En transició. Quina política? Quina cultura? Quin país?

(Conferència pronunciada en el marc de Fòrum Europa -Tribuna Catalunya. 30 d’octubre 2013)

Agrair a tots els presents la seva presència cordial presència. Agrair als organitzadors la seva confiança.

Una intervenció volgudament referida als fons de les coses.

Els parlaré en forma de titulars. Disculpin algunes simplificacions.

En transició

Tractant de sortir d’una crisi econòmica duríssima 2008/13.

Tractant de fer front a l’ofensiva política que va començar el 2010.

Tractant de sortir de les dificultats del benestar / identitats, canviant les regles del joc polític espanyol.

Fent-ho sense perdre atributs de base:

Capacitat econòmica: tots els indicis de recuperació econòmica apunten a Catalunya

Sentit cívic, democràtic i sempre inclusiu. (Volem ser un sol poble.)

Si aquesta transició s’està produint és per raons ben precises.

Temor pel benestar actual i futur

Negació de la identitat

Ofec de l’autogovern

Cap projecte de futur que puguem compartir

Què explica que tants catalans estiguem decidits a canviar les regles del joc polític espanyol?

10 anys de catalans emprenyats

4 anys de catalans desencisats

Tantes generacions de catalans desenganyats i descontents

Explicaré

Que l’Estat espanyol no funciona.

Que som la primera generació estatista

Que pensar en termes d’estat implica pensar el país que volem

Que hem de trencar el tòpic Catalunya / Espanya.   Tenim coses a dir-nos mútuament si recuperem l’esperit democràtic.

L’Estat espanyol no funciona. En general i en particular, per als catalans. L’Estat espanyol no ofereix cap projecte de futur que tingui cap sentit compartir.

Què vull dir que no funciona? Que aporta molt poc al nostre benestar.

Què espera del seu Estat un ciutadà d’Àustria, de Dinamarca, de Bèlgica, de Finlàndia, de Noruega, dels Països Baixos, de Suècia o de Suïssa? (Per citar països que per població, producte interior brut, competitivitat o taxes de desigualtat podrien ser comparables amb Catalunya. Ja no dic un alemany o un francès).

Què ha d’esperar un ciutadà català del seu estat? Que sigui un eina eficient, un instrument que treballi a favor dels seus interessos quotidians. Espera que defensin el seu benestar material i identitari. Espera que, a través seu, puguin tenir una idea tan compartida  com sigui possible de futur.

És un mal Estat. Un dels pitjors estats d’Europa.

Jeràrquic, autoritari i extractiu. Incapaç de ser plural en termes culturals, polítics i econòmics. Anòmal (com diria Cesar Molinas), en profunda crisi institucional, política i econòmica, com diria Muñoz Machado.

Exemples del mal funcionament de l’eina Estat a cabassos: 

Qualitat del sistema educatiu.

La xifra de l’atur.

Creació de riquesa. Un sistema productiu espanyol configurat més a l’entorn de la llotja del Bernabeu que de l’economia productiva. No s’ha aprofitat prou l’ajuda europea. Poca diligència davant la bombolla bancària o la immobiliària.

No s’ha sabut treure rendiment de la dècada esplendorosa (1996/2007).

S’ha desaprofitat l’ajuda europea des de 1987 en endavant.

No s’ha sabut orientar a la producció de benestar. Un Estat tardanament preocupat pel benestar.

Ha fos l’esperançada irrupció democràtica postfranquista.

Incapacitat de resoldre l’encaix de Catalunya.

L’Estat espanyol està orientat a la producció d’unitarisme polític, administratiu, cultural i lingüístic. I no sembla que sigui suficient per a justificar-se com a tal.

Que l’Estat és ineficient o bé que està en fallida ho veu fins i tot la gent que no combrega amb les tesis del catalanisme.

