Cultura, Fiscalitat, Estat

(Conferència feta en el marc del Cercle de Cultura, dimarts 9 d’octubre del 2012, a la seu del Cercle d’Economia de Barcelona)

La relació entre la cultura, la fiscalitat i l’estat és el tema de la conferència d’avui. Vista la dinàmica de la política catalana i espanyola són temes de molta actualitat. Catalunya camina tan de pressa que us he de confessar que la idea inicial d’aquesta conferència ha quedat absolutament desbordada pels fets. Quan la vàrem decidir, al juliol passat, simplement tenia per objecte analitzar i compartir amb la gent del Cercle de Cultura la repercussió que l’increment de l’IVA podia significar per la cultura catalana. Val a dir que aquesta anàlisi l’hem feta a bastament. Fa ja unes setmanes que constatem la seva influència en el consum cultural. I les primeres impressions, com era d’esperar, no són bones. Més recentment hem conegut les baixes en les aportacions ministerials previstes en els pressupostos del 2013. Són notables, brutals en alguns casos.

No cal que us repeteixi que sóc perfectament conscient de la situació difícil per la qual passa el sector cultural català. La suma de la repercussió de l’IVA, la disminució de subvenció en els establiments culturals públics, la falta d’una llei de patrocini que no passa de la categoria de la promesa, les dificultats de la Generalitat a l’hora d’abonar els pagaments i la disminució del consum han situat algunes empreses i iniciatives en situació de màxima precarietat. Tot això és veritat, però no vull que sigui l’objecte de la reflexió d’avui. Aquestes problemàtiques les tractem cada dia sector a sector, situació a situació i no voldria que ens impedissin afrontar la mirada més a mitjà termini. Vull exactament desbordar aquesta realitat per mirar de compondre una hipòtesi versemblant sobre el que podria ser el nostre futur col·lectiu si disposéssim de les eines d’estat necessàries per fer tot allò que cal fer per consolidar la nostra vida cultural.

Deixeu-me començar amb una doble constatació. Crec sincerament que les dificultats de la cultura catalana són la conseqüència directa del fet que viu sotmesa a la lògica política d’un estat profundament ineficient que no hi creu. L’Estat espanyol no creu en la cultura i encara menys, evidentment, en la cultura catalana. Per als dirigents d’aquest Estat —els d’avui i els de moltes èpoques anteriors— la cultura és instrucció ideològica i no la construcció d’un sistema d’oportunitats per tal que cada ciutadà pugui construir el seu relat de vida en llibertat. A més, és aquest mateix Estat qui, incomplint les seves pròpies normes constitucionals, posa traves al lliure desplegament cultural a Catalunya tot ofegant fiscalment el Govern autonòmic, que —com sabeu— tot i tenir competències plenes, no disposa dels recursos ni econòmics ni fiscals necessaris. En termes generals el catalanisme ha fet de la cultura un element bàsic de la seva pròpia configuració. Si bé cap govern català entre Prat de la Riba i Artur Mas no ha tingut ni els recursos ni les eines per posar el fet cultural al centre de la societat —com acostumem a dir els culturalistes.

Sigui com sigui, en els darrers mesos la política catalana s’ha accelerat i moltes coses estan començant a canviar. S’han introduït paràmetres nous. Tot d’una hem començat a parlar de coses de fons que fins fa només setmanes deixàvem sempre per a més endavant. De cop dos conceptes clau han aparegut en escena: la fiscalitat i l’estat. Som a la recerca del temps perdut. Per això aquesta conferència que havia de ser una reflexió sobre l’impost del valor afegit és avui una proposta —amb voluntat operativa— sobre els vincles actuals i futurs entre la cultura, la fiscalitat i l’estat. Em preguntaré dues qüestions de fons i cabdals per a la cultura catalana: què representa tenir o no una fiscalitat que administres directament? I què representa tenir o no un estat que juga a favor dels teus interessos nacionals i culturals?

