Sobre la llengua dels catalans i el seu estat

(Conferència pronunciada a Tribuna Primera Plana, dilluns, 12 de desembre de 2011).

En primer lloc, vull agrair a Tribuna Primera Plana i a El Periódico de Catalunya l’avinentesa d’adreçar-me a vostès.

En aquesta conferència els faré unes breus consideracions preliminars sobre l’extraordinària història del català; refrescarem algunes dades sobre l’estat de la qüestió; els donaré la meva opinió sobre on som, per dilucidar si l’ampolla està mig plena o mig buida; els proposaré que els catalanistes deucentistes ens posem d’acord en un cert diagnòstic sobre l’estat del català i les causes dels nostres mals; em referiré a  les principals amenaces que avui té el català; els apuntaré quines són les línies estratègiques que estem treballant.

Per concloure, els faré dues reflexions sobre la gestió democràtica de la llengua i la llengua i el poder polític. I, com és de rigor, acabaré amb una cita que espero que considerin oportuna.

Tant del que diu l’Estatut com la Constitució se’n desprèn que hem avançat molt des que l’any 1906 Enric Prat de la Riba va convertir la llengua en la puntada a seguir.  El com hem arribat fins aquí té una història apassionant d’un subjecte complicat. Té vida pròpia, relacions extraordinàriament dinàmiques amb les societats i, políticament, ofereix la possibilitat de molta manipulació.

La llengua és un sistema de comunicació, un identificador col·lectiu i una potent tecnologia social. Si fa tres-cents anys no hagués passat res d’anormal, la nostra societat lingüística seria una de prototípicament mitjana entre la seixantena de llengües d’Europa, situada dins del grup de les llengües mitjanes grans.

El català, doncs, podria haver estat una llengua fonamentadora entre França i Espanya. Podria haver romàs dins d’un Estat com la Confederació Helvètica. Podria ser una de les llengües d’Europa, com ho és el croat. I els catalans podríem haver dedicat moltes energies col·lectives en altres afers no menys cabdals per al desplegament de la nostra comunitat.

La realitat és que l’Estat espanyol es va desplegar contra el català i la pròpia societat catalana. La realitat és que, en alguns moments, la societat catalana ha dubtat de la seva identitat. La realitat és que, si fa 150 anys el català era una llengua en perill de mort, avui és la novena de la Unió Europea.

Quin contrast amb el que afirmava Antoni de Capmany a finals del segle XVIII respecte del català: “Un idioma antiguo y provincial, muerto hoy para la república de las letras”. Quina història tant extraordinària, la del català! Ho dic amb admiració i un punt d’orgull.

La derrota de 1714 havia fet estralls i el català, certament, estava tocat. L’Estat monàrquic es mirava París com a model de capital imperial. Copiava el sistema radial d’infraestructures per fer de Madrid el centre econòmic i polític de la monarquia. Es fixava en la monarquia francesa per imposar un sistema cultural i lingüístic de tall il·lustrat, però inequívocament unitarista i centralista.

En termes generals, el català va patir les conseqüències de l’acció de l’Estat al llarg de tot el segle XVIII, el segle XIX i gran part del XX. Va sobreviure al procés d’alfabetització exclusivament en castellà. Va resistir l’escolarització, el bilingüisme asimètric i la primera revolució comunicativa, sempre discriminat a favor del castellà. Durant aquest llarg procés, molta gent va anunciar la mort de l idioma. I molts catalans van caure en una o altra mena d’espanyolisme.

Malgrat tot, el procés de recuperació del català ha estat tortuós, però inequívocament progressiu. S’ha situat al centre de la Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme, la República i el seixantisme. A partir de 1906, el català esdevingué la llengua nacional, la llengua del poble i una llengua de cultura.

Ara ja són pocs els qui a Catalunya dubten que el català sigui la llengua nacional i llengua del poble. I que sigui una llengua de cultura. Però s’han aconseguir unes cotes de recuperació i de normalitat que semblaven impensables fa només 100 anys. I fins i tot podien semblar difícils d’assolir fa 30 anys, quan va començar la Transició.

Ara, en termes generals, som un país lingüísticament cohesionat, però no acabat. Una gran majoria entén a Catalunya que la llengua dels catalans és el català. Només una minoria molt minoritària combat les tesis i les resolucions del nostre Parlament a favor de la centralitat del català en l’educació. La llengua, avui a Catalunya, no és ni motiu de gran controvèrsia  ni de divisió social.

Em pregunto: ¿N’hi ha prou amb aquestes tres característiques per assegurar la normalitat present i l’existència futura del català? La resposta és, en principi, que no. Què és, doncs, el que ens manca? Els respondre una mica més endavant.

L’estat de la qüestió

Les dades són prou conegudes. L’Informe de Política Lingüística del 2010 conté diversos elements que ens permeten afrontar el futur amb optimisme:

El 94,6% dels ciutadans entén el català, el 78% dels catalans el sap parlar, el 81,7% el sap llegir i el 60% el sap escriure.

Entre els joves, els fruits de la immersió lingüística són ben evidents: entre els 15 i els 29 anys, la primera generació plenament escolaritzada en català, els joves tenen un coneixement de la llengua per sobre de la mitjana en totes les habilitats lingüístiques. L’entenen el 94,7%, el parlen el 84,9%, el llegeixen el 86,6% i l’escriuen el 80,5%. L’èxit, vist en perspectiva, és indubtable. I segurament impensable ara fa 30 anys.

D’altra banda, el català té una notable capacitat d’atracció. Un 13% de les persones que no tenien el català com a llengua inicial l’han adoptada com a llengua d’identificació. Dit breument: 800.000 persones que van tenir el castellà, o un altre idioma, com a llengua materna, avui senten el català com a propi.

La transmissió lingüística intergeneracional és favorable al català: el 30% de la població parla en català amb els seus pares, un 42% opta pel català per parlar amb els seus fills. Són entorn de mig milió les persones que es dirigeixen als seus progenitors en castellà i, en canvi, han triat el català per comunicar-se amb els seus fills.

