El català: una llengua de futur, una llengua de tots

Una conferència pronunciada pel conseller Ferran Mascarell en el marc de la Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana al Teatre de Calaceit, 21 de setembre de 2013               

És tot un honor ser aquí a Calaceit per celebrar amb tots vosaltres aquesta II Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana, en el marc de la XXIII Trobada Cultural del Matarranya. Vull agrair la feina a totes les persones que han treballat per fer possible aquesta trobada, i agraeixo molt especialment a l’alcalde de Calaceit, José M. Salsench, la seva amable acollida.

Celebro que aquesta jornada s’hagi fet a la Franja, a Calaceit. Som a la Franja. A Aragó, poble germà dels catalans, dels valencians, dels andorrans, de la gent de la Catalunya del Nord i de l’Alguer. Aragó, poble estimat que té en la llengua catalana una de les seves múltiples riqueses culturals.

Agraïm de tot cor el vostre comprimís a favor de la nostra llengua comuna i la vostra voluntat de seguir mantenint-la com una llengua moderna de comunicació. Gràcies a la vostra voluntat, a la Franja, entre avis i néts es parla en català. Gràcies a la vostra voluntat —a la voluntat de la societat civil, acadèmica, escolar i associativa—, el català és una llengua viva que aporta força, vitalitat i continuïtat a la llengua comuna, a la llengua que compartim.  Sempre és la societat que dóna vida o condemna una llengua.

La vostra tradició i producció literària, la vostra riquesa lingüística són contribucions destacades i imprescindibles de la nostra llengua i de la nostra cultura. Els colors i les veus que ens explica Jesús Moncada són vostres i són de tots. Les experiències i els personatges singulars que aquí es creen són singulars i són universals. El vostre món lingüístic és propi i és compartit. Si el vostre espai lingüístic camina endavant la llengua de tots també camina endavant, si el vostre català pateix, el conjunt del català pateix. És un dels seus trets identificadors del català, el seu policentrisme, segons les observacions de Sanchis Guarner. Policentrisme i convergència, els trets identificadors de la llengua segons Fabra. Unitat i flexibilitat: “Una llengua flexible en la seva unitat”, segons Joan Fuster.

Aquí, a Calaceit, a la Franja és, doncs, un bon lloc per refermar la germandat de la llengua que compartim; que compartim amb ciutadans d’Andorra, de la Catalunya del Nord, de l’Alguer, de les Illes Balears, de la Comunitat Valenciana. Tots aquests indrets són aquí representats per vosaltres.

Us vull agrair la feina que heu fet al llarg d’aquesta Jornada. Heu aprofundit en el coneixement de la situació de la llengua catalana en tot el seu domini lingüístic. Heu confrontat tendències sociolingüístiques, heu pensat possibles escenaris de futur, heu donat idees sobre com millorar la cooperació entre institucions i administracions de les nostres comunitats, heu compartit l’orgull de parlar una mateixa llengua plena de diversitat. Heu expressat tot el mosaic d’accents i músiques, de sonoritzacions i d’expressions que componen el nostre mapa comú. En definitiva, avui heu contribuït a reforçar la unitat de la nostra llengua i us ho vull agrair.

Junts ens podem sentir satisfets, amb un punt de legítim orgull, de pertànyer a una comunitat lingüística que ha aconseguit el petit miracle d’arribar fins aquí. La història del català és avui, malgrat tot, la història d’un gran èxit col·lectiu. Malgrat tot. Tot i les coses que les lleis tracten d’embolicar a la Franja, tot i les dificultats de la comunitat educativa a les Illes, tot i les traves que l’Estat tracta d’imposar permanentment a la immersió a Catalunya. Tenim dificultats, però la història del català és la història de l’èxit de la voluntat dels ciutadans que la parlem.

Avui tenim moltes dificultats, però és bo que recordem que ni les imposicions, ni les harmonitzacions forçades, ni les dictadures, ni les guerres, ni les migracions, ni els imperatius tecnològics, ni les unitats de mercat, ni 300 anys de persecució o, en el millor dels casos, indiferència per part de l’Estat han pogut silenciar la llengua catalana.

Li han posat traves, li han posat pals a les rodes i pedres a l’hora de caminar, però no han pogut doblegar la voluntat de la gran majoria de la seva gent. El català ha sobreviscut a la imposició d’un sistema cultural i lingüístic inequívocament unitarista i centralista, jeràrquic (des d’alt) i de matriu castellana com diria Gaziel.

