Els catalans i el seu estat

(Conferència pronunciada al Teatre Romea, 3 de juny de 2013)

Aquest vespre us parlaré més en clau de reflexió política de fons que estrictament de conjuntura política. Evidentment, per un dia no parlaré de cultura. Òbviament, els meus comentaris són tots a títol estrictament personal. No impliquen el Govern, ni tampoc cap partit polític. Com és sabut, des del mes de gener del 2011 no estic afiliat a cap partit polític.

He posat un títol, Els catalans i el seu estat, volgudament equívoc. Em referiré a quatre coses: a l’estat d’ànim, o sigui, l’estat del benestar. A l’estat de l’Estat espanyol. A l’estat propi dels catalans i una mica a l’estat d’Europa.

Per començar situem-nos on som: un terreny de joc polític de grans dimensions. Penseu en un camp de futbol, quadrat no pas rectangular. Intenteu imaginar que hi ha quatre porteries. Dues a la manera tradicional, a les línies de fons. I dues en les línies de banda. Una davant de la banqueta d’entrenadors i l’altra, davant per davant. Imagineu que podeu ser espectadors —o jugadors— d’un peculiar encontre. Imagineu el camp i les quatre porteries. Una a cada fons i una a cada banda. En una un equip defensa els nivells de benestar aconseguit fins que va començar la crisi actual. És un equip jove i desconcertat pels gols que darrerament ha rebut. Està format per gent provinent d’equips molt diversos; la part més defensiva és en mans de la gent provinent del Govern català i la part més ofensiva, de gent provinent de la societat civil catalana. Els jugadors no sempre segueixen el mateix patró tàctic i no acaben de trobar una estratègia de contraatac clara i eficaç. Sovint actuen com si defensessin coses diferents i es fan gols en pròpia porta. Sovint s’enfronten a l’equip que tenen davant amb poca unitat i continuïtat.

Tot això és preocupant si tenim present que davant seu hi ha la porteria defensada per  l’Estat espanyol. És un equip que anuncia fallida, però que és molt poderós; l’estat de la gespa, l’àrbitre i sovint la inclinació del terreny la decideix aquest equip.

Les altres dues porteries estan ocupades, una per un equip que defensa l’estat propi per als catalans. És un equip novell, jove i voluntariós. Apunta maneres, però encara ha d’acabar de consolidar la tàctica i l’estratègia. S’ha de creure que pot guanyar i, fins i tot, ha de fer-se encara una afició imbatible. Encara que sovint se n’oblida, comparteix banqueta amb l’equip que defensa el benestar. Finalment, la quarta porteria és un equip que es diu Europa. L’equip europeu, és mandrós i està poc disposat a jugar un partit que, de moment, li fa més nosa que servei. Europa, de moment, practica un joc defensiu, aixeca la cella quan observa algun moviment imprevist i espera que s’ho facin els altres tres equips.

Quin joc més complicat. Quatre equips pugnant. El primer té a veure amb la defensa del benestar. El segon és el que pugna pel manteniment al preu que sigui del vell Estat espanyol. Té una banqueta molt forta i els jugadors de casa que hi juguen s’hi baten com si els hi anés l’ànima. El tercer equip tracta de desplegar un estat propi per als catalans que pugui justament garantir el benestar futur. I el quart equip és Europa.

Els catalans, doncs, estem jugant diversos partits alhora. El terreny de joc està ple de forats; l’herba, mal segada, i quan convé ens modifiquen la mida de les porteries. És una confrontació enormement difícil, però imprescindible. Malgrat tot pot resultar estimulant per sortir d’una situació insostenible.

Tenim molts seguidors en l’equip del benestar. Tenim un creixent nombre de seguidors a l’equip de l’Estat propi. En l’equip que anomenen Estat espanyol també hi ha bastants seguidors catalans, encara que cada cop som més els catalans que el veiem com el contrincant a batre. L’equip europeu, en canvi, era un bon equip, però ara està en hores baixes. Els altres equips se’l miren amb atenció. Els catalans tenim l’esperança que ens ajudi, però de moment es manté distant.

En aquest peculiar terreny de joc es disputen diversos partits alhora. L’espai central està molt poblat de jugadors, sovintegen els atacs i els contraatacs en totes direccions i el resultat final és incert. Per als catalans aquest és un partit històric que trenca moltes de les constants de la seva història i que determinarà força el seu futur.

Els catalans —tant els que se situen a la grada com els que volen jugar al camp— saben que aquest partit exigeix un esforç titànic si no volen ésser golejats, escombrats del terreny de joc i, fins i tot, de les grades de l’estadi.

Sabem que aquest joc, amb quatre porteries, és un joc nou, i que les tàctiques i maneres de jugar anteriors ja no valen. Potser encara no hem assumit prou que el nostre frame de referència —el catalanisme històric— ha caducat. Potser no hem entès del tot que, molt possiblement forçats per les circumstàncies, estem obrint —o entreobrint— una nova fase del catalanisme. Una fase que, lluny de proposar la tradicional renovació d’Espanya des de dins, està plantejant una de/construcció de l’anacrònic Estat espanyol. Som al bell mig d’un canvi de paradigma històric: autogovernar-nos en el marc de l’Estat espanyol autonòmic actual ens crea fugues explícites i contínues de qualitat del nostre model de benestar i en el desplegament de la nostra identitat col·lectiva. En conseqüència, mantenir el nostre benestar col·lectiu i competir en condicions pel nostre futur només serà possible si aconseguim una sobirania total.

Els catalans massa sovint actuem com si qualitat del benestar i desplegament nacional pertanyessin a equips oposats. Seria bo que entenguéssim que l’equip que defensa el benestar i l’equip que defensa l’estat propi tenen els mateixos colors i comparteixen banqueta. Només junts poden compondre un equip guanyador. Nació i benestar caminen agafats de la mà i relligats amb la mateixa ambició de futur.

Cal estar alerta, doncs. Com vostès saben és tradicional que els catalans no determinem amb prou finesa contra qui cal marcar el gol. I també sovinteja bastant que ens fem gols en porta pròpia. Oblidem sovint que practiquem un joc en el qual les regles sempre vénen imposades per l’equip de l’Estat, mai per nosaltres. Sent així, hauríem d’entendre que per guanyar el partit ens caldria una estratègia compartida molt sòlida, molta precisió en la tàctica, molta capacitat de dribblings i una preparació física excel·lent. Traduït en termes polítics: ens cal molta claredat en els objectius, molta unitat en la nostra política, molt diàleg entre Govern, parlament i societat civil, i molta precisió en les nostres accions.

És important que els dos equips de casa —diguem-ho així— entenguem que el partit serà llarg. Les generacions actuals de catalans estem fent tres coses alhora. La primera és tractar de recuperar el nivell de benestar que de cop i volta hem perdut. Exigirà un procés ben meditat de reconstitució econòmica i social. Des de fora, és clar, ningú no ens ho regalarà. La segona és de/construir, trencar amb l’Estat espanyol actual; un Estat que no funciona i que ens perjudica notòriament i de manera sistemàtica. I la tercera cosa que estem fent és imaginar —i fer les primeres passes cap allà— la construcció necessària d’un estat propi. Tres coses que per separat són difícils i juntes són immensament complicades, però que en qualsevol cas van íntimament relligades.