Muñoz Machado: “Avanza inexorablemente el proceso de deterioro de las Instituciones constitucionales. Ninguna de elles…funciona adecuadamente en España.”

Cesar Molinas: “las principales instituciones españolas no funcionan. No funciona la Corona, no funciona la Justicia, no funciona el Parlamento, no funcionan los partidos políticos, no funcionan los llamados agentes o interlocutores sociales y no funcionan los (mal) llamados organismos reguladores independientes.”

Gent des de posicionaments del catalanisme: Germà Bel, López Burniol, Antoni Puigverd, Carles Boix…

Les raons del mal funcionament de l’Estat són cròniques.

L’Estat espanyol va néixer de part, contra el tot. Té interessos propis, diferents dels de la nació o les nacions. S’ha fet resistent als canvis i cada cop més tancat en si mateix.

Els nord-americans Acemoglu i Robinson (en el llibre Per què fracassen els països? Els orígens del poder, la prosperitat i la pobresa, de 2012) posen l’Estat espanyol com a exemple de com unes institucions mal governades per una elit extractiva poden ser perjudicials per als interessos del país.

Un estat està en fallida quan el conjunt d’institucions i accions que executa són incapaces de desplegar la seva missió suprema: ordenar la vida en comú dels ciutadans i en la mesura del possible millorar-la.

Hem entès la fallida i som la primera generació que pensa en termes d’Estat.

És un problema d’estimació d’Espanya? No. És desconfiança definitiva amb l’eina Estat.

Sabem que l’Estat ineficient ha estat doblement onerós per la societat catalana.

Ineficiència, indiferència o polítiques adverses. Un pes feixuc al llarg de la història.  

Avui l’Estat espanyol no serveix per als ciutadans espanyols i menys per als catalans.

Avui l’Estat no és un instrument al servei d’una societat democràtica, plurinacional i de tots. No garanteix el benestar de la gent i no presenta cap projecte de futur.

Avui l’Estat espanyol no ordena la vida en comú. Un nombre cada cop més gran de ciutadans no ens hi sentim representats.

Avui l’Estat no desplega cap projecte de futur que aculli els interessos dels ciutadans espanyols (joves, classes mitjanes, professionals, empresaris, gent gran, etc.)

El problema catalán no és altra cosa que l’expressió de la reacció catalana davant la nul·la eficiència de l’Estat espanyol per esdevenir una bona eina al servei de la nació, de la ciutadania.

No assegura el benestar. Instrumentalitza la idea d’Espanya. Ha fet de Catalunya un boc expiatori. Està en mans d’una elit tancada, beneficiada, que no escolta i no vol perdre posicions.

La fatiga catalana per les ineficiències de l’Estat ha arribat a un punt extrem.

L’Estat provoca fissures en el benestar, en la identitat i en el futur. Genera desconfiança i poques il·lusions. Estrany seria que els ciutadans no busquessin altres solucions.

Aquest és el problema: l’Estat. Resoldre el problema només té tres possibilitats:

Que el propi Estat generés reformisme. (L’únic reformisme estatal que coneixem és la centralització, la persecució del català o l’ofec econòmic, o les amenaces…) Que ens presenti un “pla alternatiu”…

Que la societat espanyola decidís entrar en escena. (intel·lectuals, empresaris, professionals…) Canviar la Constitució? Amb quina lletra concreta? Federalisme? Però si no arriben ni als plantejaments que feia Valentí Almirall. Confederació? Però si les coses que suposa estan a les antípodes del que fan cada dia.

La resposta catalana. És la conseqüència de la crisi de l’Estat i també de la falta de respostes de la societat espanyola. És l’expressió del esgotament del reformisme catalanista des de dins de l’Estat.

Tot el que està succeint a Catalunya s’ha d’interpretar com una resposta a la crisi de l’Estat.

El que està passant a Catalunya és que un nombre creixent de catalans no veu cap possibilitat de reformisme des de dins de l’Estat i es decanta per reclamar un Estat propi.

