Acte Homenatge a Josep M. Castellet

Teatre Romea, 12 de gener de 2015

Bon vespre. Em correspon posar punt i final a aquest acte. Fa un any que Josep Maria Castellet no està entre nosaltres i, simplement, amb tot el respecte i consideració volíem agrair-li les moltes coses que ens va aportar. Vull agrair-vos la feina a tots els que heu participat en la preparació de l’acte, a tots els que hi heu assistit, i al Teatre Romea per acollir-nos. Vull saludar d’una manera ben especial a tota la família d’en Castellet per la vostra amable predisposició en tots aquest procés de preparació.

No sé vosaltres, però jo estic una mica trasbalsat. M’ha emocionat aquesta dosi concentrada de Castellet, per tant d’intel·ligència, de teoria, d’astuta provocació, d’inconformisme, de relativisme, de magnetisme, de candor irònic, de seriositat vagament desmenjada, de voluntat transformadora, d’ofici, de compromís cultural i social. Tot plegat m’han arribat al cor, però també al cervell.

He de dir-te, estimat Josep Maria, que mai com avui un homenatge m’havia produït una sensació tant particular com aquest. He tingut la sensació que ens estaves acompanyant tota l’estona. He vist el teu rostre, el teu somriure amable, un pel sorneguer; ha observat tot el que s’ha estat fent i dient amb afable complaença, però amb un punt de distància, desdramatitzant-ho, repetint en veu baixa: no n’hi ha per tant, no n’hi ha per tant.

Només vaig intentar arribar a un compromís honorable amb la vida. Només vaig intentar buscar terrenys d’entesa.

Només he tractat de mantenir-ne fidel a les coses en que jo he cregut, però sense accentuar les diferències, respectant les posicions contraries.

No n’hi per tant. Només he intentant aprendre cada dia l’ofici de viure, que com sabeu, és un ofici que no s’ensenya enlloc, com el d’editor.

Només he posat en la vida tots els recursos que m’ha donat la meva pròpia personalitat, és a dir les meves manies, les meves afeccions, els meus fantasmes, la meva cultura, -o de la meva incultura, segons es miri- la meva gosadia, la meva curiositat i del meu desig de poc o molt intervenir en les coses del meu temps. Per tant, no n’hi per tant, però gràcies.

Però mentre pensava tot això, rumiava sobre si en cap altra ocasió havia assistit, de veritat, al homenatge a una persona tan i tan  vinculada a fragments decisius de la meva memòria personal.

El vaig conèixer personalment l’any 1976. Només recordo un detall clar d’aquella conversa: voleu fer una revista d’història –va somriure sorneguer- haureu de treballar molt.

Et vaig tractar en el context de les reunions del Pacte Cultural del 1985. D’allà em va quedar segellada la teva disposició culturalista: la cultura vertebra la nació. I també la teva convicció pactista: és més important el pacte que el sectarisme partidista.

Però va ser l’any 1987, en començar a treballar per l’administració municipal d’en Pasqual Maragall, quan vaig començar a trobar-me molt sovint amb tu. L’alcalde em va anomenar Coordinador de Cultura. Aquest ofici, a mig camí entre la política i la gestió, com l’ofici d’editor, tampoc s’ensenya. La meva primera reacció va ser rellegir a fons el teu llibre Per un debat sobre la cultura a Catalunya. Encara avui és l’assaig interpretatiu més curós que s’ha fet sobre la cultura catalana. Encara avui és un dels pocs textos culturals, que, sorgit des de la nostra singularitat cultural, hagi reflexionat amb profunditat sobre el fet cultural com a paradigma universal. En aquells anys vas ser –amic Castellet- molt generós amb mi. Atribolat per una responsabilitat que enlloc havia aprés, les converses amb tu sobre com orientar les polítiques culturals i la cultura a una ciutat com Barcelona eren un bàlsam de coneixement, sentit comú, entusiasme culturalista, defensa del pluralisme i reivindicació de la neutralitat.

De tu vaig aprendre a veure la feina del gestor cultural, polític o tècnic, de manera similar a com tu veies la feina del editor: tracte amistós i de servei a la gent, pluralisme i neutralitat ideològica; distància amb cap tipus d’interès partidista, i vaig aprendre a fer servir els meus gustos personals per obrir portes, mai per tancar-ne cap.

Parlaves de què calia per fer-se editor, sobretot aprendre a mirar, a escoltar, a olorar, a tocar; parlaves del cervell de l’editor com un cervell esponja, capaç d’absorbir la realitat per després encertar el moment de prémer-la i fer-li brollar el raig d’aigua que suposa cada decisió. Mai vas fallar a cap convocatòria dels temes que et vàrem proposar, culturals o polítics, interessants o avorrits. Mai. I avui te’n dono les gràcies.

De tota manera t’he de dir que el meu Castellet més íntim es manifesta en les taules del restaurant Quo Vadis. Dinant plegats, de tant en tant; però sobretot saludant-te dia sí dia també. Darrerament t’asseies sempre a la taula del racó de la planta baixa. Acompanyat, algunes vegades sol. Allà em vas permetre comprendre la crueltat del pas del temps. Amb el teu somriure plàcid, i els teus comentaris aguts, em vas fer entendre la dura evidència de que els teus amics vagin marxant de la teva vida, que la teva gent et vagi deixant, que siguis el darrer de la teva generació. Semblava que et sabés greu, que a tu, la vida et donés una mica més de temps, però sense l’empara dels teus.

El del Quo ets el Castellet més entranyable, el més humà, el més estimat. Ets l’home amic dels teus amics, l’home amistós, l’home vitalista, l’home amable, educat, contemporani, magnètic, savi, intel·ligent, l’home amb qualitats; el mestre, el mestre amb les qualitats que voldria esteses en el món que ens ha tocat viure.

Aquest Castellet és el meu, com segur que cadascú del presents, té el seu de Castellet. Però més enllà, no cal dir, hi ha el Castellet de tots. L’editor, el crític, el teòric, l’antòleg, l’estructurador, el promotor, l’impulsor, el connector, el conversador, el memorialista, el desllorigador, el combatiu. L’inabastable. Aquest és el Castellet que poc o molt compartim tots.

Poques vegades he assistit un homenatge amb la consciència tan nítida de que la persona a la que volem honorar és un element consubstancial en la vida cultural de pràcticament tots aquells que hem viscut els darrers 60 anys del nostre país.

Ahir al vespre vaig remirar la meva biblioteca personal. Conservo tots els llibres que he adquirit al llarg de la meva vida. Del primer a l’últim. Les teves tendències, intuïcions i conviccions, els teus llibres, els teus autors, hi estan representats d’una manera extremadament rellevant.

A través teu hem llegit i per tant hem construït gran part de la nostra geografia intel·lectual i la de vàries generacions de catalans i ciutadans espanyols. Ens vas connectar amb el món. Vas ensumar de quines plomes sortirien les millors lletres del país, i els hi vas donar l’oportunitat de publicar. I ens vas donar l’oportunitat a nosaltres de llegir-los i de construir el nostre relat de vida amb les lectures que tu ens vas proveir.

Vas ser un home pont, estimat Castellet. Pont entre el desig expressiu de dues o tres generacions de creadors i tres o quatre generacions de lectors. Pont entre els autors europeus i els lectors d’aquí. Pont entre la cultura catalana i la cultura espanyola. Pont entre la cultura i la política. Pont entre la consciència i la identitat individual i la consciència i la identitat col·lectiva.

Entre els editors corre una mena de dita afortunada: el catàleg d’un editor defineix la seva biografia. Doncs avui t’hem volgut agrair, la teva biografia. Escrius: “a grans trets em reconec en el contingut de les prestatgeries (que acumulen els llibres que vaig editar) perquè intenta de representar el llegat d’una cultura universal, traspassada a una llengua d’àmbit restringit, de tal manera que tothom que hi pertanyi pugui sentir incentivat el seu imaginari personal o col·lectiu”.

Si m’ho permeteu, per acabar, li vull agrair, en tant que Conseller de Cultura del país i representant aquí del Govern de Catalunya, la magnífica aportació que JM Castellet ha fet a la nostra cultura.

Sóc conscient que vivim en un país poc donat a honorar als nostres grans ciutadans. Tinc la convicció que aquesta actitud és un subproducte de la erràtica vida política que en termes nacionals hem viscut els catalans. (No és ara i aquí el lloc de raonar-ho). Només vull deixar establert que Castellet és un dels grans de la nostra vida col·lectiva.

Dic amb convicció que va enfortir com pocs els tres drets fonamentals de que disposa un país culturalment estructurat: el dret a la memòria, el dret a la participació cultural i política en el present, i el dret a imaginar un millor futur. Els tres drets tenen en el llibre, encara avui, el millor instrument d’articulació.

Dic amb convicció que la recepta Castellet és encara molt vàlida: observar, admirar, decidir i fer; si voleu amb un punt de pudor i d’ironia, com faria en Castellet. Donant a allò que fem una transcendència limitada, però en qualsevol cas mirant d’exercir-la amb la màxima honestedat i mirada oberta.

Afirmo amb convicció que algunes de la seves màximes són encara vàlides. “Vam imaginar un món –diu Castellet- en els moments més dolents, per dues raons: perquè portàvem al darrera una tradició i una herència estroncades i perquè no ens conformàvem a la mediocritat que ens volia imposar un regim polític guanyador d’una guerra sinistra. Havíem fracassat repetidament, però no ens interessava el fracàs. Volíem guanyar”.

No sé que pensaries dels nostres dies, però si sé que tu volies guanyar i que nosaltres també. Volem guanyar. Volem el país culte que tu desitjaves, el país obert que tu albiraves, el país modern que tu somiaves, el país civilitzat, democràtic i lliure pel que tu lluitaves. Gràcies, doncs per les teves aportacions i també per la validesa del teu missatge.

Amb aquestes paraules, em penso és hora d’acabar l’homenatge d’avui. Comminem-nos a seguir comptant amb en Castellet. El seguirem honorant, però sobretot ens honorarem a nosaltres mateixos si hi seguim comptant. Donarem valor al nostre atribut de país intel·ligent, obert i generós.

Gràcies a la família per haver estat aquí per haver deixat fer í, a tots els que hi heu intervingut per la vostra generosa contribució.

En les teves memòries amic Castellet cites una sentència preciosa d’Eliot: “Present i passat / tal vegada són presents en el futur / i el futur contingut en el passat. Tot és comprés aquí”. Doncs sí. Gràcies i bon vespre a tots.

 

La llengua dels catalans: cultura, estat, nació

(Conferència pronunciada a la Societat Catalana de Sociolingüística de l’IEC, dimecres, 2 de maig de 2012).

Senyor Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans

Membres de la Secció Filològica i de la Societat Catalana de Sociolingüística:

És per a mi un honor, com a conseller de Cultura del Govern de Catalunya, ser avui amb vostès per reflexionar sobre l’estat de la llengua dels catalans i sobre les relacions entre la llengua i la cultura, la nació i el propi concepte d’estat.

No cal dir que l’Institut d’Estudis Catalans és, en si mateix, l’expressió pràctica i simbòlica de la lluita dels catalans per aconseguir aprofundir el coneixement científic de la nostra llengua d’una manera moderna i similar a la dels països avançats del nostre entorn. I, a partir d’aquí, normalitzar-la com una llengua d’ús social ple.

És un fet que l’Institut, la nostra acadèmia de la llengua, com tot el desplegament del fet nacional a Catalunya, va néixer tard en relació a les nacions-estat del nostre entorn. Va néixer el 1907, gairebé tres-cents anys després de l’Académie Française, fundada el 1635 pel cardenal Richelieu. I gairebé dos-cents anys després del naixement de la Real Academia Española, que va ser fundada el 1713 i aprovada per  Felip V el 1714; no per casualitat, un any en el que la llengua dels catalans començava un dels seus episodis més foscos.

No cal dir que la nostra acadèmia va ser fundada amb tanta il·lusió i esperança com precarietat en termes polítics, administratius i econòmics. Evidentment, comptava amb el suport d’una Diputació, però no tenia, pròpiament dit, un Estat al darrere. Ja saben que, en aquest sentit, l’administració estatal era i ha estat més aviat reticent i, en el millor dels casos, indiferent durant molts moments dels darrers cent anys.

La generació fundacional de l’IEC

Sempre que penso en aquella generació admirable de ciutadans que varen fundar aquesta casa, penso en una gent il·lusionada, obsessionada, gairebé diria, per la recerca del temps perdut en termes nacionals. Eren conscients que les circumstàncies, al llarg dels  dos-cents anys anteriors, havien estat molt adverses, i que calia córrer per posar-se al dia i evitar que la història ens deixés de banda. Certament, a aquella generació que va crear l’Institut va correspondre-li el mèrit de relligar en una sola causa els conceptes de cultura, llengua i nació.

A partir d’ells, una àmplia constel·lació de ciutadans que n’incloïa molts de la “vella” generació modernista i la majoria de la “nova” generació noucentista, encapçalada per Enric Prat de la Riba, van mirar la llengua, la cultura i la nació com els vasos comunicants que fonamentaven un país i, evidentment, el nou país que volien edificar.

Els homes de la Renaixença havien fet seva la idea –no tant òbvia cinquanta anys abans- que la llengua catalana i la cultura que sorgia de fer-la servir era respectable. Aquesta idea, aquesta sintètica convicció, és a l’origen del catalanisme fundacional de mitjan segle XIX .

En canvi, la fusió entre la idea de cultura i llengua i la idea de nació és pròpiament noucentista. Era una fusió inèdita fins aleshores, que havia germinat amb una enorme vitalitat en els ambients catalanistes del tombant del segle XIX al XX. Els modernistes hi aportaven mirada política i universalitat, i foren els noucentistes els qui tingueren la traça d’insistir en la formalització institucional del procés. A partir d’ells, el catalanisme basà el seu discurs en una síntesi molt precisa: Catalunya és una nació fonamentada en una llengua i una cultura.

Ho ha escrit amb encert August Rafanell: “Els noucentistes no van crear la nacionalitat catalana, però van fabricar-ne la idea”. Aquesta idea relligava tot el conjunt, especialment la llengua i la cultura, i es convertiria en la pedra de toc de pràcticament tot el catalanisme del segle XX .

Sempre he cregut que aquella generació va fer un pas de gegant en termes conceptuals i polítics. Van fer allò que és més difícil: formalitzar les idees que després configuren i articulen les dinàmiques socials i polítiques. Van fabricar una idea clara i precisa: Catalunya era una nació, amb una cultura i una llengua pròpies. Una nació, una  llengua i una cultura amb els mateixos drets que les altres. Per això, aquella generació va fer un salt d’escala importantíssim en la comprensió real del país i les seves circumstàncies. Va forjar l’equació que ens va permetre fer front a les notables adversitats del segle XX sense perdre la identitat.

Aquella idea, però, que ha creuat de dalt a baix el segle XX, no va desplegar a fons totes les conseqüències que se’n podien derivar si aquella generació hagués aplicat a fons la seva formulació nacional. Si Espanya, la morta –com pensaven molts d’ells-, és a dir, l’Estat, no era capaç de donar resposta a les necessitats de la Cultura nacional, de la Llengua nacional i de la pròpia Nació, quin seria l’Estat que estès disposat a apuntalar-les? Perquè és ben evident: una llengua, una cultura i una nació sense un Estat que els serveixi de palanca patiran.

Com més llegeixo sobre l’època, més convençut estic que aquesta idea va rondar pel cap de tota aquella generació de dirigents. Sempre he cregut, però, que per moltes raons no van trobar la manera de posar-ho damunt l’arena política amb precisió. Així i tot, penso que Prat de la Riba i alguns dels grans líders d’aquella generació, van ser estatistes. Prat va intuir que una nació no podia expressar-se com a tal sense construir una administració i unes institucions d’estat que veritablement li donessin suport i asseguressin la seva continuïtat, i sobretot el progrés.

Crec que Prat ho va arribar a formular, però no és menys veritat que la societat catalana no ho va fer seu. Ho va expressar amb molta precisió, tot i que, certament, ho va fer en els darrers moments de la seva vida política, jove encara, però pròxim a la mort.

En un discurs del maig del 1917, Prat va proclamar la  convicció: “No hem fet la Mancomunitat per tenir una Diputació més gran ni per donar a l’ànima catalana un petit cos d’administració subordinada, secundària: una província. Tots, tots volem per a Catalunya un cos d’Estat, tots sentim que la dignitat popular catalana exigeix imperiosament, més o menys accentuades, formes d’Estat. Aquest és el sentit de la reivindicació d’autonomia plantejada pel nostre poble amb el nom de delegacions de serveis d’Estat a la Mancomunitat”.

El Prat de 1917 parlava de “cos d’Estat” i de “formes d’Estat”. Aquest era el sentit de la reivindicació d’autonomia plantejada. Lluny quedaven els ambigus escrits fundacionals de la seva estratègia política, vindicativa de la Mancomunitat. Lluny havia quedat la idea d’imperi –cap altre territori apel·lat l’havia fet seva. Recordin que la idea d’imperi la va formular Prat, amb Ors, l’any 1906, en el capítol darrer de La nacionalitat catalana. Hi imaginaren una Espanya imperial, sorgida de la confederació de les nacions que hi convivien, entre elles la catalana. Un imperi on podia arribar a cabre-hi Portugal i qui sap si algunes colònies americanes recuperades.

L’esclat de la Primera Guerra Mundial va fer palès que aquesta idea quedaria superada per les circumstàncies. De la Guerra no en sortirien Imperis, sinó nacions. Era l’any 1917, i Prat de la Riba parlava de cos i formes d’Estat.

Com més m’apropo a les conviccions d’aquella generació noucentista, més em convenço que el seu afany d’institucionalitzar el país, crear un sistema d’institucions, va ser el primer esborrany -encara no passat a net- en el es plasmava de manera rigorosa la idea que desplegar una nació, una llengua i una cultura implicava posseir les eines pròpies d’un Estat.

És ben conegut que, acabada la Primera Guerra Mundial, la política catalana va centrar la seva vindicació en la demanda d’autonomia, i la seva actuació en la configuració d’una potent societat civil. Va ser com si els catalans optessin per remarcar el fet diferencial català en la pròpia existència d’una societat. Aquí hi havia societat civil, allà hi havia Estat: ranci i tronat, com diria Gaziel. L’Estat – i també la idea d’Estat-, quan més lluny millor. Està per fer una història de les relacions entre Catalunya i l’Estat des de 1714 en endavant: al meu entendre, donaria llum a moltes de les incògnites i derives del catalanisme i la catalanitat.

La societat civil era modernitat, mentre l’Estat (aquell Estat) era regressió. També aquesta idea va quedar instal·lada en l’imaginari catalanista, de fet fins als nostres dies. La idea  que l’Estat és regressiu encara no s’ha esvaït de la societat catalana: política d’infraestructures, drenatge fiscal de Catalunya, negació de la pluralitat cultural i nacional… continuen alimentant una visió de l’Estat negativa.

D’aquell afany estatalitzador noucentista -dit amb la boca petita fins als nostres dies- i de la convicció correcta, però un pèl exagerada, sobre la força de la societat civil si no té una mica d’estat al darrera; de la pròpia acció de l’Estat espanyol, sempre més regressiu que positiu, n’han sortit els avenços, però també les precarietats actuals de la llengua catalana, del sistema cultural català i de la pròpia nació dels catalans.

El català, llengua nacional, moderna i de cultura

Avui el català és, indiscutiblement, una llengua nacional. És una llengua moderna, una llengua de cultura. És la llengua del poble, de la ciutadania, però també una llengua plena de disfuncions i dificultats. El coneixement i l’ús del castellà és superior al del català i queda encara molt de camí per recórrer entre els joves, la immigració, les noves tecnologies, les empreses, els mitjans de comunicació i l’administració de justícia.

Gràcies a l’esforç fet des l’Institut, avui tenim una llengua moderna, perfectament homologable, normativitzada, posada al dia com a sistema de comunicació i sense cap inconvenient intern per fer les funcions d’identificador social. El català és avui una llengua de primera, codificada en termes gramaticals i lèxics, assumida pels estudiosos i la immensa majoria dels sectors culturals de tots el territoris de parla catalana.

Els seus predecessors en aquesta casa, la Secció Filològica i molts acadèmics, van fer i fan una feina admirable. Avui el català és un vehicle de comunicació modern i un identificador perfectament homologable. La llengua, doncs, en si mateixa, ha deixat de ser “el” problema. El problema és polític i institucional.

El català és avui una llengua de cultura. Queda lluny la vella sentència d’Antoni de Capmany, a finals del segle XVIII : [El català és] “un idioma antiguo y provincial, muerto hoy para la república de las letras”. Avui, la cultura catalana, que en algun moment de la seva història ha dubtat en quina llengua expressar-se, disposa d’una llengua de cultura plena i reconeguda arreu. Avui el català és un vehicle de producció d’excel·lència creativa; avui a Catalunya tenim un sistema cultural pràcticament complet, a imatge de les nacions avançades d’Europa.

Avui, la identificació entre llengua catalana i continguts propis i de qualitat és un fet. Avui, la relació entre llengua catalana i cultura és viva i vivificadora. Avui, la nostra cultura, a través de la llengua, expressa sense complexos una mirada pròpia sobre el món. Avui, Catalunya posseeix una llengua lligada a un sistema cultural prou fort, a un edifici cultural prou sòlid i potent, a una producció cultural singular que, a més, ha aconseguit donar obres de valor universal. Avui, el català és l’eina expressiva d’una relació magnífica d’homes i dones de lletres que, començant amb Ramon Llull i Joanot Martorell i acabant amb Jaume Cabré, l’han utilitzat per expressar-se i posar idees, conviccions, interpretacions i mirades pròpies a disposició de la cultura del món.

Avui ja sabem que, de la mateixa manera que la llengua de Dickens mai no desapareixerà, la llengua dels nostres poetes i els nostres novel·listes, assagistes, historiadors i traductors, existirà per sempre. Avui, el català produeix metàfores, imaginari i continguts. Per aquesta raó, és imprescindible reforçar, completar i consolidar el sistema cultural català. Només un sistema cultural fort podrà fer visible la nostra llengua en un entorn cultural global i enormement exigent. En aquest aspecte, ens estem jugant el futur, perquè les interaccions entre globalitat i singularitat definiran allò que tindrà existència d’aquí a cent anys.

Tot i la crisi, és imprescindible mantenir la cultura -i és clar, la llengua- com una prioritat nacional: primer, perquè és barat; segon, perquè és l’única recepta que ens garanteix el futur, i tercer, perquè, per alguna raó, ho estan fent països del nostre entorn.

Hem aconseguit, doncs, plasmar aquell anhel noucentista: vincular la llengua a una cultura forta. Tampoc aquí el repte és cultural: és, sobretot, polític. Ens cal reforçar la cultura catalana, reforçar les seves estructures sistèmiques i donar oportunitats al sector empresarial. Universalitzar la cultura exigeix un treball cooperatiu amb la societat civil i dedicar-hi amb diners públics. Almenys, allò que hi dediquen per habitant els nostres veïns europeus. Ara no ho fem. L’asfíxia fiscal catalana i la indiferència del Estat ho impedeixen.

A tot això, s’hi ha d’afegir un aspecte que ens preocupa especialment, i en el que estem treballant intensament des del Departament de Cultura. Malgrat l’èxit del camí fet fins avui en la vinculació de llengua i cultura, ha persistit en el temps un seriós decalatge entre creació i consum cultural.

Només en radio i televisió, el consum en català és superior al consum en castellà -un 53% dels ciutadans de Catalunya consumeixen aquests dos mitjans en la nostra llengua. En canvi, la quota de mercat del català, en la majoria d’àmbits culturals, està per sota del castellà. En alguns casos, només lleugerament: en els espectacles, el 47% es veuen en català, i en les revistes la quota en català és del 46% del mercat.

En altres sectors, el català es manté en una posició molt per sota del que voldríem. És el cas del llibre –amb una quota de mercat del 20% en català- i, especialment, del cinema –només del 3%. En aquest sentit, com saben, estem treballant intensament per corregir aquests desajustos, particularment en el cas del cinema, i comencem ja a veure els primeres resultats positius de la política impulsada des de l’inici de la legislatura.

Després de l’acord assolit el setembre del 2011 entre el Departament de Cultura, el Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya i la Federació de Distribuïdors Cinematogràfics, el consum de cinema en català s’ha incrementat en un 361,20% en només un any, i la nostra previsió és que aquest creixement es mantingui en el temps fins a assolir, el 2017, una quota de mercat del cinema en català del 35%.

El català, llengua de la ciutadania

El català ha esdevingut la llengua de la ciutadania? Podem dir que sí. Lluny queda aquella afirmació d’Antoni Rovira i Virgili l’any 1914: “L’edifici de la nacionalitat catalana està en runes”. Les xifres d’ara són eloqüents. La convicció social sobre el català s’ha consolidat entre pràcticament tots els sectors de la nostra societat, i la llengua ha esdevingut una responsabilitat de la majoria dels que vivim a Catalunya. A més, la “confabulació de convençuts” que ha permès la Catalunya democràtica dels darrers trenta anys ha estat decisiva, i molts nouvinguts també han estat convençuts.

El sistema educatiu i comunicatiu, així com la producció i el consum cultural, han canviat aquella realitat descrita per Rovira i Virgili. I la realitat d’avui ha desbordat, àmpliament, els anhels i els objectius d’aquella generació romàntica que va restaurar els jocs Florals de Barcelona el 1859.

Han estat centenars, per no dir milers, les iniciatives sorgides de la societat civil catalana al llarg dels darrers cent o cent cinquanta anys. De vegades, amb suport polític local; sovint, amb l’Estat fent la punyeta. Ha estat aquest cúmul d’accions les que han donat sentit als estatuts d’autonomia del 1979 i del 2006 i al reconeixement que s’hi plasma del català com a llengua pròpia de Catalunya. La suma de totes aquestes iniciatives –públiques, locals i cíviques- explica que el català hagi assolit unes cotes de presència ciutadana impensables fa només trenta anys.

Vegem-ho. El 1983, de cada 100 persones, només 59 sabien parlar català: avui el parlen 80 de cada 100. I aquell any, de cada 100 persones, 80 entenien la nostra llengua: avui són 95. I només les persones més grans, i la majoria dels alumnes de les escoles d’aleshores, sabien llegir i escriure amb una certa correcció el català: avui, 60 de cada 100 persones el saben escriure.

L’any 1983, l’ensenyament en català no arribava ni a un alumne d’EGB de cada cinc. Avui, els joves d’entre 15 i 29 anys -la primera generació plenament escolaritzada en català- dominen la llengua per sobre de la mitjana en totes les habilitats. I si aleshores l’ús de la llengua era molt inferior al que li correspondria en funció de la seva importància geogràfica, avui la presència del català al cinema i als mitjans de comunicació s’ha multiplicat d’una manera significativa.

Avui, el català és la novena llengua d’Europa. La seva fortalesa i vitalitat no desmereix cap altra llengua del continent, i fins i tot moltes de les estatals.

No és menys veritat que estem instal·lats, com ja els he comentat, en moltes rutines -cas de la justícia-; pors econòmiques -cas de l’etiquetatge en català-; desconeixements -les majors i el potencial del cinema en català-, i complexos històrics -ens adaptem a parlar en castellà quan sabem que el nostre interlocutor entén o hauria d’entendre el català.

És cert que és difícil que el català esdevingui, en plenitud, una llengua de ciutadania quan el missatge quotidià que dóna l’Estat és que és una llengua secundària.

Som conscients que ens queden molts àmbits on millorar la situació del català. Per tant, donar la situació per bona, conformar-se, seria un gran error. Cal molta gestió pública i més convicció cívica. Cal molt de diàleg entre l’Administració, els agents socials, les institucions acadèmiques i els experts de cada sector. Cal avaluar periòdicament les nostres polítiques. Calen lleis raonables per a fer-les complir, i molts acords. Cal molta implicació dels convençuts.

La història, la nostra pròpia història, ho posa en evidència: els ciutadans són el més potent agent de normalització i la garantia de pervivència del català. Ens cal, doncs, que molta gent prengui consciència que més català suposa una ciutadania més compromesa. Queden molts ciutadans per incorporar. De la branca dels Font, dels Martínez o dels Ahmed. Incorporar-los independentment de la seva procedència. El català és llengua de cohesió i de pertinença, però encara no ho és de tothom.