Ni més ni menys. Per enèsima vegada en la història els catalans ens plantem davant les males pràctiques de l’Estat. Per enèsima vegada estem rebent les conseqüències de la seva ineficiència i de la seva tradicional capacitat coercitiva envers els interessos dels ciutadans de Catalunya. En canvi, per  primera vegada a la història, els catalans plantegem amb una mica de rotunditat la necessitat de disposar d’un estat eficient i proper. De fet, som la primera generació que ho fa. Som la primera generació que, d’una manera significativament àmplia, ha decidit apel·lar al principi democràtic per determinar el seu futur nacional i el model d’estat que li convé.

Com és obvi, la resposta de l’Estat arriba tallada pel patró tradicional. És important que ho tinguem clar. Les respostes de l’Estat espanyol es fonamenten en el seu tradicional principi jeràrquic i legalista que l’ha caracteritzat des de la seva pròpia configuració ara fa una mica més de 300 anys.

En aquest complex terreny de joc ens trobem. La victòria del benestar va directament lligada al triomf en la construcció de l’estat propi. Aconseguir l’estat propi significa de/construir l’Estat espanyol.

L’estat del benestar.

Analitzem la situació del nostre benestar. Per primera vegada en molts anys la seva qualitat ha decrescut. L’expectativa de conservar-lo també. En alguns aspectes ha decrescut a nivells límit. Si a la idea de benestar hi incorporem també un índex de mesura del nostre estat d’ànim hem d’admetre que estem vivint un moment col·lectiu baix. Entre la ciutadania hi ha temor, desconcert, desconfiança i un punt de ràbia continguda. Richard Sennet en un dels seus magnífics llibres,[1] explica bé les relacions entre la crisi econòmica i la corrosiva incidència en el caràcter de les persones i de les mateixes comunitats.

En tot cas, és bo que tinguem present que els efectes corrosius de les coses que estan passant sobre l’estat d’ànim dels catalans són molt anteriors a la crisi econòmica iniciada l’any 2008. Recordem que la imatge del català emprenyat va néixer l’any 2003.[2] Segons això, fa deu anys que estem emprenyats. Amb raó. Emprenyats i algunes coses més.[3]

Els mals humors i els temors de la gent estan més que fonamentats. Qualsevol persona, en qualsevol moment, pot quedar enganxada en el forat negre de l’atur. Un forat que sembla no tenir fi i que afecta un 27 % de la població en edat de treballar. Qualsevol empresari pot perdre la seva empresa construïda amb iniciativa i suor, tocada per la falta de consum i de crèdit. Tot ciutadà pot sentir-se ofès per la pèrdua d’aquell estàndard de qualitat en els serveis públics que l’havien fet sentir orgullós i segur. En un termini molt curt —30 anys— Catalunya havia aconseguit moltes coses. Qualsevol català pot sentir-se agreujat pel retrocés cultural que pot produir-se. Tothom té dret a sentir por per la possible pèrdua de prestacions socials (pensions, atur, baixes per malaltia…) que s’anuncien. La Catalunya democràtica s’havia enlairat confiant que l’esforç i el treball al llarg de la vida de cadascú tenien a l’altre costat de la balança una garantia de solidaritat del nostre entorn per afrontar els possibles moments difícils de la vida. Ara hi ha molta gent que creu que tot plegat s’està acabant. I molts catalans emprenyats han esdevingut també catalans desconcertats, catalans perplexos, catalans fastiguejats.

I és lògic. El malestar de la gent està justificat. De l’“España va bien”[4] que es venia a tort i a dret l’any 2007 s’ha passat a uns anys horribles, on tot va malament. Fa menys de cinc anys encara vivíem en la bombolla de la dècada (1996-2007) més falsament miraculosa de la història recent d’Espanya. Els líders de l’Estat es glorificaven de conduir un país on tot funcionava de manera sòlida i increïblement ràpida. Érem —asseguraven tots els oracles polítics i, tot sigui dit, la majoria d’economistes— a punt d’avançar en benestar tots els nostres veïns. Aznar es lloava a si mateix com l’artífex que havia fet possible “el milagro español”.[5] I Zapatero es caricaturitzava a si mateix davant d’empresaris i polítics a Nova York: “España quizá cuenta con el sistema financiero más sólido de la comunidad internacional”. Fantasia, autoengany, ignorància, politiqueria… De tot una mica. Tot aquell miratge s’ha difuminat. Ara vivim en el context d’una Espanya sotmesa a una gran depressió.[6] Ara comencem a descobrir que aquella bonança va anar lligada a grandiosos malbarataments. Ara comencem a saber que del malbaratament només se’n surt amb molt de realisme, molt de rigor, moltes renúncies i molta intel·ligència col·lectiva. Ara comencem a endevinar que aquesta etapa duríssima que estem passant només es resoldrà en un termini llarg i canviant moltes coses de la nostra estructura institucional, política, econòmica i cultural.

Aquella infundada il·lusió col·lectiva també va tenir seguidors a Catalunya. Passius, però també responsables. De tots els colors i de tots els partits, però una mica més directament dels que ens governaven. Els governs d’esquerres —governant des de l’any 2003— no van saber copsar la crisi que s’acostava. No van entendre com repercutiria en els ingressos del Govern català; no van saber prendre mesures d’estalvi quan calia. A finals del 2010 l’autogovern català estava endeutat fins a límits difícilment digeribles. Els governs d’esquerres no havien sabut comprendre quina podia ser la repercussió entre nosaltres d’un entorn econòmic tan deprimit a escala internacional. I, òbviament, els governs d’esquerres van seguir en la seva línia de no voler entendre que amb els limitats poders polítics i econòmics de què disposaven era ben perceptible que la societat catalana estava entrant en una senda de retrocés social i econòmic.

És ben cert que no era només l’esquerra catalana la que va afrontar la crisi amb una notable inconsciència. Després del fracàs electoral de l’esquerra en les eleccions del 2010 el nou Govern del president Mas va posar-se a treballar amb la convicció teòrica inicial que les finances de la Generalitat podien recuperar una certa estabilitat només fent un parell de pressupostos públics clarament estalviadors. Certament, aquell primer govern Mas es va posar mans a l’obra amb una idea molt imprecisa sobre com estaven realment els comptes públics del Govern autonòmic. Pensàvem, una mica ingènuament —parlo per mi—, que amb un any de retallades podríem tornar a créixer en inversió pública.[7]

Sigui com sigui, però, els governs d’abans i els governs d’ara, més enllà de la seva capacitat per entendre la situació i la seva intel·ligència i valor per afrontar la difícil situació, compartien un mateix problema: dirigir una Administració autonòmica absolutament infradotada de les eines necessàries de tipus institucional, fiscal, econòmic i polític per fer front a una tempesta huracanada com la que ens està caient. De vegades, fins i tot, penso que és un veritable tsunami allò que ens està passant per damunt. Els governs autonòmics d’ara —com els d’abans, però amb el diferencial del factor crisi— es troben a l’atzar de les solucions que puguin sorgir de les eines que posseeix l’Administració de l’Estat. Malauradament, les opinions i les idees de l’Administració autonòmica compten molt poc i les seves eines d’acció política són —diguem-ho clar— pràcticament secundàries en una situació tan complicada com la d’ara.