Això mai a la història no ho havíem fet de manera tant massiva i decidida. Som la primera generació majoritàriament a favor d’un Estat propi (estatista) de la història. Vull dir que som la primera generació que reclama un Estat i pensa que un Estat propi pot ser una solució.

Un Estat propi per Catalunya, aquesta és la idea que ha posat potes enlaire la política espanyola.

Parlar d’estat propi equival a trencar el tabú històric de la política catalana.

Quan parlem d’Estat propi, de què estem parlant?

Un Estat propi pot ser exclusiu o compartit.

Hauria pogut ser compartit, però l’establisment espanyol no ho ha volgut.

Parlem de crear un estat propi al servei dels interessos de la nació, orientat al benestar i a la identitat.

D’una eina orientada al servei del benestar i la identitat de la nació. I no al revés.

De un estat eina que volem eficient, reduït i més democràtic. No una imposició divina.

I de la síntesi de tot: quina nació –quina societat— aspirem a construir amb el nou estat com a eina, que sigui millor que la que tenim i que justifiqui totes les coses que estem fent.

D’afermar el principi democràtic que no és l’Estat qui posseeix la sobirania d’una nació, és la nació qui posseeix un estat al seu servei.

Certament aquest nou estat està per dibuixar (alguns encàrrecs del Consell Assessor tenen aquesta missió).

Tenim el repte d’imaginar-lo

Orientat a la cerca de benestar, a la disminució de l’atur, a recaptar i gastar impostos al servei de la gent, al progrés, a la cohesió i a la civilitat cultural.

Desenganxat de l’estat espanyol, però cooperatiu i interdependent amb Espanya, la península ibèrica i Europa.

Amb la cooperació s’establirà un vincle superior a l’actual.

Còmoda amb l’Estat espanyol i més propera a la societat espanyol.

Viable. “Catalunya seria un estat perfectament viable des del punt de vista econòmic i polític i que podria garantir aspectes tan importants del benestar dels ciutadans com la seguretat i les pensions”. (Guinjoan, Quadras, Puig).

Ineludible. No és un caprici nacionalista. En un món complex és una eina imprescindible.

Imaginem la diferència que suposa viure en el context d’un estat impropi, jeràrquic, autoritari i extractiu (unificat, centralitzat, radial, de matriu castellana) o un estat participatiu, democràtic, cooperatiu i ben dimensionat (petit).

Per dir-ho curt: si l’estat espanyol ha fracassat amb les seves obligacions, és lícit que la ciutadania cerqui nous espais que li donin resposta, que es plantegi la modificació de l’estat ineficaç que té i la creació d’un nou instrument estat més útil.

Els exemples són al nostre abast: els països que han pogut desenvolupar institucions estatals inclusives, sotmeses a un eficient control social, han prosperat. Els països on han prevalgut institucions tancades en mans d’elits egoistes han tingut majors fracassos econòmics.

Però el debat sobre un estat català només té sentit ben encaixat en una reflexió compartida sobre el país que volem. Volem un estat al servei de:

Una nació que no es miri en el mirall del segle XIX sinó en les oportunitats del segle XXI: dels ciutadans, fonamentada en el seu capital humà, intel·ligent, cosmopolita, interdependent, emprenedora (sense complexos).

Propietat dels ciutadans, no de l’Estat, per tant subjecte polític.

Desplegada des dels principis de la participació democràtica, la cooperació, el diàleg i el consens.

Fonamentada en el seu capital humà. Basada en l’energia creativa i la força emprenedora de la seva gent.

Integradora de memòries múltiples.

Oberta, democràtica, plural, cosmopolita. Oberta al món.

Fonamentada amb un projecte compartit de futur.

Tot plegat s’ha de traduir en una Constitució precisa i oberta.

Fa 125 anys els països nòrdics no eren les nacions intel·ligents, sobresortints, creatives, innovadores que són avui. Han reinventat la nació i les seves identitats.

