Acte Homenatge a Josep M. Castellet

Teatre Romea, 12 de gener de 2015

Bon vespre. Em correspon posar punt i final a aquest acte. Fa un any que Josep Maria Castellet no està entre nosaltres i, simplement, amb tot el respecte i consideració volíem agrair-li les moltes coses que ens va aportar. Vull agrair-vos la feina a tots els que heu participat en la preparació de l’acte, a tots els que hi heu assistit, i al Teatre Romea per acollir-nos. Vull saludar d’una manera ben especial a tota la família d’en Castellet per la vostra amable predisposició en tots aquest procés de preparació.

No sé vosaltres, però jo estic una mica trasbalsat. M’ha emocionat aquesta dosi concentrada de Castellet, per tant d’intel·ligència, de teoria, d’astuta provocació, d’inconformisme, de relativisme, de magnetisme, de candor irònic, de seriositat vagament desmenjada, de voluntat transformadora, d’ofici, de compromís cultural i social. Tot plegat m’han arribat al cor, però també al cervell.

He de dir-te, estimat Josep Maria, que mai com avui un homenatge m’havia produït una sensació tant particular com aquest. He tingut la sensació que ens estaves acompanyant tota l’estona. He vist el teu rostre, el teu somriure amable, un pel sorneguer; ha observat tot el que s’ha estat fent i dient amb afable complaença, però amb un punt de distància, desdramatitzant-ho, repetint en veu baixa: no n’hi ha per tant, no n’hi ha per tant.

Només vaig intentar arribar a un compromís honorable amb la vida. Només vaig intentar buscar terrenys d’entesa.

Només he tractat de mantenir-ne fidel a les coses en que jo he cregut, però sense accentuar les diferències, respectant les posicions contraries.

No n’hi per tant. Només he intentant aprendre cada dia l’ofici de viure, que com sabeu, és un ofici que no s’ensenya enlloc, com el d’editor.

Només he posat en la vida tots els recursos que m’ha donat la meva pròpia personalitat, és a dir les meves manies, les meves afeccions, els meus fantasmes, la meva cultura, -o de la meva incultura, segons es miri- la meva gosadia, la meva curiositat i del meu desig de poc o molt intervenir en les coses del meu temps. Per tant, no n’hi per tant, però gràcies.

Però mentre pensava tot això, rumiava sobre si en cap altra ocasió havia assistit, de veritat, al homenatge a una persona tan i tan  vinculada a fragments decisius de la meva memòria personal.

El vaig conèixer personalment l’any 1976. Només recordo un detall clar d’aquella conversa: voleu fer una revista d’història –va somriure sorneguer- haureu de treballar molt.

Et vaig tractar en el context de les reunions del Pacte Cultural del 1985. D’allà em va quedar segellada la teva disposició culturalista: la cultura vertebra la nació. I també la teva convicció pactista: és més important el pacte que el sectarisme partidista.

Però va ser l’any 1987, en començar a treballar per l’administració municipal d’en Pasqual Maragall, quan vaig començar a trobar-me molt sovint amb tu. L’alcalde em va anomenar Coordinador de Cultura. Aquest ofici, a mig camí entre la política i la gestió, com l’ofici d’editor, tampoc s’ensenya. La meva primera reacció va ser rellegir a fons el teu llibre Per un debat sobre la cultura a Catalunya. Encara avui és l’assaig interpretatiu més curós que s’ha fet sobre la cultura catalana. Encara avui és un dels pocs textos culturals, que, sorgit des de la nostra singularitat cultural, hagi reflexionat amb profunditat sobre el fet cultural com a paradigma universal. En aquells anys vas ser –amic Castellet- molt generós amb mi. Atribolat per una responsabilitat que enlloc havia aprés, les converses amb tu sobre com orientar les polítiques culturals i la cultura a una ciutat com Barcelona eren un bàlsam de coneixement, sentit comú, entusiasme culturalista, defensa del pluralisme i reivindicació de la neutralitat.

De tu vaig aprendre a veure la feina del gestor cultural, polític o tècnic, de manera similar a com tu veies la feina del editor: tracte amistós i de servei a la gent, pluralisme i neutralitat ideològica; distància amb cap tipus d’interès partidista, i vaig aprendre a fer servir els meus gustos personals per obrir portes, mai per tancar-ne cap.

Parlaves de què calia per fer-se editor, sobretot aprendre a mirar, a escoltar, a olorar, a tocar; parlaves del cervell de l’editor com un cervell esponja, capaç d’absorbir la realitat per després encertar el moment de prémer-la i fer-li brollar el raig d’aigua que suposa cada decisió. Mai vas fallar a cap convocatòria dels temes que et vàrem proposar, culturals o polítics, interessants o avorrits. Mai. I avui te’n dono les gràcies.

De tota manera t’he de dir que el meu Castellet més íntim es manifesta en les taules del restaurant Quo Vadis. Dinant plegats, de tant en tant; però sobretot saludant-te dia sí dia també. Darrerament t’asseies sempre a la taula del racó de la planta baixa. Acompanyat, algunes vegades sol. Allà em vas permetre comprendre la crueltat del pas del temps. Amb el teu somriure plàcid, i els teus comentaris aguts, em vas fer entendre la dura evidència de que els teus amics vagin marxant de la teva vida, que la teva gent et vagi deixant, que siguis el darrer de la teva generació. Semblava que et sabés greu, que a tu, la vida et donés una mica més de temps, però sense l’empara dels teus.