Així, doncs, és la crisi i la falta de respostes per part de l’Estat el que ha fet evident allò que el català emprenyat ja intuïa des de fa anys i que la sentència contra l’Estatut del 2006 ha mostrat en tota la seva cruesa: l’Estat espanyol no és només absolutament ineficient a l’hora de defensar els interessos dels ciutadans de Catalunya sinó que pràcticament sempre posa pals a les rodes a les solucions que Catalunya pugui assajar.

La crisi ha fet palpable a tothom —els qui ho pensaven i els qui no ho volien creure— que les accions del sistema polític espanyol actual no només no garanteixen la pervivència del nostre benestar col·lectiu, sinó que pràcticament sempre actuen amb l’ànim de perjudicar-lo. Ara una bona majoria de catalans saben que el benestar aconseguit és feble i es pot perdre, i que l’Estat no el defensa.

Molta gent s’està fent conscient d’això. I per poc bé que ho facin els partits polítics catalanistes molta més gent se’n farà conscient. Segur. Ja no és una qüestió d’ideologies, és una qüestió pràctica. Ja no és una veritat subjectiva, és una veritat objectivable. Els ciutadans estem perdent qualitat de vida i l’estructura política actual no serveix per garantir-la, ni ara ni més endavant. Constatar-ho és el primer pas per afrontar-ho.

És evident, doncs, que més que mai és essencial comprendre què està passant i actuar en conseqüència. No estem vivint un episodi més de la política catalana. No tota la política que es fa a Espanya defensa —bé o malament— els mateixos interessos, i tampoc tota la política que es fa a Catalunya defensa les mateixes coses. Les raons de la crisi econòmica i les seves solucions, i les raons de la crisi institucional autonòmica i les seves solucions, ni són una responsabilitat igualment compartida per tothom, ni es podran trobar sense trencar determinats lligams amb aquells que controlen la política espanyola i l’Estat. Davant la crisi no tothom hi té la mateixa responsabilitat i pel que fa al futur, malament si deixem que el defineixin els que ens estan portant a l’abisme.

És essencial que la gent aprengui a distingir on comencen i on acaben les responsabilitats polítiques dels uns i les dels altres. La pressió indiscriminada i sense matisos als governs catalans és allò que busca l’Estat central. És hora d’afinar i molt. Per desgràcia els governs de Catalunya no poden prendre decisions rellevants. Sense eines d’estat és molt difícil fer-hi front. La governança real de la crisi està fent-se molt lluny i a partir d’interessos sovint antagònics als nostres.

Europa està decantada per les opcions que millor convenen a la societat alemanya. Les seves directrius sobre l’Administració estatal espanyola són aplicades amb més o menys fortuna, però quasi sempre lluny de tenir en compte els interessos de la societat catalana. I així anem caminat i així no podem continuar. A la cua de tot hi ha un Govern català econòmicament asfixiat a consciència i sotmès a una brutal laminació de competències per part de l’Estat.

I en la realitat de cada dia els homes i les dones del nostre país —entre emprenyats, perplexos, desorientats i dubitatius— en pateixen les conseqüències i tracten de tirar endavant tot mirant de comprendre què està passant i de compartir una esperança de futur.

Queda clar, doncs. Les restes del sistema autonòmic vigent són absolutament malsanes per a la societat catalana. Creen perjudicis econòmics i creen molta confusió política. A la ciutadania ens costa distingir qui té la responsabilitat de les coses que passen i qui disposa realment dels diners recaptats dels molts impostos que paguem. Tot sigui dit: els catalans paguem més impostos que ningú a Espanya i estem entre els qui paguen més de la Unió Europea. Els serveis que ens ofereix l’Estat, en canvi, tendeixen a minvar. Tenim un autogovern que teòricament administra un nombre important de competències de l’Estat, però que no rep els recursos necessaris per gestionar-les bé, ni disposa de la llibertat política per encarar-les amb decisió.

En els últims anys les coses s’han agreujat fins a límits insostenibles. Sovint l’Estat ha dictat a la Generalitat noves obligacions en l’àmbit del benestar mentre que ha declinat qualsevol responsabilitat a l’hora de donar-li els recursos imprescindibles. El resultat és cada cop més i més perjudicial per a la ciutadania. Quedi clar: el sistema autonòmic està trencat i perjudica de manera quotidiana i sistemàtica el benestar dels ciutadans de Catalunya. Ha esdevingut —no ho amaguem— un sistema asfixiant en termes econòmics,  categòricament cínic en termes polítics i enormement perjudicial en termes nacionals.

Els complicadíssims sis primers mesos de l’any 2013 han fet evident per a molta gent, a través del debat sobre el pressupost de l’any, l’expressió més superlativa de tot plegat. El Govern central ha trobat una manera comodíssima de complir els nivells de dèficit que imposa Europa: posar menys recursos dels imprescindibles a disposició del Govern català, tot mantenint, això sí, les dotacions corresponents en els àmbits de competència estatal. I per acabar-ho d’arrodonir, òbviament, l’Administració central de l’Estat desvia l’atenció del problema de fons emmascarant-lo en una pretesa racionalització del sistema polític espanyol que dibuixa un model d’estat amb aires pràcticament iguals als anteriors a la Constitució del 1978.

Situem-nos, doncs, en el principal problema que tenim els catalans. I, si pot ser, no el perdem de vista. La més gran de les paradoxes en la qual vivim encaixats els catalans és ben precisa, encara que hi ha gent que per raons diverses està interessada a desdibuixar-la: els catalans produïm riquesa suficient per mantenir sostinguda la qualitat del nostre benestar, però la forgem en el marc d’un sistema polític que la malgasta i l’allunya dels interessos reals dels catalans. Dit curt: produïm riquesa, però no tenim la facultat d’administrar-la. Més concret encara: tenim un problema seriós d’atur, però no tenim eines per combatre’l. Hem de modernitzar el nostre model econòmic i el nostre sistema de benestar, però no disposem de les eines d’estat que calen per fer-ho amb solvència.

Catalunya, per tant, viu emmanillada. Produeix riquesa, però el seu benestar s’aprima. Produïm riquesa, però no controlem la fiscalitat, ni els impostos, ni les decisions estratègiques. Produïm riquesa, però l’Estat autonòmic ens la condiciona. Produïm riquesa però l’Estat autonòmic no ens retorna els mínims imprescindibles per continuar creixent. Produïm riquesa, però la societat catalana no pot decidir-ne l’ús social, no pot decidir-ne la destinació ni els seus beneficiaris socials. Produïm riquesa, però finalment no és el joc de la política catalana qui l’administra.

Quedem-nos, doncs, amb l’arrel del nostre principal problema: a la Catalunya de principis del segle XXI la capacitat de produir riquesa i la disposició a consolidar un sistema de benestar estan en contradicció. I per tant, com ja succeí al llarg del segle XVIII, la política catalana és subsidiària i cada cop més aparentment sobrera a la vista de molts.