ESPANYA, UN ESTAT DESFAVORABLE A LA CULTURA I, EN PARTICULAR, A LA CULTURA CATALANA

El ministre actual de Cultura té la virtut de mostrar sense embuts els prejudicis més profunds de l’Estat espanyol. Considera que la cultura és un luxe. Considera que bàsicament és una mena d’entretenidor, d’aparador, i per tant, prescindible en la dinàmica social. No és una gran novetat en l’entramat de l’Estat. L’Estat no ha fet res significatiu al llarg del segle passat per identificar els vincles entre ciutadania i cultura i aprofundir-hi. No ha pretès mai assajar de fer visibles les dimensions reals i múltiples de la cultura. Ni ha entès ni poc ni molt que cultura és tanmateix un sector que pot contribuir d’una manera decisiva en l’enriquiment del país. L’Estat espanyol no ha cregut mai que un país culte és un país que progressa més. No ha entès que un país que vol progressar és aquell que inverteix en cultura per allò que aquesta significa en si mateixa i per allò que aporta al conjunt del país. L’espanyolisme sempre s’ha construït contra les llums, contra la diversitat, contra la pluralitat, contra el progrés, contra la innovació. Dominant l’aparell d’estat, ha actuat contra tot i contra tothom que no fossin els seus interessos de pervivència i poder.

Les darreres decisions del govern de l’Estat apunten totes en aquesta direcció. Són desfavorables a la cultura. El Cercle ho ha interpretat perfectament en la seva darrera declaració, Contra una nova agressió a la Cultura:[1] «les agressions del govern espanyol només poden ser interpretades com una agressió premeditada i voluntària a la cultura». Queda clar. El problema de la cultura catalana, per tant, no és amb la cultura espanyola, amb la qual tenim i continuarem tenint molts lligams. Barcelona és la capital de l’edició iberoamericana i continuarà essent-ho. No, certament el problema és amb un Estat espanyol i els seus successius governs que, a més de no considerar cap simpatia per l’especificitat cultural de Catalunya, són incapaços durant dècades de fer una llei moderna de patrocini i mecenatge, de resoldre amb solvència el maltractament de la propietat intel·lectual; un Estat espanyol, que, per contra, té una administració general capaç de disparar l’IVA cultural del 8 % al 21 %, d’aplicar retallades als equipaments culturals més enllà que a qualsevol altre sector (un 70 % en quatre anys a Catalunya), d’ofegar conscientment el cinema i l’audiovisual (una retallada del 56 % en 4 anys del Fons ICAA). Uns governs que torpedinen el català sempre que poden.

Com més s’observa en conjunt més fàcil és concloure que vivim, doncs, sotmesos a la lògica d’un Estat que mai ha cregut en la cultura. L’espanyolisme no ha estat mai culturalista. Al contrari del catalanisme. Paradoxalment, l’espanyolitat culta —com el mateix catalanisme— mai ha confluït amb l’Estat. I així ha anat Espanya i així és on és.

Aquí ens trobem una bona colla de culturalistes convençuts. Sabem que la cultura és fonament i no ornament. Sabem que la cultura aplega tot allò que té a veure amb la creació, producció, distribució i consum de coneixements i de valors. Tenim tots la certesa que un país culte progressa millor.

També els qui aquí ens trobem compartim moltes coses sobre els vincles entre Catalunya i la cultura. No cal donar-hi gaires voltes. El pare Batllori, en els seus Vuit segles de cultura catalana a Europa, ho va deixar clar i documentat. En el cas català la cultura va fer i va mantenir viva la nació. I ara la nació s’ha fet conscient que, si no disposa de les eines imprescindibles d’estat, la seva cultura patirà. El catalanisme justament va néixer per compensar la falta d’estat. Va sorgir de la societat civil per sostenir la llengua i la cultura. Una mica més endavant va defensar una política pròpia i va deixar clar que Catalunya era una nació. I va fer-se defensor de la democràcia. Ara al catalanisme li toca construir l’estat. I construir abans que res vol dir imaginar. El catalanisme ha d’imaginar l’estat propi i ha de ser capaç d’explicar quin paper hi donarà a la cultura. Recordem: un país culte progressa millor, un país culte garanteix la seva identitat i un país culte contribueix a la civilitat global. Però encara més, un país culte és aquell que fa del sector cultural un sector creador de riquesa.

