La llengua dels catalans: cultura, estat, nació

(Conferència pronunciada a la Societat Catalana de Sociolingüística de l’IEC, dimecres, 2 de maig de 2012).

Senyor Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans

Membres de la Secció Filològica i de la Societat Catalana de Sociolingüística:

És per a mi un honor, com a conseller de Cultura del Govern de Catalunya, ser avui amb vostès per reflexionar sobre l’estat de la llengua dels catalans i sobre les relacions entre la llengua i la cultura, la nació i el propi concepte d’estat.

No cal dir que l’Institut d’Estudis Catalans és, en si mateix, l’expressió pràctica i simbòlica de la lluita dels catalans per aconseguir aprofundir el coneixement científic de la nostra llengua d’una manera moderna i similar a la dels països avançats del nostre entorn. I, a partir d’aquí, normalitzar-la com una llengua d’ús social ple.

És un fet que l’Institut, la nostra acadèmia de la llengua, com tot el desplegament del fet nacional a Catalunya, va néixer tard en relació a les nacions-estat del nostre entorn. Va néixer el 1907, gairebé tres-cents anys després de l’Académie Française, fundada el 1635 pel cardenal Richelieu. I gairebé dos-cents anys després del naixement de la Real Academia Española, que va ser fundada el 1713 i aprovada per  Felip V el 1714; no per casualitat, un any en el que la llengua dels catalans començava un dels seus episodis més foscos.

No cal dir que la nostra acadèmia va ser fundada amb tanta il·lusió i esperança com precarietat en termes polítics, administratius i econòmics. Evidentment, comptava amb el suport d’una Diputació, però no tenia, pròpiament dit, un Estat al darrere. Ja saben que, en aquest sentit, l’administració estatal era i ha estat més aviat reticent i, en el millor dels casos, indiferent durant molts moments dels darrers cent anys.

La generació fundacional de l’IEC

Sempre que penso en aquella generació admirable de ciutadans que varen fundar aquesta casa, penso en una gent il·lusionada, obsessionada, gairebé diria, per la recerca del temps perdut en termes nacionals. Eren conscients que les circumstàncies, al llarg dels  dos-cents anys anteriors, havien estat molt adverses, i que calia córrer per posar-se al dia i evitar que la història ens deixés de banda. Certament, a aquella generació que va crear l’Institut va correspondre-li el mèrit de relligar en una sola causa els conceptes de cultura, llengua i nació.

A partir d’ells, una àmplia constel·lació de ciutadans que n’incloïa molts de la “vella” generació modernista i la majoria de la “nova” generació noucentista, encapçalada per Enric Prat de la Riba, van mirar la llengua, la cultura i la nació com els vasos comunicants que fonamentaven un país i, evidentment, el nou país que volien edificar.

Els homes de la Renaixença havien fet seva la idea –no tant òbvia cinquanta anys abans- que la llengua catalana i la cultura que sorgia de fer-la servir era respectable. Aquesta idea, aquesta sintètica convicció, és a l’origen del catalanisme fundacional de mitjan segle XIX .

En canvi, la fusió entre la idea de cultura i llengua i la idea de nació és pròpiament noucentista. Era una fusió inèdita fins aleshores, que havia germinat amb una enorme vitalitat en els ambients catalanistes del tombant del segle XIX al XX. Els modernistes hi aportaven mirada política i universalitat, i foren els noucentistes els qui tingueren la traça d’insistir en la formalització institucional del procés. A partir d’ells, el catalanisme basà el seu discurs en una síntesi molt precisa: Catalunya és una nació fonamentada en una llengua i una cultura.

Ho ha escrit amb encert August Rafanell: “Els noucentistes no van crear la nacionalitat catalana, però van fabricar-ne la idea”. Aquesta idea relligava tot el conjunt, especialment la llengua i la cultura, i es convertiria en la pedra de toc de pràcticament tot el catalanisme del segle XX .

Sempre he cregut que aquella generació va fer un pas de gegant en termes conceptuals i polítics. Van fer allò que és més difícil: formalitzar les idees que després configuren i articulen les dinàmiques socials i polítiques. Van fabricar una idea clara i precisa: Catalunya era una nació, amb una cultura i una llengua pròpies. Una nació, una  llengua i una cultura amb els mateixos drets que les altres. Per això, aquella generació va fer un salt d’escala importantíssim en la comprensió real del país i les seves circumstàncies. Va forjar l’equació que ens va permetre fer front a les notables adversitats del segle XX sense perdre la identitat.

Aquella idea, però, que ha creuat de dalt a baix el segle XX, no va desplegar a fons totes les conseqüències que se’n podien derivar si aquella generació hagués aplicat a fons la seva formulació nacional. Si Espanya, la morta –com pensaven molts d’ells-, és a dir, l’Estat, no era capaç de donar resposta a les necessitats de la Cultura nacional, de la Llengua nacional i de la pròpia Nació, quin seria l’Estat que estès disposat a apuntalar-les? Perquè és ben evident: una llengua, una cultura i una nació sense un Estat que els serveixi de palanca patiran.

