalana, que corresponen als grups sense Estat propi i/o en situació minoritària. A més, el procés de transnacionalització de l’economia catalana s’oposa a la percepció del català com a llengua econòmicament i laboralment útil i/o necessària.

El català només és majoritari en l’educació primària: és l’idioma habitualment usat pels mestres com a llengua vehicular. En la pràctica, tanmateix, hi ha un excés en l’ús del castellà motivat pels col·lectius d’alumnes d’origen no catalanoparlant. Els joves d’origen catalanoparlant que viuen en entorns mesclats o bé en situació minoritària tendeixen a usar el castellà amb els companys d’origen castellanoparlant. En canvi, només els joves d’origen castellanoparlant que viuen en situació molt minoritària entre joves de llengua materna catalana usen el català quotidianament.

En contextos mixtos i ens els clarament castellanoparlants, el català tendirà a ser usat només com una llengua formal per a les tasques escolars. En el pas de les institucions escolars al món laboral, cal cuidar especialment l’ús de la llengua. Per tal que el català pugui mantenir-se, ha d’assumir funcions quasi exclusives i legitimades per la població, a banda de conservar la seva condició de llengua pròpia i comuna de Catalunya.

La immigració que es queda

El canvi demogràfic que s’ha produït a casa nostra els darrers deu anys ha de ser considerat una debilitat, però mai una amenaça. Moltes altres vegades, Catalunya ha digerit processos de canvi demogràfic que han suposat la introducció de noves llengües. En termes generals, hauríem d’estar globalment orgullosos sobre com Catalunya ha sabut digerir aquests processos.

En els últims 10 anys, els nascuts a l’estranger que viuen a Catalunya s’han multiplicat per més de 5. Al 2000, els nascuts a l’estranger eren 253.050, el 4% de la població total. Al 2010,  el nombre de nascuts a l’estranger va situar-se en 1.314.367, un 17,5 % de la població total. Fruit d’això, avui el 12% de la població de Catalunya parla altres llengües que no són ni català ni castellà.

Tanmateix, la crisi econòmica també s’està fent notar. Les últimes dades disponibles mostren que la població nascuda a l’estranger a Catalunya s’ha estancat i que, segons les últimes dades de l’OCDE, Espanya és un dels estats on més ha caigut la immigració, un 18%. La crisi està provocant una menor demanda de treballadors.

Un dels reptes fonamentals per als propers anys és que els immigrants que han arribat al país s’integrin al procés d’aprenentatge del català i de la cultura on viuen. Molts han cregut arribar a un territori amb una cultura pròpia idèntica a l’espanyola; els ha costat identificar el català com a vehicle d’integració i la cultura catalana com a expressió d’una identitat cultural i lingüística.

D’altra banda, vivim immersos en una revolució tecnològica que farà que allò que donàvem per definitiu fa deu anys avui s’hagi convertit en obsolet, o tingui els dies comptats. Cal tenir en compte que el 91,5% de la població de l’Estat consumeix continguts digitals. I que, durant el 2010, els continguts digitals han superat els analògics a Espanya.

Aquest nou escenari no entén de fronteres, ni de llengües. D’una banda, la llengua dominant a nivell global, l’anglès, utilitzada en la majoria de les comunicacions, afegeix una pressió afegida a la nostra llengua. Però de l’altra, la possibilitat de superar les barreres polítiques ens obre un ventall d’oportunitats per guanyar visibilitat al món que els mitjans tradicionals mai no ens haguessin donat. És per això que les noves tecnologies poden esdevenir les nostres millors aliades per fer visible la cultura catalana al món i per estendre el coneixement i ús del català.

El català a la resta del domini lingüístic

Un altre element a mig camí entre la debilitat i l’amenaça està ubicat en el tractament que rep el català en altres territoris del seu àmbit.

Al País Valencià, l’acció pública és dubitativa, encara que les universitats i determinades accions cíviques fan una feina molt positiva. Més enllà del debat dels repetidors de TVC, recordem que l’ensenyament en valencià només arriba al 29% dels alumnes de primària i secundària.

A les Illes Balears, les coses es manifesten també de manera ambivalent. Per començar, celebrem la permanència del seu Govern a l’Institut Ramon Llull. Però, d’altra banda, un seguit d’aspectes compliquen el futur: la supressió de la Direcció General de Política Lingüística; la supressió del Servei de Normalització Lingüística del Consell Insular de Mallorca; l’eliminació de l’obligació dels treballadors públics de conèixer el català; la supressió de Televisió de Mallorca, que emetia en llengua catalana; la Introducció del castellà a IB3; els intents de fragmentació de la unitat de la llengua a través de la promoció de les “llengos baleás” (sic), per influència de l’entitat “Círculo Balear”, i els canvis de topònims, que tenen la substitució de Maó per Mahón/Mahó com a màxim estendard.

A l’Aragó, una de les primeres coses que va fer la nova presidenta, Luisa Fernanda Rudi, fou l’anunci de la intenció de derogar aquells “aspectes de la llei de llengües que imposen l’anomenada normalització lingüística del català i l’aragonès”, en favor de la protecció de “les parles locals del Pirineu i l’Aragó oriental”. Cal recordar que és el mateix Estatut d’Autonomia de l’Aragó el que reconeix, en el seu article 4, que el català i l’aragonès són llengües minoritàries de l’Aragó i que, com a tals, han de ser especialment protegides pel Govern aragonès.

La Llei de Llengües de l’Aragó, complint aquest mandat estatutari, determina els drets lingüístics de la població en relació amb les llengües “pròpies” de l’Aragó i en fixa territorialment les zones on poden ser exigits, concretant que per al català la zona d’ús històric predominant és la zona Est. Tot i que fixa la creació de l’Acadèmia aragonesa del català, pròpia i diferenciada de l’IEC, el cert és que la Llei i el Decret que la crea parlen sempre de modalitats locals del català, sense qüestionar la unitat lingüística.

A Catalunya Nord i a l’Alguer, un evident immobilisme polític manté la seva preeminència,  tot i les bones notícies que generen les entitats cíviques. El català no té la condició de llengua oficial en cap dels dos territoris, tot i que és present en àmbits com la retolació de les vies urbanes o les webs municipals. Des de fa temps, s’ha donat suport al moviment de La Bressola, dedicat al foment de l’ensenyament en català a la Catalunya Nord, que compta amb vuit centres: Sant Galdric, Nyils, Prada, El Soler, Sant Esteve del Monestir, El Vernet, Càldegues i la Secundària Pompeu Fabra.