LA CULTURA CREA RIQUESA PER AL PAÍS I APORTA FISCALITAT ALS PRESSUPOSTOS DE L’ESTAT

Avui vull aprofundir en aquesta idea. La producció cultural catalana aporta recursos fiscals als pressupostos generals de l’Estat. El sector cultural és un contribuent econòmic destacable a la prosperitat econòmica de Catalunya. Per dir-ho curt: la cultura catalana no només no és un luxe, no només és un factor clau de construcció d’identitat, cohesió i progrés, és també un sector contribuent net als pressupostos de l’Estat. La cultura catalana fa una contribució neta i mesurable al finançament de l’estat del benestar. El sector cultural no és com s’acostuma a pensar sovint un sector que viu del subsidi.

Les xifres són inequívoques. El sector cultural català va aportar l’any 2011 a les finances de l’Estat espanyol entre 2.500 i 3.500 milions d’euros. Una xifra que s’obté de sumar els impostos de patrimoni, renda i consum que paguen els creadors i les empreses culturals catalanes, és a dir de sumar IRPF, impost de societats i IVA, i aplicar una petita correcció per neutralitzar els efectes de la capitalitat de Madrid (les seus catalanes FNAC, SGAE o Corte Inglés, per citar uns exemples, tributen a Madrid) i estimar una petita aportació de la cultura a la fiscalitat local.

Aquesta xifra aproximada surt de les dades de la Memòria del 2011 de l’Agència Estatal d’Administració Tributària i segons l’actual classificació d’activitats econòmiques que, sens dubte, s’haurà de revisar i posar al dia per poder fer una estimació exacta. La forquilla és expressament àmplia per no caure en simplificacions. La xifra és significativa: l’aportació total del sector cultural català a les finances de l’Estat està situada entre aquests 2.500 i 3.500 milions d’euros.

En canvi, la despesa pública en cultura, sumant les diferents administracions de l’Estat (Generalitat de Catalunya, administracions locals, Administració central i entitats com la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació), se situa a l’entorn dels 1.330 milions d’euros.[2]

En resum, el sector cultural va aportar directament —sense tenir en compte cap efecte indirecte com l’efecte del patrimoni sobre el turisme— a les arques públiques entre 2.500 i 3.500 milions d’euros. Va rebre ajuts per valor de 1.330 milions d’euros. I per tant va aportar a les arques de l’Estat —a l’agència fiscal estatal— pel cap baix 1.770 milions anuals. És a dir, el sector professional cultural català va aportar a l’agència fiscal espanyola entre 2 i 3 vegades allò que rep.

Evidentment no hem de fer una lectura simplificada d’aquestes xifres. El sector català es beneficia de la bona educació, de la salut de qualitat o de les xarxes de comunicació, i per tant és correcte que hi contribueixi. Per descomptat. Però podem subratllar que no som un sector que viu dels subsidis, com sol dir-se. No som un sector que costi diners a altres sectors, som un sector que contribueix de manera neta i significativa a les finances de l’Estat. Paradoxalment, com el Cercle de Cultura ha fet notar recentment, el reconeixement social de la cultura és desproporcionadament petit.