El català ha sobreviscut a un procés intensiu d’alfabetització exclusivament en castellà. Ha resistit l’escolarització, el bilingüisme asimètric i la primera revolució comunicativa, sempre discriminat a favor del castellà. Aquesta ha estat la tònica durant els darrers 300 anys. I aquesta és encara ara la política oficial de l’Estat. Fins i tot incomplint sistemàticament la Constitució. Recordeu l’article 3 de la Constitució espanyola, que diu: “La riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. I, fins i tot, incomplint la Carta Europea de Llengües aprovada pel mateix Estat fa més d’una dècada.

Celebrem que avui dia, malgrat tot, el català és una llengua consolidada i viva. Avui dia uns 10 milions de persones parlen català en tot el domini lingüístic.  (Lluny queda la vella sentència d’Antoni de Capmany, a finals del segle xviii: “el catalán es un idioma antiguo y provincial, muerto hoy para la república de las letras”.) A Catalunya, el sistema d’aprenentatge a l’escola ha resultat enormement satisfactori i avui és reconegut pels seus bons resultats. Vosaltres ho sabeu. A la Franja, a les Illes, a València, l’ensenyament del català també és volgut per les famílies.

El català s’ensenya a 162 universitats d’arreu del món i 8.000 alumnes estudien la llengua que compartim. És present amb normalitat creixent a la ràdio, a la televisió i als diaris. S’hi fa poesia i molt bona novel·la. El català ocupa el número 22 entre les llengües més traduïdes del món. No és casualitat. Avui el català és un vehicle de producció d’excel·lència creativa inserit en un sistema cultural pràcticament complet i competitiu a escala internacional.

Avui, la identificació entre llengua catalana i continguts propis i de qualitat és un fet. La llengua catalana expressa sense complexos una mirada pròpia sobre el món. Avui en català hi ha una producció cultural singular que, a més, dóna obres de valor universal.

Avui el català és un vehicle de producció d’excel·lència creativa. És l’eina expressiva d’una relació magnífica d’homes i dones de lletres que, començant amb Ramon Llull i Joanot Martorell i acabant amb Jesús Moncada, l’han utilitzat per expressar-se i posar idees, conviccions, interpretacions i mirades pròpies a disposició de la cultura universal.

Avui ja sabem que, de la mateixa manera que la llengua de Dickens mai no desapareixerà, la llengua dels nostres poetes i els nostres novel·listes, assagistes, historiadors i traductors, existirà per sempre. Ho hauríem de fer molt malament, perquè tal cosa no succeís.

També en català fem ciència d’excel·lència i coneixement avançat. Està present en els nostres laboratoris d’investigació. El seu ús és intensiu en les xarxes socials digitals. És la 26a llengua en nombre de pàgines web i la 13a en articles de la Viquipèdia. El Termcat ha editat 40 diccionaris en línia especialitzats, veritables referències terminològiques.

En català expressem categòricament tota mena de sentiments i d’idees. Avui el català produeix metàfores, imaginari, recerca i continguts. El seu ús és progressivament incorporat per la immigració estrangera que va començar a arribar a principis dels anys noranta. Podem dir amb convicció que el fort corrent migratori no només no ha perjudicat el català sinó que li ha donat embranzida aportant nous parlants i fent que es mantingui amb altes quotes de coneixement. Avui dia: a Catalunya el 80,9 % dels nats a l’estranger entenen el català (gairebé 850.000 persones). El 42 % dels nascuts a l’estranger el saben parlar (gairebé 450.000 persones). El 51 % el sap llegir (poc més de 530.000 persones). El 25,2 % el sap escriure (gairebé 250.000 persones). El 8,6 % dels estrangers tenen el català com a llengua habitual principal o compartida amb altres llengües.

El català és avui una llengua moderna, totalment apta per a tots els àmbits i absolutament vàlida com a sistema de comunicació i com a mecanisme d’identificació social.

El català és avui una llengua de primera, codificada en termes gramaticals i lèxics, assumida pels estudiosos i la immensa majoria dels sectors culturals de tots els territoris de parla catalana.

La comunitat de parla de catalana ha consolidat el català con la seva llengua nacional i moderna.