Els indicadors són explícits. El dèficit fiscal de l’Estat amb Catalunya és de 16.000 milions anyals. Tinguem present que justament aquesta xifra —16.000 milions— és el total del que val el sistema de benestar català (sanitat, educació, serveis socials i cultura). Malauradament l’eloqüència de la xifra ha esdevingut material retòric en el joc de mistificacions, tergiversacions i ocultacions que amb notable mestratge han sabut construir els aparells estatals. Com sembla evident, el sistema polític espanyol es defensa amb ungles i dents, i tracta de mantenir els beneficis que obté de Catalunya. Són un element clau en la seva pròpia sostenibilitat política.

Diguem-ho d’una altra manera i no ho perdem de vista. La qualitat del benestar català no està tan vinculada a la capacitat de produir riquesa com al dèficit fiscal i al dèficit de sobirania política que patim amb l’Estat espanyol. Els recursos generats pel nostre treball se’n van i retornen tan migrats —i quasi sempre tan condicionats— que el propi benestar i, més greu si fos possible, la pròpia capacitat de generar riquesa estan en perill.

Aquest és el punt on hauríem de situar el debat. Els problemes en la qualitat de vida dels catalans tenen aquest rerefons. Des de Madrid, des de la cuina de l’Estat, òbviament tracten d’emmascarar-ho. El rol econòmic i polític subordinat de Catalunya els resulta imprescindible. Tracten per tots els mitjans que ens convencem que les coses són així per llei divina. No hi ha res a fer. Ells són els únics i veritables defensors dels nostres interessos. Som massa petits i sense l’Estat espanyol no som res, ens diuen. Heu d’aguantar, ens repeteixen. Nosaltres sabem el que us convé, insisteixen. L’Estat té discurs sobre la Catalunya actual. Esteu en mans d’un president que pretén coses extravagants seduït pels independentistes radicals, repeteixen des de totes les tribunes. El nacionalisme català s’ha desbocat i com tots els nacionalismes —excepte l’espanyol— és tan dolent que sovint recorda el feixisme, insisteixen impunement els portaveus espanyolistes. I és clar, l’asfíxia de les finances de la Generalitat de Catalunya és només la conseqüència de les incompetents polítiques dels maldestres polítics catalans. La política catalana és de baixa volada —precisen—, no pensa en termes d’estat i no està preparada per resoldre la situació de Catalunya i, encara menys, per tenir una idea clara de com arranjar Espanya. El relat de l’espanyolisme és el relat de l’Estat; és únic i ben travat. Té, com ha tingut sempre al llarg del temps, gent que el secunda a casa nostra. Alguns explícitament, com els partits espanyolistes que treballen a Catalunya. Altres, per defecte, amb més o menys consciència, però fent de cavalls de Troia de l’espanyolisme. Els primers proposen tirar enrere i tornar al vell Estat espanyol jeràrquic i centralista. Els altres proposen per enèsima vegada tractar d’apedaçar el vell Estat espanyol a través de la vella fórmula federal. Proposen una mena de federalisme simètric que pràcticament ningú no defensa a Espanya i que significaria un greu atemptat contra la identitat catalana. Paradoxes de la vida, planegen allò que ja va rebutjar fa quasi 150 anys el vell Valentí Almirall, de qui —ai las!— es consideren hereus. Si el vell Almirall aixequés el cap! Han esdevingut en la seva solitud patètica, els grans defensors del gran mite polític espanyol: la reforma de la Constitució espanyola. El gran mite espanyolista: una Constitució essencialista, que no compleixen (autogovern, llengua, educació, cultura) i que no es pot modificar excepte en aquelles coses que els dos grans partits espanyolistes puguin compartir. Hi ha alguna possibilitat que aquesta mitificada modificació ho sigui a favor de Catalunya? Al meu entendre, cap ni una. Modificar la Constitució, dit per qui ho diu, és sinònim de pura retòrica o bé el preàmbul de regles de joc més desfavorables per a Catalunya.

Gairebé sempre els mateixos immobilistes defensors de les essències de l’Estat espanyol i els catalans que no volen canviar l’estatus de subordinació política de Catalunya insisteixen a desprestigiar el procés polític català tot associant la preocupació per la sobirania política a la despreocupació envers el benestar. Crec que aquesta és una de les idees més peregrines de totes les que s’utilitzen en la política catalana. No fa gaire una destacada alcaldessa, dirigent del socialisme català, manifestava que a ella la gent l’aturava pel carrer per preguntar-li per coses vinculades al benestar i que mai ningú no li preguntava per la transició nacional. No és l’única. Molts altres dirigents del nacionalisme espanyol o de l’esquerra catalana practiquen el mateix esport absurd de tractar de separar ambdues coses, benestar i sobirania. Saben perfectament que van absolutament relligats. Saben que són dues cares de la mateixa moneda. Saben que practiquen un dels exercicis més cínics que es poden fer en la política catalana. Saben que estan mentint a la gent. Saben o haurien de saber que, sense sobirania, és impossible construir benestar. Saben que, sense els instruments de sobirania, és impossible construir el sistema de benestar. Els qui ho neguen burxen en el cor del problema, però l’orienten de manera absolutament contrària als interessos dels ciutadans de Catalunya. Els qui ho neguen mostren un partidisme extrem i posen en relleu que, per guanyar un vot, estan disposats a impedir el desplegament del benestar de la majoria de ciutadans.

A Catalunya, desplegar el benestar i aconseguir més sobirania són pràcticament el mateix. Són com les dues cares de la mateixa moneda. Sense equívocs. Resoldre els problemes del nostre estat del benestar passa per construir la principal eina d’autogovern —un estat i les seves institucions— infinitament més vinculada als interessos del país, més eficient en les seves accions i més democràtica en els seus plantejaments que no pas la que avui tenim i que coneixem, des de fa segles, com l’Estat espanyol.

La gent que pensa en aquests termes s’ha anat fent visible i augmentant des de l’any 2011. Opinen que mantenir el benestar actual i futur dels catalans només serà possible si aprofundim l’autogovern, si ens equiparem amb les eines i les oportunitats de què disposa qualsevol altra nació del nostre entorn.

Totes les enquestes apunten que hi ha un nombre creixent de persones que caminen en aquesta direcció. La lluita única per garantir el benestar i la llibertat política per desplegar-lo uneix catalanistes de procedències molt diverses. Ho defensem ciutadans procedents del catalanisme independentista tradicional. Ho defensen gent provinent del catalanisme sobiranista. I ho defensem gent que venim del catalanisme progressista. Uns i altres estem sumant-nos en una mena de nou catalanisme inclusiu (jo en dic deucentista; concepte que més endavant tornarà a sortir). El nou catalanisme inclusiu s’està desplegant amb força des de la brutal reacció de l’Estat davant de l’Estatut del 2006 i la sentència del Tribunal Constitucional del 2010. Aquella decisió va liquidar la via estatutària com a opció d’intervenció dels catalans en el marc de l’Estat espanyol.