Algunes dades recents també em generen motius d’optimisme:

L’any passat el nombre d’espectadors de pel·lícules de les majors doblades al català va ser de 117.447 persones. I enguany, després de l’acord amb el Gremi d’Empresaris, i només un mes després de la seva estrena, la pel·lícula Les aventures de Tintín: el secret de l’Unicorn ja ha estat vista per gairebé 100.000 persones.

També és important subratllar que la premsa llegida en català està fent un salt d’escala. Gràcies a empreses com, inicialment, el Grupo Zeta, que des del 1997 va publicar la primera edició doble en castellà i català de El Periódico de Catalunya. En aquest sentit, els vull subratllar que el consum de mitjans de comunicació en català ha augmentat un 14% l’últim any, mentre que en castellà  ha augmentat només un 5%. I el 2010, el nombre de lectors de diaris en català es va situar en 976.000 persones, un 29% més que fa ara un any.

L’any 2011, a 125 universitats al món hi ha 7.616 alumnes cursant estudis de català. Aprofito per assenyalar, en aquest sentit, la tasca excel·lent de l’Institut Ramon Llull per al prestigi de la llengua i la cultura catalanes.

A més, la presència a Internet de la nostra llengua és molt superior al nostre pes demogràfic en l’entorn global. Disposem del domini “.cat”, i l’activisme ciutadà a les xarxes socials és altíssim: ús a Google, Twitter o Viquipèdia. En el mapa dels 64 idiomes més usats a Twitter hi apareix amb llum pròpia el català, l’únic idioma que sense tenir un Estat propi domina  Twitter al seu territori.

No és menys cert, però, que hi ha indicadors de coneixement amb tendències no tan positives:

El coneixement del castellà que tenen els ciutadans és superior al del català en totes les habilitats lingüístiques. I gairebé tota la població adulta (entre el 95% i el 99%) entén, sap parlar, llegir i escriure el castellà. En el cas del català, els percentatges són sensiblement inferiors: l’entén el 95% de la població, el parla el 78%, el llegeix el 81% i l’escriu el 60%. És evident que només la immersió lingüística entre els joves i una política decidida entre els adults nouvinguts pot corregir aquestes dades.

D’altra banda, els indicadors d’ús són poc engrescadors:

Hem aconseguit millorar el coneixement del català, però l’ús del castellà és dominant. Mentre que un 40% utilitza únicament o sobretot el castellà, només un 33% utilitza només o sobretot el català; un 24% assegura utilitzar dues o més llengües, i un 3% declara usar altres llengües que no són el castellà o el català.

Només una quarta part de les persones que consideren el català la seva llengua el mantenen quan el seu interlocutor els respon en castellà. A la feina, el castellà és la llengua més parlada: un 44,9% dels ciutadans, davant del 33% que parla en català, usa al seu lloc de treball el castellà.

I hi ha àmbits on encara queda molt camí per recórrer: els propis mitjans de comunicació. Els progressos experimentats i que els acabo de comentar no poden emmascarar que la situació és clarament desfavorable al català: l’últim Baròmetre de la Comunicació, fet públic fa dues setmanes, assenyalava que només el 20% de la població segueix canals televisius parlats majoritàriament en català mentre que un 75,4% mira canals majoritàriament parlats en castellà.

4,8 milions de catalans consumeixen habitualment mitjans de comunicació en català, la qual cosa representa un 75,1% de la població de Catalunya. En canvi, 6,2 milions de catalans, el 97% de la població, consumeixen habitualment oferta mediàtica en castellà.

També queda molt per fer en l’àmbit de la justícia. La desproporció entre les sentències en català i en castellà és clamorosa. L’any passat es van emetre 37.645 sentències en català, 2.300 menys que l’any anterior, i, per contra, en castellà se’n van dictar 221.359, 11.000 més que l’any anterior. La distància és abismal: 37.645 respecte de 221.359.

En aquest sentit, vull subratllar-los que hem signat diversos acords de col·laboració amb el Departament de Justícia per fomentar l’ús, la difusió i el coneixement del català. Però és imperatiu que el govern central compleixi la legislació i garanteixi que l’administració de justícia assumeixi com a pròpia la realitat plurinacional i plurilingüística de l’Estat.

I queda molt per fer entre els joves: caldrà encertar en les polítiques concretes. En aquest sentit, faig meu gran part del diagnòstic i de les recomanacions de les polítiques de foment del català entre la joventut fetes per un grup d’experts l’any 2009 en el marc del Consell Social de la Llengua (CSLL).

La població catalana d’origen autòcton conviu amb poblacions d’altres llengües, i, en especial, de llengua castellana, que constitueix la d’ús majoritari. Els nous moviments migratoris han accentuat aquest predomini del castellà. La “llengua de l’Estat” és el castellà i és gairebé exclusiva, fet que es reflecteix en el seu ús en moltes de les comunicacions institucionalitzades més transcendentals, així com en les manifestacions de les grans estructures comercials.

Cal tenir en compte que la globalització reforça la idea que són més útils les llengües de gran extensió, com el castellà, perquè són més properes a la consideració de grans codis mundials eclipsant llengües com la catalana, que corresponen als grups sense Estat propi i/o en situació minoritària. A més, el procés de transnacionalització de l’economia catalana s’oposa a la percepció del català com a llengua econòmicament i laboralment útil i/o necessària.

El català només és majoritari en l’educació primària: és l’idioma habitualment usat pels mestres com a llengua vehicular. En la pràctica, tanmateix, hi ha un excés en l’ús del castellà motivat pels col·lectius d’alumnes d’origen no catalanoparlant. Els joves d’origen catalanoparlant que viuen en entorns mesclats o bé en situació minoritària tendeixen a usar el castellà amb els companys d’origen castellanoparlant. En canvi, només els joves d’origen castellanoparlant que viuen en situació molt minoritària entre joves de llengua materna catalana usen el català quotidianament.