VIVIM EN UN ESTAT IMPROPI PER A LA CULTURA CATALANA

Aquest desajust entre el que aporta i rep la cultura té el seu reflex en el desajust entre la contribució del sector cultural a l’Estat i el seu escàs reconeixement social, que es deu al fet que Catalunya viu encotillada en allò que jo anomeno estat impropi. Catalunya no és un país sense estat. Pitjor. Catalunya viu condicionada per un estat que li és impropi. Per això tenim unes competències legalment plenes que no són tals ni políticament ni en relació als recursos fiscals que ens arriben. Impropi és un estat que pugna per retallar i menystenir les nostres competències estatutàries i ens transfereix recursos amb comptagotes. Impropi és un estat que ha acabat volent ser una peça més en el garbuix d’administracions (Generalitat, Estat, administracions locals) que avui incideixen en les polítiques culturals públiques.

Impropi és un estat que al llarg de la història ha aportat a la cultura catalana polítiques, legislacions i fons econòmics que globalment han resultat contràries, disperses, erràtiques, anecdòtiques, asistèmiques i quasi sempre, com ara, desganades. Un estat és impropi quan no hi posa cap voluntat, ni cap sentit institucional. Les dades dels pressupostos del 2013 amb relació a Catalunya així ho evidencien: preveuen una reducció de l’aportació estatal del 63,87 %. Vosaltres mateixos, la gent del Cercle de Cultura, en la recent declaració Contra una nova agressió a la cultura, l’heu qualificat d’«intolerable». En dos anys s’ha retallat l’aportació mitjana als grans equipaments nacionals en un 45,61 %. S’ha suprimit la partida de capitalitat cultural de Barcelona (dels 9 milions que quedaven a zero). S’han desprogramat la majoria de les inversions previstes (com ara la Biblioteca Provincial de Barcelona o l’Arxiu Provincial de Girona). S’ha reduït en un 70 % l’aportació als festivals i mercats culturals i teatres. Algunes iniciatives com ara el Grec, Temporada Alta, el Festival de Peralada, el de Torroella de Montgrí, han quedat a zero en les previsions de l’Estat. S’ha suprimit el fons de foment cinematogràfic i audiovisual per a les llengües cooficials. Un desastre. Sense previ avís i sense parlar-ho amb el Govern de Catalunya. L’Estat està marxant de Catalunya. Segurament no seria una mala notícia si Catalunya tingués el finançament ordinari necessari per desplegar les seves conviccions culturals.

L’estat és impropi quan la seva acció o inacció finalment va despenjant la nostra despesa cultural pública dels estàndards dels països avançats de referència. Avui a Catalunya dediquem menys de 128 euros per habitant. Som molt per sota de la mitjana dels països més destacats (Dinamarca se situa en 413 euros per habitant, Quebec en 368 euros per habitant, Flandes en 311 euros per habitant).

L’Estat espanyol és un estat impropi per als catalans i les conseqüències es fan notar. Poques de les seves decisions han estat mai motivades en funció dels interessos de la cultura que es crea, es produeix, es distribueix o es consumeix a Catalunya.

UN ESTAT PROPI PER A LA CULTURA CATALANA

Imaginem, doncs, què podria suposar un estat propi dels catalans per a la cultura catalana. Pensem quin model cultural podríem desplegar si tinguéssim les eines pròpies d’un estat per donar suport a la nostra cultura. Pensem com podríem reforçar les nostres polítiques culturals. Pensem què representaria una fiscalitat orientada a beneficiar la cultura nacional. Pensem què implicaria poder esprémer al màxim la cooperació entre sector públic i sector privat a favor de les empreses culturals del nostre país.

Imaginem un Govern amb totes les eines de l’estat al darrere orientat a aprofundir i consolidar un sector cultural com el que ja tenim. La internacionalització de la nostra producció cultural es multiplicaria. Ara Catalunya, amb només un 0,1 % de la població mundial, participa en l’1 % de les exportacions de béns culturals internacionals. Imagineu-vos què podríem fer amb veritables eines d’estat i presència de tu a tu en el panorama internacional. Imagineu simplement tot allò que podríem reforçar amb relació a la dinamització de la creativitat, les empreses culturals, les grans institucions, el patrimoni, la llengua, la cohesió comunitària, la formació i la formació de públics.