L’Estat francès i l’italià han signat, però no han ratificat, la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, promoguda pel Consell d’Europa per reforçar l’estatus d’aquests idiomes. Això perpetua la situació d’inferioritat de les llengües no oficials, que no poden ser utilitzades, o ho són amb moltes limitacions, en contextos com els de les administracions o l’ensenyament públic.

A Andorra, el català és la llengua oficial del Principat, tal com estableix la Constitució andorrana en l’article 2.1. El Consell General va aprovar la Llei d’ordenació d’ús de la llengua oficial el 1999 -va entrar en vigor al gener del 2000. Aquest text regula, per primera vegada amb un abast més ambiciós que les diverses regulacions sectorials existents fins ara, l’oficialitat de la llengua catalana.

Tot i aquesta oficialitat constitucional, des del 1999 el català evoluciona negativament. És la llengua materna del 29,9% de la població, un 12,8% menys que en l’enquesta de 1995. Paral·lelament, la proporció de població amb llengua materna portuguesa s’ha incrementat de forma notable, principalment a causa del flux immigratori dels últims anys. L’ús exclusiu del català és predominant en les institucions, els mitjans de comunicació, la retolació pública, l’administració de justícia i la policia.

Però la situació canvia força en els sectors comercials, de l’oci i turístics en general, i també en moltes de les relacions interpersonals. La llengua francesa, de molta importància culturalment i també gràcies al sistema educatiu francès per als andorrans, mostra en els darrers anys una tendència al retrocés en ús i coneixement, sens dubte afavorit per la disminució de la població d’origen francès, avui superada per la població portuguesa.

Ampolla mig buida o mig plena?

En la nostra particular anàlisi DAFO lingüística, hi ha fortaleses i debilitats. Hi ha oportunitats i també amenaces. Entre les debilitats, n’hi ha unes quantes que haurem de treballar especialment:

  • Els joves
  • La immigració
  • La revolució tecnològica (entesa en el doble repte que suposa: el català a la xarxa i la progressiva implementació de l’anglès com a llengua d’intercanvi global)
  • Les empreses
  • Els mitjans de comunicació
  • La situació en altres àmbits del domini lingüístic compartit (País Valencià, Illes Balears, Franja de Ponent, Catalunya Nord, Andorra)
  • El deslligament entre llengua i cultura.
  • L’afebliment de la voluntat col·lectiva dels convençuts

Entre les amenaces: un estat profundament ineficient amb el català.

La meva síntesi sobre l’ampolla mig buida o mig plena, utilitzant la nomenclatura de Jordi Carbonell, és que el continuum de la llengua es manté en progrés, però les solucions de continuïtat son febles i erràtiques. Hem avançat molt, però la partida no està guanyada.

Jordi Carbonell va dir l’any 1983 que la història de la llengua catalana és pot interpretar com “un continuum, sense solucions de continuïtat”. És una bona imatge. Personalment, penso que la societat catalana està digerint amb nota alta algunes de les novetats socials que se li han incorporat, com ara la immigració. I crec que al llarg dels darrers cinc anys s’estan trencant algunes de les solucions de continuïtat pactades a nivell d’Estat a finals dels anys 70. Però estic convençut que el continuum a què feia referència Carbonell està garantit i ha assolit el seu punt més sòlid des del 1714.

Serveixin aquestes paraules com un petit homenatge, doncs, a tots els lluitadors per la restitució del català, que des de sempre han existit. Els seus esforços han reeixit. La batalla que van començar els catalanistes a partir del 1850 ha estat guanyada. El català és una llengua de cultura, és la llengua del poble i és la llengua nacional.

Allò que van imaginar les generacions fundacionals s’ha complert. El problema es si nosaltres hem diagnosticat bé i si estem posant l’accent en les coses que ens garanteixin l’èxit futur. Si badem, si no som capaços d’imaginar bé el futur, aquest mai arribarà.

Ho diré d’una altra manera. Al llarg dels darrers 150 anys, els catalans han recuperat el català com a llengua de cultura, com a llengua del poble i com a llengua nacional. Els modernistes tingueren la força i la convicció de restablir al català el rang de llengua nacional. Dins l’anomenada campanya lingüística de L’Avenç del 1891, Joaquim Casas va afirmar que “el català literari és aquell que millor respongui a la necessitat de produir obra literària y a servir de vehicle a totes les idees de progrés i de recuperació de la pàtria nostra”.

Aquelles generacions de fa 100 anys van normativitzar la llengua i la van modernitzar des de dins; la van posar al dia com a sistema de comunicació i com a identificador social, que diria Lluís Garcia i Sevilla. Avui, el català és un vehicle de comunicació modern i un identificador perfectament homologable. Ara el problema ja no es el català, sinó el seu entorn. Tenim el vehicle –el català- però ens falla més del compte la cultura, potser ens falla una mica la societat i sobretot ens falla l’Estat.

El diagnòstic dels deucentistes

Doncs bé, els deucentistes tenim l’obligació d’entendre bé què està passant. Tenim una llengua homologable, que serveix de vehicle per construir “totes les idees de progrés i de recuperació de la pàtria nostra”. Que ens falla, doncs?

Podria ser que ens fallessin tres coses principals: una mica la societat, força la cultura i molt –moltíssim- l’Estat. Tenim el vehicle: el català, però ens falla la xarxa de carreteres: la cultura. El català ha vençut, però la cultura catalana encara no. I sembla evident que, si un vehicle no té lloc on transitar, s’haurà d’aturar.

Potser ens fallen masses conductors? Sembla evident que si els conductors no volen usar els vehicles, aquests romandran aturats. Potser ens fallen del tot les carreteres? Sembla evident que, si els que fan les carreteres –l’Estat- hi posen revolts impossibles i esvorancs perillosos, les possibilitats de patir accidents i avaries seran altes.