En contextos mixtos i ens els clarament castellanoparlants, el català tendirà a ser usat només com una llengua formal per a les tasques escolars. En el pas de les institucions escolars al món laboral, cal cuidar especialment l’ús de la llengua. Per tal que el català pugui mantenir-se, ha d’assumir funcions quasi exclusives i legitimades per la població, a banda de conservar la seva condició de llengua pròpia i comuna de Catalunya.

La immigració que es queda

El canvi demogràfic que s’ha produït a casa nostra els darrers deu anys ha de ser considerat una debilitat, però mai una amenaça. Moltes altres vegades, Catalunya ha digerit processos de canvi demogràfic que han suposat la introducció de noves llengües. En termes generals, hauríem d’estar globalment orgullosos sobre com Catalunya ha sabut digerir aquests processos.

En els últims 10 anys, els nascuts a l’estranger que viuen a Catalunya s’han multiplicat per més de 5. Al 2000, els nascuts a l’estranger eren 253.050, el 4% de la població total. Al 2010,  el nombre de nascuts a l’estranger va situar-se en 1.314.367, un 17,5 % de la població total. Fruit d’això, avui el 12% de la població de Catalunya parla altres llengües que no són ni català ni castellà.

Tanmateix, la crisi econòmica també s’està fent notar. Les últimes dades disponibles mostren que la població nascuda a l’estranger a Catalunya s’ha estancat i que, segons les últimes dades de l’OCDE, Espanya és un dels estats on més ha caigut la immigració, un 18%. La crisi està provocant una menor demanda de treballadors.

Un dels reptes fonamentals per als propers anys és que els immigrants que han arribat al país s’integrin al procés d’aprenentatge del català i de la cultura on viuen. Molts han cregut arribar a un territori amb una cultura pròpia idèntica a l’espanyola; els ha costat identificar el català com a vehicle d’integració i la cultura catalana com a expressió d’una identitat cultural i lingüística.

D’altra banda, vivim immersos en una revolució tecnològica que farà que allò que donàvem per definitiu fa deu anys avui s’hagi convertit en obsolet, o tingui els dies comptats. Cal tenir en compte que el 91,5% de la població de l’Estat consumeix continguts digitals. I que, durant el 2010, els continguts digitals han superat els analògics a Espanya.

Aquest nou escenari no entén de fronteres, ni de llengües. D’una banda, la llengua dominant a nivell global, l’anglès, utilitzada en la majoria de les comunicacions, afegeix una pressió afegida a la nostra llengua. Però de l’altra, la possibilitat de superar les barreres polítiques ens obre un ventall d’oportunitats per guanyar visibilitat al món que els mitjans tradicionals mai no ens haguessin donat. És per això que les noves tecnologies poden esdevenir les nostres millors aliades per fer visible la cultura catalana al món i per estendre el coneixement i ús del català.

El català a la resta del domini lingüístic

Un altre element a mig camí entre la debilitat i l’amenaça està ubicat en el tractament que rep el català en altres territoris del seu àmbit.

Al País Valencià, l’acció pública és dubitativa, encara que les universitats i determinades accions cíviques fan una feina molt positiva. Més enllà del debat dels repetidors de TVC, recordem que l’ensenyament en valencià només arriba al 29% dels alumnes de primària i secundària.

A les Illes Balears, les coses es manifesten també de manera ambivalent. Per començar, celebrem la permanència del seu Govern a l’Institut Ramon Llull. Però, d’altra banda, un seguit d’aspectes compliquen el futur: la supressió de la Direcció General de Política Lingüística; la supressió del Servei de Normalització Lingüística del Consell Insular de Mallorca; l’eliminació de l’obligació dels treballadors públics de conèixer el català; la supressió de Televisió de Mallorca, que emetia en llengua catalana; la Introducció del castellà a IB3; els intents de fragmentació de la unitat de la llengua a través de la promoció de les “llengos baleás” (sic), per influència de l’entitat “Círculo Balear”, i els canvis de topònims, que tenen la substitució de Maó per Mahón/Mahó com a màxim estendard.

A l’Aragó, una de les primeres coses que va fer la nova presidenta, Luisa Fernanda Rudi, fou l’anunci de la intenció de derogar aquells “aspectes de la llei de llengües que imposen l’anomenada normalització lingüística del català i l’aragonès”, en favor de la protecció de “les parles locals del Pirineu i l’Aragó oriental”. Cal recordar que és el mateix Estatut d’Autonomia de l’Aragó el que reconeix, en el seu article 4, que el català i l’aragonès són llengües minoritàries de l’Aragó i que, com a tals, han de ser especialment protegides pel Govern aragonès.

La Llei de Llengües de l’Aragó, complint aquest mandat estatutari, determina els drets lingüístics de la població en relació amb les llengües “pròpies” de l’Aragó i en fixa territorialment les zones on poden ser exigits, concretant que per al català la zona d’ús històric predominant és la zona Est. Tot i que fixa la creació de l’Acadèmia aragonesa del català, pròpia i diferenciada de l’IEC, el cert és que la Llei i el Decret que la crea parlen sempre de modalitats locals del català, sense qüestionar la unitat lingüística.

A Catalunya Nord i a l’Alguer, un evident immobilisme polític manté la seva preeminència,  tot i les bones notícies que generen les entitats cíviques. El català no té la condició de llengua oficial en cap dels dos territoris, tot i que és present en àmbits com la retolació de les vies urbanes o les webs municipals. Des de fa temps, s’ha donat suport al moviment de La Bressola, dedicat al foment de l’ensenyament en català a la Catalunya Nord, que compta amb vuit centres: Sant Galdric, Nyils, Prada, El Soler, Sant Esteve del Monestir, El Vernet, Càldegues i la Secundària Pompeu Fabra.