Estem vivint en l’epicentre d’una gran crisi que augura un gran canvi. Ho va escriure amb paraules fines Eugenio Trias: “les crisis atemoreixen, però serveixen per acabar una època i inaugurar-ne una altra”. [8]

Certament estem inaugurant una altra època. Decisiva per al futur de Catalunya. Que només pot donar més i millor benestar als catalans d’ara i de demà. Però és clar que, per fer-ho possible, cal fer bé les coses, molt bé. Per això, més enllà de totes les corrosions i dificultats que ens envolten, cal materialitzar una renovada esperança. Una esperança tangible per al major nombre possible de ciutadans i fonamentada en la idea que el nostre indiscutible dret al benestar està indestriablement lligat al nostre legítim dret a l’autogovern. Només entenent així el dret al benestar i el dret a l’exercici de la nostra sobirania podem fer-nos plenament responsables dels nostres present i futur col·lectius. Vista l’experiència de la història com a ciutadans i com a poble democràtic no podem plantejar-nos-ho de cap altra manera.

Cada dia som més els qui així ho pensem. Sabem que no porta enlloc seguir enganyant-nos sobre la naturalesa dels problemes de fons que ens afecten. Sabem que ara més que mai és imprescindible no deixar-nos abatre per la lògica dels nostres contrincants polítics. Ara més que mai cal saber transformar les dificultats en oportunitats de futur. Cal aprofitar la crisi política i econòmica de l’Estat per tal de definir i construir un país nou. Som molts els qui ho pensem. És hora de posar damunt la taula les nostres millors virtuts com a poble.

La fallida de l’Estat espanyol.

Certament estem acabant una època. I estem obrint les comportes que ens han de dur a una època nova. Això vol dir una Catalunya nova i que només pot ser millor. No en podem saber encara les característiques de detall, però sí la idea general: una Catalunya que passa per mantenir ben viva la força de la seva societat civil, però que exigeix la construcció d’un Estat/eina propi i al nostre servei. Si no és així res no canviarà i continuarem sotmesos a la lògica d’un Estat que ens és impropi des de pràcticament sempre i perjudicial de manera sistemàtica.

Per entendre’ns, doncs, cal que ens posem d’acord amb la premissa fonamental. El problema principal que hem de resoldre els catalans es diu Estat espanyol. L’Estat espanyol ha estat per als catalans un Estat impropi al llarg de la història, és actualment un estat en fallida econòmica i política i és un Estat decididament dedicat a reconquerir els seus tradicionals senyals d’identitat: caràcter jeràrquic, centralista i escassament democràtic.

Si el volem resoldre fixem, doncs, bé el problema. Tots els problemes que podríem relacionar ens remeten al mateix: l’Estat espanyol. No ho és la crisi mundial. No ho és Europa. No ho és l’actitud sovint indecisa dels mateixos catalans. No ho és ni tan sols Espanya, en el sentit de comunitat de ciutadans una majoria dels quals s’interpreten com a nació. Per als catalans el problema és l’eina, l’Estat. Per als catalans el problema no és la societat, és a dir, Espanya. L’espanyolisme ha tractat sempre de convertir-ho en una mateixa cosa. Però no. No són la mateixa cosa i els catalans és bo que aprenguem a diferenciar-ho. El nostre problema de fons és l’Estat espanyol, les seves institucions de poder polític i les elits que el comanden. No ho és en sentit literal la societat espanyola o Espanya com a genèric que té significacions múltiples. Espanya és el nom que rep un conjunt social de gent molt diversa que en termes generals ha estat més aviat perjudicada per la ineficiència crònica del seu propi Estat.

Espanya està en mans d’un Estat històricament ineficient que, a més, avui està en fallida. Aquest és el nostre problema. Un Estat que ha perjudicat en gran mesura a tothom, però que ha perjudicat els catalans d’una manera contínua i infinitament més radical fins a fer-ho insostenible.

Ara, en el context de la crisi europea, l’Estat espanyol està evidenciant totes les seves mancances. Està en fallida. Accentua la seva malaltissa voluntat de posar entrebancs al caminar dels catalans. I tracta d’impedir que en pràcticament tots els àmbits que articulen el benestar i la sobirania (fiscalitat, infraestructures, cultura, educació, llengua, economia, mundialització) els catalans avancin. I és per això que un nombre creixent de ciutadans catalans se’n senten més allunyats que mai. L’historiador Borja de Riquer ho deia en un diari no fa gaire: la societat catalana està més allunyada de l’Estat espanyol ara que no pas als anys vint i trenta del segle passat.

La fallida de l’Estat espanyol no és només econòmica, és també —i encara més— política. Un estat està en fallida quan el conjunt d’institucions que posseeix i el conjunt d’accions que executa són incapaces de desplegar la seva missió suprema: ordenar la vida en comú dels ciutadans i, en la mesura del possible, millorar-la. Avui l’Estat espanyol no només no la millora, sinó que perjudica la vida dels catalans. Avui, l’Estat que havia de ser, des del 1978, un instrument al servei d’una societat democràtica, plurinacional i de tots ha perdut l’ànima fundacional, no garanteix el benestar de la gent (especialment el dels catalans) i no presenta cap projecte de futur (especialment per als catalans).

Avui l’Estat espanyol no ordena la vida en comú. Un nombre cada cop més gran de ciutadans no ens hi sentim representats. És incapaç de resoldre els problemes que en gran mesura la seva pròpia ineficiència ha creat. No és capaç de definir cap camí perceptible de renovació al servei del conjunt dels ciutadans. No sap avançar en la construcció d’un model plurinacional i democràtic. No fa creïble cap hipòtesi fiable de futur. Corrou la societat a la qual ha de servir i no li ofereix esperança col·lectiva.

La fallida política de l’Estat no és la percepció malèvola dels catalans, o dels nacionalistes, com els agrada dir a Madrid. Molta gent ho veu a la resta d’Espanya. L’ha explicat millor que ningú la mateixa dreta moderada espanyola:

“Avanza inexorablemente el proceso de deterioro de las instituciones constitucionales. Ninguna de ellas, de los parlamentos a los partidos políticos, del tribunal Constitucional al Consejo General del Poder Judicial, de la justicia ordinaria a los sindicatos, de la administración estatal a la municipal, funciona adecuadamente en España. Se alude a esos problemas en los medios de comunicación mucho menos que a los derivados de la crisis económica que está arrasando empresas, destruyendo puestos de trabajo y haciendo retroceder a trancos la calidad de vida de los ciudadanos. Pero las encuestas más solventes muestran el crecimiento del desafecto del pueblo hacia la clase gobernante, cualquiera que sea el signo político de sus miembros, al tiempo que se consolida la convicción de que son necesarias amplias y profundas reformas del estado. / Son las manifestaciones más generales de una crisis constitucional de enorme hondura, y que resulta más grave para España, y será más duradera y difícil de resolver, que la crisis económica.”[9]

Són paraules de Muñoz Machado. Un home de dretes, moderat. En termes més radicals ho pensen els apocalíptics de la Faes. També ho subscriu una bona part de l’esquerra espanyola. No pensa coses gaire diferents la cúpula de la Unió Europea. També ho creuen en termes encara més sagnants els mitjans de comunicació més influents del món.[10]

El diagnòstic és inequívoc. L’Estat espanyol és un conjunt d’institucions perdudes en el seu propi laberint, incapaces de pensar en els interessos del conjunt dels ciutadans, quasi sempre privatitzades al servei exclusiu de les elits que les comanden. L’Estat ha esdevingut una eina negligent amb relació als interessos de la gran majoria de ciutadans. I molt especialment negligent i danyosa per a la immensa majoria dels catalans.