Per això, la socialització del català dóna coherència a la societat, i el seu ús massiu la beneficia. Però el català ha de ser més encara la llengua del poble, l’idioma de la ciutadania. Ha de ser la clau que obri a tots la porta a l’espai públic. Ha d’identificar-se com una llengua d’oportunitats.

I una vegada més, topem amb el mateix. ¿Com aconseguir-ho si la percepció majoritària és que l’Estat es mostra sovint combatiu, en el millor dels casos indiferent i quasi sempre ineficient amb la llengua dels catalans? Per respondre aquesta pregunta, tornem a Prat de la Riba. Les seves precises paraules de l’any 1917 –dotar-nos de “cos d’Estat” i de “formes d’Estat”-, escoltades ara, passats quasi cent anys, situen en tota la seva intensitat els problemes que estem vivint avui. Problemes derivats del fet que som una nació, una llengua i una cultura sempre obligades a malbaratar energies en la seva pròpia defensa contra l’Estat que se suposa que les hauria de defensar.

Dites l’any 1917, aquestes paraules de Prat mostren la distorsió que la Gran Guerra va suposar per a la política catalana i ensenyen la significació exacta de la Dictadura de Primo de Rivera. També donen sentit a la renúncia de Francesc Macià a la República Catalana, que va proclamar-se el 14 d’abril del 1931 per a transmutar-se en Generalitat tres dies més tard. Aquestes paraules, evidentment, expliquen la missió última de la dictadura del general Franco. I, òbviament, comencen a explicar els dobles sentits i les ambigüitats de moltes de les premisses fundacionals de la transició democràtica dels anys 70 i 80.

A la llum de les paraules de Prat, apareixen ben perfilades les raons que expliquen la creixent frustració de molts catalans que van apostar per una transformació des de dins de l’Estat espanyol a traves del diàleg i la pedagogia. Només cal llegir el darrer volum de les memòries del president Pujol, o fins i tot el darrer llibre signat pel president Maragall.

Pujol, Maragall i molts d’altres vam pensar que, amb l’arribada de la democràcia, s’obria definitivament la porta per tal que la nació catalana, la seva llengua i la seva cultura rebessin el reconeixement i suport explícit d’un Estat espanyol modernitzat i pluralista. Un Estat que fos capaç de vetllar equilibradament pels interessos de les nacions, les llengües i les cultures que el conformen.

L’any 1979, molts vam creure que la democràcia i el creixement econòmic transformarien l’Estat en benefici, també, dels interessos de Catalunya. Pensàvem que una Espanya democràtica i socialment més justa havia d’esdevenir una Espanya políticament i econòmicament progressista, i definitivament justa amb la llengua, la cultura i la nació dels catalans.  Donàvem per fet que la modernització de l’Estat havia d’implicar l’acceptació de la seva naturalesa plurinacional i plurilingüe.

Ara que tenim prou perspectiva, constatem que no ha estat així. Constatem la nostra ingent ingenuïtat. Espanya, certament, s’ha modernitzat, però el seu Estat no ha esdevingut l’Estat dels catalans, l’Estat de la llengua i la cultura catalanes. No ha estat un Estat especialment amatent amb els interessos dels catalans.

Trenta-tres anys després, ens n’adonem que hem estat vivint, amb una estranya complaença, una situació absolutament anòmala. D’una banda, hem viscut joiosos amb la nostra petita autonomia política. Ha funcionat com una petita delegació de la sobirania de l’Estat, a la manera que ho concebia un Ortega i Gasset. Ha permès fer polítiques poc o molt positives en l’àmbit de la llengua i la cultura. Amb bona voluntat i pocs mitjans, i mai definitives.

D’altra banda, hem estat complaents amb una Administració de l’Estat que ha negat reiteradament, i de manera creixent, els seus propis principis constitucionals. I que ha practicat polítiques concretes quasi sempre negatives o, en el millor dels casos, indiferents. Aquest és el fet inqüestionable, doncs, que ens toca afrontar a les actuals generacions: la modernització democràtica d’Espanya no ha suposat la seva democratització ideològica i cultural. L’Estat espanyol continua controlat per un marc mental que, de manera quasi hegemònica, manté una visió unitària i uniforme en termes culturals i lingüístics.

Com a conseller de Cultura, com a observador diari dels nostres problemes culturals i nacionals, com a agent de la transformació exigida pel meu càrrec, tinc cada dia més la convicció que tots els dèficits que arrosseguem en termes culturals i lingüístics i també, és clar, en termes fiscals, econòmics i infraestructurals se sintetitzen en un: el dèficit d’Estat. Dèficit que és manté –amb petites excepcions- des de fa, pràcticament, tres-cents anys.

Així com els noucentistes van descobrir que calia incardinar llengua, cultura i nació, crec que a nosaltres ens toca incardinar llengua, cultura i nació amb Estat. Penso que el que estem vivint ara exigeix donar forma a aquesta idea de fons: Catalunya no podrà sobreviure si no aconsegueix articular un Estat propi. Les noves circumstàncies mundials -globalització, uniformització, immigració, digitalització- ens exigeixen tenir-ho més clar que mai.

Som una nació, tenim una llengua i una cultura, però no tenim l’Estat que ha de defensar-les per garantir-ne el futur. Tot els que està passat ara és l’expressió d’això. I cada dia som més els catalans que estem convençuts que cal parlar seriosament i sense eufemismes de l’Estat que volem, del que ha de respondre a les nostres necessitats com a  poble i ha de resoldre amb eficiència els reptes plantejats.

Al trinomi noucentista -nació, llengua, cultura-, cal afegir-hi un quart component: l’Estat. A les actuals generacions, que provisionalment anomeno deucentistes, ens cal aprendre a imaginar, sense pors ni ambigüitats, la idea de l’Estat que ens convé. Ens cal aprendre a desxifrar la interdependència antre l’Estat i la llengua, la cultura i la nació. Ens cal comprendre que els temps actuals exigeixen, més que mai, que la nostra llengua i la nostra cultura tinguin un Estat entès com l’eina que les ha de garantir.

Per això acostumo a dir que sense un Estat propi no hi solució definitiva als problemes de la llengua i la cultura catalanes. I que a la nostra generació li correspon introduir en la història del catalanisme el concepte d’Estat propi. Penso, per dir-ho a la manera d’August Rafanell, que les generacions actuals –les deucentistes- no haurem creat la idea d’Estat, això és obvi. Però sembla imprescindible que siguem capaços de verbalitzar-la en els termes exactes que correspon als interessos dels catalans, en un món global i en aquest moment de canvi del paradigma capitalista.

Sense Estat propi, els problemes es mantindran

O bé disposem d’Estat propi, o bé els problemes es mantindran, o tal vegada es multiplicaran. Sense Estat, en tot cas, ben segur que es desaprofitaran oportunitats. Ben segur que continuarem compromesos en la improductiva obligació de defensar coses tant òbvies com la nostra llengua i la nostra cultura. Els problemes de la llengua –les llengües- i de la cultura –cultures- només es poden resoldre de manera correcta afrontats des d’un Parlament que atresori el grau necessari de sobirania nacional.

És foll que, a aquestes altures, haguem de dedicar l’absurda quantitat d’energia política, social i cívica a què ens veiem obligats per tal d’afermar la nostra llengua i la nostra cultura. Sobretot de les envestides de l’Estat espanyol i dels seus aparells administratius, executius, legislatius  o judicials.

Recordem que l’Estat actual no acompleix ni la Constitució espanyola vigent. Fa sistemàticament una lectura restrictiva i negativa de la pluralitat cultural i lingüística que la pròpia Constitució proclama. Sistemàticament, ignora l’article 3, on es predica que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.

Per acció o per omissió, l’Estat es despreocupa d’una llengua mil·lenària que és el principal receptacle del bagatge literari i científic d’una nació. L’Estat espanyol és l’Estat del castellà, perquè actua com si només tingués responsabilitat sobre la llengua castellana, tal com evidencien les xifres. I dedica recursos ingents a la seva protecció i difusió: inverteix anualment 800 milions € per protegir el castellà a través de subvencions als mitjans comunicació, a l’Instituto Cervantes, a la Real Academia Española i a d’altres institucions. En canvi, l’IEC rep cada any 900.000 € de l’Estat espanyol.

Cada català paga, per defensar el castellà, 16,94 € anuals. En total, els catalans paguem per aquest concepte 127 milions €. A banda, no cal dir, els catalans paguem de manera pràcticament exclusiva tot allò que suposa la protecció del català: l’Institut Ramon Llull i TV3 els paguem exclusivament nosaltres.

Però encara és pitjor una altra cosa: el permanent assetjament institucional contra la plena normalització del català. L’actitud de les diverses institucions de l’Estat i dels principals partits polítics es reflecteix nítidament en la llarga història de recursos judicials contra la llengua catalana que han estat  presentats pels diferents governs de l’Estat, indistintament del color polític; també pel Defensor del Pueblo i pels diferents partits polítics estatals, amb el PP al capdavant.

No cal dir que L’Estat no fa res per temperar favorablement per al català les controvèrsies lingüístiques que algunes institucions i partits fomenten als diferents territoris de l’Estat. Com vostès saben, el més habitual és que fins i tot s’estimulin els enfrontaments polítics al País Valencià, l’Aragó o les Illes  Balears.

I és que l’Estat continua incomplint la Carta Europea de Llengües Minoritàries, en vigor a l’Estat espanyol des del 2001. No ha fet cap esforç favorable al català en cap àmbit d’especial actuació (l’administració o la justícia), no ha fet cap esforç en contrarestar l’actitud de les autoritats del País Valencià respecte de TV3.

Per ser rigorosos, hauríem de dir que no es ben bé veritat que el català no hagi tingut Estat. Més aviat hauríem de dir que l’ha tingut, encara que gairebé sempre en contra. Així ha estat durant la major part dels darrers 300 anys, ja que en pocs moments l’Estat ha jugat a favor del català. En poques paraules: el català no ha tingut mai una maquinària d’Estat a favor, com l’han tingut la major part de les altres llengües: l’alemany, el francès, l’holandès o el croat; i, no cal dir,  el castellà.

Avui vivim atrapats en una Espanya que menysté el català; que no accepta la seva pluralitat i diversitat; que presumeix d’un unitarisme que només serveix per dissimular les seves carències; que veu com els seus fonaments de prosperitat estan en procés de descomposició, i que agita el fantasma de l’anticatalanisme per amagar la seva impotència.

Avui, un cop més a la història, vivim el naufragi de l’Estat espanyol, amb una classe governant incapaç de portar el timó de la seva economia. Avui, una vegada més, les agressions a la catalanitat serveixen per amagar els interessos particulars de molta gent que viu sota el paraigües de l’Administració.

Què hauria de fer un Estat propi a favor del català

Un Estat propi jugaria a favor del català. Aspiraria a situar la llengua i la cultura catalanes en igualtat de condicions en relació a les llengües i cultures que ens envolten i, per què no, a les més avançades del món. És a dir, aspiraria a ser tan eficient amb el català com ho és l’Estat espanyol amb el castellà, o l’Estat francès amb el francès. Aspiraria a ser una maquinària pensada per donar resposta als interessos culturals i lingüístics dels catalans.

Un Estat propi faria bandera, amb orgull, de la seva diversitat lingüística. Protegiria els interessos lingüístics dels catalans: protegiria el català i l’aranès, protegiria el castellà, i introduiria l’anglès o altres llengües vehiculars universals. No estaria permanentment enemistat amb la pluralitat i la riquesa cultural i lingüística de Catalunya. I posaria en la seva agenda la defensa del català a nivell europeu i internacional.

Un Estat propi estendria sense ambigüitats entre els nouvinguts l’imaginari cultural català, amb la llengua pròpia com a referència. Consideraria el català com una part indestriable del seu patrimoni cultural col·lectiu. Prendria decisions de gestió de les llengües en el marc del seu Parlament i en les institucions d’autogovern. Faria bandera d’una gestió democràtica de la llengua. No podria qüestionar les decisions del seu propi Parlament com passa ara, amb una sobirania sempre tutelada per les institucions estatals espanyoles.

Un Estat propi tindria el poder polític suficient per legislar i governar a favor de la llengua pròpia sense haver de demanar permís a ningú, més enllà de les lleis internacionals.

Definitivament, doncs, no resoldrem la normalització del català si no prenem consciència que el principal entrebanc, el veritable i permanent pal a la roda, allò que fa diferent el català de les resta de llengües del nostre entorn, allò que impedeix la plenitud del català, és el dèficit estructural d’Estat que paradoxalment suposa l’Estat espanyol actual.

La nació dels catalans, la cultura catalana, a diferencia de les nacions i les cultures que ens envolten, no posseeix els instruments estatals imprescindibles per assegurar la supervivència de la seva llengua pròpia. No els té en el món complex que resulta de l’era de la comunicació global i del canvi en el model econòmic que estem vivint a nivell planetari.

És com si la societat catalana hagués aconseguit, en 100 anys, reparar el vehicle –la llengua- dels danys que havia sofert des de 1714 i de tantes rascades com li han fet des d’aleshores. Però també és com si no haguéssim comprés del tot que el vehicle lingüístic no aconseguirà arribar al final del trajecte si no té un sòlid sistema de carreteres –institucionals, administratives, culturals, comunicacionals- per on circular amb normalitat.

El que és segur és que als catalans ens resulta imprescindible una nova arquitectura de sobiranies. Serà de geometria variable. És clar també que l’Estat dels catalans poc tindrà a veure amb el models del segle divuit o els decimonònics. Per això acostumo a afegir que, quan dic Estat propi, no vull dir necessàriament que hagi de ser exclusiu. És més que possible, fins i tot pertinent, que a l’Estat propi dels catalans li calgui compartir sobiranies amb altres pobles peninsulars i europeus. El que en tot cas sembla indiscutible és que aquesta generació de catalans negarà per sempre més l’Estat Espanyol actual.

Tot està obert: Estat propi exclusiu, confederació entre iguals amb una Espanya refundada, ubicada en el marc d’una Europa més integrada políticament i econòmicament.

Les agendes del català

Ens cal una nova ofensiva per la llengua vinculant-la a la reivindicació política de l’Estat propi. Com sabeu, des del Govern, estem treballant en 16 agendes:

  • Agenda per una llengua amb el suport d’un Estat eficient.
  • Agenda per Europa.
  • Agenda internacional.
  • Agenda per millorar la relació amb les altres comunitats amb les qui compartim llengua.
  • Agenda per enfortir l’associació entre una llengua de prestigi i una cultura d’excel·lència.
  • Agenda per fer del català la llengua de tots, una llengua de ciutadania.
  • Agenda a favor d’una llengua coneguda per tothom.
  • Agenda per una llengua usada per tothom, en tots els àmbits.
  • Agenda per ampliar l’ús entre els joves.
  • Agenda per acollir definitivament la immigració que es queda.
  • Agenda per reforçar la presència del català en el món digital.
  • Agenda per incrementar l’ús del català a  les empreses.
  • Agenda per multiplicar l’ús de la llengua en la justícia.
  • Agenda per desplegar el seu ús en els mitjans de comunicació.
  • Agenda per desplegar la Llei 35/2010, d’1 d’octubre, de l’occità, aranès a l’Aran.
  • Agenda per desplegar la Llei 17/2010, de 3 de juny, de la llengua de signes catalana.
  • Totes aquestes agendes són importants. Però sens dubte, les més decisives i estructurants avui son quatre:
  • El català necessita un Estat eficient.
  • El català necessita ser una llengua plenament reconeguda per Europa.
  • El català precisa estar vinculat a una cultura nacional capaç d’associar-se a una cultura de l’excel·lència i el prestigi.
  • El català ha de ser una llengua plenament reconeguda per tota la ciutadania.  

Em proposo reforçar les eines de participació que tenim. Vull una Direcció General de Política Lingüística capaç de treballar amb més ambició política. Desitjo un Consell Social de la Llengua més dinàmic, més assessor i més participatiu. Haurem d’actualitzar les funcions del Consorci per a la Normalització Lingüística. Dinamitzarem el Consell Social de la Llengua. Reforçarem l’Institut Ramon Llull perquè continuï exportant cultura, llengua, literatura i marca.

L’ofensiva política pel català ha de ser el resultat del diàleg entre els responsables públics, els agents socials, les institucions acadèmiques i els experts de cada sector. El català és cosa de tots.

Treballarem les coincidències entre els partits polítics catalanistes. Són moltes i s’ha de notar. No posarem l’accent en nova legislació sinó en el desplegament de polítiques sectorials.

La història del català és extraordinària: ens en podem sentir orgullosos

Quan més hi penso, més en sembla que la història del català és extraordinària. Ho dic amb admiració i un punt d’orgull. La derrota de 1714 va fer estralls i el català, certament, va quedar tocat. L’Estat monàrquic es mirava París com a model de capital imperial. Copiava el sistema radial d’infraestructures, volia fer de Madrid el centre econòmic i polític de la monarquia. Es fixava en la monarquia francesa per imposar un sistema cultural i lingüístic de tall il·lustrat, però inequívocament unitarista i centralista.

Aquesta ha estat la tònica de les polítiques estatals al llarg de tot el segle XVIII, el segle XIX i gran part del XX. El català va sobreviure al procés d’alfabetització exclusivament en castellà. Va resistir l’escolarització, el bilingüisme asimètric i la primera revolució comunicativa, sempre discriminat a favor del castellà.

Durant aquest llarg procés, molta gent va anunciar la mort del idioma. I alguns catalans van caure en l’espanyolisme cultural i lingüístic. Cap de les persones que arribaven a Catalunya per raons immigratòries de caire econòmic no podien identificar les coordenades lingüístiques pròpies del lloc on s’havien establert. “Estic a un lloc on parlen diferent” –deien. Però el paraigua simbòlic i pràctic de l’Estat jugava a favor que suposessin que més aviat eren els catalans els que tenien l’obligació d’entendre als nouvinguts.

El procés de recuperació del català ha estat certament tortuós, però inequívocament progressiu. La Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme, la República, el “seixantisme” i l’actual autonomia han estat inequívocament favorables al català.

A partir del 1906, el català esdevingué llengua nacional, llengua del poble i llengua de cultura.  Son ja pocs els qui a Catalunya dubten que el català sigui la llengua nacional, la llengua del poble. I que sigui una llengua de cultura.

En termes generals hem aconseguit, malgrat tot,  un grau de cohesió lingüística notable. Una gran majoria de la població entén a Catalunya que la llengua dels catalans és el català. Només una minoria molt minoritària combat les tesis i les resolucions del Parlament de Catalunya a favor de la centralitat del català en l’educació. I la llengua, avui a Catalunya, no és motiu de gran controvèrsia ni de divisió social. Però no som un país complet en termes lingüístics, i només ho serem si a les fortaleses històriques hi afegim un Estat favorable.

El català s’ha mantingut –i d’aquí neix, malgrat tot, la seva fortalesa- a través del “poder” de la societat civil catalana. El poder català ha estat cívic, amb petits fragments de poder d’Estat sempre concedits –com ho foren la Mancomunitat o la Generalitat republicana, i ho és la Generalitat actual. El poder català, el catalanisme, ha estat una mescla poderosa de  societat civil –política i cultural- i administració pública –ajuntaments, diputacions i autonomies, sempre tutelades per l’administració general de l’Estat i el seu aparell, executiu, legislatiu i judicial.

Aspirar, doncs,  a la igualtat en termes de llengua amb els pobles que ens envolten és un imperatiu. Joan Solà, en rebre el premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2009, va dir: “Si volem ser un poble normal ens cal aspirar a una situació global comparable a la dels Estats reconeguts amb una llengua referencial ben fixada, potent i autònoma, i amb una literatura, una història, un poder civil i un espai geogràfic visibles i diferenciats”.

Fa cent anys que la societat civil va prendre consciència que som una nació. Ho va fer en un període de temps relativament curt. Tal vegada no en som del tots conscients, però crec que ara ens està passant el mateix amb la necessitat d’Estat.

Potser als contemporanis ens està vetat comprendre l’abast dels grans moviments de fons. Així ho creia Stefan Zweig. Va escriure, en el seu memorable llibre El món d’ahir, que “La història, obeint a una llei irrevocable, denega als contemporanis la possibilitat de conèixer en els seus inicis els grans moviments que determinen la seva època”.

No sóc capaç de dir fins on arribarem, però sí que puc afirmar que crec que estem en el moment inicial d’un d’aquests grans moments de canvi. Construir un Estat propi dels catalans és la fita imperativa del nostre temps. Si no és així, la nostra cultura, la nostra llengua i, per tant la nostra nació, seguiran estressades, disminuïdes i hipotecades.

Aquest matí, el president del Parlament Europeu, Martin Schulz, recomanava fantasia, valor i imaginació per construir el futur d’Europa. Europa pot fracassar. Espanya ja ha fracassat. Ara ens cal fantasia, valor i imaginació per construir el futur de Catalunya dins d’Europa. Les relacions amb Espanya? Ja veurem. Dependrà que vulgui desplegar un encontre beneficiós per a ambdues parts, i, evidentment, per a la llengua catalana.

Sobre la llengua dels catalans i el seu estat

(Conferència pronunciada a Tribuna Primera Plana, dilluns, 12 de desembre de 2011).

En primer lloc, vull agrair a Tribuna Primera Plana i a El Periódico de Catalunya l’avinentesa d’adreçar-me a vostès.

En aquesta conferència els faré unes breus consideracions preliminars sobre l’extraordinària història del català; refrescarem algunes dades sobre l’estat de la qüestió; els donaré la meva opinió sobre on som, per dilucidar si l’ampolla està mig plena o mig buida; els proposaré que els catalanistes deucentistes ens posem d’acord en un cert diagnòstic sobre l’estat del català i les causes dels nostres mals; em referiré a  les principals amenaces que avui té el català; els apuntaré quines són les línies estratègiques que estem treballant.

Per concloure, els faré dues reflexions sobre la gestió democràtica de la llengua i la llengua i el poder polític. I, com és de rigor, acabaré amb una cita que espero que considerin oportuna.

Tant del que diu l’Estatut com la Constitució se’n desprèn que hem avançat molt des que l’any 1906 Enric Prat de la Riba va convertir la llengua en la puntada a seguir.  El com hem arribat fins aquí té una història apassionant d’un subjecte complicat. Té vida pròpia, relacions extraordinàriament dinàmiques amb les societats i, políticament, ofereix la possibilitat de molta manipulació.

La llengua és un sistema de comunicació, un identificador col·lectiu i una potent tecnologia social. Si fa tres-cents anys no hagués passat res d’anormal, la nostra societat lingüística seria una de prototípicament mitjana entre la seixantena de llengües d’Europa, situada dins del grup de les llengües mitjanes grans.

El català, doncs, podria haver estat una llengua fonamentadora entre França i Espanya. Podria haver romàs dins d’un Estat com la Confederació Helvètica. Podria ser una de les llengües d’Europa, com ho és el croat. I els catalans podríem haver dedicat moltes energies col·lectives en altres afers no menys cabdals per al desplegament de la nostra comunitat.

La realitat és que l’Estat espanyol es va desplegar contra el català i la pròpia societat catalana. La realitat és que, en alguns moments, la societat catalana ha dubtat de la seva identitat. La realitat és que, si fa 150 anys el català era una llengua en perill de mort, avui és la novena de la Unió Europea.

Quin contrast amb el que afirmava Antoni de Capmany a finals del segle XVIII respecte del català: “Un idioma antiguo y provincial, muerto hoy para la república de las letras”. Quina història tant extraordinària, la del català! Ho dic amb admiració i un punt d’orgull.

La derrota de 1714 havia fet estralls i el català, certament, estava tocat. L’Estat monàrquic es mirava París com a model de capital imperial. Copiava el sistema radial d’infraestructures per fer de Madrid el centre econòmic i polític de la monarquia. Es fixava en la monarquia francesa per imposar un sistema cultural i lingüístic de tall il·lustrat, però inequívocament unitarista i centralista.

En termes generals, el català va patir les conseqüències de l’acció de l’Estat al llarg de tot el segle XVIII, el segle XIX i gran part del XX. Va sobreviure al procés d’alfabetització exclusivament en castellà. Va resistir l’escolarització, el bilingüisme asimètric i la primera revolució comunicativa, sempre discriminat a favor del castellà. Durant aquest llarg procés, molta gent va anunciar la mort de l idioma. I molts catalans van caure en una o altra mena d’espanyolisme.

Malgrat tot, el procés de recuperació del català ha estat tortuós, però inequívocament progressiu. S’ha situat al centre de la Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme, la República i el seixantisme. A partir de 1906, el català esdevingué la llengua nacional, la llengua del poble i una llengua de cultura.

Ara ja són pocs els qui a Catalunya dubten que el català sigui la llengua nacional i llengua del poble. I que sigui una llengua de cultura. Però s’han aconseguir unes cotes de recuperació i de normalitat que semblaven impensables fa només 100 anys. I fins i tot podien semblar difícils d’assolir fa 30 anys, quan va començar la Transició.

Ara, en termes generals, som un país lingüísticament cohesionat, però no acabat. Una gran majoria entén a Catalunya que la llengua dels catalans és el català. Només una minoria molt minoritària combat les tesis i les resolucions del nostre Parlament a favor de la centralitat del català en l’educació. La llengua, avui a Catalunya, no és ni motiu de gran controvèrsia  ni de divisió social.

Em pregunto: ¿N’hi ha prou amb aquestes tres característiques per assegurar la normalitat present i l’existència futura del català? La resposta és, en principi, que no. Què és, doncs, el que ens manca? Els respondre una mica més endavant.

L’estat de la qüestió

Les dades són prou conegudes. L’Informe de Política Lingüística del 2010 conté diversos elements que ens permeten afrontar el futur amb optimisme:

El 94,6% dels ciutadans entén el català, el 78% dels catalans el sap parlar, el 81,7% el sap llegir i el 60% el sap escriure.

Entre els joves, els fruits de la immersió lingüística són ben evidents: entre els 15 i els 29 anys, la primera generació plenament escolaritzada en català, els joves tenen un coneixement de la llengua per sobre de la mitjana en totes les habilitats lingüístiques. L’entenen el 94,7%, el parlen el 84,9%, el llegeixen el 86,6% i l’escriuen el 80,5%. L’èxit, vist en perspectiva, és indubtable. I segurament impensable ara fa 30 anys.

D’altra banda, el català té una notable capacitat d’atracció. Un 13% de les persones que no tenien el català com a llengua inicial l’han adoptada com a llengua d’identificació. Dit breument: 800.000 persones que van tenir el castellà, o un altre idioma, com a llengua materna, avui senten el català com a propi.

La transmissió lingüística intergeneracional és favorable al català: el 30% de la població parla en català amb els seus pares, un 42% opta pel català per parlar amb els seus fills. Són entorn de mig milió les persones que es dirigeixen als seus progenitors en castellà i, en canvi, han triat el català per comunicar-se amb els seus fills.

Algunes dades recents també em generen motius d’optimisme:

L’any passat el nombre d’espectadors de pel·lícules de les majors doblades al català va ser de 117.447 persones. I enguany, després de l’acord amb el Gremi d’Empresaris, i només un mes després de la seva estrena, la pel·lícula Les aventures de Tintín: el secret de l’Unicorn ja ha estat vista per gairebé 100.000 persones.

També és important subratllar que la premsa llegida en català està fent un salt d’escala. Gràcies a empreses com, inicialment, el Grupo Zeta, que des del 1997 va publicar la primera edició doble en castellà i català de El Periódico de Catalunya. En aquest sentit, els vull subratllar que el consum de mitjans de comunicació en català ha augmentat un 14% l’últim any, mentre que en castellà  ha augmentat només un 5%. I el 2010, el nombre de lectors de diaris en català es va situar en 976.000 persones, un 29% més que fa ara un any.

L’any 2011, a 125 universitats al món hi ha 7.616 alumnes cursant estudis de català. Aprofito per assenyalar, en aquest sentit, la tasca excel·lent de l’Institut Ramon Llull per al prestigi de la llengua i la cultura catalanes.

A més, la presència a Internet de la nostra llengua és molt superior al nostre pes demogràfic en l’entorn global. Disposem del domini “.cat”, i l’activisme ciutadà a les xarxes socials és altíssim: ús a Google, Twitter o Viquipèdia. En el mapa dels 64 idiomes més usats a Twitter hi apareix amb llum pròpia el català, l’únic idioma que sense tenir un Estat propi domina  Twitter al seu territori.