El català és una llengua de cultura, una llengua de prestigi associada a una cultura d’excel·lència. Realment una llengua de ciutadania, una llengua de futur, una llengua de tots. Segons l’Informe de Política Lingüística del 2012 l’ús entre tots ha crescut de forma encoratjadora: ara el 97,1 % de la població entén el català comparat amb un 79,8 % de l’any 1981; el 84,3 % sap parlar-lo comparat amb el 64 % de l’any 1986, i el 70,1 % de la població sap llegir el català comparat amb el 31,6 % de l’any 1986. Vist des de lluny, en qüestió de vint-i-cinc anys el coneixement del català ha crescut moltíssim, però no és menys veritat que no totes les nostres àrees lingüístiques estan igual de cohesionades.

I llavors, com ja sabeu tots, el nostre èxit no és un procés tancat. Ens queda molta feina per fer en diversos àmbits. Amb els nouvinguts, en alguns àmbits empresarials, en els mitjans de comunicació, en el cinema, en l’administració de justícia, en l’actitud de determinats col·lectius de joves. Cada territori té les seves dificultats i ben segur que fórmules diferents per resoldre-les. Cada territori ha de traçar el camí corresponent, i no oblidar que de la dinàmica compartida “n’ha d’eixir, moderna i robusta la nostra llengua”, com diria el mestre Fabra.

Ara tenim per davant dos grans reptes: un de caràcter universal, els efectes de la globalització. I un altre de caràcter particular, els efectes de les negligències estatals o polítiques.

Parlar sobre els efectes de la globalització ens portaria molt lluny. Només vull assenyalar que els fluxos de continguts i de persones ens afecten, i ens continuaran afectant, de ple. Serem necessàriament multilingües. I els nostres continguts en català podrien quedar arraconats si no som capaços de precisar estratègies sòlides de producció, distribució i consum cultural. Ni la llengua francesa, ni la llengua alemanya es troben al marge del debat sobre la tempesta global que condiciona el desenvolupament cultural i lingüístic dels pobles.

Aquests tipus de problemes, per tant, no són exclusius del català. Normalment cada país els afronta sumant la voluntat nacional amb els efectes de les polítiques estatals. Com sempre: una llengua creix des de l’impuls de la societat civil amb el suport del seu Estat/instrument. 

I aquí comença la veritable singularitat del català. Ser l’expressió de la voluntat de la societat civil tot i no tenir una eina poderosa (un estat) a favor.

El segon repte primordial que tenim tots junts, per tant, és aconseguir que les polítiques de l’Estat no ens siguin contràries, ineficients o “negacionistes”.

El principal repte del català és trobar un estat que li faci costat: per afrontar la globalització, per reforçar el lligam amb la cultura nacional, per tenir visibilitat internacional i per disposar de presència en els mercats mundials de continguts. Només així els pares no renunciaran al seu ús ni a la seva transmissió familiar. La societat civil l’ha depurat i l’ha redreçat però l’Estat l’ha negat.

El català disposa de micropolítiques, però no de polítiques d’estat favorables. Una llengua, per molt vital que sigui, necessita estructures d’estat per desplegar-se en aquest nou món globalitzat. Només un estat propi i eficient podrà fer-la visible en l’entorn global i enormement exigent.

Cal repetir, doncs, que el problema del català no és lingüístic. El problema més gran que tenim és extern a la llengua. És polític i té a veure amb l’Estat i les seves polítiques. Un Estat que posa pegues al model educatiu arreu. Un Estat que nega la realitat social del català. Que pretén convertir-lo en una llengua de segona o menor. Que devalua sistemàticament la seva singularitat i la seva oficialitat. Que tracta d’imposar la idea que els recursos destinats al català són una despesa supèrflua i innecessària. Que pretén que la promoció del català s’interpreti com la laminació de les llibertats individuals i com un instrument d’adoctrinament. Que vol fer creure que el català a l’escola i als mitjans de comunicació és sinònim de pensament únic. Que a Catalunya pretén dividir la societat i aïllar-la de la resta de catalanoparlants.