Com més llegeixo sobre l’època, més convençut estic que aquesta idea va rondar pel cap de tota aquella generació de dirigents. Sempre he cregut, però, que per moltes raons no van trobar la manera de posar-ho damunt l’arena política amb precisió. Així i tot, penso que Prat de la Riba i alguns dels grans líders d’aquella generació, van ser estatistes. Prat va intuir que una nació no podia expressar-se com a tal sense construir una administració i unes institucions d’estat que veritablement li donessin suport i asseguressin la seva continuïtat, i sobretot el progrés.

Crec que Prat ho va arribar a formular, però no és menys veritat que la societat catalana no ho va fer seu. Ho va expressar amb molta precisió, tot i que, certament, ho va fer en els darrers moments de la seva vida política, jove encara, però pròxim a la mort.

En un discurs del maig del 1917, Prat va proclamar la  convicció: “No hem fet la Mancomunitat per tenir una Diputació més gran ni per donar a l’ànima catalana un petit cos d’administració subordinada, secundària: una província. Tots, tots volem per a Catalunya un cos d’Estat, tots sentim que la dignitat popular catalana exigeix imperiosament, més o menys accentuades, formes d’Estat. Aquest és el sentit de la reivindicació d’autonomia plantejada pel nostre poble amb el nom de delegacions de serveis d’Estat a la Mancomunitat”.

El Prat de 1917 parlava de “cos d’Estat” i de “formes d’Estat”. Aquest era el sentit de la reivindicació d’autonomia plantejada. Lluny quedaven els ambigus escrits fundacionals de la seva estratègia política, vindicativa de la Mancomunitat. Lluny havia quedat la idea d’imperi –cap altre territori apel·lat l’havia fet seva. Recordin que la idea d’imperi la va formular Prat, amb Ors, l’any 1906, en el capítol darrer de La nacionalitat catalana. Hi imaginaren una Espanya imperial, sorgida de la confederació de les nacions que hi convivien, entre elles la catalana. Un imperi on podia arribar a cabre-hi Portugal i qui sap si algunes colònies americanes recuperades.

L’esclat de la Primera Guerra Mundial va fer palès que aquesta idea quedaria superada per les circumstàncies. De la Guerra no en sortirien Imperis, sinó nacions. Era l’any 1917, i Prat de la Riba parlava de cos i formes d’Estat.

Com més m’apropo a les conviccions d’aquella generació noucentista, més em convenço que el seu afany d’institucionalitzar el país, crear un sistema d’institucions, va ser el primer esborrany -encara no passat a net- en el es plasmava de manera rigorosa la idea que desplegar una nació, una llengua i una cultura implicava posseir les eines pròpies d’un Estat.

És ben conegut que, acabada la Primera Guerra Mundial, la política catalana va centrar la seva vindicació en la demanda d’autonomia, i la seva actuació en la configuració d’una potent societat civil. Va ser com si els catalans optessin per remarcar el fet diferencial català en la pròpia existència d’una societat. Aquí hi havia societat civil, allà hi havia Estat: ranci i tronat, com diria Gaziel. L’Estat – i també la idea d’Estat-, quan més lluny millor. Està per fer una història de les relacions entre Catalunya i l’Estat des de 1714 en endavant: al meu entendre, donaria llum a moltes de les incògnites i derives del catalanisme i la catalanitat.

La societat civil era modernitat, mentre l’Estat (aquell Estat) era regressió. També aquesta idea va quedar instal·lada en l’imaginari catalanista, de fet fins als nostres dies. La idea  que l’Estat és regressiu encara no s’ha esvaït de la societat catalana: política d’infraestructures, drenatge fiscal de Catalunya, negació de la pluralitat cultural i nacional… continuen alimentant una visió de l’Estat negativa.

D’aquell afany estatalitzador noucentista -dit amb la boca petita fins als nostres dies- i de la convicció correcta, però un pèl exagerada, sobre la força de la societat civil si no té una mica d’estat al darrera; de la pròpia acció de l’Estat espanyol, sempre més regressiu que positiu, n’han sortit els avenços, però també les precarietats actuals de la llengua catalana, del sistema cultural català i de la pròpia nació dels catalans.

El català, llengua nacional, moderna i de cultura

Avui el català és, indiscutiblement, una llengua nacional. És una llengua moderna, una llengua de cultura. És la llengua del poble, de la ciutadania, però també una llengua plena de disfuncions i dificultats. El coneixement i l’ús del castellà és superior al del català i queda encara molt de camí per recórrer entre els joves, la immigració, les noves tecnologies, les empreses, els mitjans de comunicació i l’administració de justícia.

Gràcies a l’esforç fet des l’Institut, avui tenim una llengua moderna, perfectament homologable, normativitzada, posada al dia com a sistema de comunicació i sense cap inconvenient intern per fer les funcions d’identificador social. El català és avui una llengua de primera, codificada en termes gramaticals i lèxics, assumida pels estudiosos i la immensa majoria dels sectors culturals de tots el territoris de parla catalana.

