Una llengua consolidada

(Conferència pronunciada en la Commemoració del 30è. aniversari de l’aprovació de la Llei 7/1983, de Normalització Lingüística a la Sala Auditori del Parlament de Catalunya, 15 de juliol de 2013)

Em plau saludar-vos a tots i agrair-vos que amb la vostra presència enlaireu la significació d’aquest acte de commemoració dels 30 anys de la Llei de normalització lingüística.

Vull saludar i agrair també al senyor Antoni Milian les seves sàvies reflexions.

I vull agrair, d’una manera ben especial, les vostres paraules, a tots i cadascun dels ciutadans que heu intervingut, a partir dels vostres accents i experiències personals.

Representeu en aquest acte la veu del poble català. La veu del poble que al llarg de tantes generacions ha estat fidel a la seva llengua. Un poble que al llarg de la història ha incorporat orígens i procedències ben diversos.

Representeu la veu d’un poble que finalment ha resultat vencedor. La veu d’una societat que moltes generacions enrere va decidir que cap poder, per molt ferotge que fos, no li prendria el seus mots.

Representeu la veu d’una comunitat que ara fa 30 anys va decidir que emancipació nacional, vida democràtica i normalització del català eren la mateixa cosa.

Penso, senyores i senyors, que l’acte d’avui és per sobre de tot la commemoració de l’èxit d’un poble que ha sabut, dia rere dia, contra poderosos enemics, conservar, fer créixer i normalitzar la nostra llengua. I possiblement encara més: representeu un poble que ha sabut situar la nostra llengua entre les llengües vives i plenes del món.

Abans que res, doncs, com a conseller de Cultura del Govern de Catalunya em plau expressar-vos la nostra gratitud a tots i a totes.

Heu fet possible que ni les imposicions polítiques o militars, ni les harmonitzacions forçades, ni les dictadures, ni les guerres, ni les migracions, ni els imperatius tecnològics, ni les unitats de mercat, ni els 300 anys de persecució o en el millor dels casos indiferència per part de l’Estat impropi on vivim hagin pogut silenciar la llengua catalana. Hi han posat traves, hi han posat pals a les rodes i pedres al caminar, però no han pogut doblegar la voluntat de la gran majoria de la seva gent.

Avui rememorem una fita important en el camí de la plena normalització. L’aprovació de la primera Llei de normalització del 1983 que s’aprovà amb una sola abstenció. Va ser una llei de consens. I va ser la base que va permetre que quinze anys després s’aprovés la Llei de política lingüística vigent actualment.

Avui, passats 30 anys d’aquella primera i oportuna llei, celebrem, més enllà del text legal, els seus fruits: celebrem que el català és actualment una llengua consolidada i vital.

El català és una llengua mil·lenària i és també una llengua d’ara, del segle XXI, i amb projecció de futur, encara condicionada per factors polítics, però propera a la normalitat. És la 9a llengua d’Europa en nombre de parlants. La utilitzem un gruix de més de 10 milions de persones en tot el domini lingüístic. (Més que llengües oficials com el suec, el grec, el txec o el búlgar.) El sistema d’aprenentatge a l’escola ha resultat enormement satisfactori i avui és reconegut pels seus bons resultats. I per primer cop en la història dues generacions senceres de joves catalans han estudiat des de la infància en català.

El català s’ensenya a 162 universitats d’arreu del món. És present amb normalitat creixent a la ràdio, la televisió i als diaris. S’hi fa poesia i molt bona novel·la. Ben lluny queda aquell debat dels primers setanta on es remarcava que el nostre era un país sense capacitat per a la novel·la. No només això, el català ocupa el número 22 entre les llengües més traduïdes del món. No és casualitat. Avui el català és un vehicle de producció d’excel·lència creativa inserit en un sistema cultural pràcticament complet i competitiu en l’àmbit internacional, tot i les immenses dificultats que està imposant la crisi econòmica, el dèficit fiscal català i les polítiques culturals de l’Estat.

Avui la identificació entre llengua catalana i continguts propis i de qualitat és un fet. La cultura catalana a través del català expressa sense complexos una mirada pròpia sobre el món. Avui en català hi ha una producció cultural singular que, a més, dóna obres de valor universal.