Aquestes polítiques ataquen la llengua en tot el domini lingüístic. La llista de transgressions contra la unitat de la llengua és ben llarga. El projecte de Llei orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMCE) ataca el sistema lingüístic educatiu de Catalunya. L’Estat també ha rebutjat qualsevol intent d’establir una presència del català als canals de televisió d’abast estatal o la recepció de canals en català entre els territoris. El Decret valencià 127/2012, de 3 d’agost, redueix significativament l’ús de la llengua catalana en l’etapa educativa. El Parlament de les Illes Balears va aprovar la Llei de la funció pública. Una reforma legal que rau a eliminar l’exigència general d’un determinat nivell de coneixement de català com a requisit per accedir a l’Administració. El 19 d’abril de 2013 el Govern de les Illes Balears ha aprovat un decret “pel qual es regula el tractament integrat de les llengües en els centres docents no universitaris de les Illes Balears”, clarament regressiu quant a la garantia d’ús de la llengua catalana a l’ensenyament. I aquesta setmana ja hem pogut veure el rebuig de la comunitat educativa d’aquest anomenat Decret de tractament integrat de llengües. El seguiment de la vaga de mestres ha estat massiva.

Tot això ho sabem. La millor manera de contrarestar-ho és treballant des de la societat civil i des de les nostres eines o microeines de govern.  Des del Govern de Catalunya treballem en tres Agendes:

La primera destinada a associar el català a una llengua d’estat. El català, una llengua d’estat, que vol dir enfortir les nostres estructures d’estat vinculades a la llengua; que vol dir aconseguir que sigui una llengua plenament reconeguda a Europa, i que vol dir aconseguir que sigui una llengua plenament compartida sense complexos ni renúncies entre tots en el nostre domini lingüístic.

La segona destinada a consolidar-la com una llengua de ciutadania, que serveixi per a tot i que sigui coneguda per tothom que hi té dret. Per viure-hi plenament.

La tercera per convertir-la en el vèrtex d’un sistema lingüístic profundament democràtic i “convivencial”. Una llengua que es desplega en un món multilingüe.

Llengua d’Estat. Volem un estat al servei de la llengua. Amb eficiència i sense reticències o ambigüitats. La Generalitat pretén ser-ho des del 1980, però sense poder real és impossible. Promoure la llengua catalana és una obligació d’estat. Ho diu la Constitució vigent i ho dirà qualsevol constitució que hagi d’arribar. L’actual Estat no ho fa. Ho haurà de fer un hipotètic Estat estrictament català. O bé, altrament, l’Estat espanyol que surti de la situació actual.

No puc saber com acabarà tot. Si de tot plegat en sortís un Estat català no cal dir que redefiniríem una geometria variable de relacions amb cada territori lingüístic en funció dels seus estatus i voluntat (Andorra, comunitats autònomes o regions franceses). Tenim un gran debat per emprendre. Els catalans ens hem situat en un procés de transició nacional cap al dret a decidir i cap a l’estat propi. Ens podem fer una pregunta legítima: com cal donar continuïtat a la nostra voluntat de llengua compartida en un context polític com el que tenim al davant?

Una llengua d’estat suposa una capacitat legislativa plena. El dret a decidir sense el contrapès permanent d’institucions “superiors”. Avui per avui cal que la Constitució vigent s’apliqui i que reconegui el català plenament. Al meu entendre s’està incomplint sistemàticament. S’han de reforçar les institucions nacionals de referència lingüística: Institut d’Estudis Catalans. Consell Social de la Llengua. Consorci per a la Normalització Lingüística. Centre de Terminologia TERMCAT per al desenvolupament de la terminologia catalana i la integració en la ciència i la tecnologia, en un entorn multilingüe. L’execució de l’Enquesta d’Usos Lingüístics a la Població 2013, que ens agradaria estendre al conjunt del territori. La creació d’una base de dades pública de legislació lingüística (més de 20.000 registres). La creació d’un grup d’experts per a l’anàlisi d’escenaris d’un nou règim jurídic de les llengües a Catalunya, en el marc del procés de transició nacional. L’ampliació de les vies d’habilitació de professionals de la traducció i la interpretació jurades del català a altres llengües. El desplegament sense complexos de les eines nacionals de difusió que tota llengua necessita i als quals té dret: singularment la radiotelevisió pública catalana. El desplegament sense complexos de lligams sòlids, amb geometries variables, amb tots els països i comunitats de parla catalana.