Els seus predecessors en aquesta casa, la Secció Filològica i molts acadèmics, van fer i fan una feina admirable. Avui el català és un vehicle de comunicació modern i un identificador perfectament homologable. La llengua, doncs, en si mateixa, ha deixat de ser “el” problema. El problema és polític i institucional.

El català és avui una llengua de cultura. Queda lluny la vella sentència d’Antoni de Capmany, a finals del segle XVIII : [El català és] “un idioma antiguo y provincial, muerto hoy para la república de las letras”. Avui, la cultura catalana, que en algun moment de la seva història ha dubtat en quina llengua expressar-se, disposa d’una llengua de cultura plena i reconeguda arreu. Avui el català és un vehicle de producció d’excel·lència creativa; avui a Catalunya tenim un sistema cultural pràcticament complet, a imatge de les nacions avançades d’Europa.

Avui, la identificació entre llengua catalana i continguts propis i de qualitat és un fet. Avui, la relació entre llengua catalana i cultura és viva i vivificadora. Avui, la nostra cultura, a través de la llengua, expressa sense complexos una mirada pròpia sobre el món. Avui, Catalunya posseeix una llengua lligada a un sistema cultural prou fort, a un edifici cultural prou sòlid i potent, a una producció cultural singular que, a més, ha aconseguit donar obres de valor universal. Avui, el català és l’eina expressiva d’una relació magnífica d’homes i dones de lletres que, començant amb Ramon Llull i Joanot Martorell i acabant amb Jaume Cabré, l’han utilitzat per expressar-se i posar idees, conviccions, interpretacions i mirades pròpies a disposició de la cultura del món.

Avui ja sabem que, de la mateixa manera que la llengua de Dickens mai no desapareixerà, la llengua dels nostres poetes i els nostres novel·listes, assagistes, historiadors i traductors, existirà per sempre. Avui, el català produeix metàfores, imaginari i continguts. Per aquesta raó, és imprescindible reforçar, completar i consolidar el sistema cultural català. Només un sistema cultural fort podrà fer visible la nostra llengua en un entorn cultural global i enormement exigent. En aquest aspecte, ens estem jugant el futur, perquè les interaccions entre globalitat i singularitat definiran allò que tindrà existència d’aquí a cent anys.

Tot i la crisi, és imprescindible mantenir la cultura -i és clar, la llengua- com una prioritat nacional: primer, perquè és barat; segon, perquè és l’única recepta que ens garanteix el futur, i tercer, perquè, per alguna raó, ho estan fent països del nostre entorn.

Hem aconseguit, doncs, plasmar aquell anhel noucentista: vincular la llengua a una cultura forta. Tampoc aquí el repte és cultural: és, sobretot, polític. Ens cal reforçar la cultura catalana, reforçar les seves estructures sistèmiques i donar oportunitats al sector empresarial. Universalitzar la cultura exigeix un treball cooperatiu amb la societat civil i dedicar-hi amb diners públics. Almenys, allò que hi dediquen per habitant els nostres veïns europeus. Ara no ho fem. L’asfíxia fiscal catalana i la indiferència del Estat ho impedeixen.

A tot això, s’hi ha d’afegir un aspecte que ens preocupa especialment, i en el que estem treballant intensament des del Departament de Cultura. Malgrat l’èxit del camí fet fins avui en la vinculació de llengua i cultura, ha persistit en el temps un seriós decalatge entre creació i consum cultural.

Només en radio i televisió, el consum en català és superior al consum en castellà -un 53% dels ciutadans de Catalunya consumeixen aquests dos mitjans en la nostra llengua. En canvi, la quota de mercat del català, en la majoria d’àmbits culturals, està per sota del castellà. En alguns casos, només lleugerament: en els espectacles, el 47% es veuen en català, i en les revistes la quota en català és del 46% del mercat.

En altres sectors, el català es manté en una posició molt per sota del que voldríem. És el cas del llibre –amb una quota de mercat del 20% en català- i, especialment, del cinema –només del 3%. En aquest sentit, com saben, estem treballant intensament per corregir aquests desajustos, particularment en el cas del cinema, i comencem ja a veure els primeres resultats positius de la política impulsada des de l’inici de la legislatura.

Després de l’acord assolit el setembre del 2011 entre el Departament de Cultura, el Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya i la Federació de Distribuïdors Cinematogràfics, el consum de cinema en català s’ha incrementat en un 361,20% en només un any, i la nostra previsió és que aquest creixement es mantingui en el temps fins a assolir, el 2017, una quota de mercat del cinema en català del 35%.

El català, llengua de la ciutadania

El català ha esdevingut la llengua de la ciutadania? Podem dir que sí. Lluny queda aquella afirmació d’Antoni Rovira i Virgili l’any 1914: “L’edifici de la nacionalitat catalana està en runes”. Les xifres d’ara són eloqüents. La convicció social sobre el català s’ha consolidat entre pràcticament tots els sectors de la nostra societat, i la llengua ha esdevingut una responsabilitat de la majoria dels que vivim a Catalunya. A més, la “confabulació de convençuts” que ha permès la Catalunya democràtica dels darrers trenta anys ha estat decisiva, i molts nouvinguts també han estat convençuts.

