Cultura nacional i estat propi

(Publicat al diari Ara, el 30 de març de 2013)

Em pregunten sovint quina significació real té que una cultura tingui o no un estat propi al darrere. Què significa tenir-lo? ¿No pot fer el govern autonòmic les funcions culturals pròpies d’un estat? ¿Afecta molt o poc la cultura catalana que la nació dels catalans no tingui un estat que li faci costat?

Quan he de donar una resposta concisa, acostumo a dir que per sort el desplegament cultural és en gran mesura autònom de l’acció institucional. De fet, la nostra cultura ha aconseguit desplegar-se els darrers 300 anys tenint un estat espanyol que sempre li ha posat pedres al camí. El nervi culturalista de la societat sempre ha estat més decisiu que la voluntat destructiva de l’Estat. Però una cultura sotmesa a la lògica d’un context polític estatal sempre negatiu acaba patint dèficits estructurals i de competitivitat internacional que poden qüestionar-la a mitjà termini. O sigui que sí, que una cultura que viu sotmesa a una actitud negacionista de l’Estat pateix davant d’un món global on les cultures nacionals compten amb el suport dels estats per ser-hi presents. Més encara quan les institucions d’autogovern ofegades en termes financers i restringides en termes polítics no poden compensar les negativitats contínues de l’Estat.

Per a la cultura catalana, doncs, un estat propi significa, en primer lloc, administrar de manera directa i sense la intermediació de Madrid els recursos econòmics i fiscals que genera la societat catalana. Tinguem presents els milers de milions d’euros anuals (15.000) que aportem sense retorn a la fiscalitat espanyola. Recordem l’aportació fiscal que fan els creadors, productors i consumidors culturals catalans a la caixa fiscal estatal (3.000 milions a l’any). Tinguem clar que un estat propi en termes culturals comença per tenir la famosa clau de la caixa fiscal, i això significa poder polític ple.

Un estat propi en termes culturals comença en el poder de controlar el preu de l’IVA. Un estat propi no hauria posat el cost de l’IVA cultural a la xifra brutal del 21%, ignorant les magnituds de referència a tots el països d’Europa. Un estat propi no hauria trigat 30 anys a fer una llei de mecenatge, quan tots els països dels nostre entorn en tenen. Espanya no, òbviament. L’Estat mai ha considerat decisiu donar suport a la xarxa cultural cívica i empresarial. Només un estat miop respecte als beneficis d’una vida cultural plena pot ignorar-ho.

Un estat propi en termes culturals protegiria sense dubtes la propietat intel·lectual i promouria les lleis i la gestió que haurien de permetre donar a tots els sectors creatius del país un rol central en el desenvolupament cultural i també en l’economia i la creació d’ocupació del nostre país. La pirateria cultural a Espanya és una realitat escandalosa; les lleis estan desfasades i, quan són correctes, no s’apliquen. Gravíssim.

Un estat propi significa la presència de la cultura catalana en els organismes internacionals. Una cultura com la catalana no és ni millor ni pitjor que la majoria de les altres, però té el mateix dret que totes a participar en els organismes internacionals. Tenim coses a dir i volem expressar-les allà on toca com totes les altres.

Un estat propi significa, òbviament, suport i respecte vers el català. L’estat espanyol no n’ha tingut mai, fins al punt d’incomplir sistemàticament les seves pròpies lleis -l’article 3 de la Constitució actual-. L’estat actual no s’oposa a les pràctiques contràries al català que es despleguen al País Valencià, a les Illes o a la Franja. Només un estat propi pot garantir la protecció que cal per fer el salt d’escala definitiu que correspon a la novena llengua europea. Només un estat propi deixarà d’incentivar tensions lingüístiques que només existeixen en la mentalitat d’alguns retòrics defensors de l’estat espanyol actual.

No tinc cap dubte que un estat propi resoldria -crec que ben de pressa- els prejudicis que alguns tracten de mantenir vius sobre la relació entre els catalans i el castellà. Un estat propi dels catalans -un Parlament amb poder ple- normalitzaria el rang cooficial del castellà. I en cap cas, òbviament, mai tractaria el castellà com l’estat espanyol ha tractat històricament el català.

Un estat propi, doncs, és una societat responsable de si mateixa, un Parlament que té poder per legislar i un govern que té recursos per gestionar directament sense intermediadors recalcitrants, com a mínim, l’aprenentatge i l’ús de les llengües, la presència en els organismes culturals internacionals, la propietat intel·lectual, el mecenatge i el preu de l’IVA. Un estat propi en cultura és sobirania política i econòmica. Mentre això no s’aconsegueixi, la cultura catalana seguirà avançant a batzegades. La força cultural de la societat civil sempre trobarà a faltar el suport continu, sistèmic i còmplice de l’administració pública. Una cultura, avui, més que mai surt de la cooperació entre la convicció cívica i les eines col·lectives que hi ha de posar l’estat propi.

Advertisements