Una societat civil forta, emprenedora i innovadora.

La premissa de Jordi Nadal: “En altres temps tampoc fàcils altres generacions van aconseguir amassar pa de les pedres.”.

“A Catalunya, el mòbil primari és la voluntat d’ésser” (Jaume Vicens Vives).

Voluntat d’esser de la societat civil que va permetre el desplegament industrial. L’enlairament cultural. El manteniment del català. La invenció i el desenvolupament del catalanisme cultural i polític. (l’espanyolisme emana des de les entranyes de l’Estat).

És la voluntat d’ésser la que ha portat a una part important de la societat civil catalana a manifestar-se a favor de ser una nació estat dins d’Europa.

Societat civil emprenedora.

Societat civil innovadora.

Estat al servei de i orientat al benestar i amb oportunitats per als ciutadans

Seguint el dictat democràtic de la nació la missió suprema d’un estat és el benestar de la ciutadania.

En el benestar dels ciutadans s’hi conjuguen tres coses: a) la qualitat del model clàssic del benestar, b) l’expressió harmònica de la identitat i c) el sentit de pertinença a un projecte de futur amb oportunitats per a tothom.

El sistema clàssic de benestar està en qüestió i toca refundar-lo.

L’expressió harmònica de la identitat està qüestionada. (Fugues innecessàries d’energia social).

El benestar suposa la participació activa en la vida col·lectiva i les oportunitats individuals en el marc d’un projecte nacional compartit (projecte, memòria, pacte).

El benestar exigeix crear riquesa per fer-lo sostenible i solidari.

Imaginem per un instant que dediquem un 10% del dèficit fiscal al increment del sistema social de benestar.

Imaginem, doncs, una país que gestiona plenament el seu benestar, les seves lleis de protecció social, d’inclusió integral, d’universalitat, de solidaritat i de cohesió social. De responsabilitat personal. De coresponsabilitat pública-privada. Del paper de la iniciativa social. De l’equitat territorial. Dels principis d’eficàcia, eficiència i subsidiarietat.

Està de moda assegurar que l’estat del benestar està en crisi i que mai més no tornarà a ser com abans. No ho crec. Els fonaments de l’estat del benestar han arribat a la societat per a quedar-s’hi. Entre altres coses perquè és allò que assegura la cohesió de les nacions i dóna sentit als estats. La lluita pel benestar és la lluita per la humanització.

Una nació culta i educada.

Les oportunitats per a tothom neixen de l’educació i de la cultura.

Per tant, la segona obligació d’un estat instrument eficient és l’educació i la cultura.

L’Estat espanyol fins avui no ha tingut mai l’educació i la cultura entre els seus objectius principals.

En l’actualitat els exemples són escandalosos.

Oportunitats a cada ciutadà i identificar Catalunya amb la innovació i el progrés econòmic i social. Universalitat i singularitat. La cultura catalana serà universal o no serà.

Un país culte és un país amb grandesa/riquesa d’aspiracions individuals i col·lectives. Un país culte és capaç d’imaginar, de crear, de compartir. La cultura és capaç de donar sentits, de generar futurs, d’infondre optimisme. La cultura aporta “capital social” positiu.

Una nació profundament democràtica

Enfortir la democràcia és un procés continu. Com deia Montserrat Roig, “la democràcia és una actitud davant la vida.” Sempre és millorable. Ens fa forts com a poble.

És també part integral de la tradició catalana. Recordem a Pau Casals a l’Assemblea de l’ONU (1971): “(…) Catalonia has had the first parliament, much before England”.

“La tasca de la política democràtica és transformar la por existencial en acció il·lustrada a favor d’un present i d’un futur més ric per a tothom.” Jenny Andersson, The Future of European Democracy.

Som davant un procés de transformació social que exigeix una nova política, com va ser fa 400 anys amb els primers estats moderns.

