Glossa de la Diada

(Glossa de la Diada pronunciada al Castell / Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou, diumenge 8 de setembre 2013)

Diputats, senadors, rector, president del consell comarcal, president de l’autoritat portuària, secretaris generals, alcaldes, president de la Diputació…

És un honor ser aquí amb tots vostès i compartir aquest acte commemoratiu de l’Onze de setembre a les terres tarragonines.

Vull agrair la invitació del delegat del Govern, Joaquim Nin, i de l’alcalde de Riudecanyes, Josep Maria Tost. A un i a l’altre moltes gràcies. També molt agraït per les seves paraules. I a tots vostès per la seva presència. Us agreixo la confiança i em plau doncs oferir-nos un compendi d’idees sobre el passat i el present de Catalunya.

El castell/monestir d’Escornalbou: han triat un lloc molt indicat, ple de simbolisme, per rememorar el passat i reflexionar sobre el nostre futur.

Escornalbou és un bon lloc per observar el nostre horitzó, per entendre d’on venim i on ens encaminem.

Indret pertinent per recordar-nos que Catalunya és una nació que ve de molt lluny. De les més antigues d’Europa. Que la seva força rau en la creativitat i la força emprenedora de la seva gent. Una nació feta de baix a dalt, poble a poble, comarca a comarca. I per això viva, tot i les derrotes. I per això sempre disposada a buscar la llibertat.

Recordem, doncs, que Catalunya és per constitució i vocació part fundacional de la civilització europea, on hem estat i volem seguir estant.

Avui aquí tenim l’obligació d’assumir la complexitat de les circumstàncies que ens envolten, però també la possibilitat d’expressar la nostra esperança: estem davant d’una cruïlla difícil de passar, però el camí que s’obre després és ple d’oportunitats.

Les circumstàncies, deia Jaume Vicens Vives, no les triem nosaltres, però sí que podem triar canviar-les.

* * * *

Les circumstàncies històriques que estem tractant de canviar, aquest és el rerefons d’aquesta Diada 2013. Ens remet als fets de fa 300 anys. Són fets molts llunyans. Ens podem preguntar si són fets encara actius en el nostre present o bé si el pas del temps els ha desactivat. Són només una relíquia d’un moment significatiu de la història nacional? O foren fets tan substantius que tenen encara traces significatives entre nosaltres?

Va ser un conflicte difícil de desxifrar per aquells que el van viure. No era fàcil deduir a priori que es trobaven davant d’una cruïlla decisiva que condicionaria la seva vida i també la de les generacions futures. No va ser senzill per les generacions posteriors entendre què havia passat. Els vencedors es van ocupar de desprestigiar als perdedors i a la societat catalana del 1700. I encara no és senzill entendre per quina raó aquells fets llunyans tenen una relació tan profunda amb nosaltres. (Tractaré breuement d’explicar-me).

Aquella era una pugna per l’herència de Carles II, entre els Àustria vienesos i els borbons francesos. Era un guerra dinàstica on es dirimia l’equilibri entre les grans potències europees.

Per aquells catalans que la van viure no era fàcil imaginar que Catalunya quedaria abandonada pels seus aliats. I que tot plegat implicaria la supressió dràstica de les seves institucions polítiques i culturals. I que se’ls instauraria un nou sistema de govern absolutament aliè a les seves tradicions i a les dels avantpassats.

Aquells catalans difícilment podien suposar que la seva llengua seria prohibida i que les seves tradicions i principis jurídics serien esborrats.

Per aquells catalans Espanya era una geografia, un regne amb múltiples sobiranies, no era un regne unificat. I lluitaven perquè no ho fos, perquè intuïen que res de bo no els aportaria.

Estaven escaldats. Ben segur que tenien present aquella recomanació tan rotunda que anys abans Olivares havia implorat a Felipe IV: “Tenga vuestra majestad por el negocio más importante de su monarquia reducir estos reinos de que compone España, al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia.”