Molta gent comença a veure-ho. L’Estat espanyol és un dels pitjors estats europeus. Els mals no els ha portat ningú de fora. Són interns. Estructurals. Històrics. Pocs altres estats europeus han desaprofitat tant les oportunitats que li han estat brindades. Pocs altres han rebut tantes ajudes en gran part malaguanyades. Quina pena, quina vergonya.

Qualsevol altre estat democràtic europeu que fos tan ineficient, per molt menys ja s’hauria reformat tantes vegades com hagués calgut. Els francesos han fundat cinc vegades la República. Els alemanys han unificat allò que semblava impossible (per cert, tots els europeus hem contribuït a pagar-ho). Els txecs i els eslovacs s’han separat. Als països més avançats, un indicador descontrolat com l’atur hauria provocat un procés constitucional de renovació de les bases de l’Estat.  Per a un alemany —per exemple— és impossible entendre que un Estat com l’espanyol no canviï res tenint com té un atur de més del 26%.

L’Estat espanyol costa tant de reformar perquè manté el pecat original amb el qual va néixer: estar privatitzat per unes determinades elits en contra dels interessos de tots.

El pecat original: ser de part i no de tots. L’any 1714 va quedar instituïda la idea que la política i la sobirania eren patrimoni de l’aparell de l’Estat i les seves institucions centralitzades a Madrid.

L’Estat va néixer amb una idea nacionalista de matriu castellana (com diu en Gaziel). Amb una idea centralitzada irradiada des de la capital. Amb una idea exclusivista en termes polítics, culturals i lingüístics.

El pecat original és present en el consell que Olivares va donar a Felip IV: “Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquía reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia”.[11] És present en la voluntat espanyolitzadora del ministre Wert. I era present en el discurs clàssic d’Ortega y Gasset sobre la conllenvancia. I és present en la justificació de la sentència del Constitucional contra l’Estatut del 2006.

L’Estat espanyol nasqué d’una concepció jeràrquica abans que democràtica. Va néixer de la part i no del tot i així continua. Nasqué de la imposició i no a conseqüència del diàleg i el pacte.

L’Estat espanyol s’ha desplegat a través d’un nacionalisme de ferro i sang (segons la vella expressió de Hegel) articulat a l’entorn del tríptic clàssic d’allò que s’anomena l’estat racional (exèrcit, burocràcia i un marc cultural unificador) sense aconseguir mai la proclamació com a estat nació.

Els alemanys a mitjan segle XIX van aconseguir entrellaçar l’estat racional amb l’acceptació del poble/nació. Els francesos ho van fer al revés. Van proclamar la nació i després i van adaptar-hi l’estat.

L’Estat espanyol ha estat incapaç de sortir-se’n.

La concepció jeràrquica i no democràtica es manté. De consulta, ni parlar-ne.

L’Estat és fill de la imposició i les elits que l’administren han tendit i tendeixen inexorablement a privatitzar-lo en funció dels seus interessos.

Ho dic amb paraules del mateix Muñoz Machado. Segons diu, en l’Estat “se ha configurado una tela de araña tupida y vigorosa, donde radican intereses muy afianzados que condicionan cualquier cambio y acción política”.[12]

Utilitzo un concepte d’Antoni Puigvert[13] per explicar el que vull dir: l’Estat està en mans d’elits extractives, elits que han constituït una xarxa de petits interessos i beneficis polítics i personals que actuen cada cop més allunyats de la seva obligació de defensar els interessos de la ciutadania i, no cal dir, de defensar els interessos dels ciutadans de Catalunya.

Qui són les elits extractives? Els nuclis durs dels grans partits polítics estatals, els administradors de les grans institucions, els grans mitjans de comunicació, un selecte grup de beneficiats empresarials, molts agregats autonòmics i alguns hipnotitzats (com diu l’amic Tresserras[14]).

Tot plegat compon una elit que ha convertit l’Estat en la seva finca, que el controla, que n’és propietària. N’obté beneficis professionals i de significació social. Una elit que no té cap interès que res no canviï.

L’Estat està en fallida perquè està en mans d’una elit que no vol sortir del pretèrit, de l’uniformisme, del centralisme i de la jerarquia (amb paraules ja clàssiques del mestre Gaziel[15]).

Les elits que dominen l’Estat estan ubicades en un frame polític purament defensiu (mirar enrere), ineficient (6 milions d’aturats) i corrosiu (les dinàmiques polítiques espanyoles són especialment poc edificants). Un Estat més jeràrquic que democràtic (la maté porque era mía). Això és l’espanyolisme i l’espanyolisme no escolta, fa.

Per tot plegat l’Estat espanyol ha estat històricament un pes feixuc per als catalans, com explica Francesc Cabana[16] en el seu magnífic llibret. I per les mateixes raons, allò que ha estat històricament un pes feixuc, ha esdevingut avui una vella i tronada aplanadora que simplement vol aplanar-nos tant com sigui possible.

Avui l’acció de l’Estat va al gra. Prossegueix amb la tàctica de l’asfíxia econòmica, cerca el desballestament institucional de l’autogovern, el desprestigi de la política catalana i, per sobre de tot, el desprestigi del procés sobiranista català, associant-lo a la pèrdua del benestar.

Deia que el problema dels catalans és doble. A l’asfíxia cal agregar-hi la perpètua conversió dels catalans en el boc expiatori de tots els mals espanyols. Som el clàssic enemic interior construït sense miraments: els catalans impedim que l’Estat se centri en la crisi i la nostra insolidaritat posa en risc el sistema de finançament autonòmic.

De nou ho emmascaren tot amb una fórmula infal·lible: la unitat d’Espanya —ara és de mercado— com la solució de tots els mals (l’atur i la crisi). La fórmula és escampar misèria ideològica i corrosió política.

No tinc cap dubte que el benestar a Catalunya està hipotecat si no canviem de dalt a baix l’estructura de l’Estat espanyol. Si no substituïm els desavantatges d’un estat impropi per les virtuts d’un estat propi.

Ens cal un estat propi.

Davant d’un estat impropi en fallida i gens disposat a escoltar només hi ha una opció: desplegar a fons la idea d’estat propi. Només amb aquesta formulació es va al moll de l’os del problema real.

És sinònim de sobirania i també d’independència, però inclou alguna connotació més pragmàtica.

La fórmula de l’estat propi té una vida encara curta. Va aparèixer a l’entorn del 2010. Va adquirir força intel·lectual i política en el context de la manifestació del 2012. Alguns partits l’han feta seva, altres la combaten aferrissadament.

La vindicació ha centrat el problema i també el debat. Imaginar aquest estat obliga a pensar el país que volem. Desplegar-lo significa entendre el pecat original de l’Estat espanyol i la seva opacitat. Pensar-lo suposa acabar amb el doble llenguatge.

Si l’Estat espanyol actual és impropi (desgavellat, inoperant i parcial), si el que volem és posseir una eina intel·ligent, eficient i propera, si l’Estat no es deixa transformar, doncs fem la nostra.