El sistema educatiu i comunicatiu, així com la producció i el consum cultural, han canviat aquella realitat descrita per Rovira i Virgili. I la realitat d’avui ha desbordat, àmpliament, els anhels i els objectius d’aquella generació romàntica que va restaurar els jocs Florals de Barcelona el 1859.

Han estat centenars, per no dir milers, les iniciatives sorgides de la societat civil catalana al llarg dels darrers cent o cent cinquanta anys. De vegades, amb suport polític local; sovint, amb l’Estat fent la punyeta. Ha estat aquest cúmul d’accions les que han donat sentit als estatuts d’autonomia del 1979 i del 2006 i al reconeixement que s’hi plasma del català com a llengua pròpia de Catalunya. La suma de totes aquestes iniciatives –públiques, locals i cíviques- explica que el català hagi assolit unes cotes de presència ciutadana impensables fa només trenta anys.

Vegem-ho. El 1983, de cada 100 persones, només 59 sabien parlar català: avui el parlen 80 de cada 100. I aquell any, de cada 100 persones, 80 entenien la nostra llengua: avui són 95. I només les persones més grans, i la majoria dels alumnes de les escoles d’aleshores, sabien llegir i escriure amb una certa correcció el català: avui, 60 de cada 100 persones el saben escriure.

L’any 1983, l’ensenyament en català no arribava ni a un alumne d’EGB de cada cinc. Avui, els joves d’entre 15 i 29 anys -la primera generació plenament escolaritzada en català- dominen la llengua per sobre de la mitjana en totes les habilitats. I si aleshores l’ús de la llengua era molt inferior al que li correspondria en funció de la seva importància geogràfica, avui la presència del català al cinema i als mitjans de comunicació s’ha multiplicat d’una manera significativa.

Avui, el català és la novena llengua d’Europa. La seva fortalesa i vitalitat no desmereix cap altra llengua del continent, i fins i tot moltes de les estatals.

No és menys veritat que estem instal·lats, com ja els he comentat, en moltes rutines -cas de la justícia-; pors econòmiques -cas de l’etiquetatge en català-; desconeixements -les majors i el potencial del cinema en català-, i complexos històrics -ens adaptem a parlar en castellà quan sabem que el nostre interlocutor entén o hauria d’entendre el català.

És cert que és difícil que el català esdevingui, en plenitud, una llengua de ciutadania quan el missatge quotidià que dóna l’Estat és que és una llengua secundària.

Som conscients que ens queden molts àmbits on millorar la situació del català. Per tant, donar la situació per bona, conformar-se, seria un gran error. Cal molta gestió pública i més convicció cívica. Cal molt de diàleg entre l’Administració, els agents socials, les institucions acadèmiques i els experts de cada sector. Cal avaluar periòdicament les nostres polítiques. Calen lleis raonables per a fer-les complir, i molts acords. Cal molta implicació dels convençuts.

La història, la nostra pròpia història, ho posa en evidència: els ciutadans són el més potent agent de normalització i la garantia de pervivència del català. Ens cal, doncs, que molta gent prengui consciència que més català suposa una ciutadania més compromesa. Queden molts ciutadans per incorporar. De la branca dels Font, dels Martínez o dels Ahmed. Incorporar-los independentment de la seva procedència. El català és llengua de cohesió i de pertinença, però encara no ho és de tothom.

Per això, la socialització del català dóna coherència a la societat, i el seu ús massiu la beneficia. Però el català ha de ser més encara la llengua del poble, l’idioma de la ciutadania. Ha de ser la clau que obri a tots la porta a l’espai públic. Ha d’identificar-se com una llengua d’oportunitats.

I una vegada més, topem amb el mateix. ¿Com aconseguir-ho si la percepció majoritària és que l’Estat es mostra sovint combatiu, en el millor dels casos indiferent i quasi sempre ineficient amb la llengua dels catalans? Per respondre aquesta pregunta, tornem a Prat de la Riba. Les seves precises paraules de l’any 1917 –dotar-nos de “cos d’Estat” i de “formes d’Estat”-, escoltades ara, passats quasi cent anys, situen en tota la seva intensitat els problemes que estem vivint avui. Problemes derivats del fet que som una nació, una llengua i una cultura sempre obligades a malbaratar energies en la seva pròpia defensa contra l’Estat que se suposa que les hauria de defensar.

Dites l’any 1917, aquestes paraules de Prat mostren la distorsió que la Gran Guerra va suposar per a la política catalana i ensenyen la significació exacta de la Dictadura de Primo de Rivera. També donen sentit a la renúncia de Francesc Macià a la República Catalana, que va proclamar-se el 14 d’abril del 1931 per a transmutar-se en Generalitat tres dies més tard. Aquestes paraules, evidentment, expliquen la missió última de la dictadura del general Franco. I, òbviament, comencen a explicar els dobles sentits i les ambigüitats de moltes de les premisses fundacionals de la transició democràtica dels anys 70 i 80.