En síntesi: al meu entendre, en graus diferents, al català li falla la cultura, li fallen alguns ciutadans i li falla l’Estat, és a dir, la política. Si no modifiquem això, el català continuarà tenint dificultats. El continuum es reforçarà si modifiquem les solucions de continuïtat que poden aportar la cultura, la ciutadania i l’Estat (la política). Per dir-ho curt: el problema del català no és tant la llengua com un problema derivat de la cultura, la ciutadania i la política de l’Estat.

Ens cal, doncs, cenyir més estretament els vincles entre llengua i fortalesa cultural; llengua i societat (convicció social), i entre llengua i Estat, és a dir, l’eina que ha de garantir la defensa col·legiada dels interessos democràtics i comunitaris.

Llengua i cultura

Deixin-me analitzar breument els tres aspectes.  En primer lloc, el binomi llengua i cultura. Reforçar el català exigeix una cultura més forta. Una llengua, qualsevol llengua, només serà reconeguda si dóna veu i expressió a continguts de qualitat. Una llengua serà viva si vehicula, a través de la cultura a la que va unida, una mirada pròpia sobre el món. Una xarxa de carreteres feble, és a dir, un sistema cultural feble, afebleix per definició la llengua que hi va associada. Necessitem, doncs, un sistema cultural fort. Un edifici cultural sòlid, potent, visible, pensat per a un entorn nou i global, tendirà a desplegar una llengua forta.

El català és una llengua viva perquè va associada a una cultura singular que, a més, ha aconseguit donar obres de valor universal. Si el català existeix en la cultura universal és perquè alguns dels pensadors i escriptors que l’han usat per a expressar-se han fet obres de valor universal.

El català deu molt a Ramon Llull, Joanot Martorell , Carles Riba, Jacint Verdaguer, Víctor Català, Josep Pla, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Joan Puig i Ferreter, Baltasar Porcel o Jaume Cabré, que l’han utilitzat per expressar-se. De la mateixa manera que la llengua de Dickens mai no desapareixerà, la llengua de Carles Riba existirà per sempre.

Sense metàfores, sense imaginari, sense continguts, no hi ha cultura, i sense cultura, no hi ha llengua viva. Una llengua és un vehicle per expressar una mirada sobre el món. I si no tenim mirada sobre el món, si no tenim gran cosa a dir, la nostra llengua s’afeblirà. Les traduccions de Jaume Cabré a l’alemany estan descobrint una mirada pròpia al món, estan descobrint una realitat cultural, estan reforçant la llengua dels catalans.

En tot cas, reforçar el català implica reforçar, completar i consolidar el nostre sistema cultural. Això passa per fer-lo visible en un entorn geocultural que és global, on les interaccions entre globalitat i singularitat definiran allò que tindrà existència d’aquí a cent anys. L’acollida de Pa Negre a Brussel·les n’és un exemple. Acabem de presentar la pel·lícula a la capital belga i europea: fa visible la nostra cultura, fa visible la nostra llengua. De la mateixa manera que ho fan el directors de teatre triomfant a Europa…

I és per això que, malgrat la crisi, és imprescindible mantenir com una de les primeres prioritats nacionals l’enfortiment de la nostra cultura. Si Catalunya no és una “factoria” de continguts al món, amb una mirada pròpia, el català tindrà dificultats.

Llengua i convicció social

El segon aspecte que els he dit que tractaria és el de la convicció social. Ens cal més convicció social. Com es construeix? Des de que vaig assumir aquesta responsabilitat que hi dono voltes. La llengua és una responsabilitat de tots. És una confabulació democràtica de convençuts. Només si els convençuts utilitzem amb convicció la nostra llengua, els menys convençuts, i especialment els nouvinguts, trobaran raons per apropar-s’hi. Per exemple, al restaurant i amb la noia llatinoamericana a qui cada dia li faig la comanda en català. Fem una petita classe diària. M’ho agraeix.

Estic força convençut que l’actitud vacil·lant dels catalans envers la pròpia llengua s’explica per la constant pressió uniformadora de l’Estat, durant anys i anys. Els catalans hem engolit moltes dècades de submissió i d’inferioritat lingüística que encara es manifesten en determinats àmbits de la vida social.

Hem configurat un pòsit de rutines: cas de la justícia. De pors econòmiques: cas de l’etiquetatge en català. Sovint de desconeixement: les majors desconeixien el potencial del cinema en català. Sovint de complexos històrics: ens adaptem a parlar en castellà quan sabem que el nostre interlocutor entén o hauria d’entendre el català.

Davant de tot això, no hi ha una recepta única, però encara menys val el conformisme. Cal molta gestió. Cal molt de diàleg entre l’administració pública, els agents socials, les institucions acadèmiques i els experts de cada sector. Cal avaluar periòdicament les nostres polítiques. Calen lleis raonables per a fer-les complir. Calen molts acords. Cal molta implicació dels convençuts.

La implicació dels convençuts  

L’actitud de la societat, la seva implicació, és imprescindible per canviar la situació. En aquest sentit, el Grupo Z n’és un exemple pioner: sempre ha tingut una actitud innovadora, creativa i de compromís cívic amb el país i la llengua.

Només cal recordar la primera edició doble castellà / català, nascuda el 1997. Aquella va ser una fita històrica en la normalització de la nostra llengua als mitjans de comunicació. Avui, 14 anys després d’aquella decisió, fruit de la iniciativa empresarial, el nombre de lectors diaris en català se situa a prop del milió. I no només això: segons l’últim Baròmetre de la Comunicació, el consum dels mitjans de comunicació en català ha augmentat en els últims dotze mesos en un 14%.

També compta l’èxit del cinema en català, que no seria tal sense la participació de tots i de cadascun dels ciutadans que trien la versió catalana de Tintin abans que la castellana. Les xifres sobre el consum de mitjans de comunicació en català mostren com es poden canviar les coses.

La història ho posa en evidència: els ciutadans són el més potent agent de normalització i la garantia de pervivència del català malgrat les adversitats. Ens cal, doncs, que molta gent prengui consciència que més català suposa una ciutadania més compromesa, una actitud social més activa. Cal una societat més activa i més consciència ciutadana sobre la nostra pròpia cultura, sobre la nostra personalitat, sobre la nostra identitat. En termes actuals, l’èxit dels Voluntaris per la Llengua n’és una mostra: la voluntat de preservació de la cultura, de la llengua, s’ha d’incrementar.