No és menys cert, però, que hi ha indicadors de coneixement amb tendències no tan positives:

El coneixement del castellà que tenen els ciutadans és superior al del català en totes les habilitats lingüístiques. I gairebé tota la població adulta (entre el 95% i el 99%) entén, sap parlar, llegir i escriure el castellà. En el cas del català, els percentatges són sensiblement inferiors: l’entén el 95% de la població, el parla el 78%, el llegeix el 81% i l’escriu el 60%. És evident que només la immersió lingüística entre els joves i una política decidida entre els adults nouvinguts pot corregir aquestes dades.

D’altra banda, els indicadors d’ús són poc engrescadors:

Hem aconseguit millorar el coneixement del català, però l’ús del castellà és dominant. Mentre que un 40% utilitza únicament o sobretot el castellà, només un 33% utilitza només o sobretot el català; un 24% assegura utilitzar dues o més llengües, i un 3% declara usar altres llengües que no són el castellà o el català.

Només una quarta part de les persones que consideren el català la seva llengua el mantenen quan el seu interlocutor els respon en castellà. A la feina, el castellà és la llengua més parlada: un 44,9% dels ciutadans, davant del 33% que parla en català, usa al seu lloc de treball el castellà.

I hi ha àmbits on encara queda molt camí per recórrer: els propis mitjans de comunicació. Els progressos experimentats i que els acabo de comentar no poden emmascarar que la situació és clarament desfavorable al català: l’últim Baròmetre de la Comunicació, fet públic fa dues setmanes, assenyalava que només el 20% de la població segueix canals televisius parlats majoritàriament en català mentre que un 75,4% mira canals majoritàriament parlats en castellà.

4,8 milions de catalans consumeixen habitualment mitjans de comunicació en català, la qual cosa representa un 75,1% de la població de Catalunya. En canvi, 6,2 milions de catalans, el 97% de la població, consumeixen habitualment oferta mediàtica en castellà.

També queda molt per fer en l’àmbit de la justícia. La desproporció entre les sentències en català i en castellà és clamorosa. L’any passat es van emetre 37.645 sentències en català, 2.300 menys que l’any anterior, i, per contra, en castellà se’n van dictar 221.359, 11.000 més que l’any anterior. La distància és abismal: 37.645 respecte de 221.359.

En aquest sentit, vull subratllar-los que hem signat diversos acords de col·laboració amb el Departament de Justícia per fomentar l’ús, la difusió i el coneixement del català. Però és imperatiu que el govern central compleixi la legislació i garanteixi que l’administració de justícia assumeixi com a pròpia la realitat plurinacional i plurilingüística de l’Estat.

I queda molt per fer entre els joves: caldrà encertar en les polítiques concretes. En aquest sentit, faig meu gran part del diagnòstic i de les recomanacions de les polítiques de foment del català entre la joventut fetes per un grup d’experts l’any 2009 en el marc del Consell Social de la Llengua (CSLL).

La població catalana d’origen autòcton conviu amb poblacions d’altres llengües, i, en especial, de llengua castellana, que constitueix la d’ús majoritari. Els nous moviments migratoris han accentuat aquest predomini del castellà. La “llengua de l’Estat” és el castellà i és gairebé exclusiva, fet que es reflecteix en el seu ús en moltes de les comunicacions institucionalitzades més transcendentals, així com en les manifestacions de les grans estructures comercials.

Cal tenir en compte que la globalització reforça la idea que són més útils les llengües de gran extensió, com el castellà, perquè són més properes a la consideració de grans codis mundials eclipsant llengües com la catalana, que corresponen als grups sense Estat propi i/o en situació minoritària. A més, el procés de transnacionalització de l’economia catalana s’oposa a la percepció del català com a llengua econòmicament i laboralment útil i/o necessària.

El català només és majoritari en l’educació primària: és l’idioma habitualment usat pels mestres com a llengua vehicular. En la pràctica, tanmateix, hi ha un excés en l’ús del castellà motivat pels col·lectius d’alumnes d’origen no catalanoparlant. Els joves d’origen catalanoparlant que viuen en entorns mesclats o bé en situació minoritària tendeixen a usar el castellà amb els companys d’origen castellanoparlant. En canvi, només els joves d’origen castellanoparlant que viuen en situació molt minoritària entre joves de llengua materna catalana usen el català quotidianament.

En contextos mixtos i ens els clarament castellanoparlants, el català tendirà a ser usat només com una llengua formal per a les tasques escolars. En el pas de les institucions escolars al món laboral, cal cuidar especialment l’ús de la llengua. Per tal que el català pugui mantenir-se, ha d’assumir funcions quasi exclusives i legitimades per la població, a banda de conservar la seva condició de llengua pròpia i comuna de Catalunya.

La immigració que es queda

El canvi demogràfic que s’ha produït a casa nostra els darrers deu anys ha de ser considerat una debilitat, però mai una amenaça. Moltes altres vegades, Catalunya ha digerit processos de canvi demogràfic que han suposat la introducció de noves llengües. En termes generals, hauríem d’estar globalment orgullosos sobre com Catalunya ha sabut digerir aquests processos.

En els últims 10 anys, els nascuts a l’estranger que viuen a Catalunya s’han multiplicat per més de 5. Al 2000, els nascuts a l’estranger eren 253.050, el 4% de la població total. Al 2010,  el nombre de nascuts a l’estranger va situar-se en 1.314.367, un 17,5 % de la població total. Fruit d’això, avui el 12% de la població de Catalunya parla altres llengües que no són ni català ni castellà.

Tanmateix, la crisi econòmica també s’està fent notar. Les últimes dades disponibles mostren que la població nascuda a l’estranger a Catalunya s’ha estancat i que, segons les últimes dades de l’OCDE, Espanya és un dels estats on més ha caigut la immigració, un 18%. La crisi està provocant una menor demanda de treballadors.

Un dels reptes fonamentals per als propers anys és que els immigrants que han arribat al país s’integrin al procés d’aprenentatge del català i de la cultura on viuen. Molts han cregut arribar a un territori amb una cultura pròpia idèntica a l’espanyola; els ha costat identificar el català com a vehicle d’integració i la cultura catalana com a expressió d’una identitat cultural i lingüística.

D’altra banda, vivim immersos en una revolució tecnològica que farà que allò que donàvem per definitiu fa deu anys avui s’hagi convertit en obsolet, o tingui els dies comptats. Cal tenir en compte que el 91,5% de la població de l’Estat consumeix continguts digitals. I que, durant el 2010, els continguts digitals han superat els analògics a Espanya.

Aquest nou escenari no entén de fronteres, ni de llengües. D’una banda, la llengua dominant a nivell global, l’anglès, utilitzada en la majoria de les comunicacions, afegeix una pressió afegida a la nostra llengua. Però de l’altra, la possibilitat de superar les barreres polítiques ens obre un ventall d’oportunitats per guanyar visibilitat al món que els mitjans tradicionals mai no ens haguessin donat. És per això que les noves tecnologies poden esdevenir les nostres millors aliades per fer visible la cultura catalana al món i per estendre el coneixement i ús del català.

El català a la resta del domini lingüístic

Un altre element a mig camí entre la debilitat i l’amenaça està ubicat en el tractament que rep el català en altres territoris del seu àmbit.

Al País Valencià, l’acció pública és dubitativa, encara que les universitats i determinades accions cíviques fan una feina molt positiva. Més enllà del debat dels repetidors de TVC, recordem que l’ensenyament en valencià només arriba al 29% dels alumnes de primària i secundària.

A les Illes Balears, les coses es manifesten també de manera ambivalent. Per començar, celebrem la permanència del seu Govern a l’Institut Ramon Llull. Però, d’altra banda, un seguit d’aspectes compliquen el futur: la supressió de la Direcció General de Política Lingüística; la supressió del Servei de Normalització Lingüística del Consell Insular de Mallorca; l’eliminació de l’obligació dels treballadors públics de conèixer el català; la supressió de Televisió de Mallorca, que emetia en llengua catalana; la Introducció del castellà a IB3; els intents de fragmentació de la unitat de la llengua a través de la promoció de les “llengos baleás” (sic), per influència de l’entitat “Círculo Balear”, i els canvis de topònims, que tenen la substitució de Maó per Mahón/Mahó com a màxim estendard.

A l’Aragó, una de les primeres coses que va fer la nova presidenta, Luisa Fernanda Rudi, fou l’anunci de la intenció de derogar aquells “aspectes de la llei de llengües que imposen l’anomenada normalització lingüística del català i l’aragonès”, en favor de la protecció de “les parles locals del Pirineu i l’Aragó oriental”. Cal recordar que és el mateix Estatut d’Autonomia de l’Aragó el que reconeix, en el seu article 4, que el català i l’aragonès són llengües minoritàries de l’Aragó i que, com a tals, han de ser especialment protegides pel Govern aragonès.

La Llei de Llengües de l’Aragó, complint aquest mandat estatutari, determina els drets lingüístics de la població en relació amb les llengües “pròpies” de l’Aragó i en fixa territorialment les zones on poden ser exigits, concretant que per al català la zona d’ús històric predominant és la zona Est. Tot i que fixa la creació de l’Acadèmia aragonesa del català, pròpia i diferenciada de l’IEC, el cert és que la Llei i el Decret que la crea parlen sempre de modalitats locals del català, sense qüestionar la unitat lingüística.

A Catalunya Nord i a l’Alguer, un evident immobilisme polític manté la seva preeminència,  tot i les bones notícies que generen les entitats cíviques. El català no té la condició de llengua oficial en cap dels dos territoris, tot i que és present en àmbits com la retolació de les vies urbanes o les webs municipals. Des de fa temps, s’ha donat suport al moviment de La Bressola, dedicat al foment de l’ensenyament en català a la Catalunya Nord, que compta amb vuit centres: Sant Galdric, Nyils, Prada, El Soler, Sant Esteve del Monestir, El Vernet, Càldegues i la Secundària Pompeu Fabra.

L’Estat francès i l’italià han signat, però no han ratificat, la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, promoguda pel Consell d’Europa per reforçar l’estatus d’aquests idiomes. Això perpetua la situació d’inferioritat de les llengües no oficials, que no poden ser utilitzades, o ho són amb moltes limitacions, en contextos com els de les administracions o l’ensenyament públic.

A Andorra, el català és la llengua oficial del Principat, tal com estableix la Constitució andorrana en l’article 2.1. El Consell General va aprovar la Llei d’ordenació d’ús de la llengua oficial el 1999 -va entrar en vigor al gener del 2000. Aquest text regula, per primera vegada amb un abast més ambiciós que les diverses regulacions sectorials existents fins ara, l’oficialitat de la llengua catalana.

Tot i aquesta oficialitat constitucional, des del 1999 el català evoluciona negativament. És la llengua materna del 29,9% de la població, un 12,8% menys que en l’enquesta de 1995. Paral·lelament, la proporció de població amb llengua materna portuguesa s’ha incrementat de forma notable, principalment a causa del flux immigratori dels últims anys. L’ús exclusiu del català és predominant en les institucions, els mitjans de comunicació, la retolació pública, l’administració de justícia i la policia.

Però la situació canvia força en els sectors comercials, de l’oci i turístics en general, i també en moltes de les relacions interpersonals. La llengua francesa, de molta importància culturalment i també gràcies al sistema educatiu francès per als andorrans, mostra en els darrers anys una tendència al retrocés en ús i coneixement, sens dubte afavorit per la disminució de la població d’origen francès, avui superada per la població portuguesa.

Ampolla mig buida o mig plena?

En la nostra particular anàlisi DAFO lingüística, hi ha fortaleses i debilitats. Hi ha oportunitats i també amenaces. Entre les debilitats, n’hi ha unes quantes que haurem de treballar especialment:

  • Els joves
  • La immigració
  • La revolució tecnològica (entesa en el doble repte que suposa: el català a la xarxa i la progressiva implementació de l’anglès com a llengua d’intercanvi global)
  • Les empreses
  • Els mitjans de comunicació
  • La situació en altres àmbits del domini lingüístic compartit (País Valencià, Illes Balears, Franja de Ponent, Catalunya Nord, Andorra)
  • El deslligament entre llengua i cultura.
  • L’afebliment de la voluntat col·lectiva dels convençuts

Entre les amenaces: un estat profundament ineficient amb el català.

La meva síntesi sobre l’ampolla mig buida o mig plena, utilitzant la nomenclatura de Jordi Carbonell, és que el continuum de la llengua es manté en progrés, però les solucions de continuïtat son febles i erràtiques. Hem avançat molt, però la partida no està guanyada.

Jordi Carbonell va dir l’any 1983 que la història de la llengua catalana és pot interpretar com “un continuum, sense solucions de continuïtat”. És una bona imatge. Personalment, penso que la societat catalana està digerint amb nota alta algunes de les novetats socials que se li han incorporat, com ara la immigració. I crec que al llarg dels darrers cinc anys s’estan trencant algunes de les solucions de continuïtat pactades a nivell d’Estat a finals dels anys 70. Però estic convençut que el continuum a què feia referència Carbonell està garantit i ha assolit el seu punt més sòlid des del 1714.

Serveixin aquestes paraules com un petit homenatge, doncs, a tots els lluitadors per la restitució del català, que des de sempre han existit. Els seus esforços han reeixit. La batalla que van començar els catalanistes a partir del 1850 ha estat guanyada. El català és una llengua de cultura, és la llengua del poble i és la llengua nacional.

Allò que van imaginar les generacions fundacionals s’ha complert. El problema es si nosaltres hem diagnosticat bé i si estem posant l’accent en les coses que ens garanteixin l’èxit futur. Si badem, si no som capaços d’imaginar bé el futur, aquest mai arribarà.

Ho diré d’una altra manera. Al llarg dels darrers 150 anys, els catalans han recuperat el català com a llengua de cultura, com a llengua del poble i com a llengua nacional. Els modernistes tingueren la força i la convicció de restablir al català el rang de llengua nacional. Dins l’anomenada campanya lingüística de L’Avenç del 1891, Joaquim Casas va afirmar que “el català literari és aquell que millor respongui a la necessitat de produir obra literària y a servir de vehicle a totes les idees de progrés i de recuperació de la pàtria nostra”.

Aquelles generacions de fa 100 anys van normativitzar la llengua i la van modernitzar des de dins; la van posar al dia com a sistema de comunicació i com a identificador social, que diria Lluís Garcia i Sevilla. Avui, el català és un vehicle de comunicació modern i un identificador perfectament homologable. Ara el problema ja no es el català, sinó el seu entorn. Tenim el vehicle –el català- però ens falla més del compte la cultura, potser ens falla una mica la societat i sobretot ens falla l’Estat.

El diagnòstic dels deucentistes

Doncs bé, els deucentistes tenim l’obligació d’entendre bé què està passant. Tenim una llengua homologable, que serveix de vehicle per construir “totes les idees de progrés i de recuperació de la pàtria nostra”. Que ens falla, doncs?

Podria ser que ens fallessin tres coses principals: una mica la societat, força la cultura i molt –moltíssim- l’Estat. Tenim el vehicle: el català, però ens falla la xarxa de carreteres: la cultura. El català ha vençut, però la cultura catalana encara no. I sembla evident que, si un vehicle no té lloc on transitar, s’haurà d’aturar.

Potser ens fallen masses conductors? Sembla evident que si els conductors no volen usar els vehicles, aquests romandran aturats. Potser ens fallen del tot les carreteres? Sembla evident que, si els que fan les carreteres –l’Estat- hi posen revolts impossibles i esvorancs perillosos, les possibilitats de patir accidents i avaries seran altes.

En síntesi: al meu entendre, en graus diferents, al català li falla la cultura, li fallen alguns ciutadans i li falla l’Estat, és a dir, la política. Si no modifiquem això, el català continuarà tenint dificultats. El continuum es reforçarà si modifiquem les solucions de continuïtat que poden aportar la cultura, la ciutadania i l’Estat (la política). Per dir-ho curt: el problema del català no és tant la llengua com un problema derivat de la cultura, la ciutadania i la política de l’Estat.

Ens cal, doncs, cenyir més estretament els vincles entre llengua i fortalesa cultural; llengua i societat (convicció social), i entre llengua i Estat, és a dir, l’eina que ha de garantir la defensa col·legiada dels interessos democràtics i comunitaris.

Llengua i cultura

Deixin-me analitzar breument els tres aspectes.  En primer lloc, el binomi llengua i cultura. Reforçar el català exigeix una cultura més forta. Una llengua, qualsevol llengua, només serà reconeguda si dóna veu i expressió a continguts de qualitat. Una llengua serà viva si vehicula, a través de la cultura a la que va unida, una mirada pròpia sobre el món. Una xarxa de carreteres feble, és a dir, un sistema cultural feble, afebleix per definició la llengua que hi va associada. Necessitem, doncs, un sistema cultural fort. Un edifici cultural sòlid, potent, visible, pensat per a un entorn nou i global, tendirà a desplegar una llengua forta.

El català és una llengua viva perquè va associada a una cultura singular que, a més, ha aconseguit donar obres de valor universal. Si el català existeix en la cultura universal és perquè alguns dels pensadors i escriptors que l’han usat per a expressar-se han fet obres de valor universal.

El català deu molt a Ramon Llull, Joanot Martorell , Carles Riba, Jacint Verdaguer, Víctor Català, Josep Pla, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Joan Puig i Ferreter, Baltasar Porcel o Jaume Cabré, que l’han utilitzat per expressar-se. De la mateixa manera que la llengua de Dickens mai no desapareixerà, la llengua de Carles Riba existirà per sempre.

Sense metàfores, sense imaginari, sense continguts, no hi ha cultura, i sense cultura, no hi ha llengua viva. Una llengua és un vehicle per expressar una mirada sobre el món. I si no tenim mirada sobre el món, si no tenim gran cosa a dir, la nostra llengua s’afeblirà. Les traduccions de Jaume Cabré a l’alemany estan descobrint una mirada pròpia al món, estan descobrint una realitat cultural, estan reforçant la llengua dels catalans.

En tot cas, reforçar el català implica reforçar, completar i consolidar el nostre sistema cultural. Això passa per fer-lo visible en un entorn geocultural que és global, on les interaccions entre globalitat i singularitat definiran allò que tindrà existència d’aquí a cent anys. L’acollida de Pa Negre a Brussel·les n’és un exemple. Acabem de presentar la pel·lícula a la capital belga i europea: fa visible la nostra cultura, fa visible la nostra llengua. De la mateixa manera que ho fan el directors de teatre triomfant a Europa…

I és per això que, malgrat la crisi, és imprescindible mantenir com una de les primeres prioritats nacionals l’enfortiment de la nostra cultura. Si Catalunya no és una “factoria” de continguts al món, amb una mirada pròpia, el català tindrà dificultats.

Llengua i convicció social

El segon aspecte que els he dit que tractaria és el de la convicció social. Ens cal més convicció social. Com es construeix? Des de que vaig assumir aquesta responsabilitat que hi dono voltes. La llengua és una responsabilitat de tots. És una confabulació democràtica de convençuts. Només si els convençuts utilitzem amb convicció la nostra llengua, els menys convençuts, i especialment els nouvinguts, trobaran raons per apropar-s’hi. Per exemple, al restaurant i amb la noia llatinoamericana a qui cada dia li faig la comanda en català. Fem una petita classe diària. M’ho agraeix.

Estic força convençut que l’actitud vacil·lant dels catalans envers la pròpia llengua s’explica per la constant pressió uniformadora de l’Estat, durant anys i anys. Els catalans hem engolit moltes dècades de submissió i d’inferioritat lingüística que encara es manifesten en determinats àmbits de la vida social.

Hem configurat un pòsit de rutines: cas de la justícia. De pors econòmiques: cas de l’etiquetatge en català. Sovint de desconeixement: les majors desconeixien el potencial del cinema en català. Sovint de complexos històrics: ens adaptem a parlar en castellà quan sabem que el nostre interlocutor entén o hauria d’entendre el català.

Davant de tot això, no hi ha una recepta única, però encara menys val el conformisme. Cal molta gestió. Cal molt de diàleg entre l’administració pública, els agents socials, les institucions acadèmiques i els experts de cada sector. Cal avaluar periòdicament les nostres polítiques. Calen lleis raonables per a fer-les complir. Calen molts acords. Cal molta implicació dels convençuts.

La implicació dels convençuts  

L’actitud de la societat, la seva implicació, és imprescindible per canviar la situació. En aquest sentit, el Grupo Z n’és un exemple pioner: sempre ha tingut una actitud innovadora, creativa i de compromís cívic amb el país i la llengua.

Només cal recordar la primera edició doble castellà / català, nascuda el 1997. Aquella va ser una fita històrica en la normalització de la nostra llengua als mitjans de comunicació. Avui, 14 anys després d’aquella decisió, fruit de la iniciativa empresarial, el nombre de lectors diaris en català se situa a prop del milió. I no només això: segons l’últim Baròmetre de la Comunicació, el consum dels mitjans de comunicació en català ha augmentat en els últims dotze mesos en un 14%.

També compta l’èxit del cinema en català, que no seria tal sense la participació de tots i de cadascun dels ciutadans que trien la versió catalana de Tintin abans que la castellana. Les xifres sobre el consum de mitjans de comunicació en català mostren com es poden canviar les coses.

La història ho posa en evidència: els ciutadans són el més potent agent de normalització i la garantia de pervivència del català malgrat les adversitats. Ens cal, doncs, que molta gent prengui consciència que més català suposa una ciutadania més compromesa, una actitud social més activa. Cal una societat més activa i més consciència ciutadana sobre la nostra pròpia cultura, sobre la nostra personalitat, sobre la nostra identitat. En termes actuals, l’èxit dels Voluntaris per la Llengua n’és una mostra: la voluntat de preservació de la cultura, de la llengua, s’ha d’incrementar.

El nostre repte és aconseguir que el català sigui cosa de tots: dels Puigdollers, dels Jiménez i també dels Ahmed. És llengua dels tots ciutadans de Catalunya, independentment de la seva procedència. El nostre repte és aconseguir que el mosaic lingüístic i cultural cada cop més ampli que composem tingui en el català la llengua de cohesió i de pertinença. Ho agrairem els convençuts i també els nouvinguts, ja que la referència lingüística dóna coherència a la societat.

Un ús massiu del català beneficia tothom. És la llengua del poble i de la gent que hi viu. És la llengua de ciutadania. És la clau que obre les portes a l’espai públic. Molts dels nascuts a l’estranger ho han entès. Són una àmplia majoria, prop del 80%, entre els adults que fan classes de català. És en aquest sentit que tant la Immersió lingüística com la llei d’acollida són fonamentals.

El repte és aconseguir que el català sigui la llengua de tots, el vehicle de la cohesió entre tots, i el vehicle de les oportunitats de cadascun dels qui vivim a Catalunya. Tot es pot canviar. No hi ha res que sigui inamovible. Però només serà possible si tota la ciutadania es compromet a tots els efectes en la defensa de la nostra llengua.

Ara bé, la pregunta que acaba sorgint és sempre la mateixa: ¿Com pot tenir el conjunt de la ciutadania una actitud decidida si l’Estat on viu es mostra sovint combatiu contra la llengua dels catalans, en el millor dels casos indiferent i quasi sempre ineficient?

La llengua dels catalans i l’Estat

I ara anem al tercer aspecte del que els parlava, la relació entre llengua i Estat. Històricament, no és veritat que el català no hagi tingut Estat. L’ha tingut, encara que gairebé sempre en contra. Durant la major part dels darrers 300 anys, l’Estat ha estat el veritable enemic del català. En pocs moments l’Estat ha jugat a favor de la llengua. Dit curt: el català no ha tingut mai una maquinària d’Estat a favor, com l’han tingut la major part de les altres llengües: l’alemany, el francès, l’holandès o el croat; i no cal dir  el castellà.

Els darrers 30 anys hem conviscut en una situació especial: l’autonomia catalana (un fragment d’Estat) ha fet polítiques positives, mentre que l’Estat ha practicat polítiques de tutela negativa. Avui l’Estat continua fent una lectura restrictiva i negativa de la pluralitat cultural i lingüística que proclama la Constitució.

La modernització democràtica d’Espanya no ha suposat la modernització ideològica. Els marcs mentals de referència imperants a la societat espanyola segueixen mantenint una visió unitària i uniforme en termes culturals i lingüístics.

En donaré arguments. L’Estat posa recursos importants al servei del castellà; inverteix anualment a l’entorn de 800 milions d’euros (de l’Instituto Cervantes a la televisió pública); suposa 16,94 euros a càrrec de cada ciutadà de l’Estat. O dit d’una altra manera: en conjunt, el catalans han destinat a la protecció del castellà 127 milions d’euros el 2011.

No cal dir que la protecció del català és cosa exclusiva dels catalans: L’Institut Ramon Llull i TV3 els paguem exclusivament nosaltres. I és que l’Estat ha incomplert de forma sistemàtica l’article 3 de la Constitució, que estableix que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.

Evidentment, l’Estat no ha complert la Carta Europea de Llengües Minoritàries, en vigor a l’Estat espanyol des del 2001; no ha fet cap esforç envers el català en cap àmbit d’especial actuació (l’administració o la justícia); no ha dubtat en posar un recurs contra la llei de l’aranès; no ha fet cap esforç en contrarestar l’actitud al País Valencià respecte de TV3.

Però hi ha més arguments. L’actitud hostil de les diverses institucions de l’Estat i els principals partits polítics es reflecteix nítidament en la llarga història de recursos judicials contra la llengua catalana presentats pels diferents governs de l’Estat, indistintament del color polític. També pel Defensor del Pueblo o els diferents partits polítics, amb el Partit Popular al capdavant.

Felipe González va recórrer la primera llei normalització lingüística l’any 1983. I el PP ha recorregut, els últims anys, l’Estatut de Catalunya (immersió lingüística i l’ús del català en l’administració pública); la llei d’Educació (immersió lingüística, l’atenció als nouvinguts, l’aranès i el català en la funció pública docent); la llei del Cinema, pel que fa a l’obligació d’exhibir i distribuir un 50% de les còpies en català.

El Defensor del Pueblo ha recorregut l’Estatut de Catalunya, la Llei d’acollida de les persones immigrades i la Llei del Codi de Consum de Catalunya pel que fa al dret dels consumidors a ser atesos oralment per escrit en la llengua oficial que escullin.

El Govern espanyol de José Luís Rodríguez Zapatero va recórrer aquest estiu quatre articles de la llei de l’Occità (aranès a l’Aran) que declaren l’ús preferent de l’aranès.

Més arguments, encara. Els recursos han produït diverses sentències desfavorables al català. Les dues sentències del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, responent als recursos del PP (juny del 2010) i del Defensor del Pueblo (desembre del 2010) declaren la inconstitucionalitat de l’ús preferent del català en l’àmbit de l’Administració pública. I obren la porta a interpretacions que poden qüestionar el model educatiu català. I és que el Tribunal Suprem està revisant o anul·lant sentències prèvies favorables a la immersió lingüística i a l’ensenyament en català.

Una pregunta inevitable: per què a Espanya tantes persones i institucions pugnen contra el català? Què hi guanyen? Tinc una certa teoria sobre això, però no l’exposaré ara. En el fons hi ha un problema d’interessos econòmics i polítics. L’Espanya que rebutja el reconeixement del català és una Espanya que hi guanya molt amb una Catalunya políticament subordinada. I el català és el símbol principal que evita la submissió buscada.

Sempre pregunto el mateix als meus amics de la resta de l’Estat: ¿Què diries si algú -la Unió Europea, per exemple- et volgués imposar l’organització del teu sistema lingüístic? La resposta no passa mai de dir: “Es diferente”.

Una conclusió és inevitable: aspirar a la igualtat en termes de llengua amb els pobles que ens envolten vol dir dotar-nos d’un Estat que sigui tan considerat i eficient amb el català com ho són l’Estat espanyol actual amb l’espanyol o l’Estat francès amb el francès. Necessitem un Estat que sigui favorable als interessos dels catalans i que posi la seva maquinària al servei de totes les seves llengües oficials.