El del Quo ets el Castellet més entranyable, el més humà, el més estimat. Ets l’home amic dels teus amics, l’home amistós, l’home vitalista, l’home amable, educat, contemporani, magnètic, savi, intel·ligent, l’home amb qualitats; el mestre, el mestre amb les qualitats que voldria esteses en el món que ens ha tocat viure.

Aquest Castellet és el meu, com segur que cadascú del presents, té el seu de Castellet. Però més enllà, no cal dir, hi ha el Castellet de tots. L’editor, el crític, el teòric, l’antòleg, l’estructurador, el promotor, l’impulsor, el connector, el conversador, el memorialista, el desllorigador, el combatiu. L’inabastable. Aquest és el Castellet que poc o molt compartim tots.

Poques vegades he assistit un homenatge amb la consciència tan nítida de que la persona a la que volem honorar és un element consubstancial en la vida cultural de pràcticament tots aquells que hem viscut els darrers 60 anys del nostre país.

Ahir al vespre vaig remirar la meva biblioteca personal. Conservo tots els llibres que he adquirit al llarg de la meva vida. Del primer a l’últim. Les teves tendències, intuïcions i conviccions, els teus llibres, els teus autors, hi estan representats d’una manera extremadament rellevant.

A través teu hem llegit i per tant hem construït gran part de la nostra geografia intel·lectual i la de vàries generacions de catalans i ciutadans espanyols. Ens vas connectar amb el món. Vas ensumar de quines plomes sortirien les millors lletres del país, i els hi vas donar l’oportunitat de publicar. I ens vas donar l’oportunitat a nosaltres de llegir-los i de construir el nostre relat de vida amb les lectures que tu ens vas proveir.

Vas ser un home pont, estimat Castellet. Pont entre el desig expressiu de dues o tres generacions de creadors i tres o quatre generacions de lectors. Pont entre els autors europeus i els lectors d’aquí. Pont entre la cultura catalana i la cultura espanyola. Pont entre la cultura i la política. Pont entre la consciència i la identitat individual i la consciència i la identitat col·lectiva.

Entre els editors corre una mena de dita afortunada: el catàleg d’un editor defineix la seva biografia. Doncs avui t’hem volgut agrair, la teva biografia. Escrius: “a grans trets em reconec en el contingut de les prestatgeries (que acumulen els llibres que vaig editar) perquè intenta de representar el llegat d’una cultura universal, traspassada a una llengua d’àmbit restringit, de tal manera que tothom que hi pertanyi pugui sentir incentivat el seu imaginari personal o col·lectiu”.

Si m’ho permeteu, per acabar, li vull agrair, en tant que Conseller de Cultura del país i representant aquí del Govern de Catalunya, la magnífica aportació que JM Castellet ha fet a la nostra cultura.

Sóc conscient que vivim en un país poc donat a honorar als nostres grans ciutadans. Tinc la convicció que aquesta actitud és un subproducte de la erràtica vida política que en termes nacionals hem viscut els catalans. (No és ara i aquí el lloc de raonar-ho). Només vull deixar establert que Castellet és un dels grans de la nostra vida col·lectiva.

Dic amb convicció que va enfortir com pocs els tres drets fonamentals de que disposa un país culturalment estructurat: el dret a la memòria, el dret a la participació cultural i política en el present, i el dret a imaginar un millor futur. Els tres drets tenen en el llibre, encara avui, el millor instrument d’articulació.

Dic amb convicció que la recepta Castellet és encara molt vàlida: observar, admirar, decidir i fer; si voleu amb un punt de pudor i d’ironia, com faria en Castellet. Donant a allò que fem una transcendència limitada, però en qualsevol cas mirant d’exercir-la amb la màxima honestedat i mirada oberta.

Afirmo amb convicció que algunes de la seves màximes són encara vàlides. “Vam imaginar un món –diu Castellet- en els moments més dolents, per dues raons: perquè portàvem al darrera una tradició i una herència estroncades i perquè no ens conformàvem a la mediocritat que ens volia imposar un regim polític guanyador d’una guerra sinistra. Havíem fracassat repetidament, però no ens interessava el fracàs. Volíem guanyar”.

No sé que pensaries dels nostres dies, però si sé que tu volies guanyar i que nosaltres també. Volem guanyar. Volem el país culte que tu desitjaves, el país obert que tu albiraves, el país modern que tu somiaves, el país civilitzat, democràtic i lliure pel que tu lluitaves. Gràcies, doncs per les teves aportacions i també per la validesa del teu missatge.

Amb aquestes paraules, em penso és hora d’acabar l’homenatge d’avui. Comminem-nos a seguir comptant amb en Castellet. El seguirem honorant, però sobretot ens honorarem a nosaltres mateixos si hi seguim comptant. Donarem valor al nostre atribut de país intel·ligent, obert i generós.

Gràcies a la família per haver estat aquí per haver deixat fer í, a tots els que hi heu intervingut per la vostra generosa contribució.

En les teves memòries amic Castellet cites una sentència preciosa d’Eliot: “Present i passat / tal vegada són presents en el futur / i el futur contingut en el passat. Tot és comprés aquí”. Doncs sí. Gràcies i bon vespre a tots.

 

Advertisements