‘Tranquilitas’ del català

Jesús Moncada era de la Franja d’Aragó, escrivia en català. A Camí de Sirga va popularitzar el verb sirgar: anar contra corrent. La gran majoria dels catalans volem la nostra llengua normalitzada, sense més condicionants que els de qualsevol llengua. La peculiar paradoxa del català, però, és que el seu principal enemic és la contracorrent artificiosa que desplega l’Estat espanyol a través dels seus aparells polítics i judicials.

Costa d’acceptar però és així. Les institucions bàsiques de l’Estat mantenen posicions contràries a la pròpia lletra i esperit de l’article 3 de la Constitució. Neguen que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.

De respecte i de protecció, res de res. Els partits espanyolistes han deixat de banda qualsevol idea d’Estat veritablement plurinacional, pluricultural i plurilingüístic i neguen sistemàticament cap suport polític, administratiu, legislatiu i econòmic al català. L’Estat no respecta ni promou el català, sovint el maltracta i el combat. És l’Estat espanyol –i no la llengua castellana, ni cap llengua– qui crea un corrent artificial en contra del català amb recursos, sentències, reinterpretacions i suspensions inequívocament restrictives i contràries. Són les diferents maquinàries territorials d’obediència estatal les que tracten sistemàticament de fraccionar, prohibir, dificultar i minimitzar el català amb arguments acientífics. Inventen llengües i castellanitzen topònims.

La conclusió es inequívoca: l’Estat no està al servei dels catalans, no aporta al català cap garantia de pax i tranquillitas, la funció principal amb la que van néixer els estats. L’Estat espanyol només avala els privilegis i la retòrica dels qui neguen la diversitat i la pluralitat d’Espanya. És, en exclusiva, dels de sempre. Sustenta un dèficit lingüístic equiparable al dèficit fiscal. És el bastió que l’espanyolisme ha trobat per mantenir viu el seu model d’Estat, el seu ús simbòlic exclusivista d’Espanya, el seus privilegis que no volen perdre.

Els que lluiten contra el català no defensen el castellà i encara menys una societat bilingüe. No. Volen una cosa més afavoridora dels seus interessos: desitgen una societat catalana fragmentada en dues comunitats lingüístiques, anhelen una Catalunya socialment dividida, sospiren per una Catalunya políticament subordinada. Volen mantenir els beneficis que els dóna que les coses segueixin com estan.

Amb aquest Estat no tindrem mai corrents favorables al català. Ens en cal un que reculli i materialitzi la voluntat democràtica dels catalans i no la negui, que sigui amic i no enemic del català. Deconstruir el que tenim, construir un Estat amic, aquesta és la qüestió. Som una nació amb llengua pròpia. Tenim dret a tenir un Estat propi, amb sobirania lingüística, disposat a compartir coses amb Europa i també amb Espanya, però amb capacitat per actuar amb eficiència en un àmbit tant sensible com el de la llengua. Tenim dret a administrar plenament i amb sentit d’Estat propi la nostra realitat lingüística, sense contracorrents. Tenim dret a aplicar sense reserves el principi de la plena sobirania lingüística. Tenim un Parlament democràtic que té atribucions, competències i legitimitat per legislar sobre com administrem la nostra relació amb les llengües: amb el català, la llengua pròpia de Catalunya; amb el castellà, la llengua de molts ciutadans; amb l’aranès i amb les llengües imprescindibles en un món global.

L’Estat futur dels catalans de ben segur compartirà sobiranies. Pujarà un esglaó decisiu en l’instant que sapiguem, amb una política precisa i unitària, trencar amb les regles de joc sempre negatives de les institucions de l’Estat actual. Quan fem del Parlament el veritable i únic dipositari de la sobirania lingüística dels catalans, assumint la defensa del català, de l’aranès, i també del castellà a Catalunya. Quan assumim que el problema del català no és el castellà sinó les regles del joc desfavorables imposades per l’Estat actual. Quan despleguem les nostres pròpies agendes lingüístiques sense embuts en les coordenades d’una Europa multilingüe. I també s’expressa, evidentment, donant continuïtat a les agendes del Govern a favor de la llengua.

Les transicions nacionals solen materialitzar-se quan encara no és perceptible que han començat. Tinc la convicció que hem entrat en fase de no retorn. Ara cal continuïtat i fermesa. No hem fet tot el que hem fet per, com diria Prat de la Riba, “tenir una diputació més gran ni per donar a l’ànima catalana un petit cos d’administració subordinada, secundària: una província. Tots volem per a Catalunya un cos d’Estat, tots sentim que la dignitat popular catalana exigeix imperiosament, més o menys accentuades, formes d’Estat”. Al català li cal un Estat propi favorable. Construïm-lo. Exercim plenament la nostra sobirania establint que només les institucions catalanes tenen la legitimitat per administrar la nostra realitat lingüística. Catalunya hi guanyarà. Espanya i Europa també.

(Article publicat a La Vanguardia el 16 de juliol de 2012)

Advertisements