Imagineu també un estat propi capaç de donar continuïtat a les polítiques culturals que reforcessin les virtuts econòmiques de la cultura i la cooperació amb la societat civil. Multiplicaríem exponencialment la riquesa del país.

Tot i el dèficit d’estat Catalunya ha aconseguit sobresortir en el mapa de les indústries culturals europees. Aquest és el nostre mèrit i la nostra gran esperança. Som el cinquè clúster en indústries creatives d’Europa (segons un informe de l’European Cluster Observatory del 2011). Ningú ens ho ha regalat. És la conseqüència de l’esforç dels nostres creadors i dels nostres emprenedors. Però anem per darrere de Londres (Inner), de París (Ille de France), de Milà i de Madrid. Anem per davant de Roma i de la resta de grans aglomeracions urbanes europees. Tenim recorregut. S’ha aconseguit sense tenir un estat favorable fent-nos costat. Som al top ten europeu en creació literària i artística (6a posició), publicitat (5a), videojocs (8a), software (8a), ràdio i TV (5) i premsa escrita (4a). Amb eines d’estat podríem reforçar i encara guanyar més posicions en aquest àmbit i estic convençut que podríem situar-nos també al capdavant en producció teatral, audiovisual, arquitectura i urbanisme, i disseny industrial. Avançar en aquesta direcció representaria dues coses immediates: d’una banda, consolidar la nostra identitat de país creatiu i avançat; i de l’altra multiplicar de manera exponencial la riquesa econòmica que el sector cultural aporta a Catalunya.

Ja avui els sectors culturals aporten un 3,6 % del VAB de Catalunya. Ja avui donen feina a 155.441 treballadors, el 4,4 % de l’ocupació total del país. Encara avui, tot i la crisi, l’ocupació cultural per primera vegada en els darrers dos anys, després d’haver registrat descensos continuats, ha invertit la tendència i ha tornat a créixer en un 0,88 % els dos primers trimestres del 2012.

Convindria que el país s’ho cregués i que l’estat propi futur actués en conseqüència. La cultura és un element fonamental en la transició global del país cap a una economia més intel·ligent, sostenible i integradora, en l’obertura del país als mercats internacionals, en la nostra capacitat per atraure inversions i talent estranger i en la nostra habilitat per acollir un turisme de qualitat.

Un estat propi implica poder articular polítiques amb més visió estratègica i amb tots els instruments necessaris per potenciar i intensificar el paper fonamental que té la cultura en el progrés del país.

He dit que un estat propi implica polítiques més eficients i relacions entre sector privat i públic més fecundes. Queda encara per imaginar, però, l’element més cabdal i més nou per als catalans: el control de la seva fiscalitat. Un estat propi és aquell que assegura una fiscalitat adient, conscient i responsable. En termes culturals un estat propi seria aquell que des d’un parlament sobirà podria desplegar un marc normatiu fiscal favorable a la cultura del país. També en termes generals, la fiscalitat cultural estatal ha estat inadequada de cara als interessos de la cultura produïda a Catalunya. Directament penalitza la creació i el consum cultural i debilita el teixit empresarial cultural. Indirectament, en el seu conjunt, el sistema fiscal espanyol ofega any rere any els comptes de la Generalitat. En síntesi: fiscalitat cultural inadequada i Generalitat ofegada. El pitjor escenari per a la cultura catalana. Una dada: amb només un 2 % del dèficit fiscal actual, situat a l’entorn dels 16.000 milions d’euros, doblaríem el pressupost del Departament de Cultura.

Imaginem-nos, doncs, un estat propi amb una fiscalitat cultural pròpia. Pensada, en la línia dels països més avançats, per afavorir la creació, la producció i el consum cultural. Partint del criteri que la cultura és un bé públic.