El nostre repte és aconseguir que el català sigui cosa de tots: dels Puigdollers, dels Jiménez i també dels Ahmed. És llengua dels tots ciutadans de Catalunya, independentment de la seva procedència. El nostre repte és aconseguir que el mosaic lingüístic i cultural cada cop més ampli que composem tingui en el català la llengua de cohesió i de pertinença. Ho agrairem els convençuts i també els nouvinguts, ja que la referència lingüística dóna coherència a la societat.

Un ús massiu del català beneficia tothom. És la llengua del poble i de la gent que hi viu. És la llengua de ciutadania. És la clau que obre les portes a l’espai públic. Molts dels nascuts a l’estranger ho han entès. Són una àmplia majoria, prop del 80%, entre els adults que fan classes de català. És en aquest sentit que tant la Immersió lingüística com la llei d’acollida són fonamentals.

El repte és aconseguir que el català sigui la llengua de tots, el vehicle de la cohesió entre tots, i el vehicle de les oportunitats de cadascun dels qui vivim a Catalunya. Tot es pot canviar. No hi ha res que sigui inamovible. Però només serà possible si tota la ciutadania es compromet a tots els efectes en la defensa de la nostra llengua.

Ara bé, la pregunta que acaba sorgint és sempre la mateixa: ¿Com pot tenir el conjunt de la ciutadania una actitud decidida si l’Estat on viu es mostra sovint combatiu contra la llengua dels catalans, en el millor dels casos indiferent i quasi sempre ineficient?

La llengua dels catalans i l’Estat

I ara anem al tercer aspecte del que els parlava, la relació entre llengua i Estat. Històricament, no és veritat que el català no hagi tingut Estat. L’ha tingut, encara que gairebé sempre en contra. Durant la major part dels darrers 300 anys, l’Estat ha estat el veritable enemic del català. En pocs moments l’Estat ha jugat a favor de la llengua. Dit curt: el català no ha tingut mai una maquinària d’Estat a favor, com l’han tingut la major part de les altres llengües: l’alemany, el francès, l’holandès o el croat; i no cal dir  el castellà.

Els darrers 30 anys hem conviscut en una situació especial: l’autonomia catalana (un fragment d’Estat) ha fet polítiques positives, mentre que l’Estat ha practicat polítiques de tutela negativa. Avui l’Estat continua fent una lectura restrictiva i negativa de la pluralitat cultural i lingüística que proclama la Constitució.

La modernització democràtica d’Espanya no ha suposat la modernització ideològica. Els marcs mentals de referència imperants a la societat espanyola segueixen mantenint una visió unitària i uniforme en termes culturals i lingüístics.

En donaré arguments. L’Estat posa recursos importants al servei del castellà; inverteix anualment a l’entorn de 800 milions d’euros (de l’Instituto Cervantes a la televisió pública); suposa 16,94 euros a càrrec de cada ciutadà de l’Estat. O dit d’una altra manera: en conjunt, el catalans han destinat a la protecció del castellà 127 milions d’euros el 2011.

No cal dir que la protecció del català és cosa exclusiva dels catalans: L’Institut Ramon Llull i TV3 els paguem exclusivament nosaltres. I és que l’Estat ha incomplert de forma sistemàtica l’article 3 de la Constitució, que estableix que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.

Evidentment, l’Estat no ha complert la Carta Europea de Llengües Minoritàries, en vigor a l’Estat espanyol des del 2001; no ha fet cap esforç envers el català en cap àmbit d’especial actuació (l’administració o la justícia); no ha dubtat en posar un recurs contra la llei de l’aranès; no ha fet cap esforç en contrarestar l’actitud al País Valencià respecte de TV3.

Però hi ha més arguments. L’actitud hostil de les diverses institucions de l’Estat i els principals partits polítics es reflecteix nítidament en la llarga història de recursos judicials contra la llengua catalana presentats pels diferents governs de l’Estat, indistintament del color polític. També pel Defensor del Pueblo o els diferents partits polítics, amb el Partit Popular al capdavant.

Felipe González va recórrer la primera llei normalització lingüística l’any 1983. I el PP ha recorregut, els últims anys, l’Estatut de Catalunya (immersió lingüística i l’ús del català en l’administració pública); la llei d’Educació (immersió lingüística, l’atenció als nouvinguts, l’aranès i el català en la funció pública docent); la llei del Cinema, pel que fa a l’obligació d’exhibir i distribuir un 50% de les còpies en català.

El Defensor del Pueblo ha recorregut l’Estatut de Catalunya, la Llei d’acollida de les persones immigrades i la Llei del Codi de Consum de Catalunya pel que fa al dret dels consumidors a ser atesos oralment per escrit en la llengua oficial que escullin.

El Govern espanyol de José Luís Rodríguez Zapatero va recórrer aquest estiu quatre articles de la llei de l’Occità (aranès a l’Aran) que declaren l’ús preferent de l’aranès.

Més arguments, encara. Els recursos han produït diverses sentències desfavorables al català. Les dues sentències del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, responent als recursos del PP (juny del 2010) i del Defensor del Pueblo (desembre del 2010) declaren la inconstitucionalitat de l’ús preferent del català en l’àmbit de l’Administració pública. I obren la porta a interpretacions que poden qüestionar el model educatiu català. I és que el Tribunal Suprem està revisant o anul·lant sentències prèvies favorables a la immersió lingüística i a l’ensenyament en català.

Una pregunta inevitable: per què a Espanya tantes persones i institucions pugnen contra el català? Què hi guanyen? Tinc una certa teoria sobre això, però no l’exposaré ara. En el fons hi ha un problema d’interessos econòmics i polítics. L’Espanya que rebutja el reconeixement del català és una Espanya que hi guanya molt amb una Catalunya políticament subordinada. I el català és el símbol principal que evita la submissió buscada.

Sempre pregunto el mateix als meus amics de la resta de l’Estat: ¿Què diries si algú -la Unió Europea, per exemple- et volgués imposar l’organització del teu sistema lingüístic? La resposta no passa mai de dir: “Es diferente”.