També en català fem ciència d’excel·lència i coneixement avançat. El català està present en els nostres laboratoris d’investigació. Amb català expressem categòricament tota mena de sentiments i d’idees. El seu ús és intensiu en les xarxes socials digitals. És la 26a llengua en nombre de pàgines web i la 13a en articles de la Viquipèdia. El Termcat ha editat 40 diccionaris en línia especialitzats, veritables referències terminològiques. El Consorci per a la Normalització Lingüística ha tingut el darrer any 98.329 inscripcions per aprendre la llengua. Ha fet 3.995 cursos presencials. Les 10.129 parelles lingüístiques han esdevingut un model de convivència cultural i cívica extraordinària.

El català és avui una llengua moderna, totalment apta per a tots els àmbits, clarament normativitzada, i absolutament vàlida com a sistema de comunicació i com a mecanisme d’identificació social. El català és avui una llengua de primera, codificada en termes gramaticals i lèxics, assumida pels estudiosos i la immensa majoria dels sectors culturals de tots el territoris de parla catalana.

El poble català ha consolidat el català com la seva llengua nacional i moderna. El català és una llengua de cultura, una llengua de prestigi associada a una cultura d’excel·lència. El català és també una llengua de la ciutadania, de tothom, associada a les oportunitats de cada ciutadà i a la cohesió entre tots els ciutadans.

La llengua catalana, doncs, en si mateixa, per la seva força interna i per la convicció de la seva gent, ha deixat de ser «el» problema.

I res del que acabo de dir no pretén negar les diverses dificultats i disfuncions que el català pateix en àmbits concrets del nostre país.

Ens queda molta feina per fer amb els nouvinguts, en alguns àmbits empresarials, en els mitjans de comunicació, en el cinema, en l’Administració de justícia, en l’actitud de determinats col·lectius de joves.

El problema més gran és extern a la llengua. És polític i té a veure amb l’Estat i les seves polítiques.

Per això seria un error i una injustícia amb nosaltres mateixos i les generacions que ens han permès arribar fins aquí no declarar solemnement aquí, al Parlament de Catalunya, que el poble català ja ha guanyat aquesta partida. Lluny queda la vella sentència d’Antoni de Capmany, a finals del segle XVIII: «el catalán és un idioma antiguo y provincial, muerto hoy para la república de las letras».

Capmany no va comptar amb la voluntat del poble. Dos-cents anys més tard sabem que definitivament, de la mateixa manera que la llengua de Dickens o de Cervantes difícilment mai no desapareixeran, la llengua dels nostres poetes i dels nostres novel·listes, assagistes, historiadors i traductors i científics s’ha fet un lloc definitiu entre les llengües del món.

Aquest és el fet decisiu, pesi a qui pesi. Per molt que alguns vulguin seguir posant el català contra les cordes avui ens podem manifestar com un poble orgullós de la fita aconseguida. La història de la normalització del català és una història cívica, política i cultural, extraordinària, farcida de voluntats i de conviccions. Una història de voluntats que ha aconseguit superar l’imperatiu monolingüe i unicultural de l’Estat espanyol al llarg dels darrers 300 anys.

Torno, doncs, a dir-ho amb humilitat però absoluta convicció: la història del català és extraordinària i ens en podem sentir legítimament orgullosos.

La derrota de 1714 va fer estralls i el català, certament, va quedar tocat. L’estat monàrquic es mirava París com a model de capital imperial. Es fixava en la monarquia francesa per imposar un sistema cultural i lingüístic de tall il·lustrat, però inequívocament unitarista i centralista. I aquesta ha estat la tònica de les polítiques estatals durant tot el segle XVIII , el segle XIX i gran part del segle XX. El català ha sobreviscut a un procés intensiu d’alfabetització exclusivament en castellà. Ha resistit l’escolarització, el bilingüisme asimètric i la primera revolució comunicativa, sempre ha estat discriminat a favor del castellà.

Sempre hi ha hagut discriminació a favor del castellà. Sempre s’han negat els drets del català. Aquesta ha estat la tònica durant els darrers 300 anys de les polítiques de l’Estat espanyol. I aquesta ésencara ara la política sorgida de les entranyes de l’Estat i dels seus aparells. Fins i tot incomplint sistemàticament la Constitució que tant diuen que defensen. Recordeu l’article 3 de la Constitució espanyola que diu que «La riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.» I fins i tot incomplint la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries aprovada pel mateix Estat fa més d’una dècada.

Neguen sistemàticament la realitat social del català. Pretenen convertir-lo en una llengua de segona o menor. Devaluen sistemàticament la seva singularitat i la seva oficialitat. Tracten d’imposar la idea que l’ús del català és una despesa supèrflua i innecessària. Pretenen que la promoció del català s’interpreti com la laminació de les llibertats individuals i com un instrument d’adoctrinament. Volen fer creure a la gent de bona fe que el català a l’escola i als mitjans de comunicació és sinònim de pensament únic. I no cal dir que pretenen amb tot plegat dividir la societat catalana i aïllar-la de la resta de catalanoparlants.