La política no s’ha exhaurit. Però cal una nova política en correspondència a l’era de les grans integracions polítiques. La societat xarxa necessita instruments més complexos com la confiança, la reputació o la reciprocitat.

Cal reformar els partits polítics. Una nova llei de partits. Canviar la llei electoral (representació proporcional, llistes obertes o desbloquejades, i més accountability (responsabilitat).

Transparència en la governança. (Propostes i reflexions en matèria de regeneració democràtica).

Cal reformar la justícia.

Una nació amb una base econòmica renovada, modernitzada i sostenible. 

Sense crear riquesa serà impossible mantenir i desplegar el benestar. Competitivitat econòmica, amb paràmetres òbviament mundials.

Catalunya pot ser una regió que encapçali el rang mundial.

Xavier Cuadras: “cinc dels vuit països més competitius del món segons la darrera classificació del World Economic Forum (Suïssa, Singapur, Suècia, Finlàndia i Dinamarca) tenen una població entre cinc i deu milions d’habitants, és a dir, són, pel que fa a nombre d’habitants, si fa no fa com Catalunya”.

Baixar l’atur: objectiu nacional. Marc laboral, cooperativisme, microempreses i mitjanes. Autònoms.

Apostar per la internacionalització.

Una estratègia que incorpori R+D+i en tots els processos. Que compti com a element constitutiu la sostenibilitat ambiental. Que basi el seu potencial de creixement i millora en la creativitat.

Reforçament industrial. Economia del coneixement. Empreses creatives. Escollir els sectors de desenvolupament prioritari alineats amb estratègia europea. (Àmbits líders, Clústers emergents. Tecnologies transversals. Millora general de l’entorn d’innovació.

(Richard Florida): “El coneixement i la intel·ligència humana seran la font principal de valor. El canvi tecnològic s’accelerarà i la innovació serà permanent i contínua”.

Una nació articulada a l’entorn de les seves ciutats (Catalunya ciutats).

Les ciutats prèviament pensades van assegurar un dels principals èxits de la transició.

Catalunya és avui una constel·lació de ciutats. Intercanvi constant i fructífer d’idees, de mercaderies.

Cal aprofitar-lo. Les ciutats defineixen i equilibren el territori català (físic i mental).

Catalunya està articulada al voltant del fet urbà. És una de les regions/metròpolis més importants del món.

La “nació-constel·lació-xarxa” (Nel·lo, 2013) suposa una nova realitat que cal potenciar.

Una nació europea i europeista

Una nació europeista. Podem aportar molt a la Unió Europa. No seríem un problema sinó una solució. Som aportadors nets.

Catalunya és per constitució i vocació part fundacional de la civilització europea, on hem estat i volem continuar essent. Més europeista que Espanya. Entre el 1983 i el 1999 el Govern va signar 81 acords amb governs d’arreu d’Europa. A la UE, el 40% de les places de funcionaris reservades a Espanya són ocupades per persones originàries de Catalunya.

Europa ens entendrà si ens percep units i si expliquem què podem jugar un paper rellevant a Europa. Podem ser membre constructiu. Sabrem aprofitar les oportunitats i els avantatges. La idea d’una exclusió no té sentit, tot i que un nou estat hagi de demanar formalment la seva admissió.

La presència de Catalunya a Europa es qüestió de voluntat política. Caldrà dialogar. Caldrà negociar. Hi serem.

Som i serem fiables. Trobarem partidaris de la nostra integració.

La nova Catalunya serà més europeista que mai. Una nació intel·ligent i oberta al cor d’Europa. Una nació interconnectada, un motor del sud d’Europa.

Una nació ibèrica

Recuperem el somni iberista de Joan Maragall.

Tenim lligams amb Espanya. Familiars, culturals, polítics, econòmics. Compartim moltes coses.