Una conclusió és inevitable: aspirar a la igualtat en termes de llengua amb els pobles que ens envolten vol dir dotar-nos d’un Estat que sigui tan considerat i eficient amb el català com ho són l’Estat espanyol actual amb l’espanyol o l’Estat francès amb el francès. Necessitem un Estat que sigui favorable als interessos dels catalans i que posi la seva maquinària al servei de totes les seves llengües oficials.

El català necessita, per tant, un Estat propi. Un Estat propi vol dir un Estat exclusiu? Està per veure. El que és segur és que s’ha fet imprescindible una nova arquitectura institucional de sobiranies. Serà de geometria variable. Perquè tot està obert: Estat propi exclusiu, confederació entre iguals amb una Espanya refundada, ubicada en el marc d’una Europa més integrada políticament i econòmicament.

Els catalans necessitem un Estat propi on dipositar el benestar de la nació. Un Estat propi que reconegui la seva realitat plurinacional i plurilingüística. Que doni resposta als interessos lingüístics dels catalans: que protegeixi el català i l’aranès, que protegeixi el castellà i que introdueixi l’anglès o altres llengües vehiculars universals.

Aquesta és la nostra batalla, també lingüística: dotar-nos d’un Estat eficient, propi, compartit o exclusiu, però inequívocament favorable als interessos dels catalans. I, per tant, inequívocament favorable a la nostra llengua. Perquè és difícil donar solució als problemes del català en el marc d’un Estat que juga a la contra, sempre enemistat amb la seva pròpia pluralitat i riquesa cultural i lingüística.

Aquest és el nostre repte més immediat: fer entendre a la ciutadana que sense un Estat favorable –com passa amb les finances- els dèficits lingüístics no seran fiscals, però seran socials i culturals.

En síntesi, cal aprofundir els tres grans principis sobre els que haurem d’actuar els propers anys: el català ha de ser llengua d’Estat; el català ha de ser una llengua de prestigi associada a una cultura d’excel·lència, i el català ha de ser una llengua de tots, vehicular de la cohesió entre tots i de les oportunitats de cadascun dels que vivim al nostre país.

Línies estratègiques d’acció de política lingüística

Ens cal una nova ofensiva per la llengua dels catalans. Després del pacte fiscal, ve inexcusablement el pacte simbòlic, el reconeixement lingüístic i cultural. Per utilitzar la nomenclatura del president Mas: la transició nacional comença amb la solució al dèficit fiscal i segueix amb la solució dels dèficits lingüístics i culturals de l’Estat.

Treballarem reforçant les eines de participació que tenim: una Direcció General de Política Lingüística més eficient, un Consell Social de la Llengua més dinàmic, més assessor, més participatiu.

Consorci per a la Normalització Lingüística: és un organisme estratègic, però que cal modernitzar a partir de criteris de rendició de comptes de la gestió i d’avaluació de resultats. Consell Social de la Llengua: el dinamitzarem perquè pugui ser més participatiu, millor assessor, més àgil, més  eficaç. Institut Ramon Llull: exportarà marca, literatura i cultura.

En conjunt, desplegarem accions que, sempre que sigui possible, siguin el resultat del diàleg entre els responsables públics, els agents socials, les institucions acadèmiques i els experts de cada sector. El català és cosa de tots. Per això treballarem les coincidències entre els partits polítics catalanistes. Són moltes. No posarem l’accent en nova legislació, i sí en el desplegament de polítiques sectorials.

Tenim moltes lleis per desplegar:

  • Llei 12/2009, de 10 de juliol, d’Educació. Estem en la pròrroga de resposta: la consellera Rigau va respondre la notificació del tribunal i ara n’espera la nova notificació. Estem davant d’un problema de sobirania jurídica: les lleis al Parlament no poden ser modificades per lleis ordinàries. El PP va recórrer la Llei, però no aquest títol de la Llei.
  • Llei 22/2010, de 20 de juliol, del Codi de Consum de Catalunya.
  • Llei 17/2010, de 3 de juny, de la llengua de signes catalana.
  • Llei 20/2010, de 7 de juliol, de Cinema.
  • Llei 10/2010, de 7 de maig, d’Acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya.
  • Llei 35/2010, d’1 d’octubre, de l’Occità, aranès a l’Aran.
  • Decret 371/2011, de 19 de juliol, d’Organització transversal de la política lingüística.

Desplegarem aquestes polítiques a través d’agendes temàtiques, amb objectius identificables i avaluacions sistemàtiques.

La gestió democràtica de la llengua

Vull acabar aquesta conferència fent notar que la llengua d’una nació només pot ser ben gestionada si es fa des dels organismes que sintetitzen la voluntat democràtica de Catalunya. És a dir, el Parlament de Catalunya, el Govern de Catalunya i el nostre sistema de garanties.

Com usem la llengua pròpia de Catalunya, com usem el castellà, com aprenem a usar altres llengües, no pot ser establert de cap altra manera que a través de l’acció democràtica del poble català mitjançant les seves institucions d’autogovern. En aquest sentit, l’afirmació de les decisions del Parlament en matèria lingüística són un indicador de qualitat democràtica.

Qüestionar les decisions del Parlament de Catalunya és qüestionar la democràcia i posar en crisi l’Estat espanyol actual. Dit d’una altra manera: qüestionar les decisions del Parlament és qüestionar l’Espanya d’avui. El poble català és un poble adult que sap el que convé als seus fills en matèria de llengua. Els interessos que defensen algunes instàncies institucionals de l’Estat i mediàtiques amb seu a Madrid són més pròpies d’interessos corporatius o partidistes que no pas dels ciutadans de Catalunya.

Fa ja molts anys que el poble de Catalunya va decidir que el català era la seva llengua pròpia per vehicular els coneixements i els valors i per cohesionar la seva societat. I això ningú no ho podrà canviar. I que ningú no dubti que des del Parlament de Catalunya és desplegarà una política amigable, no restrictiva, amb el castellà i les altres llengües del món. La nostra societat és plural: el català i l’aranès, juntament amb el castellà, hi són llengües oficials.