A la llum de les paraules de Prat, apareixen ben perfilades les raons que expliquen la creixent frustració de molts catalans que van apostar per una transformació des de dins de l’Estat espanyol a traves del diàleg i la pedagogia. Només cal llegir el darrer volum de les memòries del president Pujol, o fins i tot el darrer llibre signat pel president Maragall.

Pujol, Maragall i molts d’altres vam pensar que, amb l’arribada de la democràcia, s’obria definitivament la porta per tal que la nació catalana, la seva llengua i la seva cultura rebessin el reconeixement i suport explícit d’un Estat espanyol modernitzat i pluralista. Un Estat que fos capaç de vetllar equilibradament pels interessos de les nacions, les llengües i les cultures que el conformen.

L’any 1979, molts vam creure que la democràcia i el creixement econòmic transformarien l’Estat en benefici, també, dels interessos de Catalunya. Pensàvem que una Espanya democràtica i socialment més justa havia d’esdevenir una Espanya políticament i econòmicament progressista, i definitivament justa amb la llengua, la cultura i la nació dels catalans.  Donàvem per fet que la modernització de l’Estat havia d’implicar l’acceptació de la seva naturalesa plurinacional i plurilingüe.

Ara que tenim prou perspectiva, constatem que no ha estat així. Constatem la nostra ingent ingenuïtat. Espanya, certament, s’ha modernitzat, però el seu Estat no ha esdevingut l’Estat dels catalans, l’Estat de la llengua i la cultura catalanes. No ha estat un Estat especialment amatent amb els interessos dels catalans.

Trenta-tres anys després, ens n’adonem que hem estat vivint, amb una estranya complaença, una situació absolutament anòmala. D’una banda, hem viscut joiosos amb la nostra petita autonomia política. Ha funcionat com una petita delegació de la sobirania de l’Estat, a la manera que ho concebia un Ortega i Gasset. Ha permès fer polítiques poc o molt positives en l’àmbit de la llengua i la cultura. Amb bona voluntat i pocs mitjans, i mai definitives.

D’altra banda, hem estat complaents amb una Administració de l’Estat que ha negat reiteradament, i de manera creixent, els seus propis principis constitucionals. I que ha practicat polítiques concretes quasi sempre negatives o, en el millor dels casos, indiferents. Aquest és el fet inqüestionable, doncs, que ens toca afrontar a les actuals generacions: la modernització democràtica d’Espanya no ha suposat la seva democratització ideològica i cultural. L’Estat espanyol continua controlat per un marc mental que, de manera quasi hegemònica, manté una visió unitària i uniforme en termes culturals i lingüístics.

Com a conseller de Cultura, com a observador diari dels nostres problemes culturals i nacionals, com a agent de la transformació exigida pel meu càrrec, tinc cada dia més la convicció que tots els dèficits que arrosseguem en termes culturals i lingüístics i també, és clar, en termes fiscals, econòmics i infraestructurals se sintetitzen en un: el dèficit d’Estat. Dèficit que és manté –amb petites excepcions- des de fa, pràcticament, tres-cents anys.

Així com els noucentistes van descobrir que calia incardinar llengua, cultura i nació, crec que a nosaltres ens toca incardinar llengua, cultura i nació amb Estat. Penso que el que estem vivint ara exigeix donar forma a aquesta idea de fons: Catalunya no podrà sobreviure si no aconsegueix articular un Estat propi. Les noves circumstàncies mundials -globalització, uniformització, immigració, digitalització- ens exigeixen tenir-ho més clar que mai.

Som una nació, tenim una llengua i una cultura, però no tenim l’Estat que ha de defensar-les per garantir-ne el futur. Tot els que està passat ara és l’expressió d’això. I cada dia som més els catalans que estem convençuts que cal parlar seriosament i sense eufemismes de l’Estat que volem, del que ha de respondre a les nostres necessitats com a  poble i ha de resoldre amb eficiència els reptes plantejats.

Al trinomi noucentista -nació, llengua, cultura-, cal afegir-hi un quart component: l’Estat. A les actuals generacions, que provisionalment anomeno deucentistes, ens cal aprendre a imaginar, sense pors ni ambigüitats, la idea de l’Estat que ens convé. Ens cal aprendre a desxifrar la interdependència antre l’Estat i la llengua, la cultura i la nació. Ens cal comprendre que els temps actuals exigeixen, més que mai, que la nostra llengua i la nostra cultura tinguin un Estat entès com l’eina que les ha de garantir.

Per això acostumo a dir que sense un Estat propi no hi solució definitiva als problemes de la llengua i la cultura catalanes. I que a la nostra generació li correspon introduir en la història del catalanisme el concepte d’Estat propi. Penso, per dir-ho a la manera d’August Rafanell, que les generacions actuals –les deucentistes- no haurem creat la idea d’Estat, això és obvi. Però sembla imprescindible que siguem capaços de verbalitzar-la en els termes exactes que correspon als interessos dels catalans, en un món global i en aquest moment de canvi del paradigma capitalista.