El català és també una llengua d’Europa. Volem que el català sigui plenament reconegut com a patrimoni de tots els europeus. El català ha de ser conegut com les altres llengües de dimensions similars i ha de rebre el mateix tractament institucional. Una llengua d’Europa ha d’obtenir el reconeixement que li correspon en les institucions europees. No hem d’acceptar el tracte de llengua minoritària.

Volem aconseguir que el català pugui participar amb ple dret en tots els organismes europeus en igualtat de condicions que totes les altres llengües estatals. Volem ser presents en els principals fòrums europeus sobre llengua, terminologia i diversitat lingüística, i en projectes europeus de llengües. Europa ha de saber que som una llengua moderna, desenvolupada i competitiva, del poble. Volem mantenir un sistema de certificació de coneixements de llengua catalana homologat als sistemes reconeguts pel Consell d’Europa.

Una llengua compartida, per a la cooperació lingüística entre els territoris de parla catalana. He demanat a la DG de Política Lingüística un projecte de col·laboració amb tots els països de la comunitat lingüística. Necessitem espais i instruments per col·laborar, per compartir informació, projectes i recursos, i per promoure la llengua. Aquesta jornada n’és un bon exemple, però això s’ha d’enfortir. Hem reforçat el reconeixement mutu del patrimoni lingüístic comú. Crearem una plataforma web, amb presència a les xarxes socials, de suport i difusió de les iniciatives per la unitat de la llengua. Treballem per la incorporació d’entitats de tot el territori al Cens d’entitats per al foment de la llengua catalana. I amb vosaltres, la gent de la Franja, celebrem el 30è aniversari de la Declaració de Mequinensa i el 25è aniversari de Camí de sirga, de Jesús Moncada. Desplegarem totes aquestes actuacions en cooperació amb agents i institucions de tot el domini lingüístic.

*

La segona agenda està destinada a consolidar el català com una llengua plena de ciutadania. Que serveixi per a tot i que sigui coneguda per tothom que hi té dret. Per viure-hi plenament. Això significa: enfortir-la com una llengua de prestigi i de qualitat. Cal reforçar i visibilitzar el prestigi del català i garantir que els ciutadans disposin d’eines i serveis que garanteixin la qualitat lingüística en tots els usos. Enfortir els vincles de la llengua amb la cultura. Una llengua de cultura. No pot ser d’altra manera. El català és avui una llengua de cultura i ha de ser-ho encara més. La creació en llengua catalana és fonamental. El creixement del volum de lectors és imprescindible. Amb molts projectes compartits amb alguns de vosaltres. Enfortir-la com a llengua de cohesió, de vertebració social. El coneixement per part de tota la ciutadania, i especialment per part dels immigrants, és una prioritat. Enfortir-la en tot l’àmbit lingüístic. Cursos allà on calgui. Dinamització lingüística i cultural amb actuacions específiques per millorar i ampliar l’ensenyament allà on sigui necessari. Exemples: extensió de Parla.cat i Aula mestra (Ajuntament de Perpinyà, Diputació de València, Xarxa Vives, Obra Cultural Balear, Escola Valenciana, Govern d’Andorra, entitats de la Franja d’Aragó…). Organització de cursos del Parla.cat adreçats a la comunitat universitària de Catalunya (estudiants, personal d’administració i serveis, i personal docent i investigador). Suport i participació en la Comissió Interuniversitària de Formació i Avaluació de Llengües de Catalunya per a l’organització d’activitats d’ensenyament o avaluació de la llengua catalana. Participació en la valoració de projectes per a l’aprenentatge i l’ús de la llengua dels serveis lingüístics universitaris de la convocatòria de subvencions Interlingua. Impulsar-ne l’ús en tots els àmbits i per a tothom. Tothom ha de tenir l’oportunitat de conèixer-la i fer-la servir en tots els àmbits de la vida quotidiana, professional i creativa. Fomentar-ne l’ús en tots els àmbits és un objectiu fonamental de la política lingüística.

