Emprenyat amb la mala política

Es parla molt de la nova política. Hi ha malestar amb la política. Molta gent ho vincula amb la necessitat de treure’s del damunt la rèmora de la corrupció. Fa uns dies en un acte públic a Manresa, després de les municipals, el director d’un diari va manifestar que parlava en nom de la molta gent que estava emprenyada amb la política. En el meu torn vaig dir-li que també estic emprenyat amb la política, molt. Però amb quina política? Sens dubte, amb la mala política, no amb la bona política. Hi havia alcaldes de diversos partits i vaig tenir ocasió de defensar la seva bona feina, com la de la majoria dels polítics que conec. Gent que no s’ha embutxacat un euro mai, que dedica incomptables hores al servei del bé públic, que treballa amb la convicció que cal fer bona política, de fet l’única política que volem. La política reflexiva, honesta, transparent i, òbviament, plural, tal com volem que sigui la societat. Molts polítics estem especialment emprenyats amb els mals polítics, els que han corcat la política fins al punt que avui tota ella és sinònim de podridura i els qui ens hi dediquem, mirats com a sospitosos.

Em preocupa, per tant, que, més enllà de la corrupció, la nova política es plantegi en uns termes que sovint n’accentuen els pitjors defectes. Alguns argumenten la seva adscripció a la nova política generalitzant la desconfiança contra tots els polítics. Pregonen l’existència d’una mena d’atròfia política de la qual ells ens alliberaran. D’aquesta idea en resulta un populisme que taca tota la política democràtica com l’estigma del mal. És un plantejament que només serveix per multiplicar els efectes de les anòmies socials que patim. Malauradament, és un populisme que impregna també determinats comunicadors que han convertit la política en un còmode boc expiatori on conjuguen de manera ben simplista tots els mals de la societat.

La política és imprescindible. Com més temps tardem a rehabilitar-la, més tardarem a recuperar la fortalesa de la nostra societat per fer front als seus múltiples reptes. Cal reforçar l’honradesa, l’honorabilitat i la credibilitat de la gran majoria de polítics. Cal, òbviament, garantint el dret de tothom a defensar-se, treure de la política qualsevol aprofitat.

Proposo que siguem més exigents, però també més justos amb la política. Que parlem de la bona i de la mala política, en lloc de la vella i la nova. La bona política és bona per se, no per nova o vella. Deixem de banda el simplisme dels eslògans i de les marques. Aquests dies he ensopegat amb una carta del març del 1914 en què Eugeni d’Ors felicitava Ortega y Gasset per una conferència que aquest darrer havia pronunciat al teatre de la Comedia, a Madrid, titulada “Vieja y nueva política·”. Tots dos es postulaven per la nova, esclar, i tots dos van acabar fent vella política i no especialment lluïda.

Seria bo que uns i altres comencéssim a discernir la bona política de la mala política, més enllà dels enunciats. A parer meu, la bona política busca el consens i teixeix complicitats. No busca la destrucció de l’adversari. No admet acusacions que no puguin demostrar-se. Abraça, defensa i estimula la pluralitat com un valor principal. La bona política no és només una meta ideal, s’ha de verificar cada dia. Té a veure amb pràctiques de representació més obertes i avançades. Busca afavorir una millor representativitat i confiança, però també impedir que els conflictes d’interessos i d’ideals facin malbé el teixit de la convivència civil de la qual depèn l’existència de cadascú. És regular la vida col·lectiva, i fer permeable la pròpia pluralitat de la societat. La bona política és honestedat, reflexió, renovació i, per què no, fraternitat.

Faríem bé d’abandonar dogmatismes, segur que rendibles electoralment però socialment corrosius. Adoptem la màxima d’Albert Camus: “Si existís el partit dels qui no estan segurs de tenir raó, jo en seria membre”. Només si obrim espais per al diàleg, amb la voluntat expressa d’arribar a acords inclusius, serà possible construir futur plegats. Un futur que cal evitar que estigui dominat per la confrontació destructora en benefici de la millor política, la que vetlla pel benestar i per l’entesa.

Article publicat a La Vanguardia, 13 de juny de 2015.

Advertisements