Sense Estat propi, els problemes es mantindran

O bé disposem d’Estat propi, o bé els problemes es mantindran, o tal vegada es multiplicaran. Sense Estat, en tot cas, ben segur que es desaprofitaran oportunitats. Ben segur que continuarem compromesos en la improductiva obligació de defensar coses tant òbvies com la nostra llengua i la nostra cultura. Els problemes de la llengua –les llengües- i de la cultura –cultures- només es poden resoldre de manera correcta afrontats des d’un Parlament que atresori el grau necessari de sobirania nacional.

És foll que, a aquestes altures, haguem de dedicar l’absurda quantitat d’energia política, social i cívica a què ens veiem obligats per tal d’afermar la nostra llengua i la nostra cultura. Sobretot de les envestides de l’Estat espanyol i dels seus aparells administratius, executius, legislatius  o judicials.

Recordem que l’Estat actual no acompleix ni la Constitució espanyola vigent. Fa sistemàticament una lectura restrictiva i negativa de la pluralitat cultural i lingüística que la pròpia Constitució proclama. Sistemàticament, ignora l’article 3, on es predica que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.

Per acció o per omissió, l’Estat es despreocupa d’una llengua mil·lenària que és el principal receptacle del bagatge literari i científic d’una nació. L’Estat espanyol és l’Estat del castellà, perquè actua com si només tingués responsabilitat sobre la llengua castellana, tal com evidencien les xifres. I dedica recursos ingents a la seva protecció i difusió: inverteix anualment 800 milions € per protegir el castellà a través de subvencions als mitjans comunicació, a l’Instituto Cervantes, a la Real Academia Española i a d’altres institucions. En canvi, l’IEC rep cada any 900.000 € de l’Estat espanyol.

Cada català paga, per defensar el castellà, 16,94 € anuals. En total, els catalans paguem per aquest concepte 127 milions €. A banda, no cal dir, els catalans paguem de manera pràcticament exclusiva tot allò que suposa la protecció del català: l’Institut Ramon Llull i TV3 els paguem exclusivament nosaltres.

Però encara és pitjor una altra cosa: el permanent assetjament institucional contra la plena normalització del català. L’actitud de les diverses institucions de l’Estat i dels principals partits polítics es reflecteix nítidament en la llarga història de recursos judicials contra la llengua catalana que han estat  presentats pels diferents governs de l’Estat, indistintament del color polític; també pel Defensor del Pueblo i pels diferents partits polítics estatals, amb el PP al capdavant.

No cal dir que L’Estat no fa res per temperar favorablement per al català les controvèrsies lingüístiques que algunes institucions i partits fomenten als diferents territoris de l’Estat. Com vostès saben, el més habitual és que fins i tot s’estimulin els enfrontaments polítics al País Valencià, l’Aragó o les Illes  Balears.

I és que l’Estat continua incomplint la Carta Europea de Llengües Minoritàries, en vigor a l’Estat espanyol des del 2001. No ha fet cap esforç favorable al català en cap àmbit d’especial actuació (l’administració o la justícia), no ha fet cap esforç en contrarestar l’actitud de les autoritats del País Valencià respecte de TV3.

Per ser rigorosos, hauríem de dir que no es ben bé veritat que el català no hagi tingut Estat. Més aviat hauríem de dir que l’ha tingut, encara que gairebé sempre en contra. Així ha estat durant la major part dels darrers 300 anys, ja que en pocs moments l’Estat ha jugat a favor del català. En poques paraules: el català no ha tingut mai una maquinària d’Estat a favor, com l’han tingut la major part de les altres llengües: l’alemany, el francès, l’holandès o el croat; i, no cal dir,  el castellà.

Avui vivim atrapats en una Espanya que menysté el català; que no accepta la seva pluralitat i diversitat; que presumeix d’un unitarisme que només serveix per dissimular les seves carències; que veu com els seus fonaments de prosperitat estan en procés de descomposició, i que agita el fantasma de l’anticatalanisme per amagar la seva impotència.

Avui, un cop més a la història, vivim el naufragi de l’Estat espanyol, amb una classe governant incapaç de portar el timó de la seva economia. Avui, una vegada més, les agressions a la catalanitat serveixen per amagar els interessos particulars de molta gent que viu sota el paraigües de l’Administració.

Què hauria de fer un Estat propi a favor del català

Un Estat propi jugaria a favor del català. Aspiraria a situar la llengua i la cultura catalanes en igualtat de condicions en relació a les llengües i cultures que ens envolten i, per què no, a les més avançades del món. És a dir, aspiraria a ser tan eficient amb el català com ho és l’Estat espanyol amb el castellà, o l’Estat francès amb el francès. Aspiraria a ser una maquinària pensada per donar resposta als interessos culturals i lingüístics dels catalans.