Imaginem el potencial d’una fiscalitat pròpia regida pels principis d’eficàcia, segons el qual tota mesura fiscal ha d’aconseguir els objectius pels quals s’introdueix, i eficiència, segons el qual els beneficis que es derivin de l’incentiu fiscal han de ser superiors als costos derivats de la seva aplicació, tant per als contribuents com per a l’Administració.

En el cas català no és difícil imaginar un bon debat entre cultura i economia sobre com una fiscalitat pròpia i adequada, amb objectius fixats pel nostre parlament, podria incrementar la demanda cultural tot promovent un major consum de béns i serveis; com podria preservar, millorar i incrementar el patrimoni cultural d’ús públic; com podria facilitar globalment el finançament de les indústries culturals estratègiques, i com es podria afavorir específicament les empreses emergents vinculades, per exemple, amb els continguts digitals i la propietat intel·lectual.

En el nostre cas, una bona política fiscal, en definitiva, podria fer augmentar significativament el volum de finançament privat de les iniciatives culturals i l’autonomia de la societat civil en les seves opcions culturals. Això succeiria si Catalunya pogués desplegar pròpiament una llei catalana de patrocini i mecenatge. Si Catalunya gestionés els principals impostos públics derivats de propietat, renda i consum (IRPF, IVA, IS). Si Catalunya pogués regular els impostos locals amb repercussió cultural: béns immobles, activitats econòmiques, comerç. Si Catalunya tingués potestat de posar mesures fiscals associades al pressupost anual de la Generalitat. I per últim, si Catalunya tingués sobirania per desplegar mesures fiscals i de generació de recursos addicionals per a la cultura.

No cal dir que la primera prioritat en una Catalunya que exercís plenament la seva sobirania hauria de ser l’aprovació d’una llei catalana de patrocini i mecenatge. Tots sou ben conscients dels perjudicis que té per al sector que la llei torni a estar ajornada i sense data d’aprovació. Cap ministre de Cultura espanyol en temps democràtics s’ho ha cregut. Cap ministre de Cultura s’ha volgut barallar amb el seu homòleg d’Hisenda. Tots han coincidit amb el mateix argument: a la societat espanyola hi ha massa fuga fiscal. No poden obrir-se escletxes amb la cultura. La societat espanyola no està preparada —diuen. Bé, doncs, la societat catalana sí que està preparada i una bona llei enriquiria la cultura i l’economia del país. No hem d’inventar gran cosa. Copiem la llei francesa i adaptem-la. Els incentius fiscals per a persones físiques i jurídiques se situarien a l’entorn del 65 % en el cas de l’IRPF i del 55 % per a l’impost de societats. Podria incloure també la figura dels fons patrimonials indisponibles que permet fer ús dels rendiments financers que s’obtinguin mitjançant la inversió d’aquests fons. Podria ampliar el concepte d’entitat beneficiària de mecenatge, incloent els consorcis promoguts i participats per administracions públiques amb finalitats d’interès general. Podria agilitzar el procés de declaració d’utilitat pública per a les associacions culturals per tal de ser subjectes de ple dret de la nova llei. Podria habilitar en tots els casos la dació en pagament d’impostos a través de béns artístics i patrimonials i podria incloure com a donatius i aportacions deduïbles les prestacions de serveis. Finalment, podria establir una fórmula mixta publicoprivada per a la gestió dels fons derivats del mecenatge sense destinació predeterminada.

El segon pilar d’aquesta fiscalitat pròpia seria òbviament la gestió dels principals impostos de l’Estat. Pel que fa a l’IRPF seria perfectament homologable la introducció d’una casella a favor de la cultura en la declaració de l’IRPF, similar a la de l’Església o la de finalitats socials. Es podria estendre al màxim un incentiu fiscal directe a la ciutadania desgravant 150 euros en consum cultural (per exemple en abonaments d’espectacles musicals i escènics) tal com es fa al Quebec. Finalment seria possible introduir bonificacions fiscals per a l’adquisició d’obres d’art.