El català necessita, per tant, un Estat propi. Un Estat propi vol dir un Estat exclusiu? Està per veure. El que és segur és que s’ha fet imprescindible una nova arquitectura institucional de sobiranies. Serà de geometria variable. Perquè tot està obert: Estat propi exclusiu, confederació entre iguals amb una Espanya refundada, ubicada en el marc d’una Europa més integrada políticament i econòmicament.

Els catalans necessitem un Estat propi on dipositar el benestar de la nació. Un Estat propi que reconegui la seva realitat plurinacional i plurilingüística. Que doni resposta als interessos lingüístics dels catalans: que protegeixi el català i l’aranès, que protegeixi el castellà i que introdueixi l’anglès o altres llengües vehiculars universals.

Aquesta és la nostra batalla, també lingüística: dotar-nos d’un Estat eficient, propi, compartit o exclusiu, però inequívocament favorable als interessos dels catalans. I, per tant, inequívocament favorable a la nostra llengua. Perquè és difícil donar solució als problemes del català en el marc d’un Estat que juga a la contra, sempre enemistat amb la seva pròpia pluralitat i riquesa cultural i lingüística.

Aquest és el nostre repte més immediat: fer entendre a la ciutadana que sense un Estat favorable –com passa amb les finances- els dèficits lingüístics no seran fiscals, però seran socials i culturals.

En síntesi, cal aprofundir els tres grans principis sobre els que haurem d’actuar els propers anys: el català ha de ser llengua d’Estat; el català ha de ser una llengua de prestigi associada a una cultura d’excel·lència, i el català ha de ser una llengua de tots, vehicular de la cohesió entre tots i de les oportunitats de cadascun dels que vivim al nostre país.

Línies estratègiques d’acció de política lingüística

Ens cal una nova ofensiva per la llengua dels catalans. Després del pacte fiscal, ve inexcusablement el pacte simbòlic, el reconeixement lingüístic i cultural. Per utilitzar la nomenclatura del president Mas: la transició nacional comença amb la solució al dèficit fiscal i segueix amb la solució dels dèficits lingüístics i culturals de l’Estat.

Treballarem reforçant les eines de participació que tenim: una Direcció General de Política Lingüística més eficient, un Consell Social de la Llengua més dinàmic, més assessor, més participatiu.

Consorci per a la Normalització Lingüística: és un organisme estratègic, però que cal modernitzar a partir de criteris de rendició de comptes de la gestió i d’avaluació de resultats. Consell Social de la Llengua: el dinamitzarem perquè pugui ser més participatiu, millor assessor, més àgil, més  eficaç. Institut Ramon Llull: exportarà marca, literatura i cultura.

En conjunt, desplegarem accions que, sempre que sigui possible, siguin el resultat del diàleg entre els responsables públics, els agents socials, les institucions acadèmiques i els experts de cada sector. El català és cosa de tots. Per això treballarem les coincidències entre els partits polítics catalanistes. Són moltes. No posarem l’accent en nova legislació, i sí en el desplegament de polítiques sectorials.

Tenim moltes lleis per desplegar:

  • Llei 12/2009, de 10 de juliol, d’Educació. Estem en la pròrroga de resposta: la consellera Rigau va respondre la notificació del tribunal i ara n’espera la nova notificació. Estem davant d’un problema de sobirania jurídica: les lleis al Parlament no poden ser modificades per lleis ordinàries. El PP va recórrer la Llei, però no aquest títol de la Llei.
  • Llei 22/2010, de 20 de juliol, del Codi de Consum de Catalunya.
  • Llei 17/2010, de 3 de juny, de la llengua de signes catalana.
  • Llei 20/2010, de 7 de juliol, de Cinema.
  • Llei 10/2010, de 7 de maig, d’Acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya.
  • Llei 35/2010, d’1 d’octubre, de l’Occità, aranès a l’Aran.
  • Decret 371/2011, de 19 de juliol, d’Organització transversal de la política lingüística.

Desplegarem aquestes polítiques a través d’agendes temàtiques, amb objectius identificables i avaluacions sistemàtiques.

La gestió democràtica de la llengua

Vull acabar aquesta conferència fent notar que la llengua d’una nació només pot ser ben gestionada si es fa des dels organismes que sintetitzen la voluntat democràtica de Catalunya. És a dir, el Parlament de Catalunya, el Govern de Catalunya i el nostre sistema de garanties.

Com usem la llengua pròpia de Catalunya, com usem el castellà, com aprenem a usar altres llengües, no pot ser establert de cap altra manera que a través de l’acció democràtica del poble català mitjançant les seves institucions d’autogovern. En aquest sentit, l’afirmació de les decisions del Parlament en matèria lingüística són un indicador de qualitat democràtica.

Qüestionar les decisions del Parlament de Catalunya és qüestionar la democràcia i posar en crisi l’Estat espanyol actual. Dit d’una altra manera: qüestionar les decisions del Parlament és qüestionar l’Espanya d’avui. El poble català és un poble adult que sap el que convé als seus fills en matèria de llengua. Els interessos que defensen algunes instàncies institucionals de l’Estat i mediàtiques amb seu a Madrid són més pròpies d’interessos corporatius o partidistes que no pas dels ciutadans de Catalunya.

Fa ja molts anys que el poble de Catalunya va decidir que el català era la seva llengua pròpia per vehicular els coneixements i els valors i per cohesionar la seva societat. I això ningú no ho podrà canviar. I que ningú no dubti que des del Parlament de Catalunya és desplegarà una política amigable, no restrictiva, amb el castellà i les altres llengües del món. La nostra societat és plural: el català i l’aranès, juntament amb el castellà, hi són llengües oficials.

Catalunya és una societat intel·ligent, culta i sensata, en la que la diversitat lingüística és vista com una riquesa i no pas com un problema. A Catalunya, contràriament al que expressen els que volen imposar el seu model, la major part de vegades des de fora, no existeix cap problema lingüístic. A Catalunya volem que els nostres fills parlin un català excel·lent, un castellà excel·lent i que dominin una tercera llengua, i fins i tot una quarta. El problema el tenen aquells que, sota el paraigües del poder administratiu, econòmic i mediàtic, han configurat una lectura d’Espanya que no admet el seu caràcter plurinacional i plurilingüístic.

I a Catalunya, doncs, repetim-ho -espero que per última vegada-, no existeix cap conflicte entre el castellà i el català. Nosaltres estimem la nostra llengua històrica, de la mateixa manera que també estimem el castellà, el respectem, l’aprenem i fins i tot, de vegades, l’usem més que la nostra pròpia llengua.

Però és que a Catalunya, a més, tenim una tercera llengua oficial, l’occità, aranès a l’Aran que “reconeix, empara i respecta” i protegeix el nostre Estatut. Una protecció i reconeixement que hauria de tenir el català dins de l’Estat espanyol. Però no només no rebem aquest reconeixement sinó que, des de fora, se’ns vol imposar el tractament que donem a una llengua com l’aranès, a través del recurs que el govern central va presentar el Tribunal Constitucional. ¿Quin és el motiu pel qual un Estat de prop 40 milions d’habitants pot témer la singularitat i protecció d’una llengua que parlen 7.000 persones?

El català, en definitiva, és una llengua amigable amb el castellà, amb l’aranès i també amb les més de 300 llengües que parlen aquelles persones que han triat Catalunya com el seu país.

Llengua i poder polític

Deixem de banda els complexos que ens impedeixen parlar de certes coses i reconeguem la realitat. La realitat vincula sempre la llengua amb el poder, i això vol dir que la dominació política es tradueix en dominació lingüística. Vol dir que les dificultats del català sorgeixen de la subordinació política de la societat catalana al poder d’un Estat que no defensa els interessos culturals i lingüístics dels ciutadans catalans. Vol dir que no podem afrontar la situació del català desacomplexadament sense entendre que, des del segle XVIII fins pràcticament avui, hem patit els resultats d’unes polítiques que, vistes en la seva globalitat, han anat d’una proporció del 99,9% a 0,1% a favor del castellà.

Reconèixer la realitat vol dir, doncs, admetre que la maquinària de l’Estat ha estat durant tres segles al servei del castellà i que això ha volgut dir, sistemàticament, anar contra el català. Aquesta ha estat una de les premisses fundacionals de l’espanyolisme. Per contra, el català s’ha mantingut –i d’aquí neix, malgrat tot, la seva fortalesa- a través del “poder” de la societat civil catalana.

El poder català ha estat cívic, amb petits fragments de poder d’Estat sempre concedits –com la Mancomunitat, la Generalitat republicana o la Generalitat actual. El poder català, el catalanisme, ha estat una mescla interessant i insòlita de societat civil –política i cultural- i administració pública –ajuntaments, diputacions i autonomies-, sempre tutelades per l’administració general de l’Estat i el seu aparell, executiu, legislatiu i judicial. Doncs bé, parlar de l’Estat català sense complexos vol dir parlar de tot això sense amagar-se’n.

Aspirar a la igualtat lingüística amb els pobles que ens envolten

En conclusió, una premissa fundacional de qualsevol política a favor del català és que sense poder polític d’Estat, sense un Estat que actuï envers el català com si d’una llengua pròpia es tractés, serà quasi impossible arribar a la normalització definitiva de la llengua.

Els catalans tenim el dret democràtic –humà, gairebé diria- de gestionar la nostra realitat lingüística com ens sembli oportú. Som un poble que ha expressat prou intel·ligència col·lectiva, prou sentit comú i prou voluntat de concòrdia com perquè ningú, propi o estrany, hagi de dubtar que som un poble madur capaç d’afrontar la seva realitat lingüística com cregui més convenient.

El poble català té el dret a decidir democràticament i lliurement com administra la seva realitat lingüística, i ha de poder fer-ho al seu Parlament i amb plena sobirania. No a través de la sobirania cedida per la generosa conllevancia orteguiana: deixo que facis veure que administres una part de la meva sobirania fins que m’emprenyes i te la retiro.    

He començat amb Prat de la Riba i ara acabo amb Joan Solà, perquè sense Estat propi i eficient la tasca de consolidar-lo serà titànica. Ho va deixar dit molt bé Solà en rebre el premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2009:

  • “El mal encaix que durant segles hem mantingut amb l’Estat ha repercutit negativament en la possibilitat de mantenir la nostra personalitat enmig dels grans trasbalsos produïts des de fa una seixantena d’anys: en la demografia, en l’equilibri econòmic de l’Estat, en els mitjans de comunicació i en la tecnologia”.
  • “Si volem ser un poble normal ens cal aspirar a una situació global comparable a la dels Estats reconeguts amb una llengua referencial ben fixada, potent i autònoma, i amb una literatura, una història, un poder civil i un espai geogràfic visibles i diferenciats”.
  • Hem d’aspirar a la igualtat amb els altres pobles que ens envolten.  La nostra vida en tots els sentits ¾econòmic, científic, lingüístic, artístic, literari, tecnològic¾ no pot conformar-se a ser un apèndix, un subordinat de cap altra”.

 

 

En transició. Quina política? Quina cultura? Quin país?

(Conferència pronunciada en el marc de Fòrum Europa -Tribuna Catalunya. 30 d’octubre 2013)

Agrair a tots els presents la seva presència cordial presència. Agrair als organitzadors la seva confiança.

Una intervenció volgudament referida als fons de les coses.

Els parlaré en forma de titulars. Disculpin algunes simplificacions.

En transició

Tractant de sortir d’una crisi econòmica duríssima 2008/13.

Tractant de fer front a l’ofensiva política que va començar el 2010.

Tractant de sortir de les dificultats del benestar / identitats, canviant les regles del joc polític espanyol.

Fent-ho sense perdre atributs de base:

Capacitat econòmica: tots els indicis de recuperació econòmica apunten a Catalunya

Sentit cívic, democràtic i sempre inclusiu. (Volem ser un sol poble.)

Si aquesta transició s’està produint és per raons ben precises.

Temor pel benestar actual i futur

Negació de la identitat

Ofec de l’autogovern

Cap projecte de futur que puguem compartir

Què explica que tants catalans estiguem decidits a canviar les regles del joc polític espanyol?

10 anys de catalans emprenyats

4 anys de catalans desencisats

Tantes generacions de catalans desenganyats i descontents

Explicaré

Que l’Estat espanyol no funciona.

Que som la primera generació estatista

Que pensar en termes d’estat implica pensar el país que volem

Que hem de trencar el tòpic Catalunya / Espanya.   Tenim coses a dir-nos mútuament si recuperem l’esperit democràtic.

L’Estat espanyol no funciona. En general i en particular, per als catalans. L’Estat espanyol no ofereix cap projecte de futur que tingui cap sentit compartir.

Què vull dir que no funciona? Que aporta molt poc al nostre benestar.

Què espera del seu Estat un ciutadà d’Àustria, de Dinamarca, de Bèlgica, de Finlàndia, de Noruega, dels Països Baixos, de Suècia o de Suïssa? (Per citar països que per població, producte interior brut, competitivitat o taxes de desigualtat podrien ser comparables amb Catalunya. Ja no dic un alemany o un francès).

Què ha d’esperar un ciutadà català del seu estat? Que sigui un eina eficient, un instrument que treballi a favor dels seus interessos quotidians. Espera que defensin el seu benestar material i identitari. Espera que, a través seu, puguin tenir una idea tan compartida  com sigui possible de futur.

És un mal Estat. Un dels pitjors estats d’Europa.

Jeràrquic, autoritari i extractiu. Incapaç de ser plural en termes culturals, polítics i econòmics. Anòmal (com diria Cesar Molinas), en profunda crisi institucional, política i econòmica, com diria Muñoz Machado.

Exemples del mal funcionament de l’eina Estat a cabassos: 

Qualitat del sistema educatiu.

La xifra de l’atur.

Creació de riquesa. Un sistema productiu espanyol configurat més a l’entorn de la llotja del Bernabeu que de l’economia productiva. No s’ha aprofitat prou l’ajuda europea. Poca diligència davant la bombolla bancària o la immobiliària.

No s’ha sabut treure rendiment de la dècada esplendorosa (1996/2007).

S’ha desaprofitat l’ajuda europea des de 1987 en endavant.

No s’ha sabut orientar a la producció de benestar. Un Estat tardanament preocupat pel benestar.

Ha fos l’esperançada irrupció democràtica postfranquista.

Incapacitat de resoldre l’encaix de Catalunya.

L’Estat espanyol està orientat a la producció d’unitarisme polític, administratiu, cultural i lingüístic. I no sembla que sigui suficient per a justificar-se com a tal.

Que l’Estat és ineficient o bé que està en fallida ho veu fins i tot la gent que no combrega amb les tesis del catalanisme.

Muñoz Machado: “Avanza inexorablemente el proceso de deterioro de las Instituciones constitucionales. Ninguna de elles…funciona adecuadamente en España.”

Cesar Molinas: “las principales instituciones españolas no funcionan. No funciona la Corona, no funciona la Justicia, no funciona el Parlamento, no funcionan los partidos políticos, no funcionan los llamados agentes o interlocutores sociales y no funcionan los (mal) llamados organismos reguladores independientes.”

Gent des de posicionaments del catalanisme: Germà Bel, López Burniol, Antoni Puigverd, Carles Boix…

Les raons del mal funcionament de l’Estat són cròniques.

L’Estat espanyol va néixer de part, contra el tot. Té interessos propis, diferents dels de la nació o les nacions. S’ha fet resistent als canvis i cada cop més tancat en si mateix.

Els nord-americans Acemoglu i Robinson (en el llibre Per què fracassen els països? Els orígens del poder, la prosperitat i la pobresa, de 2012) posen l’Estat espanyol com a exemple de com unes institucions mal governades per una elit extractiva poden ser perjudicials per als interessos del país.

Un estat està en fallida quan el conjunt d’institucions i accions que executa són incapaces de desplegar la seva missió suprema: ordenar la vida en comú dels ciutadans i en la mesura del possible millorar-la.

Hem entès la fallida i som la primera generació que pensa en termes d’Estat.

És un problema d’estimació d’Espanya? No. És desconfiança definitiva amb l’eina Estat.

Sabem que l’Estat ineficient ha estat doblement onerós per la societat catalana.

Ineficiència, indiferència o polítiques adverses. Un pes feixuc al llarg de la història.  

Avui l’Estat espanyol no serveix per als ciutadans espanyols i menys per als catalans.

Avui l’Estat no és un instrument al servei d’una societat democràtica, plurinacional i de tots. No garanteix el benestar de la gent i no presenta cap projecte de futur.

Avui l’Estat espanyol no ordena la vida en comú. Un nombre cada cop més gran de ciutadans no ens hi sentim representats.

Avui l’Estat no desplega cap projecte de futur que aculli els interessos dels ciutadans espanyols (joves, classes mitjanes, professionals, empresaris, gent gran, etc.)

El problema catalán no és altra cosa que l’expressió de la reacció catalana davant la nul·la eficiència de l’Estat espanyol per esdevenir una bona eina al servei de la nació, de la ciutadania.

No assegura el benestar. Instrumentalitza la idea d’Espanya. Ha fet de Catalunya un boc expiatori. Està en mans d’una elit tancada, beneficiada, que no escolta i no vol perdre posicions.

La fatiga catalana per les ineficiències de l’Estat ha arribat a un punt extrem.

L’Estat provoca fissures en el benestar, en la identitat i en el futur. Genera desconfiança i poques il·lusions. Estrany seria que els ciutadans no busquessin altres solucions.

Aquest és el problema: l’Estat. Resoldre el problema només té tres possibilitats:

Que el propi Estat generés reformisme. (L’únic reformisme estatal que coneixem és la centralització, la persecució del català o l’ofec econòmic, o les amenaces…) Que ens presenti un “pla alternatiu”…

Que la societat espanyola decidís entrar en escena. (intel·lectuals, empresaris, professionals…) Canviar la Constitució? Amb quina lletra concreta? Federalisme? Però si no arriben ni als plantejaments que feia Valentí Almirall. Confederació? Però si les coses que suposa estan a les antípodes del que fan cada dia.

La resposta catalana. És la conseqüència de la crisi de l’Estat i també de la falta de respostes de la societat espanyola. És l’expressió del esgotament del reformisme catalanista des de dins de l’Estat.

Tot el que està succeint a Catalunya s’ha d’interpretar com una resposta a la crisi de l’Estat.

El que està passant a Catalunya és que un nombre creixent de catalans no veu cap possibilitat de reformisme des de dins de l’Estat i es decanta per reclamar un Estat propi.

Això mai a la història no ho havíem fet de manera tant massiva i decidida. Som la primera generació majoritàriament a favor d’un Estat propi (estatista) de la història. Vull dir que som la primera generació que reclama un Estat i pensa que un Estat propi pot ser una solució.

Un Estat propi per Catalunya, aquesta és la idea que ha posat potes enlaire la política espanyola.

Parlar d’estat propi equival a trencar el tabú històric de la política catalana.

Quan parlem d’Estat propi, de què estem parlant?

Un Estat propi pot ser exclusiu o compartit.

Hauria pogut ser compartit, però l’establisment espanyol no ho ha volgut.

Parlem de crear un estat propi al servei dels interessos de la nació, orientat al benestar i a la identitat.

D’una eina orientada al servei del benestar i la identitat de la nació. I no al revés.

De un estat eina que volem eficient, reduït i més democràtic. No una imposició divina.

I de la síntesi de tot: quina nació –quina societat— aspirem a construir amb el nou estat com a eina, que sigui millor que la que tenim i que justifiqui totes les coses que estem fent.

D’afermar el principi democràtic que no és l’Estat qui posseeix la sobirania d’una nació, és la nació qui posseeix un estat al seu servei.

Certament aquest nou estat està per dibuixar (alguns encàrrecs del Consell Assessor tenen aquesta missió).

Tenim el repte d’imaginar-lo

Orientat a la cerca de benestar, a la disminució de l’atur, a recaptar i gastar impostos al servei de la gent, al progrés, a la cohesió i a la civilitat cultural.

Desenganxat de l’estat espanyol, però cooperatiu i interdependent amb Espanya, la península ibèrica i Europa.

Amb la cooperació s’establirà un vincle superior a l’actual.

Còmoda amb l’Estat espanyol i més propera a la societat espanyol.

Viable. “Catalunya seria un estat perfectament viable des del punt de vista econòmic i polític i que podria garantir aspectes tan importants del benestar dels ciutadans com la seguretat i les pensions”. (Guinjoan, Quadras, Puig).

Ineludible. No és un caprici nacionalista. En un món complex és una eina imprescindible.

Imaginem la diferència que suposa viure en el context d’un estat impropi, jeràrquic, autoritari i extractiu (unificat, centralitzat, radial, de matriu castellana) o un estat participatiu, democràtic, cooperatiu i ben dimensionat (petit).

Per dir-ho curt: si l’estat espanyol ha fracassat amb les seves obligacions, és lícit que la ciutadania cerqui nous espais que li donin resposta, que es plantegi la modificació de l’estat ineficaç que té i la creació d’un nou instrument estat més útil.

Els exemples són al nostre abast: els països que han pogut desenvolupar institucions estatals inclusives, sotmeses a un eficient control social, han prosperat. Els països on han prevalgut institucions tancades en mans d’elits egoistes han tingut majors fracassos econòmics.

Però el debat sobre un estat català només té sentit ben encaixat en una reflexió compartida sobre el país que volem. Volem un estat al servei de:

Una nació que no es miri en el mirall del segle XIX sinó en les oportunitats del segle XXI: dels ciutadans, fonamentada en el seu capital humà, intel·ligent, cosmopolita, interdependent, emprenedora (sense complexos).

Propietat dels ciutadans, no de l’Estat, per tant subjecte polític.

Desplegada des dels principis de la participació democràtica, la cooperació, el diàleg i el consens.

Fonamentada en el seu capital humà. Basada en l’energia creativa i la força emprenedora de la seva gent.

Integradora de memòries múltiples.

Oberta, democràtica, plural, cosmopolita. Oberta al món.

Fonamentada amb un projecte compartit de futur.

Tot plegat s’ha de traduir en una Constitució precisa i oberta.

Fa 125 anys els països nòrdics no eren les nacions intel·ligents, sobresortints, creatives, innovadores que són avui. Han reinventat la nació i les seves identitats.

Una societat civil forta, emprenedora i innovadora.

La premissa de Jordi Nadal: “En altres temps tampoc fàcils altres generacions van aconseguir amassar pa de les pedres.”.

“A Catalunya, el mòbil primari és la voluntat d’ésser” (Jaume Vicens Vives).

Voluntat d’esser de la societat civil que va permetre el desplegament industrial. L’enlairament cultural. El manteniment del català. La invenció i el desenvolupament del catalanisme cultural i polític. (l’espanyolisme emana des de les entranyes de l’Estat).

És la voluntat d’ésser la que ha portat a una part important de la societat civil catalana a manifestar-se a favor de ser una nació estat dins d’Europa.

Societat civil emprenedora.

Societat civil innovadora.

Estat al servei de i orientat al benestar i amb oportunitats per als ciutadans

Seguint el dictat democràtic de la nació la missió suprema d’un estat és el benestar de la ciutadania.

En el benestar dels ciutadans s’hi conjuguen tres coses: a) la qualitat del model clàssic del benestar, b) l’expressió harmònica de la identitat i c) el sentit de pertinença a un projecte de futur amb oportunitats per a tothom.

El sistema clàssic de benestar està en qüestió i toca refundar-lo.

L’expressió harmònica de la identitat està qüestionada. (Fugues innecessàries d’energia social).

El benestar suposa la participació activa en la vida col·lectiva i les oportunitats individuals en el marc d’un projecte nacional compartit (projecte, memòria, pacte).

El benestar exigeix crear riquesa per fer-lo sostenible i solidari.

Imaginem per un instant que dediquem un 10% del dèficit fiscal al increment del sistema social de benestar.

Imaginem, doncs, una país que gestiona plenament el seu benestar, les seves lleis de protecció social, d’inclusió integral, d’universalitat, de solidaritat i de cohesió social. De responsabilitat personal. De coresponsabilitat pública-privada. Del paper de la iniciativa social. De l’equitat territorial. Dels principis d’eficàcia, eficiència i subsidiarietat.

Està de moda assegurar que l’estat del benestar està en crisi i que mai més no tornarà a ser com abans. No ho crec. Els fonaments de l’estat del benestar han arribat a la societat per a quedar-s’hi. Entre altres coses perquè és allò que assegura la cohesió de les nacions i dóna sentit als estats. La lluita pel benestar és la lluita per la humanització.

Una nació culta i educada.

Les oportunitats per a tothom neixen de l’educació i de la cultura.

Per tant, la segona obligació d’un estat instrument eficient és l’educació i la cultura.

L’Estat espanyol fins avui no ha tingut mai l’educació i la cultura entre els seus objectius principals.

En l’actualitat els exemples són escandalosos.

Oportunitats a cada ciutadà i identificar Catalunya amb la innovació i el progrés econòmic i social. Universalitat i singularitat. La cultura catalana serà universal o no serà.

Un país culte és un país amb grandesa/riquesa d’aspiracions individuals i col·lectives. Un país culte és capaç d’imaginar, de crear, de compartir. La cultura és capaç de donar sentits, de generar futurs, d’infondre optimisme. La cultura aporta “capital social” positiu.

Una nació profundament democràtica

Enfortir la democràcia és un procés continu. Com deia Montserrat Roig, “la democràcia és una actitud davant la vida.” Sempre és millorable. Ens fa forts com a poble.

És també part integral de la tradició catalana. Recordem a Pau Casals a l’Assemblea de l’ONU (1971): “(…) Catalonia has had the first parliament, much before England”.

“La tasca de la política democràtica és transformar la por existencial en acció il·lustrada a favor d’un present i d’un futur més ric per a tothom.” Jenny Andersson, The Future of European Democracy.

Som davant un procés de transformació social que exigeix una nova política, com va ser fa 400 anys amb els primers estats moderns.

La política no s’ha exhaurit. Però cal una nova política en correspondència a l’era de les grans integracions polítiques. La societat xarxa necessita instruments més complexos com la confiança, la reputació o la reciprocitat.

Cal reformar els partits polítics. Una nova llei de partits. Canviar la llei electoral (representació proporcional, llistes obertes o desbloquejades, i més accountability (responsabilitat).

Transparència en la governança. (Propostes i reflexions en matèria de regeneració democràtica).

Cal reformar la justícia.

Una nació amb una base econòmica renovada, modernitzada i sostenible. 

Sense crear riquesa serà impossible mantenir i desplegar el benestar. Competitivitat econòmica, amb paràmetres òbviament mundials.

Catalunya pot ser una regió que encapçali el rang mundial.

Xavier Cuadras: “cinc dels vuit països més competitius del món segons la darrera classificació del World Economic Forum (Suïssa, Singapur, Suècia, Finlàndia i Dinamarca) tenen una població entre cinc i deu milions d’habitants, és a dir, són, pel que fa a nombre d’habitants, si fa no fa com Catalunya”.

Baixar l’atur: objectiu nacional. Marc laboral, cooperativisme, microempreses i mitjanes. Autònoms.

Apostar per la internacionalització.

Una estratègia que incorpori R+D+i en tots els processos. Que compti com a element constitutiu la sostenibilitat ambiental. Que basi el seu potencial de creixement i millora en la creativitat.

Reforçament industrial. Economia del coneixement. Empreses creatives. Escollir els sectors de desenvolupament prioritari alineats amb estratègia europea. (Àmbits líders, Clústers emergents. Tecnologies transversals. Millora general de l’entorn d’innovació.

(Richard Florida): “El coneixement i la intel·ligència humana seran la font principal de valor. El canvi tecnològic s’accelerarà i la innovació serà permanent i contínua”.

Una nació articulada a l’entorn de les seves ciutats (Catalunya ciutats).

Les ciutats prèviament pensades van assegurar un dels principals èxits de la transició.

Catalunya és avui una constel·lació de ciutats. Intercanvi constant i fructífer d’idees, de mercaderies.

Cal aprofitar-lo. Les ciutats defineixen i equilibren el territori català (físic i mental).

Catalunya està articulada al voltant del fet urbà. És una de les regions/metròpolis més importants del món.

La “nació-constel·lació-xarxa” (Nel·lo, 2013) suposa una nova realitat que cal potenciar.

Una nació europea i europeista

Una nació europeista. Podem aportar molt a la Unió Europa. No seríem un problema sinó una solució. Som aportadors nets.