Un Estat propi faria bandera, amb orgull, de la seva diversitat lingüística. Protegiria els interessos lingüístics dels catalans: protegiria el català i l’aranès, protegiria el castellà, i introduiria l’anglès o altres llengües vehiculars universals. No estaria permanentment enemistat amb la pluralitat i la riquesa cultural i lingüística de Catalunya. I posaria en la seva agenda la defensa del català a nivell europeu i internacional.

Un Estat propi estendria sense ambigüitats entre els nouvinguts l’imaginari cultural català, amb la llengua pròpia com a referència. Consideraria el català com una part indestriable del seu patrimoni cultural col·lectiu. Prendria decisions de gestió de les llengües en el marc del seu Parlament i en les institucions d’autogovern. Faria bandera d’una gestió democràtica de la llengua. No podria qüestionar les decisions del seu propi Parlament com passa ara, amb una sobirania sempre tutelada per les institucions estatals espanyoles.

Un Estat propi tindria el poder polític suficient per legislar i governar a favor de la llengua pròpia sense haver de demanar permís a ningú, més enllà de les lleis internacionals.

Definitivament, doncs, no resoldrem la normalització del català si no prenem consciència que el principal entrebanc, el veritable i permanent pal a la roda, allò que fa diferent el català de les resta de llengües del nostre entorn, allò que impedeix la plenitud del català, és el dèficit estructural d’Estat que paradoxalment suposa l’Estat espanyol actual.

La nació dels catalans, la cultura catalana, a diferencia de les nacions i les cultures que ens envolten, no posseeix els instruments estatals imprescindibles per assegurar la supervivència de la seva llengua pròpia. No els té en el món complex que resulta de l’era de la comunicació global i del canvi en el model econòmic que estem vivint a nivell planetari.

És com si la societat catalana hagués aconseguit, en 100 anys, reparar el vehicle –la llengua- dels danys que havia sofert des de 1714 i de tantes rascades com li han fet des d’aleshores. Però també és com si no haguéssim comprés del tot que el vehicle lingüístic no aconseguirà arribar al final del trajecte si no té un sòlid sistema de carreteres –institucionals, administratives, culturals, comunicacionals- per on circular amb normalitat.

El que és segur és que als catalans ens resulta imprescindible una nova arquitectura de sobiranies. Serà de geometria variable. És clar també que l’Estat dels catalans poc tindrà a veure amb el models del segle divuit o els decimonònics. Per això acostumo a afegir que, quan dic Estat propi, no vull dir necessàriament que hagi de ser exclusiu. És més que possible, fins i tot pertinent, que a l’Estat propi dels catalans li calgui compartir sobiranies amb altres pobles peninsulars i europeus. El que en tot cas sembla indiscutible és que aquesta generació de catalans negarà per sempre més l’Estat Espanyol actual.

Tot està obert: Estat propi exclusiu, confederació entre iguals amb una Espanya refundada, ubicada en el marc d’una Europa més integrada políticament i econòmicament.

Les agendes del català

Ens cal una nova ofensiva per la llengua vinculant-la a la reivindicació política de l’Estat propi. Com sabeu, des del Govern, estem treballant en 16 agendes:

  • Agenda per una llengua amb el suport d’un Estat eficient.
  • Agenda per Europa.
  • Agenda internacional.
  • Agenda per millorar la relació amb les altres comunitats amb les qui compartim llengua.
  • Agenda per enfortir l’associació entre una llengua de prestigi i una cultura d’excel·lència.
  • Agenda per fer del català la llengua de tots, una llengua de ciutadania.
  • Agenda a favor d’una llengua coneguda per tothom.
  • Agenda per una llengua usada per tothom, en tots els àmbits.
  • Agenda per ampliar l’ús entre els joves.
  • Agenda per acollir definitivament la immigració que es queda.
  • Agenda per reforçar la presència del català en el món digital.
  • Agenda per incrementar l’ús del català a  les empreses.
  • Agenda per multiplicar l’ús de la llengua en la justícia.
  • Agenda per desplegar el seu ús en els mitjans de comunicació.
  • Agenda per desplegar la Llei 35/2010, d’1 d’octubre, de l’occità, aranès a l’Aran.
  • Agenda per desplegar la Llei 17/2010, de 3 de juny, de la llengua de signes catalana.
  • Totes aquestes agendes són importants. Però sens dubte, les més decisives i estructurants avui son quatre:
  • El català necessita un Estat eficient.
  • El català necessita ser una llengua plenament reconeguda per Europa.
  • El català precisa estar vinculat a una cultura nacional capaç d’associar-se a una cultura de l’excel·lència i el prestigi.
  • El català ha de ser una llengua plenament reconeguda per tota la ciutadania.  

Em proposo reforçar les eines de participació que tenim. Vull una Direcció General de Política Lingüística capaç de treballar amb més ambició política. Desitjo un Consell Social de la Llengua més dinàmic, més assessor i més participatiu. Haurem d’actualitzar les funcions del Consorci per a la Normalització Lingüística. Dinamitzarem el Consell Social de la Llengua. Reforçarem l’Institut Ramon Llull perquè continuï exportant cultura, llengua, literatura i marca.