Aquests són, doncs, els principis de l’Estat que coneixem. Ho sabem prou bé. Per això és més important que mai recordar quin és el problema. Ho expressà millor que ningú el mestre Joan Solà, en rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2009. Permeteu-me recordar les seves paraules: «El mal encaix que durant segles hem mantingut amb l’Estat ha repercutit negativament en la possibilitat de mantenir la nostra personalitat enmig dels grans trasbalsos produïts des de fa una seixantena d’anys: en la demografia, en l’equilibri econòmic de l’Estat, en els mitjans de comunicació i en la tecnologia. Si volem ser un poble normal ens cal aspirar a una situació global comparable a la dels estats reconeguts amb una llengua referencial ben fixada, potent i autònoma, i amb una literatura, una història, un poder civil i un espai geogràfic visibles i diferenciats. Hem d’aspirar a la igualtat amb els altres pobles que ens envolten. La nostra vida en tots els sentits econòmic, científic, lingüístic, artístic, literari, tecnològic no pot conformar-se a ser un apèndix, un subordinat de cap altra».

I certament aquestes paraules de l’any 2009 encara agafen més sentit si les comparem amb aquelles altres del president Prat de la Riba en un discurs del maig del 1917. Poc abans de morir va proclamar la seva convicció: «No hem fet la Mancomunitat per tenir una Diputació més gran ni per donar a l’ànima catalana un petit cos d’administració subordinada, secundària: una província. Tots, tots volem per a Catalunya un cos d’Estat, tots sentim que la dignitat popular catalana exigeix imperiosament, més o menys accentuades, formes d’Estat. Aquest és el sentit de la reivindicació d’autonomia plantejada pel nostre poble amb el nom de delegacions de serveis d’Estat a la Mancomunitat».

Aquest és el sentit —que diria Espriu— del debat polític d’avui. Les actuals generacions —les deucentistes— no hem creat la nació
catalana i encara menys el concepte d’Estat, però sí que hem produït una idea decisiva: la nostra nació només podrà desplegar plenament i amb comoditat la seva llengua, la seva cultura, el seu progrés, els seus ideals de justícia i d’aprofundiment democràtic si pot comptar amb la palanca d’un estat que li faci costat.

I certament en el procés que ens ha dut fins aquí hi tingué un paper cabdal i destacat la llei del 1983. Aquella llei és una baula decisiva. Imprescindible. És just honorar els qui ho van fer possible: el president Pujol, el conseller Max Canher i la directora general Aina Moll.

I cal felicitar també el nostre Parlament. Aquella llei va ser —com digué Aina Moll— «un gran triomf del Parlament de Catalunya.»
Cal recordar molt especialment els ponents de la llei: els diputats Josep M. Ainaud de Lasarte i Joan Colomines, del Grup Parlamentari de CiU, malauradament ja traspassats; Helena Ferrer Mallol, que va continuar la feina d’Ainaud de Lasarte dins del grup de CiU; José González i Marta Mata (tampoc entre nosaltres), del Grup Socialista; Teresa Eulàlia Calzada i Xavier Folch, del Grup Parlamentari del PSUC; Albert Planasdemunt i Anton Cañellas (també traspassat), del Grup Parlamentari dels Centristes; Marçal Casanovas i Francesc Vicens, del Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana, i Ramon Viñals i Francisco Hidalgo, diputats no adscrits.

A tots ells, moltes gràcies. Per l’aplicació d’aquella llei ens hem esforçat des d’aleshores els professionals que hem treballat a la Generalitat de Catalunya, al Departament de Cultura, a la Direcció General de Política Lingüística i al Consorci per a la Normalització Lingüística, els membres del Consell Social de la Llengua, els directors generals, els consellers i els presidents del país. A tots, presents o no, moltes gràcies pel vostre esforç.

Aquella llei ens va demostrar una vegada més que el futur només existeix si es construeix sempre des del present. El futur només arriba amb plenitud si en cada present som capaços d’assumir plenament les nostres responsabilitats. Vàreu deixar petjada en la nostra història col·lectiva. Vàreu fer vostra aquella premissa del mestre Pompeu Fabra: «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.» Vàreu obrir-nos un camí que està arribant a una cruïlla decisiva.

Advertisements