L’Estat francès i l’italià han signat, però no han ratificat, la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, promoguda pel Consell d’Europa per reforçar l’estatus d’aquests idiomes. Això perpetua la situació d’inferioritat de les llengües no oficials, que no poden ser utilitzades, o ho són amb moltes limitacions, en contextos com els de les administracions o l’ensenyament públic.

A Andorra, el català és la llengua oficial del Principat, tal com estableix la Constitució andorrana en l’article 2.1. El Consell General va aprovar la Llei d’ordenació d’ús de la llengua oficial el 1999 -va entrar en vigor al gener del 2000. Aquest text regula, per primera vegada amb un abast més ambiciós que les diverses regulacions sectorials existents fins ara, l’oficialitat de la llengua catalana.

Tot i aquesta oficialitat constitucional, des del 1999 el català evoluciona negativament. És la llengua materna del 29,9% de la població, un 12,8% menys que en l’enquesta de 1995. Paral·lelament, la proporció de població amb llengua materna portuguesa s’ha incrementat de forma notable, principalment a causa del flux immigratori dels últims anys. L’ús exclusiu del català és predominant en les institucions, els mitjans de comunicació, la retolació pública, l’administració de justícia i la policia.

Però la situació canvia força en els sectors comercials, de l’oci i turístics en general, i també en moltes de les relacions interpersonals. La llengua francesa, de molta importància culturalment i també gràcies al sistema educatiu francès per als andorrans, mostra en els darrers anys una tendència al retrocés en ús i coneixement, sens dubte afavorit per la disminució de la població d’origen francès, avui superada per la població portuguesa.

Ampolla mig buida o mig plena?

En la nostra particular anàlisi DAFO lingüística, hi ha fortaleses i debilitats. Hi ha oportunitats i també amenaces. Entre les debilitats, n’hi ha unes quantes que haurem de treballar especialment:

  • Els joves
  • La immigració
  • La revolució tecnològica (entesa en el doble repte que suposa: el català a la xarxa i la progressiva implementació de l’anglès com a llengua d’intercanvi global)
  • Les empreses
  • Els mitjans de comunicació
  • La situació en altres àmbits del domini lingüístic compartit (País Valencià, Illes Balears, Franja de Ponent, Catalunya Nord, Andorra)
  • El deslligament entre llengua i cultura.
  • L’afebliment de la voluntat col·lectiva dels convençuts

Entre les amenaces: un estat profundament ineficient amb el català.

La meva síntesi sobre l’ampolla mig buida o mig plena, utilitzant la nomenclatura de Jordi Carbonell, és que el continuum de la llengua es manté en progrés, però les solucions de continuïtat son febles i erràtiques. Hem avançat molt, però la partida no està guanyada.

Jordi Carbonell va dir l’any 1983 que la història de la llengua catalana és pot interpretar com “un continuum, sense solucions de continuïtat”. És una bona imatge. Personalment, penso que la societat catalana està digerint amb nota alta algunes de les novetats socials que se li han incorporat, com ara la immigració. I crec que al llarg dels darrers cinc anys s’estan trencant algunes de les solucions de continuïtat pactades a nivell d’Estat a finals dels anys 70. Però estic convençut que el continuum a què feia referència Carbonell està garantit i ha assolit el seu punt més sòlid des del 1714.

Serveixin aquestes paraules com un petit homenatge, doncs, a tots els lluitadors per la restitució del català, que des de sempre han existit. Els seus esforços han reeixit. La batalla que van començar els catalanistes a partir del 1850 ha estat guanyada. El català és una llengua de cultura, és la llengua del poble i és la llengua nacional.

Allò que van imaginar les generacions fundacionals s’ha complert. El problema es si nosaltres hem diagnosticat bé i si estem posant l’accent en les coses que ens garanteixin l’èxit futur. Si badem, si no som capaços d’imaginar bé el futur, aquest mai arribarà.

Ho diré d’una altra manera. Al llarg dels darrers 150 anys, els catalans han recuperat el català com a llengua de cultura, com a llengua del poble i com a llengua nacional. Els modernistes tingueren la força i la convicció de restablir al català el rang de llengua nacional. Dins l’anomenada campanya lingüística de L’Avenç del 1891, Joaquim Casas va afirmar que “el català literari és aquell que millor respongui a la necessitat de produir obra literària y a servir de vehicle a totes les idees de progrés i de recuperació de la pàtria nostra”.

Aquelles generacions de fa 100 anys van normativitzar la llengua i la van modernitzar des de dins; la van posar al dia com a sistema de comunicació i com a identificador social, que diria Lluís Garcia i Sevilla. Avui, el català és un vehicle de comunicació modern i un identificador perfectament homologable. Ara el problema ja no es el català, sinó el seu entorn. Tenim el vehicle –el català- però ens falla més del compte la cultura, potser ens falla una mica la societat i sobretot ens falla l’Estat.

El diagnòstic dels deucentistes

Doncs bé, els deucentistes tenim l’obligació d’entendre bé què està passant. Tenim una llengua homologable, que serveix de vehicle per construir “totes les idees de progrés i de recuperació de la pàtria nostra”. Que ens falla, doncs?

Podria ser que ens fallessin tres coses principals: una mica la societat, força la cultura i molt –moltíssim- l’Estat. Tenim el vehicle: el català, però ens falla la xarxa de carreteres: la cultura. El català ha vençut, però la cultura catalana encara no. I sembla evident que, si un vehicle no té lloc on transitar, s’haurà d’aturar.

Potser ens fallen masses conductors? Sembla evident que si els conductors no volen usar els vehicles, aquests romandran aturats. Potser ens fallen del tot les carreteres? Sembla evident que, si els que fan les carreteres –l’Estat- hi posen revolts impossibles i esvorancs perillosos, les possibilitats de patir accidents i avaries seran altes.

En síntesi: al meu entendre, en graus diferents, al català li falla la cultura, li fallen alguns ciutadans i li falla l’Estat, és a dir, la política. Si no modifiquem això, el català continuarà tenint dificultats. El continuum es reforçarà si modifiquem les solucions de continuïtat que poden aportar la cultura, la ciutadania i l’Estat (la política). Per dir-ho curt: el problema del català no és tant la llengua com un problema derivat de la cultura, la ciutadania i la política de l’Estat.