Aquells catalans del 1713 podien sospitar, però mai imaginar del tot, fins a quin punt perdrien la llibertat institucional, política, cultural i lingüística i amb quin acarnissament els seria imposada una Nova Planta, política, cultural i lingüística, de matriu castellana, allunyada de les arrels i dels costums.

Justament el que ha causat que aquells fets tinguessin tanta importància és que els vencedors no es van conformar en vèncer, van decidir conquerir la sobirania política, econòmica i cultural present i futura dels catalans i la van posar ens mans de l’Estat. I allà es va quedar i allà continua encara.

Però encara va passar alguna cosa més. La liquidació de les institucions catalanes va suposar també la liquidació d’un esperit polític construït al llarg dels segles: l’esperit del Pacte entorn al qual a Catalunya s’estaven teixint les condicions per esdevenir una societat capaç de construir una nació/estat.

La primera idea que els voldria transmetre és aquesta: penso cada cop amb més convenciment que allò que aquella derrota va eliminar no eren unes institucions decadents -com van dir els guanyadors- sinó un sistema de lleis pactades i de constitucions, que ja en aquells temps establien una limitació legal als governs. Un sistema de constitucions que ja configurava una mena de republicanisme monàrquic que situava Catalunya en l’avantsala de les nacions/estat que Europa va veure despuntar en les dècades posteriors.

Fos com fos, Catalunya tenia un sistema de lleis pactades, era menys arbitrari, menys absolutista.

La segona idea que voldria fixar és el corol·lari de l’anterior: la derrota de Catalunya va determinar l’anomalia històrica que ha estat l’Estat espanyol des d’aleshores. Dic Estat espanyol, no dic Espanya, encara que sovint l’espanyolisme tendeix a confondre els dos conceptes. Aquella derrota va posar l’Estat en mans d’una elit allunyada del pactisme, amb esperit autoritari i jeràrquic, sense més delit que construir un Estat únic, unificat, centralitzat, radial, jeràrquic, que unifiqués en una sola nació de matriu castellana tot allò que respirava sota els seus dominis. I així va continuar al llarg del temps. Una elit que va posar el seu interès particular per sobre del general, i així es va mantenir.

La cruïlla que tenien al davant els ciutadans del 1713 era entre l’absolutisme que arribava des dalt i la representativitat, nascuda des de baix. Els catalans de principis del segle XVIII havien triat l’opció de governar-se de manera representativa, a la manera d’aleshores. De manera protodemocràtica, per estaments, com es podia fer aleshores. El mateix estaven fent altres llocs d’Europa on a partir de les pròpies tradicions polítiques, en combat contra l’absolutisme, amb l’enfortiment de la societat civil i el govern de les ciutats, maduraven les nacions/estat que emergiren al llarg dels segles XIX i XX.

L’anomalia espanyola brolla del seu Estat, nascut del pecat original que mai no ha acceptat redimir. I l’anomalia ha continuat vigent. Un conjunt d’institucions estatals perdudes en el seu propi laberint, incapaces de pensar en els interessos dels ciutadans i que es consideren propietàries de la sobirania dels catalans. L’Estat està en fallida institucional, política i econòmica, però l’elit que el governa no vol sentir-ne parlar.

* * * *

Aquella cruïlla va determinar l’anomalia històrica que ha estat l’Estat espanyol i també les peculiars característiques del procés nacional català. En el context d’un Estat impropi, mancada de l’Estat/instrument al servei de la nació que altres indrets anaven construint, Catalunya es va valdre quasi exclusivament de la força de la seva societat civil.

La celebració de l’Onze setembre és iniciativa de la societat civil. El desplegament industrial va ser obra de la societat civil emprenedora. L’enlairament cultural va ser obra de la voluntat creativa de la gent. El manteniment del català va ser obra de la voluntat del poble. Cap forma d’Estat no els ajudava, però la nació existia i tirava endavant.