Ens agrada Espanya i és possible una important interdependència (No ens agrada l’Estat espanyol i la idea d’Espanya que aquest defensa).

Ens agraden els pobles ibèrics i compartim part del llegat i de la història.

El projecte nació estat català, aliat amb una Espanya Estat sense Catalunya, nova i sense prejudicis, afavoriria també la possibilitat d’un renovat iberisme, amb Portugal inclòs.

El projecte català no és en cap cas aïllament o desconnexió. Una Catalunya amb estat propi afavoreix una interdependència creativa i beneficiosa amb Espanya i evidentment amb els altres països europeus.

Des de la igualtat política, econòmica i cultural, cap desconnexió amb Espanya. Interdependència en múltiples terrenys: financers, comercials, econòmics, energètics, de transport i, fins i tot, culturals. Però això sí: d’igual a igual.

Catalunya i Espanya podem sumar positivament: Mediterrani, Llatinoamèrica, Àfrica.

Una Catalunya ibèrica amb un estat eficient i una Espanya amb estat nou sumaran molt més que l’Estat espanyol actual.

Tothom ha de saber que Catalunya treballarà perquè una Espanya (refeta) sense Catalunya, i amb un Estat modernitzat, sigui també viable i millor.

El projecte català és el camí per donar estabilitat i progrés al sud d’Europa.

Volem una Espanya rica i plena, lliure i democràtica com la millor Catalunya.

Una nació universalista, oberta. Una nació amb valors universals.

Una nació universalista, fraterna i orientada al món.

De fàbrica d’Espanya a factoria del Món.

Singulars i universals.

Catalunya és i serà una nació plural i oberta: un sol poble. Una nació d’acollida. Una nació d’immigrants. Una nació forjada en l’intercanvi. Una nació basada en la suma de diferències i no pas en la identitat ètnica, racial o única.

Imatge de la Via Catalana: pluralitat i universalitat. Totes les classes socials. Procedències ben diferents. S’hi sentien moltes llengües: català, castellà entre d’altres.

Una nació oberta al món amb els valors de la democràcia, pluralitat, la creativitat, la Innovació l’esforç, el compromís, la responsabilitat, la cooperació (Richard Sennet), la solidaritat com a marca.

El projecte català no és una càrrega per a ningú,  i menys encara per als europeus. Europa, el món i també Espanya han de saber que Catalunya és un poble oferidor, ofereix solucions, no afegeix problemes.

Els catalans, els europeus i els espanyols han de percebre que el projecte català és viable i és sostenible.

Ja veuen, doncs, que cal afegir feina a la molta feina que fem.  Hem tractat de centrar el problema: el problema és l’Estat espanyol, hem vist som la primera generació estatista, hem vist que un estat s’ha de vincular a una idea de nació, amb una societat civil forta, orientada al benestar, educada, culta, democràtica, econòmicament moderna, articulada a l’entorn de les ciutats, ibèrica i universalista.

Ens cal millorar la nostra competitivitat conceptual. Ens cal més pensament intel·ligent.

Reflexionar més sobre el fons de les coses:

No estem davant d’un problema entre dos governs que no s’estimen.

No estem davant d’un problema entre les dretes i les esquerres.

No estem davant d’un problema entre moderats i menys moderats.

Som davant de la resposta nacional que donem a la crisi de l’Estat espanyol, i la seva incapacitat per assegurar el benestar i la nostra identitat. Som davant d’un problema democràtic. Som davant d’una crisi d’estat.

La consulta és una expressió de democràcia indiscutible.

Reflexionar més sobre els continguts socials que sobre la bromera política.

Especular menys sobre dates. Una majoria parlamentària que diu que cal fer una consulta, tots endavant i a saber què vol el poble. Això és democràcia. Quants demòcrates han perdut les seves conviccions democràtiques!

Menys vies en contraposició (la una, la dos o la tres) i més unitat entorn a l’objectiu principal.