Ens cal, doncs, cenyir més estretament els vincles entre llengua i fortalesa cultural; llengua i societat (convicció social), i entre llengua i Estat, és a dir, l’eina que ha de garantir la defensa col·legiada dels interessos democràtics i comunitaris.

Llengua i cultura

Deixin-me analitzar breument els tres aspectes.  En primer lloc, el binomi llengua i cultura. Reforçar el català exigeix una cultura més forta. Una llengua, qualsevol llengua, només serà reconeguda si dóna veu i expressió a continguts de qualitat. Una llengua serà viva si vehicula, a través de la cultura a la que va unida, una mirada pròpia sobre el món. Una xarxa de carreteres feble, és a dir, un sistema cultural feble, afebleix per definició la llengua que hi va associada. Necessitem, doncs, un sistema cultural fort. Un edifici cultural sòlid, potent, visible, pensat per a un entorn nou i global, tendirà a desplegar una llengua forta.

El català és una llengua viva perquè va associada a una cultura singular que, a més, ha aconseguit donar obres de valor universal. Si el català existeix en la cultura universal és perquè alguns dels pensadors i escriptors que l’han usat per a expressar-se han fet obres de valor universal.

El català deu molt a Ramon Llull, Joanot Martorell , Carles Riba, Jacint Verdaguer, Víctor Català, Josep Pla, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Joan Puig i Ferreter, Baltasar Porcel o Jaume Cabré, que l’han utilitzat per expressar-se. De la mateixa manera que la llengua de Dickens mai no desapareixerà, la llengua de Carles Riba existirà per sempre.

Sense metàfores, sense imaginari, sense continguts, no hi ha cultura, i sense cultura, no hi ha llengua viva. Una llengua és un vehicle per expressar una mirada sobre el món. I si no tenim mirada sobre el món, si no tenim gran cosa a dir, la nostra llengua s’afeblirà. Les traduccions de Jaume Cabré a l’alemany estan descobrint una mirada pròpia al món, estan descobrint una realitat cultural, estan reforçant la llengua dels catalans.

En tot cas, reforçar el català implica reforçar, completar i consolidar el nostre sistema cultural. Això passa per fer-lo visible en un entorn geocultural que és global, on les interaccions entre globalitat i singularitat definiran allò que tindrà existència d’aquí a cent anys. L’acollida de Pa Negre a Brussel·les n’és un exemple. Acabem de presentar la pel·lícula a la capital belga i europea: fa visible la nostra cultura, fa visible la nostra llengua. De la mateixa manera que ho fan el directors de teatre triomfant a Europa…

I és per això que, malgrat la crisi, és imprescindible mantenir com una de les primeres prioritats nacionals l’enfortiment de la nostra cultura. Si Catalunya no és una “factoria” de continguts al món, amb una mirada pròpia, el català tindrà dificultats.

Llengua i convicció social

El segon aspecte que els he dit que tractaria és el de la convicció social. Ens cal més convicció social. Com es construeix? Des de que vaig assumir aquesta responsabilitat que hi dono voltes. La llengua és una responsabilitat de tots. És una confabulació democràtica de convençuts. Només si els convençuts utilitzem amb convicció la nostra llengua, els menys convençuts, i especialment els nouvinguts, trobaran raons per apropar-s’hi. Per exemple, al restaurant i amb la noia llatinoamericana a qui cada dia li faig la comanda en català. Fem una petita classe diària. M’ho agraeix.

Estic força convençut que l’actitud vacil·lant dels catalans envers la pròpia llengua s’explica per la constant pressió uniformadora de l’Estat, durant anys i anys. Els catalans hem engolit moltes dècades de submissió i d’inferioritat lingüística que encara es manifesten en determinats àmbits de la vida social.

Hem configurat un pòsit de rutines: cas de la justícia. De pors econòmiques: cas de l’etiquetatge en català. Sovint de desconeixement: les majors desconeixien el potencial del cinema en català. Sovint de complexos històrics: ens adaptem a parlar en castellà quan sabem que el nostre interlocutor entén o hauria d’entendre el català.

Davant de tot això, no hi ha una recepta única, però encara menys val el conformisme. Cal molta gestió. Cal molt de diàleg entre l’administració pública, els agents socials, les institucions acadèmiques i els experts de cada sector. Cal avaluar periòdicament les nostres polítiques. Calen lleis raonables per a fer-les complir. Calen molts acords. Cal molta implicació dels convençuts.

La implicació dels convençuts  

L’actitud de la societat, la seva implicació, és imprescindible per canviar la situació. En aquest sentit, el Grupo Z n’és un exemple pioner: sempre ha tingut una actitud innovadora, creativa i de compromís cívic amb el país i la llengua.

Només cal recordar la primera edició doble castellà / català, nascuda el 1997. Aquella va ser una fita històrica en la normalització de la nostra llengua als mitjans de comunicació. Avui, 14 anys després d’aquella decisió, fruit de la iniciativa empresarial, el nombre de lectors diaris en català se situa a prop del milió. I no només això: segons l’últim Baròmetre de la Comunicació, el consum dels mitjans de comunicació en català ha augmentat en els últims dotze mesos en un 14%.

També compta l’èxit del cinema en català, que no seria tal sense la participació de tots i de cadascun dels ciutadans que trien la versió catalana de Tintin abans que la castellana. Les xifres sobre el consum de mitjans de comunicació en català mostren com es poden canviar les coses.

La història ho posa en evidència: els ciutadans són el més potent agent de normalització i la garantia de pervivència del català malgrat les adversitats. Ens cal, doncs, que molta gent prengui consciència que més català suposa una ciutadania més compromesa, una actitud social més activa. Cal una societat més activa i més consciència ciutadana sobre la nostra pròpia cultura, sobre la nostra personalitat, sobre la nostra identitat. En termes actuals, l’èxit dels Voluntaris per la Llengua n’és una mostra: la voluntat de preservació de la cultura, de la llengua, s’ha d’incrementar.