Catalunya és una societat intel·ligent, culta i sensata, en la que la diversitat lingüística és vista com una riquesa i no pas com un problema. A Catalunya, contràriament al que expressen els que volen imposar el seu model, la major part de vegades des de fora, no existeix cap problema lingüístic. A Catalunya volem que els nostres fills parlin un català excel·lent, un castellà excel·lent i que dominin una tercera llengua, i fins i tot una quarta. El problema el tenen aquells que, sota el paraigües del poder administratiu, econòmic i mediàtic, han configurat una lectura d’Espanya que no admet el seu caràcter plurinacional i plurilingüístic.

I a Catalunya, doncs, repetim-ho -espero que per última vegada-, no existeix cap conflicte entre el castellà i el català. Nosaltres estimem la nostra llengua històrica, de la mateixa manera que també estimem el castellà, el respectem, l’aprenem i fins i tot, de vegades, l’usem més que la nostra pròpia llengua.

Però és que a Catalunya, a més, tenim una tercera llengua oficial, l’occità, aranès a l’Aran que “reconeix, empara i respecta” i protegeix el nostre Estatut. Una protecció i reconeixement que hauria de tenir el català dins de l’Estat espanyol. Però no només no rebem aquest reconeixement sinó que, des de fora, se’ns vol imposar el tractament que donem a una llengua com l’aranès, a través del recurs que el govern central va presentar el Tribunal Constitucional. ¿Quin és el motiu pel qual un Estat de prop 40 milions d’habitants pot témer la singularitat i protecció d’una llengua que parlen 7.000 persones?

El català, en definitiva, és una llengua amigable amb el castellà, amb l’aranès i també amb les més de 300 llengües que parlen aquelles persones que han triat Catalunya com el seu país.

Llengua i poder polític

Deixem de banda els complexos que ens impedeixen parlar de certes coses i reconeguem la realitat. La realitat vincula sempre la llengua amb el poder, i això vol dir que la dominació política es tradueix en dominació lingüística. Vol dir que les dificultats del català sorgeixen de la subordinació política de la societat catalana al poder d’un Estat que no defensa els interessos culturals i lingüístics dels ciutadans catalans. Vol dir que no podem afrontar la situació del català desacomplexadament sense entendre que, des del segle XVIII fins pràcticament avui, hem patit els resultats d’unes polítiques que, vistes en la seva globalitat, han anat d’una proporció del 99,9% a 0,1% a favor del castellà.

Reconèixer la realitat vol dir, doncs, admetre que la maquinària de l’Estat ha estat durant tres segles al servei del castellà i que això ha volgut dir, sistemàticament, anar contra el català. Aquesta ha estat una de les premisses fundacionals de l’espanyolisme. Per contra, el català s’ha mantingut –i d’aquí neix, malgrat tot, la seva fortalesa- a través del “poder” de la societat civil catalana.

El poder català ha estat cívic, amb petits fragments de poder d’Estat sempre concedits –com la Mancomunitat, la Generalitat republicana o la Generalitat actual. El poder català, el catalanisme, ha estat una mescla interessant i insòlita de societat civil –política i cultural- i administració pública –ajuntaments, diputacions i autonomies-, sempre tutelades per l’administració general de l’Estat i el seu aparell, executiu, legislatiu i judicial. Doncs bé, parlar de l’Estat català sense complexos vol dir parlar de tot això sense amagar-se’n.

Aspirar a la igualtat lingüística amb els pobles que ens envolten

En conclusió, una premissa fundacional de qualsevol política a favor del català és que sense poder polític d’Estat, sense un Estat que actuï envers el català com si d’una llengua pròpia es tractés, serà quasi impossible arribar a la normalització definitiva de la llengua.

Els catalans tenim el dret democràtic –humà, gairebé diria- de gestionar la nostra realitat lingüística com ens sembli oportú. Som un poble que ha expressat prou intel·ligència col·lectiva, prou sentit comú i prou voluntat de concòrdia com perquè ningú, propi o estrany, hagi de dubtar que som un poble madur capaç d’afrontar la seva realitat lingüística com cregui més convenient.

El poble català té el dret a decidir democràticament i lliurement com administra la seva realitat lingüística, i ha de poder fer-ho al seu Parlament i amb plena sobirania. No a través de la sobirania cedida per la generosa conllevancia orteguiana: deixo que facis veure que administres una part de la meva sobirania fins que m’emprenyes i te la retiro.    

He començat amb Prat de la Riba i ara acabo amb Joan Solà, perquè sense Estat propi i eficient la tasca de consolidar-lo serà titànica. Ho va deixar dit molt bé Solà en rebre el premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2009:

  • “El mal encaix que durant segles hem mantingut amb l’Estat ha repercutit negativament en la possibilitat de mantenir la nostra personalitat enmig dels grans trasbalsos produïts des de fa una seixantena d’anys: en la demografia, en l’equilibri econòmic de l’Estat, en els mitjans de comunicació i en la tecnologia”.
  • “Si volem ser un poble normal ens cal aspirar a una situació global comparable a la dels Estats reconeguts amb una llengua referencial ben fixada, potent i autònoma, i amb una literatura, una història, un poder civil i un espai geogràfic visibles i diferenciats”.
  • Hem d’aspirar a la igualtat amb els altres pobles que ens envolten.  La nostra vida en tots els sentits ¾econòmic, científic, lingüístic, artístic, literari, tecnològic¾ no pot conformar-se a ser un apèndix, un subordinat de cap altra”.

 

 

Una llengua consolidada

(Conferència pronunciada en la Commemoració del 30è. aniversari de l’aprovació de la Llei 7/1983, de Normalització Lingüística a la Sala Auditori del Parlament de Catalunya, 15 de juliol de 2013)

Em plau saludar-vos a tots i agrair-vos que amb la vostra presència enlaireu la significació d’aquest acte de commemoració dels 30 anys de la Llei de normalització lingüística.

Vull saludar i agrair també al senyor Antoni Milian les seves sàvies reflexions.

I vull agrair, d’una manera ben especial, les vostres paraules, a tots i cadascun dels ciutadans que heu intervingut, a partir dels vostres accents i experiències personals.

Representeu en aquest acte la veu del poble català. La veu del poble que al llarg de tantes generacions ha estat fidel a la seva llengua. Un poble que al llarg de la història ha incorporat orígens i procedències ben diversos.