Ho fem amb algunes actuacions concretes com ara:

  • Punt d’atenció a les entitats
  • Impuls de projectes d’entitats de foment de la llengua, culturals, esportives, assistencials i d’acolliment
  • Òrgans de coordinació territorial (Ple Institucional i Social per al Foment de l’Ús de la Llengua Catalana al Camp de Tarragona, Coordinadora de Serveis Lingüístics de Lleida)
  • Cens d’entitats de foment de la llengua catalana
  • Actuacions de sensibilització que afavoreixin actituds positives en relació amb la llengua catalana per fer-ne augmentar l’ús
  • Actuacions sectorials d’àmbit empresarial, d’àmbit tecnològic, en la justícia, en el consum cultural, en el cinema i en la joventut

La tercera agenda té a veure amb la voluntat de mantenir la llengua catalana en el vèrtex d’un sistema lingüístic plural, democràtic i convivencial. La llengua catalana s’està desplegant avui en un món multilingüe i que en el futur encara ho serà més. A Catalunya la llengua castellana ocupa un lloc destacat i el seguirà ocupant. Caldrà implementar amb major rigor la llengua anglesa. A casa nostra es parlen 300 altres llengües. A Catalunya tenim també com a llengua pròpia i oficial l’aranès. I, en un sentit diferent, també tenim la llengua de signes. Totes tenen i tindran un reconeixement explícit en la Catalunya futura.

El català és una llengua amb futur, en el marc d’una societat democràtica, que existirà, progressarà i evolucionarà en convivència amb moltes altres llengües. En un context que no serà monolingüe a la manera dels segles xix i xx, sinó multilingüe.

El nostre horitzó per a la llengua catalana és ben simple: la volem tractada com una llengua d’Estat, la volem plenament reconeguda internacionalment, la volem usada en tots els àmbits de la vida social i la volem a l’abast de tothom; i no cal dir que la volem en un entorn lingüístic plural i democràtic.

Per aconseguir-ho hem de delimitar bé els problemes:

Per tant, des d’un punt de vista intern, amb tot el corpus lingüístic, òbviament, tenim una llengua moderna, perfectament homologable, normativitzada, posada al dia com a sistema de comunicació i sense cap inconvenient per desplegar les seves funcions d’identificador social. El català és avui una llengua de primera, codificada en termes gramaticals i lèxics, assumida com a llengua de cultura i de ciutadania. És una llengua de cultura i de ciutadania.  Hem fet la feina que Fabra exigia: depurar-la i redreçar-la. Potser, en aquest aspecte, si alguna cosa ens ha de preocupar és com organitzem la nostra pròpia pluralitat, com organitzem la força de la nostra diversitat, com donem valor a les nostres modalitats i com entenem que són components d’una llengua única, rebi el nom que rebi, sigui quin sigui el nom històric.

Des de fora de la llengua hem d’adaptar les eines de sobirania i Govern a reforçar la llengua i no al revés. L’Estat és un instrument i la política és la síntesi dels anhels de la societat civil.

La vitalitat actual i futura de la nostra llengua rau i raurà en la convicció de la nostra gent, de la gent del conjunt de la comunitat lingüística. I en el fet d’anar consolidant les eines que ho faran possible, tal com va exigir el mestre Joan Solà en rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2009. Permeteu-me recordar les seves paraules: El mal encaix que durant segles hem mantingut amb l’Estat ha repercutit negativament en la possibilitat de mantenir la nostra personalitat enmig dels grans trasbalsos produïts des de fa una seixantena d’anys: en la demografia, en l’equilibri econòmic de l’Estat, en els mitjans de comunicació i en la tecnologia. Si volem ser un poble normal ens cal aspirar a una situació global comparable a la dels Estats reconeguts amb una llengua referencial ben fixada, potent i autònoma, i amb una literatura, una història, un poder civil i un espai geogràfic visibles i diferenciats. Hem d’aspirar a la igualtat amb els altres pobles que ens envolten.  La nostra vida en tots els sentits econòmic, científic, lingüístic, artístic, literari, tecnològic no pot conformar-se a ser un apèndix, un subordinat de cap altra”.

Com podem compartir més i millor el present i el futur de la llengua comuna en un moment en el qual la geometria institucional està canviant i encara canviarà més? Com podem reforçar la unitat de la llengua, davant la premeditada voluntat de dividir-la?

Els catalans estem mirant de construir un horitzó nou. Us vull dir que no dubteu, que sempre ens mantindrem fidels al nostre compromís de compartir una mateixa llengua; al nostre compromís de cooperar amb totes les àrees del nostre domini lingüístic i de mantenir amb fermesa la unitat de la llengua.

Compartim la llengua catalana des de fa segles, el català és una llengua de futur, i ho serà encara més si és, amb convicció, la llengua de tots.

Advertisements