El nostre repte és aconseguir que el català sigui cosa de tots: dels Puigdollers, dels Jiménez i també dels Ahmed. És llengua dels tots ciutadans de Catalunya, independentment de la seva procedència. El nostre repte és aconseguir que el mosaic lingüístic i cultural cada cop més ampli que composem tingui en el català la llengua de cohesió i de pertinença. Ho agrairem els convençuts i també els nouvinguts, ja que la referència lingüística dóna coherència a la societat.

Un ús massiu del català beneficia tothom. És la llengua del poble i de la gent que hi viu. És la llengua de ciutadania. És la clau que obre les portes a l’espai públic. Molts dels nascuts a l’estranger ho han entès. Són una àmplia majoria, prop del 80%, entre els adults que fan classes de català. És en aquest sentit que tant la Immersió lingüística com la llei d’acollida són fonamentals.

El repte és aconseguir que el català sigui la llengua de tots, el vehicle de la cohesió entre tots, i el vehicle de les oportunitats de cadascun dels qui vivim a Catalunya. Tot es pot canviar. No hi ha res que sigui inamovible. Però només serà possible si tota la ciutadania es compromet a tots els efectes en la defensa de la nostra llengua.

Ara bé, la pregunta que acaba sorgint és sempre la mateixa: ¿Com pot tenir el conjunt de la ciutadania una actitud decidida si l’Estat on viu es mostra sovint combatiu contra la llengua dels catalans, en el millor dels casos indiferent i quasi sempre ineficient?

La llengua dels catalans i l’Estat

I ara anem al tercer aspecte del que els parlava, la relació entre llengua i Estat. Històricament, no és veritat que el català no hagi tingut Estat. L’ha tingut, encara que gairebé sempre en contra. Durant la major part dels darrers 300 anys, l’Estat ha estat el veritable enemic del català. En pocs moments l’Estat ha jugat a favor de la llengua. Dit curt: el català no ha tingut mai una maquinària d’Estat a favor, com l’han tingut la major part de les altres llengües: l’alemany, el francès, l’holandès o el croat; i no cal dir  el castellà.

Els darrers 30 anys hem conviscut en una situació especial: l’autonomia catalana (un fragment d’Estat) ha fet polítiques positives, mentre que l’Estat ha practicat polítiques de tutela negativa. Avui l’Estat continua fent una lectura restrictiva i negativa de la pluralitat cultural i lingüística que proclama la Constitució.

La modernització democràtica d’Espanya no ha suposat la modernització ideològica. Els marcs mentals de referència imperants a la societat espanyola segueixen mantenint una visió unitària i uniforme en termes culturals i lingüístics.

En donaré arguments. L’Estat posa recursos importants al servei del castellà; inverteix anualment a l’entorn de 800 milions d’euros (de l’Instituto Cervantes a la televisió pública); suposa 16,94 euros a càrrec de cada ciutadà de l’Estat. O dit d’una altra manera: en conjunt, el catalans han destinat a la protecció del castellà 127 milions d’euros el 2011.

No cal dir que la protecció del català és cosa exclusiva dels catalans: L’Institut Ramon Llull i TV3 els paguem exclusivament nosaltres. I és que l’Estat ha incomplert de forma sistemàtica l’article 3 de la Constitució, que estableix que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.

Evidentment, l’Estat no ha complert la Carta Europea de Llengües Minoritàries, en vigor a l’Estat espanyol des del 2001; no ha fet cap esforç envers el català en cap àmbit d’especial actuació (l’administració o la justícia); no ha dubtat en posar un recurs contra la llei de l’aranès; no ha fet cap esforç en contrarestar l’actitud al País Valencià respecte de TV3.

Però hi ha més arguments. L’actitud hostil de les diverses institucions de l’Estat i els principals partits polítics es reflecteix nítidament en la llarga història de recursos judicials contra la llengua catalana presentats pels diferents governs de l’Estat, indistintament del color polític. També pel Defensor del Pueblo o els diferents partits polítics, amb el Partit Popular al capdavant.

Felipe González va recórrer la primera llei normalització lingüística l’any 1983. I el PP ha recorregut, els últims anys, l’Estatut de Catalunya (immersió lingüística i l’ús del català en l’administració pública); la llei d’Educació (immersió lingüística, l’atenció als nouvinguts, l’aranès i el català en la funció pública docent); la llei del Cinema, pel que fa a l’obligació d’exhibir i distribuir un 50% de les còpies en català.

El Defensor del Pueblo ha recorregut l’Estatut de Catalunya, la Llei d’acollida de les persones immigrades i la Llei del Codi de Consum de Catalunya pel que fa al dret dels consumidors a ser atesos oralment per escrit en la llengua oficial que escullin.

El Govern espanyol de José Luís Rodríguez Zapatero va recórrer aquest estiu quatre articles de la llei de l’Occità (aranès a l’Aran) que declaren l’ús preferent de l’aranès.

Més arguments, encara. Els recursos han produït diverses sentències desfavorables al català. Les dues sentències del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, responent als recursos del PP (juny del 2010) i del Defensor del Pueblo (desembre del 2010) declaren la inconstitucionalitat de l’ús preferent del català en l’àmbit de l’Administració pública. I obren la porta a interpretacions que poden qüestionar el model educatiu català. I és que el Tribunal Suprem està revisant o anul·lant sentències prèvies favorables a la immersió lingüística i a l’ensenyament en català.

Una pregunta inevitable: per què a Espanya tantes persones i institucions pugnen contra el català? Què hi guanyen? Tinc una certa teoria sobre això, però no l’exposaré ara. En el fons hi ha un problema d’interessos econòmics i polítics. L’Espanya que rebutja el reconeixement del català és una Espanya que hi guanya molt amb una Catalunya políticament subordinada. I el català és el símbol principal que evita la submissió buscada.