Més aprofundiment sobre com donar veu a la gent per tal que pugui consolidar majories socials que puguin fer caminar aquest país i, de passada, Espanya.

Tenim el repte d’exigir una consulta/calendari, idea de país i unitat social i política, i una àmplia majoria al darrere. (No és una qüestió d’un partit o un altre). És una qüestió de tots els catalanistes. Una idea creïble i atractiva a l’entorn de la qual s’uneix una àmplia majoria social.

El nostre repte no és separar-se o no, és fer un país millor. El país que ens ofereixen no és admissible i les regles del joc tampoc.

Siguem intel·ligents. Rigor, consens i unitat; poc partidisme i molta més grandesa d’esperit.

Per aconseguir-ho cal unitat. Unir totes les forces possibles.

Des del punt de vista català, perquè és un anhel dels ciutadans.

Màxima unitat de cara a Espanya. És un dels pocs llenguatges que poden entendre els intransigents que no volen escoltar.

Màxima unitat de cara a Europa. Europa ens entendrà si ens percep units.

Un govern de màxima unitat nacional, unes eleccions europees ben treballades en termes d’unitat nacional, centrar el problema i no perdre’s per les branques.

Calen majories socials robustes. Socialitzar una idea de país. Els ciutadans hem de saber que tot aquest procés –complicat i únic- ha de resultar renovador, reparador i podríem dir, fins i tot, sa per al país i per a la política.

Consulta. Calendari. El rellotge corre de pressa. Però el calendari és instrumental. La consulta és l’opció indiscutible de tot demòcrata.  Darrere del president.

CONCLUSIÓ:

Centrem el problema: un estat no és una abstracció romàntica sinó una estructura complexa que, quan funciona bé, pot canviar l’estat d’ànim i el benestar de tota una col·lectivitat de persones. Pot generar esperança i una nova manera d’organitzar la vida en comú.

El resultat ha de ser un país millor i la gent així ho hem de sentir.

Tenim dret a ser el que vulguem ser i cap demòcrata ha de qüestionar-ho. Aquesta és també una lluita per la democràcia.

Deia Keynes: les idees adients ajuden a resoldre la pobresa i l’atur, però les falses es paguen a un preu molt alt. Parafrasejant-lo de manera més general podríem dir que les idees adients ens ajuden a resoldre els problemes d’una nació i un Estat i les idees errònies i basades en prejudicis ens fan pagar un preu social molt alt.

Estem en un debat profund d’idees. No triem les errònies. Triem les vertaderes.

És erroni pensar que el que està passant a Catalunya té a veure amb una confabulació identitària del nacionalisme català. Fals. Té a veure amb la incapacitat històrica de l’Estat espanyol per garantir benestar dels ciutadans catalans (material i simbòlic).

És erroni pensar que la missió de l’Estat espanyol és garantir la seva unitat. Fals: la missió de tot és garantir el benestar dels ciutadans.

És erroni confondre Espanya i Estat espanyol com si fossin una mateixa cosa. Radicalment fals. Juan José Linz: “España, hoy, es un Estado para todos los españoles; una nación-Estado para gran parte de la población, y sólo un Estado, y no una nación, para minorías importantes”.

És erroni pensar (és antidemocràtic) que els catalans no tinguin dret a fer una consulta per decidir en el seu encaix en la forma d’Estat que més li convingui.

És erroni donar per descomptat que una nació com Catalunya no té dret a construir l’Estat que li sigui més convenient per què ho diu la Constitució Espanyola. Absurd: una Constitució és un pacte i si el pacte no satisfà s’ha de poder canviar. L’eternitat és divina i els estats són cosa dels ciutadans. Ian Gibson: a ningú se li acudiria considerar divina la configuració o constitució d’un país.

És inadequat actuar en funció de la tradicional lògica dreta/esquerra.

És fals especular que tenim un problema entre moderats i radicals. La única radicalitat és evitar una consulta. Tenim un problema entre gent que no vol canviar res i gent que precisa canviar les coses.

