Benestar i sobirania: un mateix camí

(Publicat al diari El Punt Avui, 9 de juny de 2013)

Per primera vegada en molts anys, la qualitat del nostre benestar ha decrescut. I l’expectativa de conservar-lo també. L’estat del benestar està al límit en alguns aspectes fonamentals. Els temors de la gent estan fonamentats: podem quedar enganxats en el forat negre de l’atur. Podem perdre la petita empresa construïda amb molta suor i ara tocada per la falta de consum i de crèdit. Podem perdre aquell estàndard de qualitat en els serveis públics que ens havien fet sentir orgullosos de les coses aconseguides al llarg dels 30 darrers anys. Podem perdre el nostre camí de país preocupat per la cultura que hem perseguit durant tants anys. Podem quedar-nos sense les prestacions socials que ens permetien confiar en la solidaritat ciutadana per afrontar els possibles moments difícils de la vida.

El desconcert i la perplexitat de la gent també estan justificats. De deu anys aparentment miraculosos (1996-2007), durant els quals els responsables polítics de l’Estat es glorificaven de dirigir un país on tot anava molt bé i tot era sòlid (el sistema immobiliari i la banca inclosa), hem passat a quatre anys dolents per a la majoria i horribles per a molts ciutadans, especialment els aturats. En aquests moments quasi ningú no dubta que Espanya està vivint una gran depressió. La bonança, les oportunitats perdudes i el malbaratament han donat pas a la recessió, a l’aprimament del benestar i a una certa desesperança col·lectiva.

De la situació actual, tothom n’és una mica culpable. Però no tothom hi ha tingut la mateixa responsabilitat. No és igual la responsabilitat dels governs catalans que la del govern central. Per una raó simple: els governs de Madrid tenen les competències que el govern de Barcelona reclama, però que no ha obtingut mai. Els governs catalans, els d’abans i els d’ara, més enllà de la seva capacitat per entendre la situació i el seu valor per afrontar les coses, han tingut el mateix problema: l’administració autonòmica no té les eines necessàries (fiscals, econòmiques i polítiques) per afrontar aquest tsunami que ens està passant per damunt.

Per sort, la societat ha començat a reaccionar i la política també. La gent comença a afinar i a entendre el paper de cadascú. Una determinada Europa marca una pauta; l’Estat l’aplica en perjudici de les autonomies, i molt especialment de la catalana. El govern català en rep les envestides i la ciutadania en rep les conseqüències.

El sistema autonòmic espanyol és bastant trampós. El govern autonòmic té traspassades les competències, però no els recursos. Encara més, l’Estat dicta obligacions, però no hi posa diners. En una època de vaques grasses era un sistema injust, en una època de vaques magres és un sistema insostenible, asfixiant i profundament cínic. Conseqüència: el benestar dels catalans està minvant i molts ciutadans estan patint. La xifra de dèficit que pot tenir Catalunya n’és l’expressió superlativa. Per al govern de l’Estat complir el dèficit que li marca Europa vol dir posar menys recursos a disposició de Catalunya per a la gestió del benestar sense treure-li, és clar, la responsabilitat política.

El debat sobre la xifra de dèficit fa visible, per tant, la gran contradicció del nostre país: produïm riquesa suficient per no traspassar ratlles intolerables de la qualitat del nostre benestar, però no controlem la fiscalitat i per tant no decidim la despesa social. Vet aquí la gran paradoxa de Catalunya: la seva capacitat de produir riquesa va deslligada de la seva voluntat de proporcionar benestar. Recordem tantes vegades com calgui que el sistema de benestar català costa aproximadament el mateix que el dèficit fiscal que l’Estat té anualment amb Catalunya, 16.000 milions.

És obvi, doncs, que el benestar dels catalans està vinculat al dèficit fiscal i al dèficit polític. Els recursos generats se’n van i no retornen. I la sobirania del nostre Parlament per prendre decisions en el moment que toca i d’una manera oportuna és ínfima.

Molta gent a Espanya, i alguns també a Catalunya, insisteix a desprestigiar el procés polític català associant la preocupació per la sobirania política a la despreocupació envers el benestar. Aquest esport de separar ambdues coses (benestar i sobirania) és un dels exercicis més cínics que es poden fer en la política catalana. La realitat exigeix exactament el contrari: enfortir els vincles entre benestar i autogovern. Resoldre els problemes del nostre sistema de benestar requereix construir un autogovern, amb eines i formes d’Estat, com diria Prat de la Riba. Un govern, en definitiva, més eficient i més democràtic a favor de la qualitat de vida dels ciutadans.

Aquest és el rerefons real de l’acció política a Catalunya. Som molts, i espero que cada dia més, els qui pensem que el benestar actual i futur dels catalans està hipotecat si no aprofundim de veritat i sense mistificacions en la sobirania i l’autogovern. Només disposant dels instruments propis d’un Estat podrem assumir la responsabilitat del nostre futur i garantir les oportunitats de benestar de què disposa qualsevol altra ciutadania d’Europa.

Advertisements