Representeu la veu d’un poble que finalment ha resultat vencedor. La veu d’una societat que moltes generacions enrere va decidir que cap poder, per molt ferotge que fos, no li prendria el seus mots.

Representeu la veu d’una comunitat que ara fa 30 anys va decidir que emancipació nacional, vida democràtica i normalització del català eren la mateixa cosa.

Penso, senyores i senyors, que l’acte d’avui és per sobre de tot la commemoració de l’èxit d’un poble que ha sabut, dia rere dia, contra poderosos enemics, conservar, fer créixer i normalitzar la nostra llengua. I possiblement encara més: representeu un poble que ha sabut situar la nostra llengua entre les llengües vives i plenes del món.

Abans que res, doncs, com a conseller de Cultura del Govern de Catalunya em plau expressar-vos la nostra gratitud a tots i a totes.

Heu fet possible que ni les imposicions polítiques o militars, ni les harmonitzacions forçades, ni les dictadures, ni les guerres, ni les migracions, ni els imperatius tecnològics, ni les unitats de mercat, ni els 300 anys de persecució o en el millor dels casos indiferència per part de l’Estat impropi on vivim hagin pogut silenciar la llengua catalana. Hi han posat traves, hi han posat pals a les rodes i pedres al caminar, però no han pogut doblegar la voluntat de la gran majoria de la seva gent.

Avui rememorem una fita important en el camí de la plena normalització. L’aprovació de la primera Llei de normalització del 1983 que s’aprovà amb una sola abstenció. Va ser una llei de consens. I va ser la base que va permetre que quinze anys després s’aprovés la Llei de política lingüística vigent actualment.

Avui, passats 30 anys d’aquella primera i oportuna llei, celebrem, més enllà del text legal, els seus fruits: celebrem que el català és actualment una llengua consolidada i vital.

El català és una llengua mil·lenària i és també una llengua d’ara, del segle XXI, i amb projecció de futur, encara condicionada per factors polítics, però propera a la normalitat. És la 9a llengua d’Europa en nombre de parlants. La utilitzem un gruix de més de 10 milions de persones en tot el domini lingüístic. (Més que llengües oficials com el suec, el grec, el txec o el búlgar.) El sistema d’aprenentatge a l’escola ha resultat enormement satisfactori i avui és reconegut pels seus bons resultats. I per primer cop en la història dues generacions senceres de joves catalans han estudiat des de la infància en català.

El català s’ensenya a 162 universitats d’arreu del món. És present amb normalitat creixent a la ràdio, la televisió i als diaris. S’hi fa poesia i molt bona novel·la. Ben lluny queda aquell debat dels primers setanta on es remarcava que el nostre era un país sense capacitat per a la novel·la. No només això, el català ocupa el número 22 entre les llengües més traduïdes del món. No és casualitat. Avui el català és un vehicle de producció d’excel·lència creativa inserit en un sistema cultural pràcticament complet i competitiu en l’àmbit internacional, tot i les immenses dificultats que està imposant la crisi econòmica, el dèficit fiscal català i les polítiques culturals de l’Estat.

Avui la identificació entre llengua catalana i continguts propis i de qualitat és un fet. La cultura catalana a través del català expressa sense complexos una mirada pròpia sobre el món. Avui en català hi ha una producció cultural singular que, a més, dóna obres de valor universal.

També en català fem ciència d’excel·lència i coneixement avançat. El català està present en els nostres laboratoris d’investigació. Amb català expressem categòricament tota mena de sentiments i d’idees. El seu ús és intensiu en les xarxes socials digitals. És la 26a llengua en nombre de pàgines web i la 13a en articles de la Viquipèdia. El Termcat ha editat 40 diccionaris en línia especialitzats, veritables referències terminològiques. El Consorci per a la Normalització Lingüística ha tingut el darrer any 98.329 inscripcions per aprendre la llengua. Ha fet 3.995 cursos presencials. Les 10.129 parelles lingüístiques han esdevingut un model de convivència cultural i cívica extraordinària.

El català és avui una llengua moderna, totalment apta per a tots els àmbits, clarament normativitzada, i absolutament vàlida com a sistema de comunicació i com a mecanisme d’identificació social. El català és avui una llengua de primera, codificada en termes gramaticals i lèxics, assumida pels estudiosos i la immensa majoria dels sectors culturals de tots el territoris de parla catalana.

El poble català ha consolidat el català com la seva llengua nacional i moderna. El català és una llengua de cultura, una llengua de prestigi associada a una cultura d’excel·lència. El català és també una llengua de la ciutadania, de tothom, associada a les oportunitats de cada ciutadà i a la cohesió entre tots els ciutadans.

La llengua catalana, doncs, en si mateixa, per la seva força interna i per la convicció de la seva gent, ha deixat de ser «el» problema.

I res del que acabo de dir no pretén negar les diverses dificultats i disfuncions que el català pateix en àmbits concrets del nostre país.

Ens queda molta feina per fer amb els nouvinguts, en alguns àmbits empresarials, en els mitjans de comunicació, en el cinema, en l’Administració de justícia, en l’actitud de determinats col·lectius de joves.

El problema més gran és extern a la llengua. És polític i té a veure amb l’Estat i les seves polítiques.

Per això seria un error i una injustícia amb nosaltres mateixos i les generacions que ens han permès arribar fins aquí no declarar solemnement aquí, al Parlament de Catalunya, que el poble català ja ha guanyat aquesta partida. Lluny queda la vella sentència d’Antoni de Capmany, a finals del segle XVIII: «el catalán és un idioma antiguo y provincial, muerto hoy para la república de las letras».

Capmany no va comptar amb la voluntat del poble. Dos-cents anys més tard sabem que definitivament, de la mateixa manera que la llengua de Dickens o de Cervantes difícilment mai no desapareixeran, la llengua dels nostres poetes i dels nostres novel·listes, assagistes, historiadors i traductors i científics s’ha fet un lloc definitiu entre les llengües del món.

Aquest és el fet decisiu, pesi a qui pesi. Per molt que alguns vulguin seguir posant el català contra les cordes avui ens podem manifestar com un poble orgullós de la fita aconseguida. La història de la normalització del català és una història cívica, política i cultural, extraordinària, farcida de voluntats i de conviccions. Una història de voluntats que ha aconseguit superar l’imperatiu monolingüe i unicultural de l’Estat espanyol al llarg dels darrers 300 anys.