Aquella nació derrotada un segle i mig després havia triat el camí de la reafirmació. L’11 de setembre de 1886, a la parròquia de Santa Maria del Mar, a tocar del Fossar de les Moreres, es va celebrar un acte en honor als màrtirs morts. Va comptar amb la presència d’Àngel Guimerà i de Valentí Almirall. A partir d’aleshores els homenatges s’anaren expandint a d’altres viles i ciutats de tot Catalunya. A partir del 1894 els assistents anaven en processó a l’estàtua de Rafael Casanova per a fer-hi homenatge amb ofrenes florals.

L’anhel de la llibertat seguia guiant la voluntat de catalans. L’Estat seguia sent autoritari i distant, i les generacions de finals dels segle XIX tornaren a proclamar que Catalunya era un nació, amb dret a recuperar la llibertat, a ser-ne reconeguda, a participar amb veu pròpia en la governança de l’Estat/instrument que els havia d’ajudar a tirar endavant. Aquella generació del 1900 es proclamà nació i es manifestà disposada a arreglar, des dins l’Estat espanyol. Davant d’un Estat que no volia deixar de ser unitari i centralitzat els catalanistes en volien un de plural, descentralitzat i més modern.

Sí, el catalanisme. El catalanisme volia ja a finals del segle XIX un Estat plural, descentralitzat i modern. El catalanisme era i és una emanació –el substrat comú, com deia Pierre Vilar– de la societat civil catalana. Era, va ser i continua essent avui encara rèplica catalana a l’oficialisme espanyolista que brollava i brolla de l’Estat espanyol i que impregna encara el discurs oficial espanyol.

El catalanisme neix el 1850 i des d’aleshores ha estat una mena de doctrina/guia que en diversos moments ha anat incorporant coses en el comú dels catalans. 1850: recuperar la llengua i les tradicions. 1870: fer política des de Catalunya. 1900: som una nació, volem arreglar Espanya. 1910: La nostra força neix de la unitat. 1920: “som”, en funció de la força de la nostra societat civil. 1930: l’esperit polític dels catalans es fonamenta en el pacte. 1960: volem ser una nació

L’11 de setembre de l’any 1978 es reivindicava la tríada famosa: llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia. Som nació, però l’Estat és el de sempre, democratitzat. Durant molts anys la política catalana es desplega en termes de sobirania, de federalisme, d’independència o d’autonomia. Però en tots els casos, de la qüestió essencial -l’Estat- se’n parla poc. Encara l’any 2006 s’aprova en referèndum un nou Estatut per Catalunya. Socialment avançat, institucionalment subordinat a la lògica de l’encaixat de sempre.

El catalanisme és un catàleg esplèndid de virtuts que ha fonamentat la Catalunya que avui tenim. Però la seva pròpia evolució explica molt bé algunes de les nostres pròpies debilitats. El catalanisme sempre havia estat conformista davant de la idea d’Estat, com si fos una institució allunyada i sobre la qual els catalans tenien poc a dir.

* * * *

Afegir l’Estat propi, aquesta és l’aportació decisiva que la nostra generació està fent al catalanisme: som nació, necessitem un Estat, volem ser un Estat d’Europa. Hem dit prou a un Estat que tracta la nació dels catalans com a subsidiària i contributiva.

El cronograma és clar. L’Estatut del 2006 és mutilat pel Tribunal Constitucional. La manifestació de rebuig és immensa. L’Estat manifesta amb tota la seva cruesa la seva deslleialtat amb la voluntat dels catalans.

Els catalans entenem definitivament que l’Estat és de part i no de tots. És autoritari i és jeràrquic i encara nega els drets democràtics dels catalans. Crec que els catalans estem comprenent, espero que per sempre, el lligam entre el poder polític, la sobirania i el benestar, sigui simbòlic o material.

Davant de tot plegat aquesta generació de catalans ha decidit que a més de ser una nació, volem un Estat/instrument, una eina al servei de la nació, sense distàncies, imposicions, ni subterfugis.