No volem separar-nos en abstracte d’Espanya sinó construir un estat/eina vinculat al mandat de la nació. L’Estat català no neix contra la societat espanyola, neix contra un Estat espanyol. Un estat propi vol dir trencar amb l’Estat espanyol actual, no amb la societat espanyola.

Construir-lo és l’única manera d’aturar el procés de distanciament. Una Catalunya còmoda amb un estat que funcionés seria més propera a la societat espanyola que a cap altra societat, i ho seria com no ho ha estat en cap altre moment de la història.

Vindicar l’estat propi suposa un canvi històric en la política catalana. Suposa trencar el tabú més profund de la societat i la política catalanes: no parlar mai de l’Estat. No imaginar-lo com una eina a la qual tenim dret. Referir-s’hi com a una propietat aliena. No copsar el vincle entre el benestar i l’eina que el fa possible. L’Estat ha estat un tabú per a la política catalana.

El tabú es remunta a les conseqüències polítiques del 1714. Des d’aleshores l’Estat espanyol ha estat una institució distant i perjudicial, en termes pràctics, i llunyana, en termes conceptuals.

Evidentment des del 1714 el mateix Estat espanyol ha fet tot el possible per evitar que Catalunya pensés en termes d’estat.

Al llarg dels darrers 300 anys la majoria dels catalans han vist l’Estat com una cosa aliena. Al llarg de gairebé 300 anys les diverses generacions de catalans han vist l’Estat com un poder opressor, contrari als seus drets històrics, recaptador, politiquejador, castellanitzat, llunyà i quasi mai eficient.

Des del punt de vista estatal, històricament, les coses així plantejades ja li anaven bé. Per una banda, el monopoli del poder polític. Per una altra banda, un graner magníficament dotat per aportar recursos per a les arques de l’Estat.

Per a la petita burgesia menestral catalana l’Estat era ordre, però com més lluny millor. Representava impostos, pocs serveis i algun fill obligat a anar a alguna guerra absurda. Els obrers catalans eren antiestatalistes; l’Estat com més lluny millor i la primera consigna de l’acció política era destruir-lo. Encara la generació dels setanta volia destruir l’Estat.

Els dirigents burgesos catalans del XIX acceptaren refugiar-se en la producció econòmica i deixar que la política fos cosa de Madrid. Es conformaren que l’Estat els garantís un cert proteccionisme industrial i que els prestés les forces de l’odre públic quan els obrers posaven en escac el sistema. Potser per això l’obrerisme català va defensar durant bona part del segle XX la supressió de l’Estat com un dels seus postulats estratègics. Per al comú dels ciutadans —fins i tot per a la generació que va lluitar per liquidar l’Estat franquista— l’Estat era sinònim de repressió.

La gent a Catalunya, d’esquerres o de dretes, en general, ha mirat l’Estat amb recel i com si fos una cosa aliena. Catalunya sempre ha tingut una relació difícil amb l’Estat. Entre temorosa i acomplexada, sempre distant. Motius n’hi ha hagut. Primer perquè quan era el moment de construir-lo (segle XVIII) simplement no estava en condicions de fer-ho. Era dèbil des del punt de vista social i democràtic, i havia estat vençuda militarment. Recordem Antoni de Capmany.

Deixeu-me aclarir d’entrada que un estat propi en el context del moment de la història en què som no vol dir necessàriament exclusiu. Compartirà coses en funció dels acords que fem amb els nostres veïns i amb els nostres socis europeus.

Deixeu-me precisar, també, que defensar un estat propi és —indirectament— facilitar a la societat espanyola l’oportunitat de recompondre el seu propi Estat. Ben segur que serà infinitament millor que el que tenim ara plegats.

Referir-se a l’estat propi indica que la societat catalana ha agafat consciència que el paraigua de l’Estat espanyol actual no resulta convenient.

Parlar seriosament d’un estat propi significa fer tres coses alhora: dibuixar-lo a fons, amb detall. Socialitzar-lo entre una majoria àmplia de ciutadans. I construir una majoria social i política que el defensi.

En primer lloc definir-lo: dirigir-s’hi suposa definir-lo de cap a peus. Els ciutadans hem de ser capaços d’imaginar-lo. Vol dir vincular-lo amb les solucions als problemes del benestar. Vol dir raonar la relació entre progrés econòmic, fiscalitat i atur. Vol dir vincular-lo amb un país educat i culte. Vol dir vincular-lo amb els serveis socials. Vol dir vincular-lo amb Europa.

L’encàrrec[17] del Consell per a la Transició Nacional és decisiu. Però tothom hi hauria d’estar implicat, especialment el món acadèmic i polític.

En segon lloc, socialitzar-lo. Els ciutadans hem de saber que tot aquest procés —complicat i únic— ha de resultar renovador, reparador i podríem dir, fins i tot, sa per al país i per a la política. I en tercer lloc, construir majories socials i polítiques per avançar. Una majoria social ha d’entendre que l’estat propi és l’única alternativa per conservar i engrandir l’estat del benestar. Una majoria social que ha d’implicar joves, classes mitjanes, professionals, empresaris i gent gran; tothom hi ha de guanyar.

Pensar-lo i definir-lo és el que determina la força de la consulta.

Aquest és el fonament amb què cal arribar a la consulta. Guanyar la consulta a favor de l’estat propi és l’única fórmula real de garantir el benestar, la llibertat i la democràcia a Catalunya (i també a Espanya).

Els deia al principi que hem entrat en una fase nova del catalanisme. L’estatisme és la principal novetat. Però significa també actualitzar la idea de nació en el si de la Unió. Reforçar el paper clau de la societat civil. Aprofundir en la nostra democràcia. Construir un país culte i ben educat. Desplegat des del teixit de ciutats. Desplegat amb presència creixent en el món. Construït amb una base productiva modernitzada. Amb el benestar com a argument principal del projecte compartit. I treballant des del principi de la cooperació, el consens i la unitat.

Un catalanisme deucentista vol dir:

1. Estat com a instrument al servei de la nació. L’estatisme com a novetat.

2. Una nació de ciutadans. Nació com a subjecte polític. L’estat propi com a instrument. Actualitzar la idea de nació. Subjecte polític de nou tipus en el si de la Unió.

3. Una democràcia avançada, una política al servei del poble.

4. Societat civil forta.

5. Un país culte i ben educat.

6. Una nació que es desplega des del teixit de ciutats (Catalunya/ciutats).

7. Una nació que es desplega al món (internacionalització).

8. Un país amb una base productiva moderna.

9. Benestar de la nació com a qüestió fonamental del projecte d’estat.

10. Una nació estat que treballa des dels principis de la cooperació, el diàleg, el consens i la unitat.

Estem renovant el nostre imaginari col·lectiu i compartit. Ens caldria reforçar-lo a partir d’un pacte tàcit entre el món de la política, de la cultura i de la societat civil (món econòmic en primer pla).

Podem construir un país on valgui la pena viure. Podem resoldre el gran repte que avui tenim plantejat. Podem constituir un estat propi i ajudar a edificar un Estat espanyol nou i amic. Podem donar forma a una península Ibèrica europeista, cooperativa i avançada.

Podem fer-ho, però a més, no tenim cap altra solució. Ningú no ho farà per nosaltres.