Torno, doncs, a dir-ho amb humilitat però absoluta convicció: la història del català és extraordinària i ens en podem sentir legítimament orgullosos.

La derrota de 1714 va fer estralls i el català, certament, va quedar tocat. L’estat monàrquic es mirava París com a model de capital imperial. Es fixava en la monarquia francesa per imposar un sistema cultural i lingüístic de tall il·lustrat, però inequívocament unitarista i centralista. I aquesta ha estat la tònica de les polítiques estatals durant tot el segle XVIII , el segle XIX i gran part del segle XX. El català ha sobreviscut a un procés intensiu d’alfabetització exclusivament en castellà. Ha resistit l’escolarització, el bilingüisme asimètric i la primera revolució comunicativa, sempre ha estat discriminat a favor del castellà.

Sempre hi ha hagut discriminació a favor del castellà. Sempre s’han negat els drets del català. Aquesta ha estat la tònica durant els darrers 300 anys de les polítiques de l’Estat espanyol. I aquesta ésencara ara la política sorgida de les entranyes de l’Estat i dels seus aparells. Fins i tot incomplint sistemàticament la Constitució que tant diuen que defensen. Recordeu l’article 3 de la Constitució espanyola que diu que «La riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.» I fins i tot incomplint la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries aprovada pel mateix Estat fa més d’una dècada.

Neguen sistemàticament la realitat social del català. Pretenen convertir-lo en una llengua de segona o menor. Devaluen sistemàticament la seva singularitat i la seva oficialitat. Tracten d’imposar la idea que l’ús del català és una despesa supèrflua i innecessària. Pretenen que la promoció del català s’interpreti com la laminació de les llibertats individuals i com un instrument d’adoctrinament. Volen fer creure a la gent de bona fe que el català a l’escola i als mitjans de comunicació és sinònim de pensament únic. I no cal dir que pretenen amb tot plegat dividir la societat catalana i aïllar-la de la resta de catalanoparlants.

Aquests són, doncs, els principis de l’Estat que coneixem. Ho sabem prou bé. Per això és més important que mai recordar quin és el problema. Ho expressà millor que ningú el mestre Joan Solà, en rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2009. Permeteu-me recordar les seves paraules: «El mal encaix que durant segles hem mantingut amb l’Estat ha repercutit negativament en la possibilitat de mantenir la nostra personalitat enmig dels grans trasbalsos produïts des de fa una seixantena d’anys: en la demografia, en l’equilibri econòmic de l’Estat, en els mitjans de comunicació i en la tecnologia. Si volem ser un poble normal ens cal aspirar a una situació global comparable a la dels estats reconeguts amb una llengua referencial ben fixada, potent i autònoma, i amb una literatura, una història, un poder civil i un espai geogràfic visibles i diferenciats. Hem d’aspirar a la igualtat amb els altres pobles que ens envolten. La nostra vida en tots els sentits econòmic, científic, lingüístic, artístic, literari, tecnològic no pot conformar-se a ser un apèndix, un subordinat de cap altra».

I certament aquestes paraules de l’any 2009 encara agafen més sentit si les comparem amb aquelles altres del president Prat de la Riba en un discurs del maig del 1917. Poc abans de morir va proclamar la seva convicció: «No hem fet la Mancomunitat per tenir una Diputació més gran ni per donar a l’ànima catalana un petit cos d’administració subordinada, secundària: una província. Tots, tots volem per a Catalunya un cos d’Estat, tots sentim que la dignitat popular catalana exigeix imperiosament, més o menys accentuades, formes d’Estat. Aquest és el sentit de la reivindicació d’autonomia plantejada pel nostre poble amb el nom de delegacions de serveis d’Estat a la Mancomunitat».

Aquest és el sentit —que diria Espriu— del debat polític d’avui. Les actuals generacions —les deucentistes— no hem creat la nació
catalana i encara menys el concepte d’Estat, però sí que hem produït una idea decisiva: la nostra nació només podrà desplegar plenament i amb comoditat la seva llengua, la seva cultura, el seu progrés, els seus ideals de justícia i d’aprofundiment democràtic si pot comptar amb la palanca d’un estat que li faci costat.

I certament en el procés que ens ha dut fins aquí hi tingué un paper cabdal i destacat la llei del 1983. Aquella llei és una baula decisiva. Imprescindible. És just honorar els qui ho van fer possible: el president Pujol, el conseller Max Canher i la directora general Aina Moll.

I cal felicitar també el nostre Parlament. Aquella llei va ser —com digué Aina Moll— «un gran triomf del Parlament de Catalunya.»
Cal recordar molt especialment els ponents de la llei: els diputats Josep M. Ainaud de Lasarte i Joan Colomines, del Grup Parlamentari de CiU, malauradament ja traspassats; Helena Ferrer Mallol, que va continuar la feina d’Ainaud de Lasarte dins del grup de CiU; José González i Marta Mata (tampoc entre nosaltres), del Grup Socialista; Teresa Eulàlia Calzada i Xavier Folch, del Grup Parlamentari del PSUC; Albert Planasdemunt i Anton Cañellas (també traspassat), del Grup Parlamentari dels Centristes; Marçal Casanovas i Francesc Vicens, del Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana, i Ramon Viñals i Francisco Hidalgo, diputats no adscrits.

A tots ells, moltes gràcies. Per l’aplicació d’aquella llei ens hem esforçat des d’aleshores els professionals que hem treballat a la Generalitat de Catalunya, al Departament de Cultura, a la Direcció General de Política Lingüística i al Consorci per a la Normalització Lingüística, els membres del Consell Social de la Llengua, els directors generals, els consellers i els presidents del país. A tots, presents o no, moltes gràcies pel vostre esforç.

Aquella llei ens va demostrar una vegada més que el futur només existeix si es construeix sempre des del present. El futur només arriba amb plenitud si en cada present som capaços d’assumir plenament les nostres responsabilitats. Vàreu deixar petjada en la nostra història col·lectiva. Vàreu fer vostra aquella premissa del mestre Pompeu Fabra: «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.» Vàreu obrir-nos un camí que està arribant a una cruïlla decisiva.