Pel que fa a l’impost de societats, seria prioritari introduir incentius per facilitar el finançament destinat a potenciar l’exportació de la producció cultural catalana, ben especialment en els àmbits de la cinematografia, l’audiovisual i l’editorial. I es podrien estimular fórmules de finançament a la producció i difusió de continguts i serveis digitals en sectors emergents, com ara els videojocs.

També en l’àmbit de la protecció i difusió del patrimoni seria possible i imprescindible establir mesures fiscals, que bonifiquessin l’impost de societats en aquelles companyies que ajudessin a preservar-lo i difondre’l.

Per últim, en el marc de les grans figures impositives, l’estat propi dels catalans tindria un IVA cultural que afavorís, no que perjudiqués, el consum i, per tant, la creació cultural. El tipus mitjà hauria d’estar situat a l’entorn del 8 %, en línia amb els països més culturalistes. Molt per sota, doncs, del 14,6 % de mitjana actual de l’Estat espanyol. Un IVA cultural que podria incloure exempcions totals en alguns casos i també modulacions en funció del producte o servei. Per exemple, un tractament diferenciat entre el cinema dels EUA i el cinema europeu.

El tercer pilar d’una fiscalitat pròpia seria la regulació dels impostos locals amb repercussió cultural. Podríem modular les figures tributàries locals com l’IBI en relació amb el patrimoni o establiments culturals com les llibreries.

El quart pilar podrien ser les mesures associades als pressupostos de la Generalitat. Podria incloure exempció temporal per als grans projectes o esdeveniments culturals. Podria aprofitar el mal usat 1 % cultural per restaurar i conservar patrimoni, aplicant-lo als contractes d’obres públiques que es facin a Catalunya. Podria estudiar-se la destinació cultural d’alguns impostos especials vinculats al joc o la loteria, com succeeix a Anglaterra. Podria estudiar-se el vincle econòmic entre taxa turística i conservació del patrimoni cultural i qualitat de l’oferta cultural en zones turístiques. Es podria crear alguna modalitat de taxa per finançar determinades indústries culturals, com ara el cèntim audiovisual.

Per últim, es podrien considerar també mesures fiscals favorables destinades a la producció de drets d’autor i de patents. O bé mesures de gran importància dinamitzadora com ara l’extensió de l’assegurança de la Generalitat de Catalunya per a l’exhibició temporal d’obres culturals de tercers als principals equipaments culturals patrimonials públics i privats de Catalunya.

Bé, cal anar acabant. Us he detallat àmpliament un hipotètic marc fiscal possible en el marc d’una Catalunya amb estat propi. No és difícil assegurar que amb una fiscalitat pròpia la cultura catalana no només multiplicaria la seva capacitat de produir i difondre béns culturals, sinó que eixamplaria fins a límits insospitats la seva contribució neta a les finances públiques i a la generació de riquesa econòmica i social del país. Una fiscalitat més culturalista implicaria més cultura, més ingressos fiscals per a l’Estat català, una dimensió econòmica més potent i més llocs de treball. Ni més ni menys allò que el país necessita. Acabem, doncs, amb el principal prejudici que ens encotilla: la inversió pública en cultura no és un subsidi a un sector que només pot viure subvencionat. No és cert. La inversió pública en cultura és incentivar un sector clau en la construcció de la identitat i també l’economia del nostre país.

Entenguem-ho bé, doncs. Entendre la importància que per a la cultura catalana podria tenir un estat propi amb una fiscalitat pròpia permet copsar en tota la seva gravetat la deixadesa cultural de l’estat impropi on malvivim encotillats. En un moment com el d’ara, en què l’accés al finançament cultural és d’extrema dificultat, un model fiscal adequat seria un complement de vital importància. Amb la mirada posada al futur i en el marc d’una Europa que ja ha apostat per la creativitat, disposar d’un estat propi i d’una fiscalitat adient encara serà més decisiu.