L’ofensiva política pel català ha de ser el resultat del diàleg entre els responsables públics, els agents socials, les institucions acadèmiques i els experts de cada sector. El català és cosa de tots.

Treballarem les coincidències entre els partits polítics catalanistes. Són moltes i s’ha de notar. No posarem l’accent en nova legislació sinó en el desplegament de polítiques sectorials.

La història del català és extraordinària: ens en podem sentir orgullosos

Quan més hi penso, més en sembla que la història del català és extraordinària. Ho dic amb admiració i un punt d’orgull. La derrota de 1714 va fer estralls i el català, certament, va quedar tocat. L’Estat monàrquic es mirava París com a model de capital imperial. Copiava el sistema radial d’infraestructures, volia fer de Madrid el centre econòmic i polític de la monarquia. Es fixava en la monarquia francesa per imposar un sistema cultural i lingüístic de tall il·lustrat, però inequívocament unitarista i centralista.

Aquesta ha estat la tònica de les polítiques estatals al llarg de tot el segle XVIII, el segle XIX i gran part del XX. El català va sobreviure al procés d’alfabetització exclusivament en castellà. Va resistir l’escolarització, el bilingüisme asimètric i la primera revolució comunicativa, sempre discriminat a favor del castellà.

Durant aquest llarg procés, molta gent va anunciar la mort del idioma. I alguns catalans van caure en l’espanyolisme cultural i lingüístic. Cap de les persones que arribaven a Catalunya per raons immigratòries de caire econòmic no podien identificar les coordenades lingüístiques pròpies del lloc on s’havien establert. “Estic a un lloc on parlen diferent” –deien. Però el paraigua simbòlic i pràctic de l’Estat jugava a favor que suposessin que més aviat eren els catalans els que tenien l’obligació d’entendre als nouvinguts.

El procés de recuperació del català ha estat certament tortuós, però inequívocament progressiu. La Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme, la República, el “seixantisme” i l’actual autonomia han estat inequívocament favorables al català.

A partir del 1906, el català esdevingué llengua nacional, llengua del poble i llengua de cultura.  Son ja pocs els qui a Catalunya dubten que el català sigui la llengua nacional, la llengua del poble. I que sigui una llengua de cultura.

En termes generals hem aconseguit, malgrat tot,  un grau de cohesió lingüística notable. Una gran majoria de la població entén a Catalunya que la llengua dels catalans és el català. Només una minoria molt minoritària combat les tesis i les resolucions del Parlament de Catalunya a favor de la centralitat del català en l’educació. I la llengua, avui a Catalunya, no és motiu de gran controvèrsia ni de divisió social. Però no som un país complet en termes lingüístics, i només ho serem si a les fortaleses històriques hi afegim un Estat favorable.

El català s’ha mantingut –i d’aquí neix, malgrat tot, la seva fortalesa- a través del “poder” de la societat civil catalana. El poder català ha estat cívic, amb petits fragments de poder d’Estat sempre concedits –com ho foren la Mancomunitat o la Generalitat republicana, i ho és la Generalitat actual. El poder català, el catalanisme, ha estat una mescla poderosa de  societat civil –política i cultural- i administració pública –ajuntaments, diputacions i autonomies, sempre tutelades per l’administració general de l’Estat i el seu aparell, executiu, legislatiu i judicial.

Aspirar, doncs,  a la igualtat en termes de llengua amb els pobles que ens envolten és un imperatiu. Joan Solà, en rebre el premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2009, va dir: “Si volem ser un poble normal ens cal aspirar a una situació global comparable a la dels Estats reconeguts amb una llengua referencial ben fixada, potent i autònoma, i amb una literatura, una història, un poder civil i un espai geogràfic visibles i diferenciats”.

Fa cent anys que la societat civil va prendre consciència que som una nació. Ho va fer en un període de temps relativament curt. Tal vegada no en som del tots conscients, però crec que ara ens està passant el mateix amb la necessitat d’Estat.

Potser als contemporanis ens està vetat comprendre l’abast dels grans moviments de fons. Així ho creia Stefan Zweig. Va escriure, en el seu memorable llibre El món d’ahir, que “La història, obeint a una llei irrevocable, denega als contemporanis la possibilitat de conèixer en els seus inicis els grans moviments que determinen la seva època”.

No sóc capaç de dir fins on arribarem, però sí que puc afirmar que crec que estem en el moment inicial d’un d’aquests grans moments de canvi. Construir un Estat propi dels catalans és la fita imperativa del nostre temps. Si no és així, la nostra cultura, la nostra llengua i, per tant la nostra nació, seguiran estressades, disminuïdes i hipotecades.

Aquest matí, el president del Parlament Europeu, Martin Schulz, recomanava fantasia, valor i imaginació per construir el futur d’Europa. Europa pot fracassar. Espanya ja ha fracassat. Ara ens cal fantasia, valor i imaginació per construir el futur de Catalunya dins d’Europa. Les relacions amb Espanya? Ja veurem. Dependrà que vulgui desplegar un encontre beneficiós per a ambdues parts, i, evidentment, per a la llengua catalana.

Advertisements