Catalunya és per constitució i vocació part fundacional de la civilització europea, on hem estat i volem continuar essent. Més europeista que Espanya. Entre el 1983 i el 1999 el Govern va signar 81 acords amb governs d’arreu d’Europa. A la UE, el 40% de les places de funcionaris reservades a Espanya són ocupades per persones originàries de Catalunya.

Europa ens entendrà si ens percep units i si expliquem què podem jugar un paper rellevant a Europa. Podem ser membre constructiu. Sabrem aprofitar les oportunitats i els avantatges. La idea d’una exclusió no té sentit, tot i que un nou estat hagi de demanar formalment la seva admissió.

La presència de Catalunya a Europa es qüestió de voluntat política. Caldrà dialogar. Caldrà negociar. Hi serem.

Som i serem fiables. Trobarem partidaris de la nostra integració.

La nova Catalunya serà més europeista que mai. Una nació intel·ligent i oberta al cor d’Europa. Una nació interconnectada, un motor del sud d’Europa.

Una nació ibèrica

Recuperem el somni iberista de Joan Maragall.

Tenim lligams amb Espanya. Familiars, culturals, polítics, econòmics. Compartim moltes coses.

Ens agrada Espanya i és possible una important interdependència (No ens agrada l’Estat espanyol i la idea d’Espanya que aquest defensa).

Ens agraden els pobles ibèrics i compartim part del llegat i de la història.

El projecte nació estat català, aliat amb una Espanya Estat sense Catalunya, nova i sense prejudicis, afavoriria també la possibilitat d’un renovat iberisme, amb Portugal inclòs.

El projecte català no és en cap cas aïllament o desconnexió. Una Catalunya amb estat propi afavoreix una interdependència creativa i beneficiosa amb Espanya i evidentment amb els altres països europeus.

Des de la igualtat política, econòmica i cultural, cap desconnexió amb Espanya. Interdependència en múltiples terrenys: financers, comercials, econòmics, energètics, de transport i, fins i tot, culturals. Però això sí: d’igual a igual.

Catalunya i Espanya podem sumar positivament: Mediterrani, Llatinoamèrica, Àfrica.

Una Catalunya ibèrica amb un estat eficient i una Espanya amb estat nou sumaran molt més que l’Estat espanyol actual.

Tothom ha de saber que Catalunya treballarà perquè una Espanya (refeta) sense Catalunya, i amb un Estat modernitzat, sigui també viable i millor.

El projecte català és el camí per donar estabilitat i progrés al sud d’Europa.

Volem una Espanya rica i plena, lliure i democràtica com la millor Catalunya.

Una nació universalista, oberta. Una nació amb valors universals.

Una nació universalista, fraterna i orientada al món.

De fàbrica d’Espanya a factoria del Món.

Singulars i universals.

Catalunya és i serà una nació plural i oberta: un sol poble. Una nació d’acollida. Una nació d’immigrants. Una nació forjada en l’intercanvi. Una nació basada en la suma de diferències i no pas en la identitat ètnica, racial o única.

Imatge de la Via Catalana: pluralitat i universalitat. Totes les classes socials. Procedències ben diferents. S’hi sentien moltes llengües: català, castellà entre d’altres.

Una nació oberta al món amb els valors de la democràcia, pluralitat, la creativitat, la Innovació l’esforç, el compromís, la responsabilitat, la cooperació (Richard Sennet), la solidaritat com a marca.

El projecte català no és una càrrega per a ningú,  i menys encara per als europeus. Europa, el món i també Espanya han de saber que Catalunya és un poble oferidor, ofereix solucions, no afegeix problemes.

Els catalans, els europeus i els espanyols han de percebre que el projecte català és viable i és sostenible.

Ja veuen, doncs, que cal afegir feina a la molta feina que fem.  Hem tractat de centrar el problema: el problema és l’Estat espanyol, hem vist som la primera generació estatista, hem vist que un estat s’ha de vincular a una idea de nació, amb una societat civil forta, orientada al benestar, educada, culta, democràtica, econòmicament moderna, articulada a l’entorn de les ciutats, ibèrica i universalista.

Ens cal millorar la nostra competitivitat conceptual. Ens cal més pensament intel·ligent.

Reflexionar més sobre el fons de les coses:

No estem davant d’un problema entre dos governs que no s’estimen.

No estem davant d’un problema entre les dretes i les esquerres.

No estem davant d’un problema entre moderats i menys moderats.

Som davant de la resposta nacional que donem a la crisi de l’Estat espanyol, i la seva incapacitat per assegurar el benestar i la nostra identitat. Som davant d’un problema democràtic. Som davant d’una crisi d’estat.

La consulta és una expressió de democràcia indiscutible.

Reflexionar més sobre els continguts socials que sobre la bromera política.

Especular menys sobre dates. Una majoria parlamentària que diu que cal fer una consulta, tots endavant i a saber què vol el poble. Això és democràcia. Quants demòcrates han perdut les seves conviccions democràtiques!

Menys vies en contraposició (la una, la dos o la tres) i més unitat entorn a l’objectiu principal.

Més aprofundiment sobre com donar veu a la gent per tal que pugui consolidar majories socials que puguin fer caminar aquest país i, de passada, Espanya.

Tenim el repte d’exigir una consulta/calendari, idea de país i unitat social i política, i una àmplia majoria al darrere. (No és una qüestió d’un partit o un altre). És una qüestió de tots els catalanistes. Una idea creïble i atractiva a l’entorn de la qual s’uneix una àmplia majoria social.

El nostre repte no és separar-se o no, és fer un país millor. El país que ens ofereixen no és admissible i les regles del joc tampoc.

Siguem intel·ligents. Rigor, consens i unitat; poc partidisme i molta més grandesa d’esperit.

Per aconseguir-ho cal unitat. Unir totes les forces possibles.

Des del punt de vista català, perquè és un anhel dels ciutadans.

Màxima unitat de cara a Espanya. És un dels pocs llenguatges que poden entendre els intransigents que no volen escoltar.

Màxima unitat de cara a Europa. Europa ens entendrà si ens percep units.

Un govern de màxima unitat nacional, unes eleccions europees ben treballades en termes d’unitat nacional, centrar el problema i no perdre’s per les branques.

Calen majories socials robustes. Socialitzar una idea de país. Els ciutadans hem de saber que tot aquest procés –complicat i únic- ha de resultar renovador, reparador i podríem dir, fins i tot, sa per al país i per a la política.

Consulta. Calendari. El rellotge corre de pressa. Però el calendari és instrumental. La consulta és l’opció indiscutible de tot demòcrata.  Darrere del president.

CONCLUSIÓ:

Centrem el problema: un estat no és una abstracció romàntica sinó una estructura complexa que, quan funciona bé, pot canviar l’estat d’ànim i el benestar de tota una col·lectivitat de persones. Pot generar esperança i una nova manera d’organitzar la vida en comú.

El resultat ha de ser un país millor i la gent així ho hem de sentir.

Tenim dret a ser el que vulguem ser i cap demòcrata ha de qüestionar-ho. Aquesta és també una lluita per la democràcia.

Deia Keynes: les idees adients ajuden a resoldre la pobresa i l’atur, però les falses es paguen a un preu molt alt. Parafrasejant-lo de manera més general podríem dir que les idees adients ens ajuden a resoldre els problemes d’una nació i un Estat i les idees errònies i basades en prejudicis ens fan pagar un preu social molt alt.

Estem en un debat profund d’idees. No triem les errònies. Triem les vertaderes.

És erroni pensar que el que està passant a Catalunya té a veure amb una confabulació identitària del nacionalisme català. Fals. Té a veure amb la incapacitat històrica de l’Estat espanyol per garantir benestar dels ciutadans catalans (material i simbòlic).

És erroni pensar que la missió de l’Estat espanyol és garantir la seva unitat. Fals: la missió de tot és garantir el benestar dels ciutadans.

És erroni confondre Espanya i Estat espanyol com si fossin una mateixa cosa. Radicalment fals. Juan José Linz: “España, hoy, es un Estado para todos los españoles; una nación-Estado para gran parte de la población, y sólo un Estado, y no una nación, para minorías importantes”.

És erroni pensar (és antidemocràtic) que els catalans no tinguin dret a fer una consulta per decidir en el seu encaix en la forma d’Estat que més li convingui.

És erroni donar per descomptat que una nació com Catalunya no té dret a construir l’Estat que li sigui més convenient per què ho diu la Constitució Espanyola. Absurd: una Constitució és un pacte i si el pacte no satisfà s’ha de poder canviar. L’eternitat és divina i els estats són cosa dels ciutadans. Ian Gibson: a ningú se li acudiria considerar divina la configuració o constitució d’un país.

És inadequat actuar en funció de la tradicional lògica dreta/esquerra.

És fals especular que tenim un problema entre moderats i radicals. La única radicalitat és evitar una consulta. Tenim un problema entre gent que no vol canviar res i gent que precisa canviar les coses.

Un estat i el seu nucli dur poden mantenir massa temps una visió tant poc democràtica del problema que diu que la secessió és impossible (Felipe González; Zapatero).

És fals que no és possible un escenari de cooperació i no de confrontació. Infundat. És la única solució civilitzada i beneficiosa per a tots.  Que les coses que estan passant són la conseqüència de la voluntat del Govern català d’un xoc de trens governamentals. Impossible. Una vagoneta no xoca contra un tren. Imatge equivocada i interessada. El xoc és entre un estat i una comunitat nacional i això complica les coses.

Que les coses poden continuar igual. De cap manera: la societat catalana ha passat pàgina d’una etapa de la seva història.

Idees raonables que cal engreixar/constituir:

Un Estat català dins d’Europa és possible. Com Àustria o Dinamarca, o qualsevol dels altres que estan entre els 5 i 11 milions d’habitants: Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Noruega, Suècia (PIB, competitivitat i ràtio d’igualtat. Només en atur no som comparables). És un prejudici pensar que Catalunya fora d’Espanya patiria molt. Quines dades ho demostren? Més aviat sospito el contrari. La nostra estructura econòmica i social fa pensar el contrari. On està demostrat que les nacions petites no compten?

És possible un Estat català fonamentat en el seu capital humà, la societat civil i la seva voluntat emprenedora, universalista i cooperativa.

Un Estat (català) orientat al benestar és imprescindible. Avui cap estat no es pot justificar per cap altre motiu que la seva habilitat com eina al servei del benestar de la ciutadania.

La independència de Catalunya ajudarà a resoldre el problema crònic d’Espanya que no és altre que el seu Estat sempre jeràrquic, ineficient i extractiu.

Enlloc està demostrat que no sigui possible una Espanya sense Catalunya. Espanya, seria un país similar a Polònia. És un prejudici paternalista o interessat. Un Estat espanyol renovat amb un bon estat pot ser viable sense Catalunya.

Que un Estat espanyol sense Catalunya, orientat al benestar, vinculat a la seva matriu castellana seria millor pels espanyols, segur. L’excusa catalana hauria desaparegut.

Que és perfectament pensable una interdependència creativa i productiva entre Catalunya i Espanya, i els seus respectius estats. Segur. Els lligams econòmics, socials i culturals -passat el mal humor inicial- són extraordinaris.

Que és possible la coincidència de Catalunya i Espanya en una aposta ibèrica d’interès compartit, amb Portugal inclòs.

Que Catalunya pot jugar un paper rellevant a Europa. Una Catalunya Estat és una solució, no el problema. Una Catalunya Estat pot ser decisiva en el lideratge del sud d’Europa i imprescindible en la pròpia península ibèrica. Potser és hora de plantejar un nou iberisme, una bona aliança estratègica.

Que un Estat català pot ser un element fonamental d’estabilitat i progrés al sud d’Europa.

Que separades, però amicals, poden sumar més del que sumen ara junts. On està demostrat que una Catalunya amb Estat propi i una Espanya amb un estat reformat s’hagin de girar l’esquena?

El problema d’Espanya no és Catalunya i el problema de Catalunya no són els espanyols. El problema d’uns i altres és l’Estat que tenim. Canviem el vell principi de Valentí Almirall “el problema d’Espanya no és Catalunya, és Espanya.” El problema d’Espanya no és Catalunya, és el seu propi Estat.

Espriu pensava que qualsevol acció havia de tenir sentit. Tot això que està passant a Catalunya dóna sentit a moltes generacions de catalanistes que lluitaren per una Catalunya lliure i una Espanya democràtica; però encara dóna més sentit a les nostres generacions futures. El vell catalanisme ens va portar a on som; nosaltres no podem oferir als nostres fills una realitat pitjor que la que hem rebut. 

El català: una llengua de futur, una llengua de tots

Una conferència pronunciada pel conseller Ferran Mascarell en el marc de la Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana al Teatre de Calaceit, 21 de setembre de 2013               

És tot un honor ser aquí a Calaceit per celebrar amb tots vosaltres aquesta II Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana, en el marc de la XXIII Trobada Cultural del Matarranya. Vull agrair la feina a totes les persones que han treballat per fer possible aquesta trobada, i agraeixo molt especialment a l’alcalde de Calaceit, José M. Salsench, la seva amable acollida.

Celebro que aquesta jornada s’hagi fet a la Franja, a Calaceit. Som a la Franja. A Aragó, poble germà dels catalans, dels valencians, dels andorrans, de la gent de la Catalunya del Nord i de l’Alguer. Aragó, poble estimat que té en la llengua catalana una de les seves múltiples riqueses culturals.

Agraïm de tot cor el vostre comprimís a favor de la nostra llengua comuna i la vostra voluntat de seguir mantenint-la com una llengua moderna de comunicació. Gràcies a la vostra voluntat, a la Franja, entre avis i néts es parla en català. Gràcies a la vostra voluntat —a la voluntat de la societat civil, acadèmica, escolar i associativa—, el català és una llengua viva que aporta força, vitalitat i continuïtat a la llengua comuna, a la llengua que compartim.  Sempre és la societat que dóna vida o condemna una llengua.

La vostra tradició i producció literària, la vostra riquesa lingüística són contribucions destacades i imprescindibles de la nostra llengua i de la nostra cultura. Els colors i les veus que ens explica Jesús Moncada són vostres i són de tots. Les experiències i els personatges singulars que aquí es creen són singulars i són universals. El vostre món lingüístic és propi i és compartit. Si el vostre espai lingüístic camina endavant la llengua de tots també camina endavant, si el vostre català pateix, el conjunt del català pateix. És un dels seus trets identificadors del català, el seu policentrisme, segons les observacions de Sanchis Guarner. Policentrisme i convergència, els trets identificadors de la llengua segons Fabra. Unitat i flexibilitat: “Una llengua flexible en la seva unitat”, segons Joan Fuster.

Aquí, a Calaceit, a la Franja és, doncs, un bon lloc per refermar la germandat de la llengua que compartim; que compartim amb ciutadans d’Andorra, de la Catalunya del Nord, de l’Alguer, de les Illes Balears, de la Comunitat Valenciana. Tots aquests indrets són aquí representats per vosaltres.

Us vull agrair la feina que heu fet al llarg d’aquesta Jornada. Heu aprofundit en el coneixement de la situació de la llengua catalana en tot el seu domini lingüístic. Heu confrontat tendències sociolingüístiques, heu pensat possibles escenaris de futur, heu donat idees sobre com millorar la cooperació entre institucions i administracions de les nostres comunitats, heu compartit l’orgull de parlar una mateixa llengua plena de diversitat. Heu expressat tot el mosaic d’accents i músiques, de sonoritzacions i d’expressions que componen el nostre mapa comú. En definitiva, avui heu contribuït a reforçar la unitat de la nostra llengua i us ho vull agrair.

Junts ens podem sentir satisfets, amb un punt de legítim orgull, de pertànyer a una comunitat lingüística que ha aconseguit el petit miracle d’arribar fins aquí. La història del català és avui, malgrat tot, la història d’un gran èxit col·lectiu. Malgrat tot. Tot i les coses que les lleis tracten d’embolicar a la Franja, tot i les dificultats de la comunitat educativa a les Illes, tot i les traves que l’Estat tracta d’imposar permanentment a la immersió a Catalunya. Tenim dificultats, però la història del català és la història de l’èxit de la voluntat dels ciutadans que la parlem.

Avui tenim moltes dificultats, però és bo que recordem que ni les imposicions, ni les harmonitzacions forçades, ni les dictadures, ni les guerres, ni les migracions, ni els imperatius tecnològics, ni les unitats de mercat, ni 300 anys de persecució o, en el millor dels casos, indiferència per part de l’Estat han pogut silenciar la llengua catalana.

Li han posat traves, li han posat pals a les rodes i pedres a l’hora de caminar, però no han pogut doblegar la voluntat de la gran majoria de la seva gent. El català ha sobreviscut a la imposició d’un sistema cultural i lingüístic inequívocament unitarista i centralista, jeràrquic (des d’alt) i de matriu castellana com diria Gaziel.

El català ha sobreviscut a un procés intensiu d’alfabetització exclusivament en castellà. Ha resistit l’escolarització, el bilingüisme asimètric i la primera revolució comunicativa, sempre discriminat a favor del castellà. Aquesta ha estat la tònica durant els darrers 300 anys. I aquesta és encara ara la política oficial de l’Estat. Fins i tot incomplint sistemàticament la Constitució. Recordeu l’article 3 de la Constitució espanyola, que diu: “La riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. I, fins i tot, incomplint la Carta Europea de Llengües aprovada pel mateix Estat fa més d’una dècada.

Celebrem que avui dia, malgrat tot, el català és una llengua consolidada i viva. Avui dia uns 10 milions de persones parlen català en tot el domini lingüístic.  (Lluny queda la vella sentència d’Antoni de Capmany, a finals del segle xviii: “el catalán es un idioma antiguo y provincial, muerto hoy para la república de las letras”.) A Catalunya, el sistema d’aprenentatge a l’escola ha resultat enormement satisfactori i avui és reconegut pels seus bons resultats. Vosaltres ho sabeu. A la Franja, a les Illes, a València, l’ensenyament del català també és volgut per les famílies.

El català s’ensenya a 162 universitats d’arreu del món i 8.000 alumnes estudien la llengua que compartim. És present amb normalitat creixent a la ràdio, a la televisió i als diaris. S’hi fa poesia i molt bona novel·la. El català ocupa el número 22 entre les llengües més traduïdes del món. No és casualitat. Avui el català és un vehicle de producció d’excel·lència creativa inserit en un sistema cultural pràcticament complet i competitiu a escala internacional.

Avui, la identificació entre llengua catalana i continguts propis i de qualitat és un fet. La llengua catalana expressa sense complexos una mirada pròpia sobre el món. Avui en català hi ha una producció cultural singular que, a més, dóna obres de valor universal.

Avui el català és un vehicle de producció d’excel·lència creativa. És l’eina expressiva d’una relació magnífica d’homes i dones de lletres que, començant amb Ramon Llull i Joanot Martorell i acabant amb Jesús Moncada, l’han utilitzat per expressar-se i posar idees, conviccions, interpretacions i mirades pròpies a disposició de la cultura universal.

Avui ja sabem que, de la mateixa manera que la llengua de Dickens mai no desapareixerà, la llengua dels nostres poetes i els nostres novel·listes, assagistes, historiadors i traductors, existirà per sempre. Ho hauríem de fer molt malament, perquè tal cosa no succeís.

També en català fem ciència d’excel·lència i coneixement avançat. Està present en els nostres laboratoris d’investigació. El seu ús és intensiu en les xarxes socials digitals. És la 26a llengua en nombre de pàgines web i la 13a en articles de la Viquipèdia. El Termcat ha editat 40 diccionaris en línia especialitzats, veritables referències terminològiques.

En català expressem categòricament tota mena de sentiments i d’idees. Avui el català produeix metàfores, imaginari, recerca i continguts. El seu ús és progressivament incorporat per la immigració estrangera que va començar a arribar a principis dels anys noranta. Podem dir amb convicció que el fort corrent migratori no només no ha perjudicat el català sinó que li ha donat embranzida aportant nous parlants i fent que es mantingui amb altes quotes de coneixement. Avui dia: a Catalunya el 80,9 % dels nats a l’estranger entenen el català (gairebé 850.000 persones). El 42 % dels nascuts a l’estranger el saben parlar (gairebé 450.000 persones). El 51 % el sap llegir (poc més de 530.000 persones). El 25,2 % el sap escriure (gairebé 250.000 persones). El 8,6 % dels estrangers tenen el català com a llengua habitual principal o compartida amb altres llengües.

El català és avui una llengua moderna, totalment apta per a tots els àmbits i absolutament vàlida com a sistema de comunicació i com a mecanisme d’identificació social.

El català és avui una llengua de primera, codificada en termes gramaticals i lèxics, assumida pels estudiosos i la immensa majoria dels sectors culturals de tots els territoris de parla catalana.

La comunitat de parla de catalana ha consolidat el català con la seva llengua nacional i moderna.

El català és una llengua de cultura, una llengua de prestigi associada a una cultura d’excel·lència. Realment una llengua de ciutadania, una llengua de futur, una llengua de tots. Segons l’Informe de Política Lingüística del 2012 l’ús entre tots ha crescut de forma encoratjadora: ara el 97,1 % de la població entén el català comparat amb un 79,8 % de l’any 1981; el 84,3 % sap parlar-lo comparat amb el 64 % de l’any 1986, i el 70,1 % de la població sap llegir el català comparat amb el 31,6 % de l’any 1986. Vist des de lluny, en qüestió de vint-i-cinc anys el coneixement del català ha crescut moltíssim, però no és menys veritat que no totes les nostres àrees lingüístiques estan igual de cohesionades.

I llavors, com ja sabeu tots, el nostre èxit no és un procés tancat. Ens queda molta feina per fer en diversos àmbits. Amb els nouvinguts, en alguns àmbits empresarials, en els mitjans de comunicació, en el cinema, en l’administració de justícia, en l’actitud de determinats col·lectius de joves. Cada territori té les seves dificultats i ben segur que fórmules diferents per resoldre-les. Cada territori ha de traçar el camí corresponent, i no oblidar que de la dinàmica compartida “n’ha d’eixir, moderna i robusta la nostra llengua”, com diria el mestre Fabra.

Ara tenim per davant dos grans reptes: un de caràcter universal, els efectes de la globalització. I un altre de caràcter particular, els efectes de les negligències estatals o polítiques.

Parlar sobre els efectes de la globalització ens portaria molt lluny. Només vull assenyalar que els fluxos de continguts i de persones ens afecten, i ens continuaran afectant, de ple. Serem necessàriament multilingües. I els nostres continguts en català podrien quedar arraconats si no som capaços de precisar estratègies sòlides de producció, distribució i consum cultural. Ni la llengua francesa, ni la llengua alemanya es troben al marge del debat sobre la tempesta global que condiciona el desenvolupament cultural i lingüístic dels pobles.

Aquests tipus de problemes, per tant, no són exclusius del català. Normalment cada país els afronta sumant la voluntat nacional amb els efectes de les polítiques estatals. Com sempre: una llengua creix des de l’impuls de la societat civil amb el suport del seu Estat/instrument. 

I aquí comença la veritable singularitat del català. Ser l’expressió de la voluntat de la societat civil tot i no tenir una eina poderosa (un estat) a favor.

El segon repte primordial que tenim tots junts, per tant, és aconseguir que les polítiques de l’Estat no ens siguin contràries, ineficients o “negacionistes”.

El principal repte del català és trobar un estat que li faci costat: per afrontar la globalització, per reforçar el lligam amb la cultura nacional, per tenir visibilitat internacional i per disposar de presència en els mercats mundials de continguts. Només així els pares no renunciaran al seu ús ni a la seva transmissió familiar. La societat civil l’ha depurat i l’ha redreçat però l’Estat l’ha negat.

El català disposa de micropolítiques, però no de polítiques d’estat favorables. Una llengua, per molt vital que sigui, necessita estructures d’estat per desplegar-se en aquest nou món globalitzat. Només un estat propi i eficient podrà fer-la visible en l’entorn global i enormement exigent.

Cal repetir, doncs, que el problema del català no és lingüístic. El problema més gran que tenim és extern a la llengua. És polític i té a veure amb l’Estat i les seves polítiques. Un Estat que posa pegues al model educatiu arreu. Un Estat que nega la realitat social del català. Que pretén convertir-lo en una llengua de segona o menor. Que devalua sistemàticament la seva singularitat i la seva oficialitat. Que tracta d’imposar la idea que els recursos destinats al català són una despesa supèrflua i innecessària. Que pretén que la promoció del català s’interpreti com la laminació de les llibertats individuals i com un instrument d’adoctrinament. Que vol fer creure que el català a l’escola i als mitjans de comunicació és sinònim de pensament únic. Que a Catalunya pretén dividir la societat i aïllar-la de la resta de catalanoparlants.

Aquestes polítiques ataquen la llengua en tot el domini lingüístic. La llista de transgressions contra la unitat de la llengua és ben llarga. El projecte de Llei orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMCE) ataca el sistema lingüístic educatiu de Catalunya. L’Estat també ha rebutjat qualsevol intent d’establir una presència del català als canals de televisió d’abast estatal o la recepció de canals en català entre els territoris. El Decret valencià 127/2012, de 3 d’agost, redueix significativament l’ús de la llengua catalana en l’etapa educativa. El Parlament de les Illes Balears va aprovar la Llei de la funció pública. Una reforma legal que rau a eliminar l’exigència general d’un determinat nivell de coneixement de català com a requisit per accedir a l’Administració. El 19 d’abril de 2013 el Govern de les Illes Balears ha aprovat un decret “pel qual es regula el tractament integrat de les llengües en els centres docents no universitaris de les Illes Balears”, clarament regressiu quant a la garantia d’ús de la llengua catalana a l’ensenyament. I aquesta setmana ja hem pogut veure el rebuig de la comunitat educativa d’aquest anomenat Decret de tractament integrat de llengües. El seguiment de la vaga de mestres ha estat massiva.

Tot això ho sabem. La millor manera de contrarestar-ho és treballant des de la societat civil i des de les nostres eines o microeines de govern.  Des del Govern de Catalunya treballem en tres Agendes:

La primera destinada a associar el català a una llengua d’estat. El català, una llengua d’estat, que vol dir enfortir les nostres estructures d’estat vinculades a la llengua; que vol dir aconseguir que sigui una llengua plenament reconeguda a Europa, i que vol dir aconseguir que sigui una llengua plenament compartida sense complexos ni renúncies entre tots en el nostre domini lingüístic.

La segona destinada a consolidar-la com una llengua de ciutadania, que serveixi per a tot i que sigui coneguda per tothom que hi té dret. Per viure-hi plenament.

La tercera per convertir-la en el vèrtex d’un sistema lingüístic profundament democràtic i “convivencial”. Una llengua que es desplega en un món multilingüe.

Llengua d’Estat. Volem un estat al servei de la llengua. Amb eficiència i sense reticències o ambigüitats. La Generalitat pretén ser-ho des del 1980, però sense poder real és impossible. Promoure la llengua catalana és una obligació d’estat. Ho diu la Constitució vigent i ho dirà qualsevol constitució que hagi d’arribar. L’actual Estat no ho fa. Ho haurà de fer un hipotètic Estat estrictament català. O bé, altrament, l’Estat espanyol que surti de la situació actual.

No puc saber com acabarà tot. Si de tot plegat en sortís un Estat català no cal dir que redefiniríem una geometria variable de relacions amb cada territori lingüístic en funció dels seus estatus i voluntat (Andorra, comunitats autònomes o regions franceses). Tenim un gran debat per emprendre. Els catalans ens hem situat en un procés de transició nacional cap al dret a decidir i cap a l’estat propi. Ens podem fer una pregunta legítima: com cal donar continuïtat a la nostra voluntat de llengua compartida en un context polític com el que tenim al davant?