Aquí és on som avui, aquest és el factor nou i decisiu en la lluita dels catalans. Aquest és punt que sembla tancar de veritat el cercle respecte els fets de 1714.

Un nou camí. Un camí cap a un Estat propi. Sense complexes. Amb un horitzó clar i una àmplia majoria.

* * * *

Senyors i senyores, en aquest punt és on som avui: al mig de la cruïlla. El President de Catalunya deia fa uns dies que hem entrat en el punt de no retorn i avortar el vol és tirar molt i molt enrere. Té raó. Catalunya no avortarà el vol.

El món és complex i les nacions necessiten fer-hi front amb instruments adients i la força de la democràcia. Si volem una societat democràtica, innovadora, creativa, més justa, més cohesionada, més culta i més educada, més europeista, sobirana, plural, fonamentada en la política responsable, construïda des del diàleg i el pacte, si volem ser nació lliure, si volem ser responsables de les nostres pròpies ambicions; si volem tot això, necessitem tenir un Estat/instrument al servei del poble.

Ser nació i no tenir prou estat sabem per experiència les dificultats que comporta i cada dia serà més difícil. Max Weber va dir que volia que la seva generació es responsabilitzés del present, per així responsabilitzar-se del futur. La nostra generació ho pot formular d’una altra manera: volem responsabilitzar-nos del present per així garantir-nos el present i assegurar-nos el futur.

Sabem, doncs, allò que volem; però per aconseguir-ho hem de saber actuar amb finesa.

Estem –així ho deia també el President– en un procés de transició nacional, volem exercir el dret a decidir de quina manera volem viure i aspirem a dotar-nos d’un Estat/eina que sigui propi. Ni més ni menys.

Per aconseguir-ho ens calen els atributs tradicionals del catalanisme: intel·ligència, rigor, consens i unitat. I ens cal, tanmateix, aprendre a incorporar coses que sovint ens havien mancat: claredat (prou del doble llenguatge) i contundència (menys estira-i-arronses). Sobre aquests principis s’han de construir tres coses essencials: un imaginari de país (i d’Estat) al qual aspirem, una sòlida unitat tan àmplia com sigui possible i un ritme (calendari) que sigui adient.

Sobre aquests principis s’han d’edificar les majories que un procés com aquest exigeix (i que el President reclama).

Imaginar un país creïble i atractiu, composar una àmplia majoria social per aconseguir-lo. Imaginar i sumar. Dibuixar i unir.

Dibuixar: quin repte tan apassionat tenim al davant! Dibuixar un país millor, de nou, que asseguri el seu benestar actual i futur, capaç de crear riquesa, de ser culte, de mirar al món. Cal que un nombre significatiu i creixent dels ciutadans l’imagini. Que el faci seu. Cal dibuixar un país Deucentista.

Qui pot dir que no vol una nació fonamentada en el capital humà i emprenedor de la seva societat civil? Una nació amb un estat propi, eficient, reduït, orientat al benestar; una nació intel·ligent edificada sobre una societat culta i educada; una nació profundament democràtica; una nació basada en una economia moderna i sostenible; una nació articulada a l’entorn de les seves ciutats (Catalunya ciutats) i una nació universalista, fraterna i orientada al món?

Unir: quina apassionant aventura la de recuperar la unitat política per tornar a convertir-la en la gran força motriu de Catalunya.

* * * *

Màxima unitat a nivell català perquè és un anhel dels ciutadans. La gent sap (sovint millor que els dirigents) que la unitat és una de les poques armes efectives que tenim com a poble. La gent sap que vivim un moment de notable rellevància històrica i sap que cal deixar de banda el personalisme i partidismes. Màxima unitat, doncs, cara endins.

Màxima unitat de cara a Espanya. És un dels pocs llenguatges que poden entendre els intransigents que no volen escoltar. Una Catalunya unida és el millor antídot contra aquells que busquen fraccionar-nos amb l’ofec econòmic o la divisió per llengües. La nostra unitat és l’arma que els fa dubtar.