Un estat i el seu nucli dur poden mantenir massa temps una visió tant poc democràtica del problema que diu que la secessió és impossible (Felipe González; Zapatero).

És fals que no és possible un escenari de cooperació i no de confrontació. Infundat. És la única solució civilitzada i beneficiosa per a tots.  Que les coses que estan passant són la conseqüència de la voluntat del Govern català d’un xoc de trens governamentals. Impossible. Una vagoneta no xoca contra un tren. Imatge equivocada i interessada. El xoc és entre un estat i una comunitat nacional i això complica les coses.

Que les coses poden continuar igual. De cap manera: la societat catalana ha passat pàgina d’una etapa de la seva història.

Idees raonables que cal engreixar/constituir:

Un Estat català dins d’Europa és possible. Com Àustria o Dinamarca, o qualsevol dels altres que estan entre els 5 i 11 milions d’habitants: Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Noruega, Suècia (PIB, competitivitat i ràtio d’igualtat. Només en atur no som comparables). És un prejudici pensar que Catalunya fora d’Espanya patiria molt. Quines dades ho demostren? Més aviat sospito el contrari. La nostra estructura econòmica i social fa pensar el contrari. On està demostrat que les nacions petites no compten?

És possible un Estat català fonamentat en el seu capital humà, la societat civil i la seva voluntat emprenedora, universalista i cooperativa.

Un Estat (català) orientat al benestar és imprescindible. Avui cap estat no es pot justificar per cap altre motiu que la seva habilitat com eina al servei del benestar de la ciutadania.

La independència de Catalunya ajudarà a resoldre el problema crònic d’Espanya que no és altre que el seu Estat sempre jeràrquic, ineficient i extractiu.

Enlloc està demostrat que no sigui possible una Espanya sense Catalunya. Espanya, seria un país similar a Polònia. És un prejudici paternalista o interessat. Un Estat espanyol renovat amb un bon estat pot ser viable sense Catalunya.

Que un Estat espanyol sense Catalunya, orientat al benestar, vinculat a la seva matriu castellana seria millor pels espanyols, segur. L’excusa catalana hauria desaparegut.

Que és perfectament pensable una interdependència creativa i productiva entre Catalunya i Espanya, i els seus respectius estats. Segur. Els lligams econòmics, socials i culturals -passat el mal humor inicial- són extraordinaris.

Que és possible la coincidència de Catalunya i Espanya en una aposta ibèrica d’interès compartit, amb Portugal inclòs.

Que Catalunya pot jugar un paper rellevant a Europa. Una Catalunya Estat és una solució, no el problema. Una Catalunya Estat pot ser decisiva en el lideratge del sud d’Europa i imprescindible en la pròpia península ibèrica. Potser és hora de plantejar un nou iberisme, una bona aliança estratègica.

Que un Estat català pot ser un element fonamental d’estabilitat i progrés al sud d’Europa.

Que separades, però amicals, poden sumar més del que sumen ara junts. On està demostrat que una Catalunya amb Estat propi i una Espanya amb un estat reformat s’hagin de girar l’esquena?

El problema d’Espanya no és Catalunya i el problema de Catalunya no són els espanyols. El problema d’uns i altres és l’Estat que tenim. Canviem el vell principi de Valentí Almirall “el problema d’Espanya no és Catalunya, és Espanya.” El problema d’Espanya no és Catalunya, és el seu propi Estat.

Espriu pensava que qualsevol acció havia de tenir sentit. Tot això que està passant a Catalunya dóna sentit a moltes generacions de catalanistes que lluitaren per una Catalunya lliure i una Espanya democràtica; però encara dóna més sentit a les nostres generacions futures. El vell catalanisme ens va portar a on som; nosaltres no podem oferir als nostres fills una realitat pitjor que la que hem rebut. 

Advertisements