Una llengua d’estat suposa una capacitat legislativa plena. El dret a decidir sense el contrapès permanent d’institucions “superiors”. Avui per avui cal que la Constitució vigent s’apliqui i que reconegui el català plenament. Al meu entendre s’està incomplint sistemàticament. S’han de reforçar les institucions nacionals de referència lingüística: Institut d’Estudis Catalans. Consell Social de la Llengua. Consorci per a la Normalització Lingüística. Centre de Terminologia TERMCAT per al desenvolupament de la terminologia catalana i la integració en la ciència i la tecnologia, en un entorn multilingüe. L’execució de l’Enquesta d’Usos Lingüístics a la Població 2013, que ens agradaria estendre al conjunt del territori. La creació d’una base de dades pública de legislació lingüística (més de 20.000 registres). La creació d’un grup d’experts per a l’anàlisi d’escenaris d’un nou règim jurídic de les llengües a Catalunya, en el marc del procés de transició nacional. L’ampliació de les vies d’habilitació de professionals de la traducció i la interpretació jurades del català a altres llengües. El desplegament sense complexos de les eines nacionals de difusió que tota llengua necessita i als quals té dret: singularment la radiotelevisió pública catalana. El desplegament sense complexos de lligams sòlids, amb geometries variables, amb tots els països i comunitats de parla catalana.

El català és també una llengua d’Europa. Volem que el català sigui plenament reconegut com a patrimoni de tots els europeus. El català ha de ser conegut com les altres llengües de dimensions similars i ha de rebre el mateix tractament institucional. Una llengua d’Europa ha d’obtenir el reconeixement que li correspon en les institucions europees. No hem d’acceptar el tracte de llengua minoritària.

Volem aconseguir que el català pugui participar amb ple dret en tots els organismes europeus en igualtat de condicions que totes les altres llengües estatals. Volem ser presents en els principals fòrums europeus sobre llengua, terminologia i diversitat lingüística, i en projectes europeus de llengües. Europa ha de saber que som una llengua moderna, desenvolupada i competitiva, del poble. Volem mantenir un sistema de certificació de coneixements de llengua catalana homologat als sistemes reconeguts pel Consell d’Europa.

Una llengua compartida, per a la cooperació lingüística entre els territoris de parla catalana. He demanat a la DG de Política Lingüística un projecte de col·laboració amb tots els països de la comunitat lingüística. Necessitem espais i instruments per col·laborar, per compartir informació, projectes i recursos, i per promoure la llengua. Aquesta jornada n’és un bon exemple, però això s’ha d’enfortir. Hem reforçat el reconeixement mutu del patrimoni lingüístic comú. Crearem una plataforma web, amb presència a les xarxes socials, de suport i difusió de les iniciatives per la unitat de la llengua. Treballem per la incorporació d’entitats de tot el territori al Cens d’entitats per al foment de la llengua catalana. I amb vosaltres, la gent de la Franja, celebrem el 30è aniversari de la Declaració de Mequinensa i el 25è aniversari de Camí de sirga, de Jesús Moncada. Desplegarem totes aquestes actuacions en cooperació amb agents i institucions de tot el domini lingüístic.

*

La segona agenda està destinada a consolidar el català com una llengua plena de ciutadania. Que serveixi per a tot i que sigui coneguda per tothom que hi té dret. Per viure-hi plenament. Això significa: enfortir-la com una llengua de prestigi i de qualitat. Cal reforçar i visibilitzar el prestigi del català i garantir que els ciutadans disposin d’eines i serveis que garanteixin la qualitat lingüística en tots els usos. Enfortir els vincles de la llengua amb la cultura. Una llengua de cultura. No pot ser d’altra manera. El català és avui una llengua de cultura i ha de ser-ho encara més. La creació en llengua catalana és fonamental. El creixement del volum de lectors és imprescindible. Amb molts projectes compartits amb alguns de vosaltres. Enfortir-la com a llengua de cohesió, de vertebració social. El coneixement per part de tota la ciutadania, i especialment per part dels immigrants, és una prioritat. Enfortir-la en tot l’àmbit lingüístic. Cursos allà on calgui. Dinamització lingüística i cultural amb actuacions específiques per millorar i ampliar l’ensenyament allà on sigui necessari. Exemples: extensió de Parla.cat i Aula mestra (Ajuntament de Perpinyà, Diputació de València, Xarxa Vives, Obra Cultural Balear, Escola Valenciana, Govern d’Andorra, entitats de la Franja d’Aragó…). Organització de cursos del Parla.cat adreçats a la comunitat universitària de Catalunya (estudiants, personal d’administració i serveis, i personal docent i investigador). Suport i participació en la Comissió Interuniversitària de Formació i Avaluació de Llengües de Catalunya per a l’organització d’activitats d’ensenyament o avaluació de la llengua catalana. Participació en la valoració de projectes per a l’aprenentatge i l’ús de la llengua dels serveis lingüístics universitaris de la convocatòria de subvencions Interlingua. Impulsar-ne l’ús en tots els àmbits i per a tothom. Tothom ha de tenir l’oportunitat de conèixer-la i fer-la servir en tots els àmbits de la vida quotidiana, professional i creativa. Fomentar-ne l’ús en tots els àmbits és un objectiu fonamental de la política lingüística.

Ho fem amb algunes actuacions concretes com ara:

  • Punt d’atenció a les entitats
  • Impuls de projectes d’entitats de foment de la llengua, culturals, esportives, assistencials i d’acolliment
  • Òrgans de coordinació territorial (Ple Institucional i Social per al Foment de l’Ús de la Llengua Catalana al Camp de Tarragona, Coordinadora de Serveis Lingüístics de Lleida)
  • Cens d’entitats de foment de la llengua catalana
  • Actuacions de sensibilització que afavoreixin actituds positives en relació amb la llengua catalana per fer-ne augmentar l’ús
  • Actuacions sectorials d’àmbit empresarial, d’àmbit tecnològic, en la justícia, en el consum cultural, en el cinema i en la joventut

La tercera agenda té a veure amb la voluntat de mantenir la llengua catalana en el vèrtex d’un sistema lingüístic plural, democràtic i convivencial. La llengua catalana s’està desplegant avui en un món multilingüe i que en el futur encara ho serà més. A Catalunya la llengua castellana ocupa un lloc destacat i el seguirà ocupant. Caldrà implementar amb major rigor la llengua anglesa. A casa nostra es parlen 300 altres llengües. A Catalunya tenim també com a llengua pròpia i oficial l’aranès. I, en un sentit diferent, també tenim la llengua de signes. Totes tenen i tindran un reconeixement explícit en la Catalunya futura.

El català és una llengua amb futur, en el marc d’una societat democràtica, que existirà, progressarà i evolucionarà en convivència amb moltes altres llengües. En un context que no serà monolingüe a la manera dels segles xix i xx, sinó multilingüe.

El nostre horitzó per a la llengua catalana és ben simple: la volem tractada com una llengua d’Estat, la volem plenament reconeguda internacionalment, la volem usada en tots els àmbits de la vida social i la volem a l’abast de tothom; i no cal dir que la volem en un entorn lingüístic plural i democràtic.

Per aconseguir-ho hem de delimitar bé els problemes:

Per tant, des d’un punt de vista intern, amb tot el corpus lingüístic, òbviament, tenim una llengua moderna, perfectament homologable, normativitzada, posada al dia com a sistema de comunicació i sense cap inconvenient per desplegar les seves funcions d’identificador social. El català és avui una llengua de primera, codificada en termes gramaticals i lèxics, assumida com a llengua de cultura i de ciutadania. És una llengua de cultura i de ciutadania.  Hem fet la feina que Fabra exigia: depurar-la i redreçar-la. Potser, en aquest aspecte, si alguna cosa ens ha de preocupar és com organitzem la nostra pròpia pluralitat, com organitzem la força de la nostra diversitat, com donem valor a les nostres modalitats i com entenem que són components d’una llengua única, rebi el nom que rebi, sigui quin sigui el nom històric.

Des de fora de la llengua hem d’adaptar les eines de sobirania i Govern a reforçar la llengua i no al revés. L’Estat és un instrument i la política és la síntesi dels anhels de la societat civil.

La vitalitat actual i futura de la nostra llengua rau i raurà en la convicció de la nostra gent, de la gent del conjunt de la comunitat lingüística. I en el fet d’anar consolidant les eines que ho faran possible, tal com va exigir el mestre Joan Solà en rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2009. Permeteu-me recordar les seves paraules: El mal encaix que durant segles hem mantingut amb l’Estat ha repercutit negativament en la possibilitat de mantenir la nostra personalitat enmig dels grans trasbalsos produïts des de fa una seixantena d’anys: en la demografia, en l’equilibri econòmic de l’Estat, en els mitjans de comunicació i en la tecnologia. Si volem ser un poble normal ens cal aspirar a una situació global comparable a la dels Estats reconeguts amb una llengua referencial ben fixada, potent i autònoma, i amb una literatura, una història, un poder civil i un espai geogràfic visibles i diferenciats. Hem d’aspirar a la igualtat amb els altres pobles que ens envolten.  La nostra vida en tots els sentits econòmic, científic, lingüístic, artístic, literari, tecnològic no pot conformar-se a ser un apèndix, un subordinat de cap altra”.

Com podem compartir més i millor el present i el futur de la llengua comuna en un moment en el qual la geometria institucional està canviant i encara canviarà més? Com podem reforçar la unitat de la llengua, davant la premeditada voluntat de dividir-la?

Els catalans estem mirant de construir un horitzó nou. Us vull dir que no dubteu, que sempre ens mantindrem fidels al nostre compromís de compartir una mateixa llengua; al nostre compromís de cooperar amb totes les àrees del nostre domini lingüístic i de mantenir amb fermesa la unitat de la llengua.

Compartim la llengua catalana des de fa segles, el català és una llengua de futur, i ho serà encara més si és, amb convicció, la llengua de tots.

Glossa de la Diada

(Glossa de la Diada pronunciada al Castell / Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou, diumenge 8 de setembre 2013)

Diputats, senadors, rector, president del consell comarcal, president de l’autoritat portuària, secretaris generals, alcaldes, president de la Diputació…

És un honor ser aquí amb tots vostès i compartir aquest acte commemoratiu de l’Onze de setembre a les terres tarragonines.

Vull agrair la invitació del delegat del Govern, Joaquim Nin, i de l’alcalde de Riudecanyes, Josep Maria Tost. A un i a l’altre moltes gràcies. També molt agraït per les seves paraules. I a tots vostès per la seva presència. Us agreixo la confiança i em plau doncs oferir-nos un compendi d’idees sobre el passat i el present de Catalunya.

El castell/monestir d’Escornalbou: han triat un lloc molt indicat, ple de simbolisme, per rememorar el passat i reflexionar sobre el nostre futur.

Escornalbou és un bon lloc per observar el nostre horitzó, per entendre d’on venim i on ens encaminem.

Indret pertinent per recordar-nos que Catalunya és una nació que ve de molt lluny. De les més antigues d’Europa. Que la seva força rau en la creativitat i la força emprenedora de la seva gent. Una nació feta de baix a dalt, poble a poble, comarca a comarca. I per això viva, tot i les derrotes. I per això sempre disposada a buscar la llibertat.

Recordem, doncs, que Catalunya és per constitució i vocació part fundacional de la civilització europea, on hem estat i volem seguir estant.

Avui aquí tenim l’obligació d’assumir la complexitat de les circumstàncies que ens envolten, però també la possibilitat d’expressar la nostra esperança: estem davant d’una cruïlla difícil de passar, però el camí que s’obre després és ple d’oportunitats.

Les circumstàncies, deia Jaume Vicens Vives, no les triem nosaltres, però sí que podem triar canviar-les.

* * * *

Les circumstàncies històriques que estem tractant de canviar, aquest és el rerefons d’aquesta Diada 2013. Ens remet als fets de fa 300 anys. Són fets molts llunyans. Ens podem preguntar si són fets encara actius en el nostre present o bé si el pas del temps els ha desactivat. Són només una relíquia d’un moment significatiu de la història nacional? O foren fets tan substantius que tenen encara traces significatives entre nosaltres?

Va ser un conflicte difícil de desxifrar per aquells que el van viure. No era fàcil deduir a priori que es trobaven davant d’una cruïlla decisiva que condicionaria la seva vida i també la de les generacions futures. No va ser senzill per les generacions posteriors entendre què havia passat. Els vencedors es van ocupar de desprestigiar als perdedors i a la societat catalana del 1700. I encara no és senzill entendre per quina raó aquells fets llunyans tenen una relació tan profunda amb nosaltres. (Tractaré breuement d’explicar-me).

Aquella era una pugna per l’herència de Carles II, entre els Àustria vienesos i els borbons francesos. Era un guerra dinàstica on es dirimia l’equilibri entre les grans potències europees.

Per aquells catalans que la van viure no era fàcil imaginar que Catalunya quedaria abandonada pels seus aliats. I que tot plegat implicaria la supressió dràstica de les seves institucions polítiques i culturals. I que se’ls instauraria un nou sistema de govern absolutament aliè a les seves tradicions i a les dels avantpassats.

Aquells catalans difícilment podien suposar que la seva llengua seria prohibida i que les seves tradicions i principis jurídics serien esborrats.

Per aquells catalans Espanya era una geografia, un regne amb múltiples sobiranies, no era un regne unificat. I lluitaven perquè no ho fos, perquè intuïen que res de bo no els aportaria.

Estaven escaldats. Ben segur que tenien present aquella recomanació tan rotunda que anys abans Olivares havia implorat a Felipe IV: “Tenga vuestra majestad por el negocio más importante de su monarquia reducir estos reinos de que compone España, al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia.”

Aquells catalans del 1713 podien sospitar, però mai imaginar del tot, fins a quin punt perdrien la llibertat institucional, política, cultural i lingüística i amb quin acarnissament els seria imposada una Nova Planta, política, cultural i lingüística, de matriu castellana, allunyada de les arrels i dels costums.

Justament el que ha causat que aquells fets tinguessin tanta importància és que els vencedors no es van conformar en vèncer, van decidir conquerir la sobirania política, econòmica i cultural present i futura dels catalans i la van posar ens mans de l’Estat. I allà es va quedar i allà continua encara.

Però encara va passar alguna cosa més. La liquidació de les institucions catalanes va suposar també la liquidació d’un esperit polític construït al llarg dels segles: l’esperit del Pacte entorn al qual a Catalunya s’estaven teixint les condicions per esdevenir una societat capaç de construir una nació/estat.

La primera idea que els voldria transmetre és aquesta: penso cada cop amb més convenciment que allò que aquella derrota va eliminar no eren unes institucions decadents -com van dir els guanyadors- sinó un sistema de lleis pactades i de constitucions, que ja en aquells temps establien una limitació legal als governs. Un sistema de constitucions que ja configurava una mena de republicanisme monàrquic que situava Catalunya en l’avantsala de les nacions/estat que Europa va veure despuntar en les dècades posteriors.

Fos com fos, Catalunya tenia un sistema de lleis pactades, era menys arbitrari, menys absolutista.

La segona idea que voldria fixar és el corol·lari de l’anterior: la derrota de Catalunya va determinar l’anomalia històrica que ha estat l’Estat espanyol des d’aleshores. Dic Estat espanyol, no dic Espanya, encara que sovint l’espanyolisme tendeix a confondre els dos conceptes. Aquella derrota va posar l’Estat en mans d’una elit allunyada del pactisme, amb esperit autoritari i jeràrquic, sense més delit que construir un Estat únic, unificat, centralitzat, radial, jeràrquic, que unifiqués en una sola nació de matriu castellana tot allò que respirava sota els seus dominis. I així va continuar al llarg del temps. Una elit que va posar el seu interès particular per sobre del general, i així es va mantenir.

La cruïlla que tenien al davant els ciutadans del 1713 era entre l’absolutisme que arribava des dalt i la representativitat, nascuda des de baix. Els catalans de principis del segle XVIII havien triat l’opció de governar-se de manera representativa, a la manera d’aleshores. De manera protodemocràtica, per estaments, com es podia fer aleshores. El mateix estaven fent altres llocs d’Europa on a partir de les pròpies tradicions polítiques, en combat contra l’absolutisme, amb l’enfortiment de la societat civil i el govern de les ciutats, maduraven les nacions/estat que emergiren al llarg dels segles XIX i XX.

L’anomalia espanyola brolla del seu Estat, nascut del pecat original que mai no ha acceptat redimir. I l’anomalia ha continuat vigent. Un conjunt d’institucions estatals perdudes en el seu propi laberint, incapaces de pensar en els interessos dels ciutadans i que es consideren propietàries de la sobirania dels catalans. L’Estat està en fallida institucional, política i econòmica, però l’elit que el governa no vol sentir-ne parlar.

* * * *

Aquella cruïlla va determinar l’anomalia històrica que ha estat l’Estat espanyol i també les peculiars característiques del procés nacional català. En el context d’un Estat impropi, mancada de l’Estat/instrument al servei de la nació que altres indrets anaven construint, Catalunya es va valdre quasi exclusivament de la força de la seva societat civil.

La celebració de l’Onze setembre és iniciativa de la societat civil. El desplegament industrial va ser obra de la societat civil emprenedora. L’enlairament cultural va ser obra de la voluntat creativa de la gent. El manteniment del català va ser obra de la voluntat del poble. Cap forma d’Estat no els ajudava, però la nació existia i tirava endavant.

Aquella nació derrotada un segle i mig després havia triat el camí de la reafirmació. L’11 de setembre de 1886, a la parròquia de Santa Maria del Mar, a tocar del Fossar de les Moreres, es va celebrar un acte en honor als màrtirs morts. Va comptar amb la presència d’Àngel Guimerà i de Valentí Almirall. A partir d’aleshores els homenatges s’anaren expandint a d’altres viles i ciutats de tot Catalunya. A partir del 1894 els assistents anaven en processó a l’estàtua de Rafael Casanova per a fer-hi homenatge amb ofrenes florals.

L’anhel de la llibertat seguia guiant la voluntat de catalans. L’Estat seguia sent autoritari i distant, i les generacions de finals dels segle XIX tornaren a proclamar que Catalunya era un nació, amb dret a recuperar la llibertat, a ser-ne reconeguda, a participar amb veu pròpia en la governança de l’Estat/instrument que els havia d’ajudar a tirar endavant. Aquella generació del 1900 es proclamà nació i es manifestà disposada a arreglar, des dins l’Estat espanyol. Davant d’un Estat que no volia deixar de ser unitari i centralitzat els catalanistes en volien un de plural, descentralitzat i més modern.

Sí, el catalanisme. El catalanisme volia ja a finals del segle XIX un Estat plural, descentralitzat i modern. El catalanisme era i és una emanació –el substrat comú, com deia Pierre Vilar– de la societat civil catalana. Era, va ser i continua essent avui encara rèplica catalana a l’oficialisme espanyolista que brollava i brolla de l’Estat espanyol i que impregna encara el discurs oficial espanyol.

El catalanisme neix el 1850 i des d’aleshores ha estat una mena de doctrina/guia que en diversos moments ha anat incorporant coses en el comú dels catalans. 1850: recuperar la llengua i les tradicions. 1870: fer política des de Catalunya. 1900: som una nació, volem arreglar Espanya. 1910: La nostra força neix de la unitat. 1920: “som”, en funció de la força de la nostra societat civil. 1930: l’esperit polític dels catalans es fonamenta en el pacte. 1960: volem ser una nació

L’11 de setembre de l’any 1978 es reivindicava la tríada famosa: llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia. Som nació, però l’Estat és el de sempre, democratitzat. Durant molts anys la política catalana es desplega en termes de sobirania, de federalisme, d’independència o d’autonomia. Però en tots els casos, de la qüestió essencial -l’Estat- se’n parla poc. Encara l’any 2006 s’aprova en referèndum un nou Estatut per Catalunya. Socialment avançat, institucionalment subordinat a la lògica de l’encaixat de sempre.

El catalanisme és un catàleg esplèndid de virtuts que ha fonamentat la Catalunya que avui tenim. Però la seva pròpia evolució explica molt bé algunes de les nostres pròpies debilitats. El catalanisme sempre havia estat conformista davant de la idea d’Estat, com si fos una institució allunyada i sobre la qual els catalans tenien poc a dir.

* * * *

Afegir l’Estat propi, aquesta és l’aportació decisiva que la nostra generació està fent al catalanisme: som nació, necessitem un Estat, volem ser un Estat d’Europa. Hem dit prou a un Estat que tracta la nació dels catalans com a subsidiària i contributiva.

El cronograma és clar. L’Estatut del 2006 és mutilat pel Tribunal Constitucional. La manifestació de rebuig és immensa. L’Estat manifesta amb tota la seva cruesa la seva deslleialtat amb la voluntat dels catalans.

Els catalans entenem definitivament que l’Estat és de part i no de tots. És autoritari i és jeràrquic i encara nega els drets democràtics dels catalans. Crec que els catalans estem comprenent, espero que per sempre, el lligam entre el poder polític, la sobirania i el benestar, sigui simbòlic o material.

Davant de tot plegat aquesta generació de catalans ha decidit que a més de ser una nació, volem un Estat/instrument, una eina al servei de la nació, sense distàncies, imposicions, ni subterfugis.

Aquí és on som avui, aquest és el factor nou i decisiu en la lluita dels catalans. Aquest és punt que sembla tancar de veritat el cercle respecte els fets de 1714.

Un nou camí. Un camí cap a un Estat propi. Sense complexes. Amb un horitzó clar i una àmplia majoria.

* * * *

Senyors i senyores, en aquest punt és on som avui: al mig de la cruïlla. El President de Catalunya deia fa uns dies que hem entrat en el punt de no retorn i avortar el vol és tirar molt i molt enrere. Té raó. Catalunya no avortarà el vol.

El món és complex i les nacions necessiten fer-hi front amb instruments adients i la força de la democràcia. Si volem una societat democràtica, innovadora, creativa, més justa, més cohesionada, més culta i més educada, més europeista, sobirana, plural, fonamentada en la política responsable, construïda des del diàleg i el pacte, si volem ser nació lliure, si volem ser responsables de les nostres pròpies ambicions; si volem tot això, necessitem tenir un Estat/instrument al servei del poble.

Ser nació i no tenir prou estat sabem per experiència les dificultats que comporta i cada dia serà més difícil. Max Weber va dir que volia que la seva generació es responsabilitzés del present, per així responsabilitzar-se del futur. La nostra generació ho pot formular d’una altra manera: volem responsabilitzar-nos del present per així garantir-nos el present i assegurar-nos el futur.

Sabem, doncs, allò que volem; però per aconseguir-ho hem de saber actuar amb finesa.

Estem –així ho deia també el President– en un procés de transició nacional, volem exercir el dret a decidir de quina manera volem viure i aspirem a dotar-nos d’un Estat/eina que sigui propi. Ni més ni menys.

Per aconseguir-ho ens calen els atributs tradicionals del catalanisme: intel·ligència, rigor, consens i unitat. I ens cal, tanmateix, aprendre a incorporar coses que sovint ens havien mancat: claredat (prou del doble llenguatge) i contundència (menys estira-i-arronses). Sobre aquests principis s’han de construir tres coses essencials: un imaginari de país (i d’Estat) al qual aspirem, una sòlida unitat tan àmplia com sigui possible i un ritme (calendari) que sigui adient.

Sobre aquests principis s’han d’edificar les majories que un procés com aquest exigeix (i que el President reclama).

Imaginar un país creïble i atractiu, composar una àmplia majoria social per aconseguir-lo. Imaginar i sumar. Dibuixar i unir.

Dibuixar: quin repte tan apassionat tenim al davant! Dibuixar un país millor, de nou, que asseguri el seu benestar actual i futur, capaç de crear riquesa, de ser culte, de mirar al món. Cal que un nombre significatiu i creixent dels ciutadans l’imagini. Que el faci seu. Cal dibuixar un país Deucentista.

Qui pot dir que no vol una nació fonamentada en el capital humà i emprenedor de la seva societat civil? Una nació amb un estat propi, eficient, reduït, orientat al benestar; una nació intel·ligent edificada sobre una societat culta i educada; una nació profundament democràtica; una nació basada en una economia moderna i sostenible; una nació articulada a l’entorn de les seves ciutats (Catalunya ciutats) i una nació universalista, fraterna i orientada al món?

Unir: quina apassionant aventura la de recuperar la unitat política per tornar a convertir-la en la gran força motriu de Catalunya.

* * * *

Màxima unitat a nivell català perquè és un anhel dels ciutadans. La gent sap (sovint millor que els dirigents) que la unitat és una de les poques armes efectives que tenim com a poble. La gent sap que vivim un moment de notable rellevància històrica i sap que cal deixar de banda el personalisme i partidismes. Màxima unitat, doncs, cara endins.

Màxima unitat de cara a Espanya. És un dels pocs llenguatges que poden entendre els intransigents que no volen escoltar. Una Catalunya unida és el millor antídot contra aquells que busquen fraccionar-nos amb l’ofec econòmic o la divisió per llengües. La nostra unitat és l’arma que els fa dubtar.

Màxima unitat de cara a Europa. Europa ens entendrà si ens percep units. Units per explicar el camí triat, units per assegurar-los que el nostre projecte: no es pregunta “què ens pot oferir Europa?” sinó que podem aportar-hi nosaltres.

* * * *

Els catalans, els europeus i els espanyols ho han de veure així: el nostre projecte cerca resoldre les dificultats de Catalunya, és clar, però també posa les bases per resoldre l’anomalia històrica que és l’Estat espanyol actual. Fer costat a una Catalunya independent és començar a resoldre el problema espanyol de sempre. El projecte català és el camí per donar estabilitat i progrés al sud d’Europa.

Els catalans, els europeus i els espanyols han de percebre que el projecte català és viable i és sostenible. I que treballarà perquè una Espanya (refeta) sense Catalunya també sigui viable. El projecte nació/Estat català, aliat amb una Espanya/Estat sense Catalunya, nova i sense prejudicis, afavoriria també la possibilitat d’un renovat iberisme, amb Portugal inclòs.

Els catalans, els europeus i els espanyols han de saber que projecte català no és en cap cas aïllament o desconnexió. Una Catalunya amb Estat propi no nega –sinó que afavoreix— una interdependència creativa i beneficiosa amb Espanya i evidentment amb els altres països europeus.

Des de la igualtat política, econòmica i cultural, cap desconnexió amb Espanya. La interdependència serà possible en múltiples terrenys (financers, comercials, econòmics, energètics, de transport i fins i tot culturals). D’igual a igual. Catalunya i Espanya podem sumar positivament (el Mediterrani, Llatinoamèrica, Àfrica). Només poden estar-hi en contra els autoritaris, els jeràrquics i predemòcrates. O els que confonen Espanya amb la seva finca particular.

* * * *

El projecte català no és una càrrega per a ningú, i menys encara pels europeus. Europa, el món i també Espanya han de saber que Catalunya és un poble oferidor, ofereix solucions, no afegeix problemes. Volem fer una Catalunya democràtica, avançada i justa per ajudar a construir una Europa del poble, i volem –és clar que sí- una Espanya tan rica i plena com nosaltres, tan lliure i democràtica com la millor Catalunya.

La Diada Nacional ens recorda cada any que la nostra generació ha estat precedida de moltes generacions, i el seu esforç està entre nosaltres. La Diada ens recorda també que el nostre esforç repercutirà en les generacions que vindran.

Ens recorda que la lluita per la llibertat nacional és la lluita pel benestar nacional.

La Diada Nacional del 2013, i la del proper any 2014, incentiven els nostres somnis i engrandeixen la nostra esperança. Tenim a tocar un país més benestant i més lliure.

La Diada ens fa present que, quan les circumstàncies són aparentment més difícils, esdevé imprescindible que, situats a la cruïlla, a l’hora de triar el camí a seguir, observem no només el primer revolt, sinó sobretot l’horitzó llunyà. Com aquest que es veu des d’aquí, des del Monestir/Castell d’Escornalbou.

* * * *

Albert Sánchez Piñol en la seva magistral novel·la Victus fa reflexionar al seu protagonista Zuviria en els termes següents: “Si l’home és l’únic ésser que posseeix una ment geomètrica i racional, per què els indefensos combaten el poderós i ben armat? Per què els pocs s’oposen als molts i els petits resisteixen els grans? Jo ho sé. Per una paraula.”

La paraula que buscava en Zuviría no els diré quina és, si la volen saber hauran de llegir el llibre. Sí que crec poder assegurar que la paraula que relliga el 1713 amb 2013 és ser (ésser), dret a ésser, dret a ser nació lliure, dret a ser nació amb tots els instruments necessaris per a garantir el benestar dels seus ciutadans, dret a ser nació/Estat. Una nació/Estat que volem democràtica, avançada, plural, fraterna, inequívocament europeista i responsabilitzada de si mateixa.

 Moltes gràcies.