Sempre pregunto el mateix als meus amics de la resta de l’Estat: ¿Què diries si algú -la Unió Europea, per exemple- et volgués imposar l’organització del teu sistema lingüístic? La resposta no passa mai de dir: “Es diferente”.

Una conclusió és inevitable: aspirar a la igualtat en termes de llengua amb els pobles que ens envolten vol dir dotar-nos d’un Estat que sigui tan considerat i eficient amb el català com ho són l’Estat espanyol actual amb l’espanyol o l’Estat francès amb el francès. Necessitem un Estat que sigui favorable als interessos dels catalans i que posi la seva maquinària al servei de totes les seves llengües oficials.

El català necessita, per tant, un Estat propi. Un Estat propi vol dir un Estat exclusiu? Està per veure. El que és segur és que s’ha fet imprescindible una nova arquitectura institucional de sobiranies. Serà de geometria variable. Perquè tot està obert: Estat propi exclusiu, confederació entre iguals amb una Espanya refundada, ubicada en el marc d’una Europa més integrada políticament i econòmicament.

Els catalans necessitem un Estat propi on dipositar el benestar de la nació. Un Estat propi que reconegui la seva realitat plurinacional i plurilingüística. Que doni resposta als interessos lingüístics dels catalans: que protegeixi el català i l’aranès, que protegeixi el castellà i que introdueixi l’anglès o altres llengües vehiculars universals.

Aquesta és la nostra batalla, també lingüística: dotar-nos d’un Estat eficient, propi, compartit o exclusiu, però inequívocament favorable als interessos dels catalans. I, per tant, inequívocament favorable a la nostra llengua. Perquè és difícil donar solució als problemes del català en el marc d’un Estat que juga a la contra, sempre enemistat amb la seva pròpia pluralitat i riquesa cultural i lingüística.

Aquest és el nostre repte més immediat: fer entendre a la ciutadana que sense un Estat favorable –com passa amb les finances- els dèficits lingüístics no seran fiscals, però seran socials i culturals.

En síntesi, cal aprofundir els tres grans principis sobre els que haurem d’actuar els propers anys: el català ha de ser llengua d’Estat; el català ha de ser una llengua de prestigi associada a una cultura d’excel·lència, i el català ha de ser una llengua de tots, vehicular de la cohesió entre tots i de les oportunitats de cadascun dels que vivim al nostre país.

Línies estratègiques d’acció de política lingüística

Ens cal una nova ofensiva per la llengua dels catalans. Després del pacte fiscal, ve inexcusablement el pacte simbòlic, el reconeixement lingüístic i cultural. Per utilitzar la nomenclatura del president Mas: la transició nacional comença amb la solució al dèficit fiscal i segueix amb la solució dels dèficits lingüístics i culturals de l’Estat.

Treballarem reforçant les eines de participació que tenim: una Direcció General de Política Lingüística més eficient, un Consell Social de la Llengua més dinàmic, més assessor, més participatiu.

Consorci per a la Normalització Lingüística: és un organisme estratègic, però que cal modernitzar a partir de criteris de rendició de comptes de la gestió i d’avaluació de resultats. Consell Social de la Llengua: el dinamitzarem perquè pugui ser més participatiu, millor assessor, més àgil, més  eficaç. Institut Ramon Llull: exportarà marca, literatura i cultura.

En conjunt, desplegarem accions que, sempre que sigui possible, siguin el resultat del diàleg entre els responsables públics, els agents socials, les institucions acadèmiques i els experts de cada sector. El català és cosa de tots. Per això treballarem les coincidències entre els partits polítics catalanistes. Són moltes. No posarem l’accent en nova legislació, i sí en el desplegament de polítiques sectorials.

Tenim moltes lleis per desplegar:

  • Llei 12/2009, de 10 de juliol, d’Educació. Estem en la pròrroga de resposta: la consellera Rigau va respondre la notificació del tribunal i ara n’espera la nova notificació. Estem davant d’un problema de sobirania jurídica: les lleis al Parlament no poden ser modificades per lleis ordinàries. El PP va recórrer la Llei, però no aquest títol de la Llei.
  • Llei 22/2010, de 20 de juliol, del Codi de Consum de Catalunya.
  • Llei 17/2010, de 3 de juny, de la llengua de signes catalana.
  • Llei 20/2010, de 7 de juliol, de Cinema.
  • Llei 10/2010, de 7 de maig, d’Acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya.
  • Llei 35/2010, d’1 d’octubre, de l’Occità, aranès a l’Aran.
  • Decret 371/2011, de 19 de juliol, d’Organització transversal de la política lingüística.

Desplegarem aquestes polítiques a través d’agendes temàtiques, amb objectius identificables i avaluacions sistemàtiques.

La gestió democràtica de la llengua

Vull acabar aquesta conferència fent notar que la llengua d’una nació només pot ser ben gestionada si es fa des dels organismes que sintetitzen la voluntat democràtica de Catalunya. És a dir, el Parlament de Catalunya, el Govern de Catalunya i el nostre sistema de garanties.

Com usem la llengua pròpia de Catalunya, com usem el castellà, com aprenem a usar altres llengües, no pot ser establert de cap altra manera que a través de l’acció democràtica del poble català mitjançant les seves institucions d’autogovern. En aquest sentit, l’afirmació de les decisions del Parlament en matèria lingüística són un indicador de qualitat democràtica.

Qüestionar les decisions del Parlament de Catalunya és qüestionar la democràcia i posar en crisi l’Estat espanyol actual. Dit d’una altra manera: qüestionar les decisions del Parlament és qüestionar l’Espanya d’avui. El poble català és un poble adult que sap el que convé als seus fills en matèria de llengua. Els interessos que defensen algunes instàncies institucionals de l’Estat i mediàtiques amb seu a Madrid són més pròpies d’interessos corporatius o partidistes que no pas dels ciutadans de Catalunya.