On està demostrat que no podem ser un estat? On està demostrat que les nacions petites no compten?

On està demostrat que l’Estat espanyol és inviable sense Catalunya?

On està demostrat que Catalunya i Espanya separades, però juntes, no sumarien més del que sumen ara?

Crec que quan diem això expressem un sentiment irreal de superioritat i no hem entès el que ha passat en els darrers 50 anys. L’Estat espanyol renovat pot ser viable sense Catalunya. L’Espanya de la gran metròpoli madrilenya i altres actius és viable.

I una Catalunya sense el pes feixuc de l’Estat espanyol també és viable.

On està demostrat que una Catalunya amb estat propi i una Espanya amb un estat reformat s’hagin de girar l’esquena?

El problema d’Espanya no és Catalunya i el problema de Catalunya no són els espanyols. El problema d’uns i altres és l’Estat que tenim. Canviem el vell principi de Valentí Almirall “el problema d’Espanya no és Catalunya, és Espanya.” El problema d’Espanya no és Catalunya, és el seu propi Estat.   

Catalunya pot jugar un paper rellevant a Europa. Una Catalunya estat és una solució, no el problema. Una Catalunya estat pot ser decisiva en el lideratge del sud d’Europa i imprescindible en la pròpia península Ibèrica. Potser és hora de plantejar un nou iberisme, una bona aliança estratègica.

CONCLUSIÓ

Espero haver-vos convençut de la profunda relació entre l’estat del benestar dels catalans i el disseny d’un estat propi.

Certament, per avançar en aquesta direcció ens cal unitat política —més política d’estat i menys maniqueisme polític.

Certament, en algun moment potser convindrà un Govern d’unitat nacional.

Un estat no és una abstracció romàntica sinó una estructura complexa que, quan funciona bé, pot canviar l’estat d’ànim i el benestar de tota una col·lectivitat de persones. Pot generar esperança i una nova manera d’organitzar la vida en comú.

La complexitat del partit a quatre bandes és enorme, fins i tot titànica, però no hi ha alternativa.

Ens calen paraules i ens calen fets. Paraules pensades i fets mesurats. Cal pensament i molta imaginació. I en tenim.

Però sobretot cal creure en la nostra pròpia capacitat de liderar un canvi complex, profund i immensament necessari. Un canvi que implicarà un estat propi per als catalans, un estat més eficient per als mateixos espanyols, una Europa on la península Ibèrica entrarà en vies de solució.

Sobretot cal creure en el nostre dret a ser el que vulguem ser.

Fi.

 


[1] Richard Sennet, La corrosión del carácter, las consecuencias personales del trabajo en el nuevo capitalismo. Barcelona: Anagrama, 2000.

[2] Enric Juliana, “L’emprenyat”, La Vanguardia, 7/05/2003, pàg. 24.

[3] Hem anat passant del “català perplex” (sociòlegs, 2008), del “català psicològicament insegur” (enquesta de La Vanguardia, 2009), del “català desafecte” (president Montilla), del “català indefinit” (Josep Maria Ainaud) o del “català no fatigat, però sí desorientat”, Nou Cicle) fins al “català emocionalment desconnectat d’Espanya” (Mas, 19/05/2013).

[4] José Ma. Aznar  3/3/1997 en un míting a Àvila; Zapatero continua insistint que “todo va bien” fins al 2010

[5] The Wall Street Journal, 21/05/1997.

[6] Enrique Llopis i Jordi Maluquer de Motes (ed.). España en crisis. Las grandes depresiones económicas, 1984-2012. Pasado&presente.

[7] De totes les converses fetes al llarg dels anys 2009 i 2010 i que em servien de contrast per anar escrivint els meus articles setmanals d’aquell període, alguns inclosos en el llibre Catalunya deucentista: a la recerca d’un estat eficient,  només un economista —Antón Costas— em va indicar que la crisi que s’acostava era molt forta i amb unes característiques imprevisibles i repercussions desconegudes. La resta de converses no preveien cap cosa excepcional, més enllà d’un període una mica complicat com a conseqüència de les repercussions de la crisi europea.

[8] Giorgio Colli .El libro de nuestra crisis: Introducción de Eugenio Trías. Madrid: Ediciones Paidós, 1991.

[9] Antonio Muñoz Machado. Informe sobre España. Madrid: Critica, 2012, pàg. 27.

[10] La llista de pronunciaments més o menys interessats de la premsa internacional és incontestable: The Economist va publicar al febrer de 2013 un famós article (“Another blow”) i un  editorial (“Awkward questions for Rajoy”, amb la famosa referència a “There isn’t enough bread for so many chorizos!”). The Financial Times  va escriure un editorial el 3 de febrer de 2013: “Rajoy in crisis” on es va poder llegir allò que “gairebé totes les seves institucions [d’Espanya], des de la monarquia fins al poder judicial, presenten signes de putrefacció”). També a França (Libération, el 26 de juliol de 2012) va fer una portada amb un títol suggeridor: “Perdidos!”. També a Alemanya. També la premsa dels països emergents es miren l’Estat espanyol amb incredulitat.

[11] Xavier Vidal-Folch. ¿Una Cataluña independiente?. Madrid: Catarata, 2013, pàg. 6.

[12] Muñoz Machado. Ibídem, pàg. 21.

[13] Antoni Puigvert. “Sancho i les elits extractives”, 20/05/2013.

[14] Joan M. Tresserras. Ara. 30/5/2013, pàg. 28.

[15] Gaziel. Quina mena de gent som. Barcelona: La Magrana, 1998, pàg. 17.

[16] Cabana i Vancells, Francesc. Espanya, un pes feixuc. Barcelona: Pòrtic, 2012.

[17] Els temes sobre els quals està reflexionant el Consell per a la Transició: 1- Consulta d’autodeterminació (vies legals possibles, data de celebració i pregunta a formular). 2- Relacions amb la UE (com s’hi pot integrar un estat català). 3- Contactes internacionals (relacions amb l’ONU, la UNESCO i altres organismes). 4- Relació futura amb Espanya (manteniment de llaços comuns). 5- Successió de normes i contractes amb l’Estat (Codi penal i altres lleis a aplicar). 6- Procés constituent (constitució provisional, doble nacionalitat i estatus de les llengües). 7- Poder judicial (les noves institucions de justícia). 8- Seguretat (riscos des del punt de vista intern i extern). 9- Nous serveis administratius (servei exterior, registres i altres). 10- Etapa inicial d’una hisenda de l’estat propi. 11- Agència Tributària (detalls d’una estructura bàsica). 12- Banc central i euro (marc financer del nou estat). 13- Organismes reguladors (ens que ara són d’abast espanyol). 14- Repartiment d’actius i passius amb l’Estat (entesa entre els dos governs). 15- Efectes sobre les relacions comercials amb Espanya (conseqüències per a les empreses que treballen al mercat espanyol). 16- Seguretat Social (com es pot garantir el cobrament normal de pensions i prestacions). 17- Energia i recursos hidràulics (abastiment garantit d’aigua i recursos energètics). 18- Telecomunicacions (evitar una apagada comunicativa). 19- Internacionalització del procés català (explicar el cas a l’exterior).