Els catalans i el seu estat

(Conferència pronunciada al Teatre Romea, 3 de juny de 2013)

Aquest vespre us parlaré més en clau de reflexió política de fons que estrictament de conjuntura política. Evidentment, per un dia no parlaré de cultura. Òbviament, els meus comentaris són tots a títol estrictament personal. No impliquen el Govern, ni tampoc cap partit polític. Com és sabut, des del mes de gener del 2011 no estic afiliat a cap partit polític.

He posat un títol, Els catalans i el seu estat, volgudament equívoc. Em referiré a quatre coses: a l’estat d’ànim, o sigui, l’estat del benestar. A l’estat de l’Estat espanyol. A l’estat propi dels catalans i una mica a l’estat d’Europa.

Per començar situem-nos on som: un terreny de joc polític de grans dimensions. Penseu en un camp de futbol, quadrat no pas rectangular. Intenteu imaginar que hi ha quatre porteries. Dues a la manera tradicional, a les línies de fons. I dues en les línies de banda. Una davant de la banqueta d’entrenadors i l’altra, davant per davant. Imagineu que podeu ser espectadors —o jugadors— d’un peculiar encontre. Imagineu el camp i les quatre porteries. Una a cada fons i una a cada banda. En una un equip defensa els nivells de benestar aconseguit fins que va començar la crisi actual. És un equip jove i desconcertat pels gols que darrerament ha rebut. Està format per gent provinent d’equips molt diversos; la part més defensiva és en mans de la gent provinent del Govern català i la part més ofensiva, de gent provinent de la societat civil catalana. Els jugadors no sempre segueixen el mateix patró tàctic i no acaben de trobar una estratègia de contraatac clara i eficaç. Sovint actuen com si defensessin coses diferents i es fan gols en pròpia porta. Sovint s’enfronten a l’equip que tenen davant amb poca unitat i continuïtat.

Tot això és preocupant si tenim present que davant seu hi ha la porteria defensada per  l’Estat espanyol. És un equip que anuncia fallida, però que és molt poderós; l’estat de la gespa, l’àrbitre i sovint la inclinació del terreny la decideix aquest equip.

Les altres dues porteries estan ocupades, una per un equip que defensa l’estat propi per als catalans. És un equip novell, jove i voluntariós. Apunta maneres, però encara ha d’acabar de consolidar la tàctica i l’estratègia. S’ha de creure que pot guanyar i, fins i tot, ha de fer-se encara una afició imbatible. Encara que sovint se n’oblida, comparteix banqueta amb l’equip que defensa el benestar. Finalment, la quarta porteria és un equip que es diu Europa. L’equip europeu, és mandrós i està poc disposat a jugar un partit que, de moment, li fa més nosa que servei. Europa, de moment, practica un joc defensiu, aixeca la cella quan observa algun moviment imprevist i espera que s’ho facin els altres tres equips.

Quin joc més complicat. Quatre equips pugnant. El primer té a veure amb la defensa del benestar. El segon és el que pugna pel manteniment al preu que sigui del vell Estat espanyol. Té una banqueta molt forta i els jugadors de casa que hi juguen s’hi baten com si els hi anés l’ànima. El tercer equip tracta de desplegar un estat propi per als catalans que pugui justament garantir el benestar futur. I el quart equip és Europa.

Els catalans, doncs, estem jugant diversos partits alhora. El terreny de joc està ple de forats; l’herba, mal segada, i quan convé ens modifiquen la mida de les porteries. És una confrontació enormement difícil, però imprescindible. Malgrat tot pot resultar estimulant per sortir d’una situació insostenible.

Tenim molts seguidors en l’equip del benestar. Tenim un creixent nombre de seguidors a l’equip de l’Estat propi. En l’equip que anomenen Estat espanyol també hi ha bastants seguidors catalans, encara que cada cop som més els catalans que el veiem com el contrincant a batre. L’equip europeu, en canvi, era un bon equip, però ara està en hores baixes. Els altres equips se’l miren amb atenció. Els catalans tenim l’esperança que ens ajudi, però de moment es manté distant.

En aquest peculiar terreny de joc es disputen diversos partits alhora. L’espai central està molt poblat de jugadors, sovintegen els atacs i els contraatacs en totes direccions i el resultat final és incert. Per als catalans aquest és un partit històric que trenca moltes de les constants de la seva història i que determinarà força el seu futur.

Els catalans —tant els que se situen a la grada com els que volen jugar al camp— saben que aquest partit exigeix un esforç titànic si no volen ésser golejats, escombrats del terreny de joc i, fins i tot, de les grades de l’estadi.

Sabem que aquest joc, amb quatre porteries, és un joc nou, i que les tàctiques i maneres de jugar anteriors ja no valen. Potser encara no hem assumit prou que el nostre frame de referència —el catalanisme històric— ha caducat. Potser no hem entès del tot que, molt possiblement forçats per les circumstàncies, estem obrint —o entreobrint— una nova fase del catalanisme. Una fase que, lluny de proposar la tradicional renovació d’Espanya des de dins, està plantejant una de/construcció de l’anacrònic Estat espanyol. Som al bell mig d’un canvi de paradigma històric: autogovernar-nos en el marc de l’Estat espanyol autonòmic actual ens crea fugues explícites i contínues de qualitat del nostre model de benestar i en el desplegament de la nostra identitat col·lectiva. En conseqüència, mantenir el nostre benestar col·lectiu i competir en condicions pel nostre futur només serà possible si aconseguim una sobirania total.

Els catalans massa sovint actuem com si qualitat del benestar i desplegament nacional pertanyessin a equips oposats. Seria bo que entenguéssim que l’equip que defensa el benestar i l’equip que defensa l’estat propi tenen els mateixos colors i comparteixen banqueta. Només junts poden compondre un equip guanyador. Nació i benestar caminen agafats de la mà i relligats amb la mateixa ambició de futur.

Cal estar alerta, doncs. Com vostès saben és tradicional que els catalans no determinem amb prou finesa contra qui cal marcar el gol. I també sovinteja bastant que ens fem gols en porta pròpia. Oblidem sovint que practiquem un joc en el qual les regles sempre vénen imposades per l’equip de l’Estat, mai per nosaltres. Sent així, hauríem d’entendre que per guanyar el partit ens caldria una estratègia compartida molt sòlida, molta precisió en la tàctica, molta capacitat de dribblings i una preparació física excel·lent. Traduït en termes polítics: ens cal molta claredat en els objectius, molta unitat en la nostra política, molt diàleg entre Govern, parlament i societat civil, i molta precisió en les nostres accions.

És important que els dos equips de casa —diguem-ho així— entenguem que el partit serà llarg. Les generacions actuals de catalans estem fent tres coses alhora. La primera és tractar de recuperar el nivell de benestar que de cop i volta hem perdut. Exigirà un procés ben meditat de reconstitució econòmica i social. Des de fora, és clar, ningú no ens ho regalarà. La segona és de/construir, trencar amb l’Estat espanyol actual; un Estat que no funciona i que ens perjudica notòriament i de manera sistemàtica. I la tercera cosa que estem fent és imaginar —i fer les primeres passes cap allà— la construcció necessària d’un estat propi. Tres coses que per separat són difícils i juntes són immensament complicades, però que en qualsevol cas van íntimament relligades.

Ni més ni menys. Per enèsima vegada en la història els catalans ens plantem davant les males pràctiques de l’Estat. Per enèsima vegada estem rebent les conseqüències de la seva ineficiència i de la seva tradicional capacitat coercitiva envers els interessos dels ciutadans de Catalunya. En canvi, per  primera vegada a la història, els catalans plantegem amb una mica de rotunditat la necessitat de disposar d’un estat eficient i proper. De fet, som la primera generació que ho fa. Som la primera generació que, d’una manera significativament àmplia, ha decidit apel·lar al principi democràtic per determinar el seu futur nacional i el model d’estat que li convé.

Com és obvi, la resposta de l’Estat arriba tallada pel patró tradicional. És important que ho tinguem clar. Les respostes de l’Estat espanyol es fonamenten en el seu tradicional principi jeràrquic i legalista que l’ha caracteritzat des de la seva pròpia configuració ara fa una mica més de 300 anys.

En aquest complex terreny de joc ens trobem. La victòria del benestar va directament lligada al triomf en la construcció de l’estat propi. Aconseguir l’estat propi significa de/construir l’Estat espanyol.

L’estat del benestar.

Analitzem la situació del nostre benestar. Per primera vegada en molts anys la seva qualitat ha decrescut. L’expectativa de conservar-lo també. En alguns aspectes ha decrescut a nivells límit. Si a la idea de benestar hi incorporem també un índex de mesura del nostre estat d’ànim hem d’admetre que estem vivint un moment col·lectiu baix. Entre la ciutadania hi ha temor, desconcert, desconfiança i un punt de ràbia continguda. Richard Sennet en un dels seus magnífics llibres,[1] explica bé les relacions entre la crisi econòmica i la corrosiva incidència en el caràcter de les persones i de les mateixes comunitats.

En tot cas, és bo que tinguem present que els efectes corrosius de les coses que estan passant sobre l’estat d’ànim dels catalans són molt anteriors a la crisi econòmica iniciada l’any 2008. Recordem que la imatge del català emprenyat va néixer l’any 2003.[2] Segons això, fa deu anys que estem emprenyats. Amb raó. Emprenyats i algunes coses més.[3]

Els mals humors i els temors de la gent estan més que fonamentats. Qualsevol persona, en qualsevol moment, pot quedar enganxada en el forat negre de l’atur. Un forat que sembla no tenir fi i que afecta un 27 % de la població en edat de treballar. Qualsevol empresari pot perdre la seva empresa construïda amb iniciativa i suor, tocada per la falta de consum i de crèdit. Tot ciutadà pot sentir-se ofès per la pèrdua d’aquell estàndard de qualitat en els serveis públics que l’havien fet sentir orgullós i segur. En un termini molt curt —30 anys— Catalunya havia aconseguit moltes coses. Qualsevol català pot sentir-se agreujat pel retrocés cultural que pot produir-se. Tothom té dret a sentir por per la possible pèrdua de prestacions socials (pensions, atur, baixes per malaltia…) que s’anuncien. La Catalunya democràtica s’havia enlairat confiant que l’esforç i el treball al llarg de la vida de cadascú tenien a l’altre costat de la balança una garantia de solidaritat del nostre entorn per afrontar els possibles moments difícils de la vida. Ara hi ha molta gent que creu que tot plegat s’està acabant. I molts catalans emprenyats han esdevingut també catalans desconcertats, catalans perplexos, catalans fastiguejats.

I és lògic. El malestar de la gent està justificat. De l’“España va bien”[4] que es venia a tort i a dret l’any 2007 s’ha passat a uns anys horribles, on tot va malament. Fa menys de cinc anys encara vivíem en la bombolla de la dècada (1996-2007) més falsament miraculosa de la història recent d’Espanya. Els líders de l’Estat es glorificaven de conduir un país on tot funcionava de manera sòlida i increïblement ràpida. Érem —asseguraven tots els oracles polítics i, tot sigui dit, la majoria d’economistes— a punt d’avançar en benestar tots els nostres veïns. Aznar es lloava a si mateix com l’artífex que havia fet possible “el milagro español”.[5] I Zapatero es caricaturitzava a si mateix davant d’empresaris i polítics a Nova York: “España quizá cuenta con el sistema financiero más sólido de la comunidad internacional”. Fantasia, autoengany, ignorància, politiqueria… De tot una mica. Tot aquell miratge s’ha difuminat. Ara vivim en el context d’una Espanya sotmesa a una gran depressió.[6] Ara comencem a descobrir que aquella bonança va anar lligada a grandiosos malbarataments. Ara comencem a saber que del malbaratament només se’n surt amb molt de realisme, molt de rigor, moltes renúncies i molta intel·ligència col·lectiva. Ara comencem a endevinar que aquesta etapa duríssima que estem passant només es resoldrà en un termini llarg i canviant moltes coses de la nostra estructura institucional, política, econòmica i cultural.

Aquella infundada il·lusió col·lectiva també va tenir seguidors a Catalunya. Passius, però també responsables. De tots els colors i de tots els partits, però una mica més directament dels que ens governaven. Els governs d’esquerres —governant des de l’any 2003— no van saber copsar la crisi que s’acostava. No van entendre com repercutiria en els ingressos del Govern català; no van saber prendre mesures d’estalvi quan calia. A finals del 2010 l’autogovern català estava endeutat fins a límits difícilment digeribles. Els governs d’esquerres no havien sabut comprendre quina podia ser la repercussió entre nosaltres d’un entorn econòmic tan deprimit a escala internacional. I, òbviament, els governs d’esquerres van seguir en la seva línia de no voler entendre que amb els limitats poders polítics i econòmics de què disposaven era ben perceptible que la societat catalana estava entrant en una senda de retrocés social i econòmic.

És ben cert que no era només l’esquerra catalana la que va afrontar la crisi amb una notable inconsciència. Després del fracàs electoral de l’esquerra en les eleccions del 2010 el nou Govern del president Mas va posar-se a treballar amb la convicció teòrica inicial que les finances de la Generalitat podien recuperar una certa estabilitat només fent un parell de pressupostos públics clarament estalviadors. Certament, aquell primer govern Mas es va posar mans a l’obra amb una idea molt imprecisa sobre com estaven realment els comptes públics del Govern autonòmic. Pensàvem, una mica ingènuament —parlo per mi—, que amb un any de retallades podríem tornar a créixer en inversió pública.[7]

Sigui com sigui, però, els governs d’abans i els governs d’ara, més enllà de la seva capacitat per entendre la situació i la seva intel·ligència i valor per afrontar la difícil situació, compartien un mateix problema: dirigir una Administració autonòmica absolutament infradotada de les eines necessàries de tipus institucional, fiscal, econòmic i polític per fer front a una tempesta huracanada com la que ens està caient. De vegades, fins i tot, penso que és un veritable tsunami allò que ens està passant per damunt. Els governs autonòmics d’ara —com els d’abans, però amb el diferencial del factor crisi— es troben a l’atzar de les solucions que puguin sorgir de les eines que posseeix l’Administració de l’Estat. Malauradament, les opinions i les idees de l’Administració autonòmica compten molt poc i les seves eines d’acció política són —diguem-ho clar— pràcticament secundàries en una situació tan complicada com la d’ara.

Així, doncs, és la crisi i la falta de respostes per part de l’Estat el que ha fet evident allò que el català emprenyat ja intuïa des de fa anys i que la sentència contra l’Estatut del 2006 ha mostrat en tota la seva cruesa: l’Estat espanyol no és només absolutament ineficient a l’hora de defensar els interessos dels ciutadans de Catalunya sinó que pràcticament sempre posa pals a les rodes a les solucions que Catalunya pugui assajar.

La crisi ha fet palpable a tothom —els qui ho pensaven i els qui no ho volien creure— que les accions del sistema polític espanyol actual no només no garanteixen la pervivència del nostre benestar col·lectiu, sinó que pràcticament sempre actuen amb l’ànim de perjudicar-lo. Ara una bona majoria de catalans saben que el benestar aconseguit és feble i es pot perdre, i que l’Estat no el defensa.

Molta gent s’està fent conscient d’això. I per poc bé que ho facin els partits polítics catalanistes molta més gent se’n farà conscient. Segur. Ja no és una qüestió d’ideologies, és una qüestió pràctica. Ja no és una veritat subjectiva, és una veritat objectivable. Els ciutadans estem perdent qualitat de vida i l’estructura política actual no serveix per garantir-la, ni ara ni més endavant. Constatar-ho és el primer pas per afrontar-ho.

És evident, doncs, que més que mai és essencial comprendre què està passant i actuar en conseqüència. No estem vivint un episodi més de la política catalana. No tota la política que es fa a Espanya defensa —bé o malament— els mateixos interessos, i tampoc tota la política que es fa a Catalunya defensa les mateixes coses. Les raons de la crisi econòmica i les seves solucions, i les raons de la crisi institucional autonòmica i les seves solucions, ni són una responsabilitat igualment compartida per tothom, ni es podran trobar sense trencar determinats lligams amb aquells que controlen la política espanyola i l’Estat. Davant la crisi no tothom hi té la mateixa responsabilitat i pel que fa al futur, malament si deixem que el defineixin els que ens estan portant a l’abisme.

És essencial que la gent aprengui a distingir on comencen i on acaben les responsabilitats polítiques dels uns i les dels altres. La pressió indiscriminada i sense matisos als governs catalans és allò que busca l’Estat central. És hora d’afinar i molt. Per desgràcia els governs de Catalunya no poden prendre decisions rellevants. Sense eines d’estat és molt difícil fer-hi front. La governança real de la crisi està fent-se molt lluny i a partir d’interessos sovint antagònics als nostres.

Europa està decantada per les opcions que millor convenen a la societat alemanya. Les seves directrius sobre l’Administració estatal espanyola són aplicades amb més o menys fortuna, però quasi sempre lluny de tenir en compte els interessos de la societat catalana. I així anem caminat i així no podem continuar. A la cua de tot hi ha un Govern català econòmicament asfixiat a consciència i sotmès a una brutal laminació de competències per part de l’Estat.

I en la realitat de cada dia els homes i les dones del nostre país —entre emprenyats, perplexos, desorientats i dubitatius— en pateixen les conseqüències i tracten de tirar endavant tot mirant de comprendre què està passant i de compartir una esperança de futur.

Queda clar, doncs. Les restes del sistema autonòmic vigent són absolutament malsanes per a la societat catalana. Creen perjudicis econòmics i creen molta confusió política. A la ciutadania ens costa distingir qui té la responsabilitat de les coses que passen i qui disposa realment dels diners recaptats dels molts impostos que paguem. Tot sigui dit: els catalans paguem més impostos que ningú a Espanya i estem entre els qui paguen més de la Unió Europea. Els serveis que ens ofereix l’Estat, en canvi, tendeixen a minvar. Tenim un autogovern que teòricament administra un nombre important de competències de l’Estat, però que no rep els recursos necessaris per gestionar-les bé, ni disposa de la llibertat política per encarar-les amb decisió.

En els últims anys les coses s’han agreujat fins a límits insostenibles. Sovint l’Estat ha dictat a la Generalitat noves obligacions en l’àmbit del benestar mentre que ha declinat qualsevol responsabilitat a l’hora de donar-li els recursos imprescindibles. El resultat és cada cop més i més perjudicial per a la ciutadania. Quedi clar: el sistema autonòmic està trencat i perjudica de manera quotidiana i sistemàtica el benestar dels ciutadans de Catalunya. Ha esdevingut —no ho amaguem— un sistema asfixiant en termes econòmics,  categòricament cínic en termes polítics i enormement perjudicial en termes nacionals.

Els complicadíssims sis primers mesos de l’any 2013 han fet evident per a molta gent, a través del debat sobre el pressupost de l’any, l’expressió més superlativa de tot plegat. El Govern central ha trobat una manera comodíssima de complir els nivells de dèficit que imposa Europa: posar menys recursos dels imprescindibles a disposició del Govern català, tot mantenint, això sí, les dotacions corresponents en els àmbits de competència estatal. I per acabar-ho d’arrodonir, òbviament, l’Administració central de l’Estat desvia l’atenció del problema de fons emmascarant-lo en una pretesa racionalització del sistema polític espanyol que dibuixa un model d’estat amb aires pràcticament iguals als anteriors a la Constitució del 1978.

Situem-nos, doncs, en el principal problema que tenim els catalans. I, si pot ser, no el perdem de vista. La més gran de les paradoxes en la qual vivim encaixats els catalans és ben precisa, encara que hi ha gent que per raons diverses està interessada a desdibuixar-la: els catalans produïm riquesa suficient per mantenir sostinguda la qualitat del nostre benestar, però la forgem en el marc d’un sistema polític que la malgasta i l’allunya dels interessos reals dels catalans. Dit curt: produïm riquesa, però no tenim la facultat d’administrar-la. Més concret encara: tenim un problema seriós d’atur, però no tenim eines per combatre’l. Hem de modernitzar el nostre model econòmic i el nostre sistema de benestar, però no disposem de les eines d’estat que calen per fer-ho amb solvència.

Catalunya, per tant, viu emmanillada. Produeix riquesa, però el seu benestar s’aprima. Produïm riquesa, però no controlem la fiscalitat, ni els impostos, ni les decisions estratègiques. Produïm riquesa, però l’Estat autonòmic ens la condiciona. Produïm riquesa però l’Estat autonòmic no ens retorna els mínims imprescindibles per continuar creixent. Produïm riquesa, però la societat catalana no pot decidir-ne l’ús social, no pot decidir-ne la destinació ni els seus beneficiaris socials. Produïm riquesa, però finalment no és el joc de la política catalana qui l’administra.

Quedem-nos, doncs, amb l’arrel del nostre principal problema: a la Catalunya de principis del segle XXI la capacitat de produir riquesa i la disposició a consolidar un sistema de benestar estan en contradicció. I per tant, com ja succeí al llarg del segle XVIII, la política catalana és subsidiària i cada cop més aparentment sobrera a la vista de molts.

Els indicadors són explícits. El dèficit fiscal de l’Estat amb Catalunya és de 16.000 milions anyals. Tinguem present que justament aquesta xifra —16.000 milions— és el total del que val el sistema de benestar català (sanitat, educació, serveis socials i cultura). Malauradament l’eloqüència de la xifra ha esdevingut material retòric en el joc de mistificacions, tergiversacions i ocultacions que amb notable mestratge han sabut construir els aparells estatals. Com sembla evident, el sistema polític espanyol es defensa amb ungles i dents, i tracta de mantenir els beneficis que obté de Catalunya. Són un element clau en la seva pròpia sostenibilitat política.

Diguem-ho d’una altra manera i no ho perdem de vista. La qualitat del benestar català no està tan vinculada a la capacitat de produir riquesa com al dèficit fiscal i al dèficit de sobirania política que patim amb l’Estat espanyol. Els recursos generats pel nostre treball se’n van i retornen tan migrats —i quasi sempre tan condicionats— que el propi benestar i, més greu si fos possible, la pròpia capacitat de generar riquesa estan en perill.

Aquest és el punt on hauríem de situar el debat. Els problemes en la qualitat de vida dels catalans tenen aquest rerefons. Des de Madrid, des de la cuina de l’Estat, òbviament tracten d’emmascarar-ho. El rol econòmic i polític subordinat de Catalunya els resulta imprescindible. Tracten per tots els mitjans que ens convencem que les coses són així per llei divina. No hi ha res a fer. Ells són els únics i veritables defensors dels nostres interessos. Som massa petits i sense l’Estat espanyol no som res, ens diuen. Heu d’aguantar, ens repeteixen. Nosaltres sabem el que us convé, insisteixen. L’Estat té discurs sobre la Catalunya actual. Esteu en mans d’un president que pretén coses extravagants seduït pels independentistes radicals, repeteixen des de totes les tribunes. El nacionalisme català s’ha desbocat i com tots els nacionalismes —excepte l’espanyol— és tan dolent que sovint recorda el feixisme, insisteixen impunement els portaveus espanyolistes. I és clar, l’asfíxia de les finances de la Generalitat de Catalunya és només la conseqüència de les incompetents polítiques dels maldestres polítics catalans. La política catalana és de baixa volada —precisen—, no pensa en termes d’estat i no està preparada per resoldre la situació de Catalunya i, encara menys, per tenir una idea clara de com arranjar Espanya. El relat de l’espanyolisme és el relat de l’Estat; és únic i ben travat. Té, com ha tingut sempre al llarg del temps, gent que el secunda a casa nostra. Alguns explícitament, com els partits espanyolistes que treballen a Catalunya. Altres, per defecte, amb més o menys consciència, però fent de cavalls de Troia de l’espanyolisme. Els primers proposen tirar enrere i tornar al vell Estat espanyol jeràrquic i centralista. Els altres proposen per enèsima vegada tractar d’apedaçar el vell Estat espanyol a través de la vella fórmula federal. Proposen una mena de federalisme simètric que pràcticament ningú no defensa a Espanya i que significaria un greu atemptat contra la identitat catalana. Paradoxes de la vida, planegen allò que ja va rebutjar fa quasi 150 anys el vell Valentí Almirall, de qui —ai las!— es consideren hereus. Si el vell Almirall aixequés el cap! Han esdevingut en la seva solitud patètica, els grans defensors del gran mite polític espanyol: la reforma de la Constitució espanyola. El gran mite espanyolista: una Constitució essencialista, que no compleixen (autogovern, llengua, educació, cultura) i que no es pot modificar excepte en aquelles coses que els dos grans partits espanyolistes puguin compartir. Hi ha alguna possibilitat que aquesta mitificada modificació ho sigui a favor de Catalunya? Al meu entendre, cap ni una. Modificar la Constitució, dit per qui ho diu, és sinònim de pura retòrica o bé el preàmbul de regles de joc més desfavorables per a Catalunya.

Gairebé sempre els mateixos immobilistes defensors de les essències de l’Estat espanyol i els catalans que no volen canviar l’estatus de subordinació política de Catalunya insisteixen a desprestigiar el procés polític català tot associant la preocupació per la sobirania política a la despreocupació envers el benestar. Crec que aquesta és una de les idees més peregrines de totes les que s’utilitzen en la política catalana. No fa gaire una destacada alcaldessa, dirigent del socialisme català, manifestava que a ella la gent l’aturava pel carrer per preguntar-li per coses vinculades al benestar i que mai ningú no li preguntava per la transició nacional. No és l’única. Molts altres dirigents del nacionalisme espanyol o de l’esquerra catalana practiquen el mateix esport absurd de tractar de separar ambdues coses, benestar i sobirania. Saben perfectament que van absolutament relligats. Saben que són dues cares de la mateixa moneda. Saben que practiquen un dels exercicis més cínics que es poden fer en la política catalana. Saben que estan mentint a la gent. Saben o haurien de saber que, sense sobirania, és impossible construir benestar. Saben que, sense els instruments de sobirania, és impossible construir el sistema de benestar. Els qui ho neguen burxen en el cor del problema, però l’orienten de manera absolutament contrària als interessos dels ciutadans de Catalunya. Els qui ho neguen mostren un partidisme extrem i posen en relleu que, per guanyar un vot, estan disposats a impedir el desplegament del benestar de la majoria de ciutadans.

A Catalunya, desplegar el benestar i aconseguir més sobirania són pràcticament el mateix. Són com les dues cares de la mateixa moneda. Sense equívocs. Resoldre els problemes del nostre estat del benestar passa per construir la principal eina d’autogovern —un estat i les seves institucions— infinitament més vinculada als interessos del país, més eficient en les seves accions i més democràtica en els seus plantejaments que no pas la que avui tenim i que coneixem, des de fa segles, com l’Estat espanyol.

La gent que pensa en aquests termes s’ha anat fent visible i augmentant des de l’any 2011. Opinen que mantenir el benestar actual i futur dels catalans només serà possible si aprofundim l’autogovern, si ens equiparem amb les eines i les oportunitats de què disposa qualsevol altra nació del nostre entorn.

Totes les enquestes apunten que hi ha un nombre creixent de persones que caminen en aquesta direcció. La lluita única per garantir el benestar i la llibertat política per desplegar-lo uneix catalanistes de procedències molt diverses. Ho defensem ciutadans procedents del catalanisme independentista tradicional. Ho defensen gent provinent del catalanisme sobiranista. I ho defensem gent que venim del catalanisme progressista. Uns i altres estem sumant-nos en una mena de nou catalanisme inclusiu (jo en dic deucentista; concepte que més endavant tornarà a sortir). El nou catalanisme inclusiu s’està desplegant amb força des de la brutal reacció de l’Estat davant de l’Estatut del 2006 i la sentència del Tribunal Constitucional del 2010. Aquella decisió va liquidar la via estatutària com a opció d’intervenció dels catalans en el marc de l’Estat espanyol.

Estem vivint en l’epicentre d’una gran crisi que augura un gran canvi. Ho va escriure amb paraules fines Eugenio Trias: “les crisis atemoreixen, però serveixen per acabar una època i inaugurar-ne una altra”. [8]

Certament estem inaugurant una altra època. Decisiva per al futur de Catalunya. Que només pot donar més i millor benestar als catalans d’ara i de demà. Però és clar que, per fer-ho possible, cal fer bé les coses, molt bé. Per això, més enllà de totes les corrosions i dificultats que ens envolten, cal materialitzar una renovada esperança. Una esperança tangible per al major nombre possible de ciutadans i fonamentada en la idea que el nostre indiscutible dret al benestar està indestriablement lligat al nostre legítim dret a l’autogovern. Només entenent així el dret al benestar i el dret a l’exercici de la nostra sobirania podem fer-nos plenament responsables dels nostres present i futur col·lectius. Vista l’experiència de la història com a ciutadans i com a poble democràtic no podem plantejar-nos-ho de cap altra manera.