UNA CATALUNYA CREATIVA EN UNA EUROPA CREATIVA

Un dels nostres grans objectius nacionals immediats ha de ser habilitar una Catalunya creativa en el marc d’una Europa creativa. Com sabeu, la Unió Europea està ultimant el programa Europa Creativa. Serà la principal línia estratègica d’acció cultural per al període 2014-2020. Estarà dotat amb 1.800 milions d’euros per a tot el període (540 milions d’euros per a cultura creativa, 990 milions d’euros per a l’audiovisual i 270 milions d’euros per a accions transsectorials). Els seus objectius semblen fets a la mida de Catalunya. D’una banda, afavorir la conservació i promoció de la diversitat cultural i lingüística europea. De l’altra, reforçar la competitivitat dels sectors de la cultura i de la creació per afavorir un creixement intel·ligent, sostenible i integrador.

Aquest ha de ser un programa cabdal per a la cultura catalana. Sembla fet a mida per a nosaltres. La UE sembla disposada, per fi, a tractar el sector cultural i creatiu de forma integral i estratègica. Ens pot ajudar moltíssim a abordar els problemes de finançament i d’accés al crèdit, de formació de nous públics, d’innovació en els sistemes de producció, distribució i consum i, encara més, en la internacionalització dels nostres sectors culturals.

Espanya ha estat incapaç d’entendre-ho, Europa ho està entenent. Europa ha entès que la cultura és nuclear en el projecte europeu. Catalunya, des de sempre culturalista, té una oportunitat d’or per desplegar tot el seu potencial cultural. Ens falten eines. És per això que un estat propi és fonamental per tenir les eines que necessitem i aprofitar les connexions directes que se’n deriven amb els programes europeus. No podem refiar-nos ni deixar malmetre una oportunitat com aquesta subordinats, una vegada més, a la incompetència d’un Estat espanyol ineficient i asimètric en la defensa dels interessos d’uns i altres. El projecte europeu és la nostra gran oportunitat per acompanyar la internacionalització, consolidar clústers i participar en plataformes transnacionals d’institucions, empreses, creadors i emprenedors.

L’HORA D’UNA NOVA ALIANÇA ESTRATÈGICA ENTRE CULTURA I POLÍTICA

Estat propi en el marc d’una Europa creativa, liderant la producció cultural del sud del continent, establint llaços de reciprocitat amb la cultura espanyola, mirant al conjunt de la Mediterrània, apostant encara més per l’Amèrica llatina.

Per tot plegat Catalunya ha de creure en les virtuts de ser un país culte. Catalunya ha de ser un país conscientment culte.

Per ser-ho ens calen eines d’estat. Ens cal estat propi. Aconseguir-lo vol dir també que els sectors culturals del nostre país s’hi impliquin. Vol dir tornar a teixir una aliança estratègica entre el món de la cultura i el món polític. L’objectiu és molt gran, exigeix que cultura i política vagin de la mà, com en altres moments de la nostra història. Si política i cultura sumen, com va passar en el context del modernisme, del noucentisme i del seixantisme, ningú no podrà aturar-nos.

Els modernistes i els noucentistes van relligar la cultura amb la nació. A les actuals generacions ens toca relligar cultura, nació i estat. Ara és el moment. No podem deixar passar més temps. No podem continuar distraient-nos. Dotem-nos de les eines d’estat que, juntament amb la força de la societat civil catalana, ens permetin enlairar i multiplicar la força i les virtuts del nostre model cultural, pilar fonamental del nostre model d’estat del benestar.


[1] Declaració del Cercle de Cultura, Contra una nova agressió a la Cultura, 8 d’octubre de 2012.

[2] Aproximadament són: 300 milions d’euros a càrrec de la Generalitat, 700 milions d’euros a càrrec de les administracions locals, 70 milions d’euros a càrrec de l’Estat espanyol i 260 milions d’euros corresponents a la CCMA.

Advertisements