Fa ja molts anys que el poble de Catalunya va decidir que el català era la seva llengua pròpia per vehicular els coneixements i els valors i per cohesionar la seva societat. I això ningú no ho podrà canviar. I que ningú no dubti que des del Parlament de Catalunya és desplegarà una política amigable, no restrictiva, amb el castellà i les altres llengües del món. La nostra societat és plural: el català i l’aranès, juntament amb el castellà, hi són llengües oficials.

Catalunya és una societat intel·ligent, culta i sensata, en la que la diversitat lingüística és vista com una riquesa i no pas com un problema. A Catalunya, contràriament al que expressen els que volen imposar el seu model, la major part de vegades des de fora, no existeix cap problema lingüístic. A Catalunya volem que els nostres fills parlin un català excel·lent, un castellà excel·lent i que dominin una tercera llengua, i fins i tot una quarta. El problema el tenen aquells que, sota el paraigües del poder administratiu, econòmic i mediàtic, han configurat una lectura d’Espanya que no admet el seu caràcter plurinacional i plurilingüístic.

I a Catalunya, doncs, repetim-ho -espero que per última vegada-, no existeix cap conflicte entre el castellà i el català. Nosaltres estimem la nostra llengua històrica, de la mateixa manera que també estimem el castellà, el respectem, l’aprenem i fins i tot, de vegades, l’usem més que la nostra pròpia llengua.

Però és que a Catalunya, a més, tenim una tercera llengua oficial, l’occità, aranès a l’Aran que “reconeix, empara i respecta” i protegeix el nostre Estatut. Una protecció i reconeixement que hauria de tenir el català dins de l’Estat espanyol. Però no només no rebem aquest reconeixement sinó que, des de fora, se’ns vol imposar el tractament que donem a una llengua com l’aranès, a través del recurs que el govern central va presentar el Tribunal Constitucional. ¿Quin és el motiu pel qual un Estat de prop 40 milions d’habitants pot témer la singularitat i protecció d’una llengua que parlen 7.000 persones?

El català, en definitiva, és una llengua amigable amb el castellà, amb l’aranès i també amb les més de 300 llengües que parlen aquelles persones que han triat Catalunya com el seu país.

Llengua i poder polític

Deixem de banda els complexos que ens impedeixen parlar de certes coses i reconeguem la realitat. La realitat vincula sempre la llengua amb el poder, i això vol dir que la dominació política es tradueix en dominació lingüística. Vol dir que les dificultats del català sorgeixen de la subordinació política de la societat catalana al poder d’un Estat que no defensa els interessos culturals i lingüístics dels ciutadans catalans. Vol dir que no podem afrontar la situació del català desacomplexadament sense entendre que, des del segle XVIII fins pràcticament avui, hem patit els resultats d’unes polítiques que, vistes en la seva globalitat, han anat d’una proporció del 99,9% a 0,1% a favor del castellà.

Reconèixer la realitat vol dir, doncs, admetre que la maquinària de l’Estat ha estat durant tres segles al servei del castellà i que això ha volgut dir, sistemàticament, anar contra el català. Aquesta ha estat una de les premisses fundacionals de l’espanyolisme. Per contra, el català s’ha mantingut –i d’aquí neix, malgrat tot, la seva fortalesa- a través del “poder” de la societat civil catalana.

El poder català ha estat cívic, amb petits fragments de poder d’Estat sempre concedits –com la Mancomunitat, la Generalitat republicana o la Generalitat actual. El poder català, el catalanisme, ha estat una mescla interessant i insòlita de societat civil –política i cultural- i administració pública –ajuntaments, diputacions i autonomies-, sempre tutelades per l’administració general de l’Estat i el seu aparell, executiu, legislatiu i judicial. Doncs bé, parlar de l’Estat català sense complexos vol dir parlar de tot això sense amagar-se’n.

Aspirar a la igualtat lingüística amb els pobles que ens envolten

En conclusió, una premissa fundacional de qualsevol política a favor del català és que sense poder polític d’Estat, sense un Estat que actuï envers el català com si d’una llengua pròpia es tractés, serà quasi impossible arribar a la normalització definitiva de la llengua.

Els catalans tenim el dret democràtic –humà, gairebé diria- de gestionar la nostra realitat lingüística com ens sembli oportú. Som un poble que ha expressat prou intel·ligència col·lectiva, prou sentit comú i prou voluntat de concòrdia com perquè ningú, propi o estrany, hagi de dubtar que som un poble madur capaç d’afrontar la seva realitat lingüística com cregui més convenient.

El poble català té el dret a decidir democràticament i lliurement com administra la seva realitat lingüística, i ha de poder fer-ho al seu Parlament i amb plena sobirania. No a través de la sobirania cedida per la generosa conllevancia orteguiana: deixo que facis veure que administres una part de la meva sobirania fins que m’emprenyes i te la retiro.    

He començat amb Prat de la Riba i ara acabo amb Joan Solà, perquè sense Estat propi i eficient la tasca de consolidar-lo serà titànica. Ho va deixar dit molt bé Solà en rebre el premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2009:

  • “El mal encaix que durant segles hem mantingut amb l’Estat ha repercutit negativament en la possibilitat de mantenir la nostra personalitat enmig dels grans trasbalsos produïts des de fa una seixantena d’anys: en la demografia, en l’equilibri econòmic de l’Estat, en els mitjans de comunicació i en la tecnologia”.
  • “Si volem ser un poble normal ens cal aspirar a una situació global comparable a la dels Estats reconeguts amb una llengua referencial ben fixada, potent i autònoma, i amb una literatura, una història, un poder civil i un espai geogràfic visibles i diferenciats”.
  • Hem d’aspirar a la igualtat amb els altres pobles que ens envolten.  La nostra vida en tots els sentits ¾econòmic, científic, lingüístic, artístic, literari, tecnològic¾ no pot conformar-se a ser un apèndix, un subordinat de cap altra”.

 

 

Advertisements