Màxima unitat de cara a Europa. Europa ens entendrà si ens percep units. Units per explicar el camí triat, units per assegurar-los que el nostre projecte: no es pregunta “què ens pot oferir Europa?” sinó que podem aportar-hi nosaltres.

* * * *

Els catalans, els europeus i els espanyols ho han de veure així: el nostre projecte cerca resoldre les dificultats de Catalunya, és clar, però també posa les bases per resoldre l’anomalia històrica que és l’Estat espanyol actual. Fer costat a una Catalunya independent és començar a resoldre el problema espanyol de sempre. El projecte català és el camí per donar estabilitat i progrés al sud d’Europa.

Els catalans, els europeus i els espanyols han de percebre que el projecte català és viable i és sostenible. I que treballarà perquè una Espanya (refeta) sense Catalunya també sigui viable. El projecte nació/Estat català, aliat amb una Espanya/Estat sense Catalunya, nova i sense prejudicis, afavoriria també la possibilitat d’un renovat iberisme, amb Portugal inclòs.

Els catalans, els europeus i els espanyols han de saber que projecte català no és en cap cas aïllament o desconnexió. Una Catalunya amb Estat propi no nega –sinó que afavoreix— una interdependència creativa i beneficiosa amb Espanya i evidentment amb els altres països europeus.

Des de la igualtat política, econòmica i cultural, cap desconnexió amb Espanya. La interdependència serà possible en múltiples terrenys (financers, comercials, econòmics, energètics, de transport i fins i tot culturals). D’igual a igual. Catalunya i Espanya podem sumar positivament (el Mediterrani, Llatinoamèrica, Àfrica). Només poden estar-hi en contra els autoritaris, els jeràrquics i predemòcrates. O els que confonen Espanya amb la seva finca particular.

* * * *

El projecte català no és una càrrega per a ningú, i menys encara pels europeus. Europa, el món i també Espanya han de saber que Catalunya és un poble oferidor, ofereix solucions, no afegeix problemes. Volem fer una Catalunya democràtica, avançada i justa per ajudar a construir una Europa del poble, i volem –és clar que sí- una Espanya tan rica i plena com nosaltres, tan lliure i democràtica com la millor Catalunya.

La Diada Nacional ens recorda cada any que la nostra generació ha estat precedida de moltes generacions, i el seu esforç està entre nosaltres. La Diada ens recorda també que el nostre esforç repercutirà en les generacions que vindran.

Ens recorda que la lluita per la llibertat nacional és la lluita pel benestar nacional.

La Diada Nacional del 2013, i la del proper any 2014, incentiven els nostres somnis i engrandeixen la nostra esperança. Tenim a tocar un país més benestant i més lliure.

La Diada ens fa present que, quan les circumstàncies són aparentment més difícils, esdevé imprescindible que, situats a la cruïlla, a l’hora de triar el camí a seguir, observem no només el primer revolt, sinó sobretot l’horitzó llunyà. Com aquest que es veu des d’aquí, des del Monestir/Castell d’Escornalbou.

* * * *

Albert Sánchez Piñol en la seva magistral novel·la Victus fa reflexionar al seu protagonista Zuviria en els termes següents: “Si l’home és l’únic ésser que posseeix una ment geomètrica i racional, per què els indefensos combaten el poderós i ben armat? Per què els pocs s’oposen als molts i els petits resisteixen els grans? Jo ho sé. Per una paraula.”

La paraula que buscava en Zuviría no els diré quina és, si la volen saber hauran de llegir el llibre. Sí que crec poder assegurar que la paraula que relliga el 1713 amb 2013 és ser (ésser), dret a ésser, dret a ser nació lliure, dret a ser nació amb tots els instruments necessaris per a garantir el benestar dels seus ciutadans, dret a ser nació/Estat. Una nació/Estat que volem democràtica, avançada, plural, fraterna, inequívocament europeista i responsabilitzada de si mateixa.

 Moltes gràcies.

Advertisements