Cada dia som més els qui així ho pensem. Sabem que no porta enlloc seguir enganyant-nos sobre la naturalesa dels problemes de fons que ens afecten. Sabem que ara més que mai és imprescindible no deixar-nos abatre per la lògica dels nostres contrincants polítics. Ara més que mai cal saber transformar les dificultats en oportunitats de futur. Cal aprofitar la crisi política i econòmica de l’Estat per tal de definir i construir un país nou. Som molts els qui ho pensem. És hora de posar damunt la taula les nostres millors virtuts com a poble.

La fallida de l’Estat espanyol.

Certament estem acabant una època. I estem obrint les comportes que ens han de dur a una època nova. Això vol dir una Catalunya nova i que només pot ser millor. No en podem saber encara les característiques de detall, però sí la idea general: una Catalunya que passa per mantenir ben viva la força de la seva societat civil, però que exigeix la construcció d’un Estat/eina propi i al nostre servei. Si no és així res no canviarà i continuarem sotmesos a la lògica d’un Estat que ens és impropi des de pràcticament sempre i perjudicial de manera sistemàtica.

Per entendre’ns, doncs, cal que ens posem d’acord amb la premissa fonamental. El problema principal que hem de resoldre els catalans es diu Estat espanyol. L’Estat espanyol ha estat per als catalans un Estat impropi al llarg de la història, és actualment un estat en fallida econòmica i política i és un Estat decididament dedicat a reconquerir els seus tradicionals senyals d’identitat: caràcter jeràrquic, centralista i escassament democràtic.

Si el volem resoldre fixem, doncs, bé el problema. Tots els problemes que podríem relacionar ens remeten al mateix: l’Estat espanyol. No ho és la crisi mundial. No ho és Europa. No ho és l’actitud sovint indecisa dels mateixos catalans. No ho és ni tan sols Espanya, en el sentit de comunitat de ciutadans una majoria dels quals s’interpreten com a nació. Per als catalans el problema és l’eina, l’Estat. Per als catalans el problema no és la societat, és a dir, Espanya. L’espanyolisme ha tractat sempre de convertir-ho en una mateixa cosa. Però no. No són la mateixa cosa i els catalans és bo que aprenguem a diferenciar-ho. El nostre problema de fons és l’Estat espanyol, les seves institucions de poder polític i les elits que el comanden. No ho és en sentit literal la societat espanyola o Espanya com a genèric que té significacions múltiples. Espanya és el nom que rep un conjunt social de gent molt diversa que en termes generals ha estat més aviat perjudicada per la ineficiència crònica del seu propi Estat.

Espanya està en mans d’un Estat històricament ineficient que, a més, avui està en fallida. Aquest és el nostre problema. Un Estat que ha perjudicat en gran mesura a tothom, però que ha perjudicat els catalans d’una manera contínua i infinitament més radical fins a fer-ho insostenible.

Ara, en el context de la crisi europea, l’Estat espanyol està evidenciant totes les seves mancances. Està en fallida. Accentua la seva malaltissa voluntat de posar entrebancs al caminar dels catalans. I tracta d’impedir que en pràcticament tots els àmbits que articulen el benestar i la sobirania (fiscalitat, infraestructures, cultura, educació, llengua, economia, mundialització) els catalans avancin. I és per això que un nombre creixent de ciutadans catalans se’n senten més allunyats que mai. L’historiador Borja de Riquer ho deia en un diari no fa gaire: la societat catalana està més allunyada de l’Estat espanyol ara que no pas als anys vint i trenta del segle passat.

La fallida de l’Estat espanyol no és només econòmica, és també —i encara més— política. Un estat està en fallida quan el conjunt d’institucions que posseeix i el conjunt d’accions que executa són incapaces de desplegar la seva missió suprema: ordenar la vida en comú dels ciutadans i, en la mesura del possible, millorar-la. Avui l’Estat espanyol no només no la millora, sinó que perjudica la vida dels catalans. Avui, l’Estat que havia de ser, des del 1978, un instrument al servei d’una societat democràtica, plurinacional i de tots ha perdut l’ànima fundacional, no garanteix el benestar de la gent (especialment el dels catalans) i no presenta cap projecte de futur (especialment per als catalans).

Avui l’Estat espanyol no ordena la vida en comú. Un nombre cada cop més gran de ciutadans no ens hi sentim representats. És incapaç de resoldre els problemes que en gran mesura la seva pròpia ineficiència ha creat. No és capaç de definir cap camí perceptible de renovació al servei del conjunt dels ciutadans. No sap avançar en la construcció d’un model plurinacional i democràtic. No fa creïble cap hipòtesi fiable de futur. Corrou la societat a la qual ha de servir i no li ofereix esperança col·lectiva.

La fallida política de l’Estat no és la percepció malèvola dels catalans, o dels nacionalistes, com els agrada dir a Madrid. Molta gent ho veu a la resta d’Espanya. L’ha explicat millor que ningú la mateixa dreta moderada espanyola:

“Avanza inexorablemente el proceso de deterioro de las instituciones constitucionales. Ninguna de ellas, de los parlamentos a los partidos políticos, del tribunal Constitucional al Consejo General del Poder Judicial, de la justicia ordinaria a los sindicatos, de la administración estatal a la municipal, funciona adecuadamente en España. Se alude a esos problemas en los medios de comunicación mucho menos que a los derivados de la crisis económica que está arrasando empresas, destruyendo puestos de trabajo y haciendo retroceder a trancos la calidad de vida de los ciudadanos. Pero las encuestas más solventes muestran el crecimiento del desafecto del pueblo hacia la clase gobernante, cualquiera que sea el signo político de sus miembros, al tiempo que se consolida la convicción de que son necesarias amplias y profundas reformas del estado. / Son las manifestaciones más generales de una crisis constitucional de enorme hondura, y que resulta más grave para España, y será más duradera y difícil de resolver, que la crisis económica.”[9]

Són paraules de Muñoz Machado. Un home de dretes, moderat. En termes més radicals ho pensen els apocalíptics de la Faes. També ho subscriu una bona part de l’esquerra espanyola. No pensa coses gaire diferents la cúpula de la Unió Europea. També ho creuen en termes encara més sagnants els mitjans de comunicació més influents del món.[10]

El diagnòstic és inequívoc. L’Estat espanyol és un conjunt d’institucions perdudes en el seu propi laberint, incapaces de pensar en els interessos del conjunt dels ciutadans, quasi sempre privatitzades al servei exclusiu de les elits que les comanden. L’Estat ha esdevingut una eina negligent amb relació als interessos de la gran majoria de ciutadans. I molt especialment negligent i danyosa per a la immensa majoria dels catalans.

Molta gent comença a veure-ho. L’Estat espanyol és un dels pitjors estats europeus. Els mals no els ha portat ningú de fora. Són interns. Estructurals. Històrics. Pocs altres estats europeus han desaprofitat tant les oportunitats que li han estat brindades. Pocs altres han rebut tantes ajudes en gran part malaguanyades. Quina pena, quina vergonya.

Qualsevol altre estat democràtic europeu que fos tan ineficient, per molt menys ja s’hauria reformat tantes vegades com hagués calgut. Els francesos han fundat cinc vegades la República. Els alemanys han unificat allò que semblava impossible (per cert, tots els europeus hem contribuït a pagar-ho). Els txecs i els eslovacs s’han separat. Als països més avançats, un indicador descontrolat com l’atur hauria provocat un procés constitucional de renovació de les bases de l’Estat.  Per a un alemany —per exemple— és impossible entendre que un Estat com l’espanyol no canviï res tenint com té un atur de més del 26%.

L’Estat espanyol costa tant de reformar perquè manté el pecat original amb el qual va néixer: estar privatitzat per unes determinades elits en contra dels interessos de tots.

El pecat original: ser de part i no de tots. L’any 1714 va quedar instituïda la idea que la política i la sobirania eren patrimoni de l’aparell de l’Estat i les seves institucions centralitzades a Madrid.

L’Estat va néixer amb una idea nacionalista de matriu castellana (com diu en Gaziel). Amb una idea centralitzada irradiada des de la capital. Amb una idea exclusivista en termes polítics, culturals i lingüístics.

El pecat original és present en el consell que Olivares va donar a Felip IV: “Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquía reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia”.[11] És present en la voluntat espanyolitzadora del ministre Wert. I era present en el discurs clàssic d’Ortega y Gasset sobre la conllenvancia. I és present en la justificació de la sentència del Constitucional contra l’Estatut del 2006.

L’Estat espanyol nasqué d’una concepció jeràrquica abans que democràtica. Va néixer de la part i no del tot i així continua. Nasqué de la imposició i no a conseqüència del diàleg i el pacte.

L’Estat espanyol s’ha desplegat a través d’un nacionalisme de ferro i sang (segons la vella expressió de Hegel) articulat a l’entorn del tríptic clàssic d’allò que s’anomena l’estat racional (exèrcit, burocràcia i un marc cultural unificador) sense aconseguir mai la proclamació com a estat nació.

Els alemanys a mitjan segle XIX van aconseguir entrellaçar l’estat racional amb l’acceptació del poble/nació. Els francesos ho van fer al revés. Van proclamar la nació i després i van adaptar-hi l’estat.

L’Estat espanyol ha estat incapaç de sortir-se’n.

La concepció jeràrquica i no democràtica es manté. De consulta, ni parlar-ne.

L’Estat és fill de la imposició i les elits que l’administren han tendit i tendeixen inexorablement a privatitzar-lo en funció dels seus interessos.

Ho dic amb paraules del mateix Muñoz Machado. Segons diu, en l’Estat “se ha configurado una tela de araña tupida y vigorosa, donde radican intereses muy afianzados que condicionan cualquier cambio y acción política”.[12]

Utilitzo un concepte d’Antoni Puigvert[13] per explicar el que vull dir: l’Estat està en mans d’elits extractives, elits que han constituït una xarxa de petits interessos i beneficis polítics i personals que actuen cada cop més allunyats de la seva obligació de defensar els interessos de la ciutadania i, no cal dir, de defensar els interessos dels ciutadans de Catalunya.

Qui són les elits extractives? Els nuclis durs dels grans partits polítics estatals, els administradors de les grans institucions, els grans mitjans de comunicació, un selecte grup de beneficiats empresarials, molts agregats autonòmics i alguns hipnotitzats (com diu l’amic Tresserras[14]).

Tot plegat compon una elit que ha convertit l’Estat en la seva finca, que el controla, que n’és propietària. N’obté beneficis professionals i de significació social. Una elit que no té cap interès que res no canviï.

L’Estat està en fallida perquè està en mans d’una elit que no vol sortir del pretèrit, de l’uniformisme, del centralisme i de la jerarquia (amb paraules ja clàssiques del mestre Gaziel[15]).

Les elits que dominen l’Estat estan ubicades en un frame polític purament defensiu (mirar enrere), ineficient (6 milions d’aturats) i corrosiu (les dinàmiques polítiques espanyoles són especialment poc edificants). Un Estat més jeràrquic que democràtic (la maté porque era mía). Això és l’espanyolisme i l’espanyolisme no escolta, fa.

Per tot plegat l’Estat espanyol ha estat històricament un pes feixuc per als catalans, com explica Francesc Cabana[16] en el seu magnífic llibret. I per les mateixes raons, allò que ha estat històricament un pes feixuc, ha esdevingut avui una vella i tronada aplanadora que simplement vol aplanar-nos tant com sigui possible.

Avui l’acció de l’Estat va al gra. Prossegueix amb la tàctica de l’asfíxia econòmica, cerca el desballestament institucional de l’autogovern, el desprestigi de la política catalana i, per sobre de tot, el desprestigi del procés sobiranista català, associant-lo a la pèrdua del benestar.

Deia que el problema dels catalans és doble. A l’asfíxia cal agregar-hi la perpètua conversió dels catalans en el boc expiatori de tots els mals espanyols. Som el clàssic enemic interior construït sense miraments: els catalans impedim que l’Estat se centri en la crisi i la nostra insolidaritat posa en risc el sistema de finançament autonòmic.

De nou ho emmascaren tot amb una fórmula infal·lible: la unitat d’Espanya —ara és de mercado— com la solució de tots els mals (l’atur i la crisi). La fórmula és escampar misèria ideològica i corrosió política.

No tinc cap dubte que el benestar a Catalunya està hipotecat si no canviem de dalt a baix l’estructura de l’Estat espanyol. Si no substituïm els desavantatges d’un estat impropi per les virtuts d’un estat propi.

Ens cal un estat propi.

Davant d’un estat impropi en fallida i gens disposat a escoltar només hi ha una opció: desplegar a fons la idea d’estat propi. Només amb aquesta formulació es va al moll de l’os del problema real.

És sinònim de sobirania i també d’independència, però inclou alguna connotació més pragmàtica.

La fórmula de l’estat propi té una vida encara curta. Va aparèixer a l’entorn del 2010. Va adquirir força intel·lectual i política en el context de la manifestació del 2012. Alguns partits l’han feta seva, altres la combaten aferrissadament.

La vindicació ha centrat el problema i també el debat. Imaginar aquest estat obliga a pensar el país que volem. Desplegar-lo significa entendre el pecat original de l’Estat espanyol i la seva opacitat. Pensar-lo suposa acabar amb el doble llenguatge.

Si l’Estat espanyol actual és impropi (desgavellat, inoperant i parcial), si el que volem és posseir una eina intel·ligent, eficient i propera, si l’Estat no es deixa transformar, doncs fem la nostra.

No volem separar-nos en abstracte d’Espanya sinó construir un estat/eina vinculat al mandat de la nació. L’Estat català no neix contra la societat espanyola, neix contra un Estat espanyol. Un estat propi vol dir trencar amb l’Estat espanyol actual, no amb la societat espanyola.

Construir-lo és l’única manera d’aturar el procés de distanciament. Una Catalunya còmoda amb un estat que funcionés seria més propera a la societat espanyola que a cap altra societat, i ho seria com no ho ha estat en cap altre moment de la història.

Vindicar l’estat propi suposa un canvi històric en la política catalana. Suposa trencar el tabú més profund de la societat i la política catalanes: no parlar mai de l’Estat. No imaginar-lo com una eina a la qual tenim dret. Referir-s’hi com a una propietat aliena. No copsar el vincle entre el benestar i l’eina que el fa possible. L’Estat ha estat un tabú per a la política catalana.

El tabú es remunta a les conseqüències polítiques del 1714. Des d’aleshores l’Estat espanyol ha estat una institució distant i perjudicial, en termes pràctics, i llunyana, en termes conceptuals.

Evidentment des del 1714 el mateix Estat espanyol ha fet tot el possible per evitar que Catalunya pensés en termes d’estat.

Al llarg dels darrers 300 anys la majoria dels catalans han vist l’Estat com una cosa aliena. Al llarg de gairebé 300 anys les diverses generacions de catalans han vist l’Estat com un poder opressor, contrari als seus drets històrics, recaptador, politiquejador, castellanitzat, llunyà i quasi mai eficient.

Des del punt de vista estatal, històricament, les coses així plantejades ja li anaven bé. Per una banda, el monopoli del poder polític. Per una altra banda, un graner magníficament dotat per aportar recursos per a les arques de l’Estat.

Per a la petita burgesia menestral catalana l’Estat era ordre, però com més lluny millor. Representava impostos, pocs serveis i algun fill obligat a anar a alguna guerra absurda. Els obrers catalans eren antiestatalistes; l’Estat com més lluny millor i la primera consigna de l’acció política era destruir-lo. Encara la generació dels setanta volia destruir l’Estat.

Els dirigents burgesos catalans del XIX acceptaren refugiar-se en la producció econòmica i deixar que la política fos cosa de Madrid. Es conformaren que l’Estat els garantís un cert proteccionisme industrial i que els prestés les forces de l’odre públic quan els obrers posaven en escac el sistema. Potser per això l’obrerisme català va defensar durant bona part del segle XX la supressió de l’Estat com un dels seus postulats estratègics. Per al comú dels ciutadans —fins i tot per a la generació que va lluitar per liquidar l’Estat franquista— l’Estat era sinònim de repressió.

La gent a Catalunya, d’esquerres o de dretes, en general, ha mirat l’Estat amb recel i com si fos una cosa aliena. Catalunya sempre ha tingut una relació difícil amb l’Estat. Entre temorosa i acomplexada, sempre distant. Motius n’hi ha hagut. Primer perquè quan era el moment de construir-lo (segle XVIII) simplement no estava en condicions de fer-ho. Era dèbil des del punt de vista social i democràtic, i havia estat vençuda militarment. Recordem Antoni de Capmany.

Deixeu-me aclarir d’entrada que un estat propi en el context del moment de la història en què som no vol dir necessàriament exclusiu. Compartirà coses en funció dels acords que fem amb els nostres veïns i amb els nostres socis europeus.

Deixeu-me precisar, també, que defensar un estat propi és —indirectament— facilitar a la societat espanyola l’oportunitat de recompondre el seu propi Estat. Ben segur que serà infinitament millor que el que tenim ara plegats.

Referir-se a l’estat propi indica que la societat catalana ha agafat consciència que el paraigua de l’Estat espanyol actual no resulta convenient.

Parlar seriosament d’un estat propi significa fer tres coses alhora: dibuixar-lo a fons, amb detall. Socialitzar-lo entre una majoria àmplia de ciutadans. I construir una majoria social i política que el defensi.

En primer lloc definir-lo: dirigir-s’hi suposa definir-lo de cap a peus. Els ciutadans hem de ser capaços d’imaginar-lo. Vol dir vincular-lo amb les solucions als problemes del benestar. Vol dir raonar la relació entre progrés econòmic, fiscalitat i atur. Vol dir vincular-lo amb un país educat i culte. Vol dir vincular-lo amb els serveis socials. Vol dir vincular-lo amb Europa.

L’encàrrec[17] del Consell per a la Transició Nacional és decisiu. Però tothom hi hauria d’estar implicat, especialment el món acadèmic i polític.

En segon lloc, socialitzar-lo. Els ciutadans hem de saber que tot aquest procés —complicat i únic— ha de resultar renovador, reparador i podríem dir, fins i tot, sa per al país i per a la política. I en tercer lloc, construir majories socials i polítiques per avançar. Una majoria social ha d’entendre que l’estat propi és l’única alternativa per conservar i engrandir l’estat del benestar. Una majoria social que ha d’implicar joves, classes mitjanes, professionals, empresaris i gent gran; tothom hi ha de guanyar.

Pensar-lo i definir-lo és el que determina la força de la consulta.

Aquest és el fonament amb què cal arribar a la consulta. Guanyar la consulta a favor de l’estat propi és l’única fórmula real de garantir el benestar, la llibertat i la democràcia a Catalunya (i també a Espanya).

Els deia al principi que hem entrat en una fase nova del catalanisme. L’estatisme és la principal novetat. Però significa també actualitzar la idea de nació en el si de la Unió. Reforçar el paper clau de la societat civil. Aprofundir en la nostra democràcia. Construir un país culte i ben educat. Desplegat des del teixit de ciutats. Desplegat amb presència creixent en el món. Construït amb una base productiva modernitzada. Amb el benestar com a argument principal del projecte compartit. I treballant des del principi de la cooperació, el consens i la unitat.

Un catalanisme deucentista vol dir:

1. Estat com a instrument al servei de la nació. L’estatisme com a novetat.

2. Una nació de ciutadans. Nació com a subjecte polític. L’estat propi com a instrument. Actualitzar la idea de nació. Subjecte polític de nou tipus en el si de la Unió.

3. Una democràcia avançada, una política al servei del poble.

4. Societat civil forta.

5. Un país culte i ben educat.

6. Una nació que es desplega des del teixit de ciutats (Catalunya/ciutats).

7. Una nació que es desplega al món (internacionalització).

8. Un país amb una base productiva moderna.

9. Benestar de la nació com a qüestió fonamental del projecte d’estat.

10. Una nació estat que treballa des dels principis de la cooperació, el diàleg, el consens i la unitat.

Estem renovant el nostre imaginari col·lectiu i compartit. Ens caldria reforçar-lo a partir d’un pacte tàcit entre el món de la política, de la cultura i de la societat civil (món econòmic en primer pla).

Podem construir un país on valgui la pena viure. Podem resoldre el gran repte que avui tenim plantejat. Podem constituir un estat propi i ajudar a edificar un Estat espanyol nou i amic. Podem donar forma a una península Ibèrica europeista, cooperativa i avançada.

Podem fer-ho, però a més, no tenim cap altra solució. Ningú no ho farà per nosaltres.

On està demostrat que no podem ser un estat? On està demostrat que les nacions petites no compten?

On està demostrat que l’Estat espanyol és inviable sense Catalunya?

On està demostrat que Catalunya i Espanya separades, però juntes, no sumarien més del que sumen ara?

Crec que quan diem això expressem un sentiment irreal de superioritat i no hem entès el que ha passat en els darrers 50 anys. L’Estat espanyol renovat pot ser viable sense Catalunya. L’Espanya de la gran metròpoli madrilenya i altres actius és viable.

I una Catalunya sense el pes feixuc de l’Estat espanyol també és viable.

On està demostrat que una Catalunya amb estat propi i una Espanya amb un estat reformat s’hagin de girar l’esquena?

El problema d’Espanya no és Catalunya i el problema de Catalunya no són els espanyols. El problema d’uns i altres és l’Estat que tenim. Canviem el vell principi de Valentí Almirall “el problema d’Espanya no és Catalunya, és Espanya.” El problema d’Espanya no és Catalunya, és el seu propi Estat.   

Catalunya pot jugar un paper rellevant a Europa. Una Catalunya estat és una solució, no el problema. Una Catalunya estat pot ser decisiva en el lideratge del sud d’Europa i imprescindible en la pròpia península Ibèrica. Potser és hora de plantejar un nou iberisme, una bona aliança estratègica.

CONCLUSIÓ

Espero haver-vos convençut de la profunda relació entre l’estat del benestar dels catalans i el disseny d’un estat propi.

Certament, per avançar en aquesta direcció ens cal unitat política —més política d’estat i menys maniqueisme polític.

Certament, en algun moment potser convindrà un Govern d’unitat nacional.

Un estat no és una abstracció romàntica sinó una estructura complexa que, quan funciona bé, pot canviar l’estat d’ànim i el benestar de tota una col·lectivitat de persones. Pot generar esperança i una nova manera d’organitzar la vida en comú.

La complexitat del partit a quatre bandes és enorme, fins i tot titànica, però no hi ha alternativa.

Ens calen paraules i ens calen fets. Paraules pensades i fets mesurats. Cal pensament i molta imaginació. I en tenim.

Però sobretot cal creure en la nostra pròpia capacitat de liderar un canvi complex, profund i immensament necessari. Un canvi que implicarà un estat propi per als catalans, un estat més eficient per als mateixos espanyols, una Europa on la península Ibèrica entrarà en vies de solució.

Sobretot cal creure en el nostre dret a ser el que vulguem ser.

Fi.

 


[1] Richard Sennet, La corrosión del carácter, las consecuencias personales del trabajo en el nuevo capitalismo. Barcelona: Anagrama, 2000.

[2] Enric Juliana, “L’emprenyat”, La Vanguardia, 7/05/2003, pàg. 24.

[3] Hem anat passant del “català perplex” (sociòlegs, 2008), del “català psicològicament insegur” (enquesta de La Vanguardia, 2009), del “català desafecte” (president Montilla), del “català indefinit” (Josep Maria Ainaud) o del “català no fatigat, però sí desorientat”, Nou Cicle) fins al “català emocionalment desconnectat d’Espanya” (Mas, 19/05/2013).

[4] José Ma. Aznar  3/3/1997 en un míting a Àvila; Zapatero continua insistint que “todo va bien” fins al 2010

[5] The Wall Street Journal, 21/05/1997.

[6] Enrique Llopis i Jordi Maluquer de Motes (ed.). España en crisis. Las grandes depresiones económicas, 1984-2012. Pasado&presente.

[7] De totes les converses fetes al llarg dels anys 2009 i 2010 i que em servien de contrast per anar escrivint els meus articles setmanals d’aquell període, alguns inclosos en el llibre Catalunya deucentista: a la recerca d’un estat eficient,  només un economista —Antón Costas— em va indicar que la crisi que s’acostava era molt forta i amb unes característiques imprevisibles i repercussions desconegudes. La resta de converses no preveien cap cosa excepcional, més enllà d’un període una mica complicat com a conseqüència de les repercussions de la crisi europea.

[8] Giorgio Colli .El libro de nuestra crisis: Introducción de Eugenio Trías. Madrid: Ediciones Paidós, 1991.

[9] Antonio Muñoz Machado. Informe sobre España. Madrid: Critica, 2012, pàg. 27.

[10] La llista de pronunciaments més o menys interessats de la premsa internacional és incontestable: The Economist va publicar al febrer de 2013 un famós article (“Another blow”) i un  editorial (“Awkward questions for Rajoy”, amb la famosa referència a “There isn’t enough bread for so many chorizos!”). The Financial Times  va escriure un editorial el 3 de febrer de 2013: “Rajoy in crisis” on es va poder llegir allò que “gairebé totes les seves institucions [d’Espanya], des de la monarquia fins al poder judicial, presenten signes de putrefacció”). També a França (Libération, el 26 de juliol de 2012) va fer una portada amb un títol suggeridor: “Perdidos!”. També a Alemanya. També la premsa dels països emergents es miren l’Estat espanyol amb incredulitat.

[11] Xavier Vidal-Folch. ¿Una Cataluña independiente?. Madrid: Catarata, 2013, pàg. 6.

[12] Muñoz Machado. Ibídem, pàg. 21.

[13] Antoni Puigvert. “Sancho i les elits extractives”, 20/05/2013.

[14] Joan M. Tresserras. Ara. 30/5/2013, pàg. 28.

[15] Gaziel. Quina mena de gent som. Barcelona: La Magrana, 1998, pàg. 17.

[16] Cabana i Vancells, Francesc. Espanya, un pes feixuc. Barcelona: Pòrtic, 2012.

[17] Els temes sobre els quals està reflexionant el Consell per a la Transició: 1- Consulta d’autodeterminació (vies legals possibles, data de celebració i pregunta a formular). 2- Relacions amb la UE (com s’hi pot integrar un estat català). 3- Contactes internacionals (relacions amb l’ONU, la UNESCO i altres organismes). 4- Relació futura amb Espanya (manteniment de llaços comuns). 5- Successió de normes i contractes amb l’Estat (Codi penal i altres lleis a aplicar). 6- Procés constituent (constitució provisional, doble nacionalitat i estatus de les llengües). 7- Poder judicial (les noves institucions de justícia). 8- Seguretat (riscos des del punt de vista intern i extern). 9- Nous serveis administratius (servei exterior, registres i altres). 10- Etapa inicial d’una hisenda de l’estat propi. 11- Agència Tributària (detalls d’una estructura bàsica). 12- Banc central i euro (marc financer del nou estat). 13- Organismes reguladors (ens que ara són d’abast espanyol). 14- Repartiment d’actius i passius amb l’Estat (entesa entre els dos governs). 15- Efectes sobre les relacions comercials amb Espanya (conseqüències per a les empreses que treballen al mercat espanyol). 16- Seguretat Social (com es pot garantir el cobrament normal de pensions i prestacions). 17- Energia i recursos hidràulics (abastiment garantit d’aigua i recursos energètics). 18- Telecomunicacions (evitar una apagada comunicativa). 19- Internacionalització del procés català (explicar el cas a l’exterior).

‘Tranquilitas’ del catalán

Jesús Moncada era de la Franja de Aragón, escribía en catalán. En Camí de Sirga popularizó el verbo sirgar: ir contra corriente. La gran mayoría de los catalanes quiere nuestra lengua normalizada, sin más condicionantes que los de cualquier lengua. La peculiar paradoja del catalán, sin embargo, es que su principal enemigo es la contracorriente artificiosa que despliega el Estado español a través de sus aparatos políticos y judiciales.

Continua llegint